QUASI MÚSIC

   Les persones més afins al Retiro, per descomptat el socis més veterans de l’entitat, han viscut els seus anys de joventut, al compàs de la música que sonava a la Societat. La més integradora era la que omplia de melodies ballables aquells singulars balls de tarda. I l’anomeno integradora, perquè reafirmava la relació entre les famílies, quan s’alternaven a la pista successives generacions. I que era quan la gent de Sitges es coneixien tots i  aquells balls fomentaven  noves relacions entre les parelles més joves. Iniciant el festeig quan ja portaven uns quants balls de tarda ballats.

   En Lluís ho va viure de tan a prop, ell i la Montse van ballar tants balls, que es sabien de memòria el repertori de l’orquestra. I quan s’esqueia Carnaval, el vivien intensament, en especial la nit del “panaché”.   Però just al cap de dos dies,  s’interposava la Quaresma, i amb ella els  balls quedaven interromputs. Si més no altres músiques, més aviat noves cantúries  ressorgien de dintre la intimitat de la Societat. Ell i els seus companys de colla, assistien als assajos  de les Caramelles. Tradició a la qual el mestre Pallarès s’esmerava en les inspirades composicions de cada any. Prèviament els hi feia saber: “ aquest any us faré un americana a mida, curteta, de les que es porten ara”. I en totes ells els hi reservava uns compassos per a que poguessin solejar. Les seves veus, encara que les escoltessis  en la distància, eren inconfundibles, dèiem sense  dubtar en l’apreciació: “el solo l’està fent en Curtida. Però igualment reconeixíem  la veu de l’Abdón,  la d’en Capdet..... Tots ells tenien un to de veu identificable  i un estil propi. I en aquesta parcel·la intervenia un altre bon retirista i amic de tots ells, en Josep de l’Eco. Ell hi  havia posat la poesia.    

    I tornava un altre estiu, i la sala del jardí del Retiro acollia un altre any al ballet de “l’Antonio de Ronda”. I la nit més que fosca, era alegre, esquitxada pel colorit de la flor de la buguenvíl·lia que s’emparrava per entre les arcades del costat de la pista. I els retiristes, amb en Lluís al capdavant, esperaven aquells caps de setmana de juliol, quan ens visitaven unes representacions de les diferents autonomies. Sonaven noves músiques i sorgien altres ballarugues, típiques dels llocs dels convidats. Per acabar tots a la pista, ballant i gaudint de la companyia. 

    Amb tantes músiques  viscudes, no es cap disbarat dir que en Lluís era quasi músic. Fins i tot havia format part  d’aquella mítica expedició a Polònia, i allà tocava la caixa amb la colla de grallers formada  per en Blai Fontanals, en Josep M. Alemany i en Joan Montaner. Vet aquí que redoblava el timbal amb la destresa d’un professional de la caixa, perquè era, això, quasi músic   

    Per aquest motiu he volgut acompanyar l’article amb una fotografia  on està entre músics, moments abans de sortir al carrer, durant una nit de Carnaval. Just quan es van reprendre, sense limitacions imposades, les rues. Ell que havia escoltat tantes músiques; les interpretades a aixopluc del seu Retiro.  Com les músiques de Festa Major, amb preferència per la del ball de bastons. .   

     I com en el comiat d’en Josep, que va ploure, quan se’n va en Lluís, en aquesta tarda de novembre, també plou i se’m torna a fer present una estrofa de l’americana, musicada pel mestre, amb lletra d’en Josep: ”l’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres...”.   

    Quasi músic; però retirista amb tots els ets i uts, del Barça,  un enamorat de la seva família i del nostre Sitges, al qual  va contribuir a governar. Quasi perfecte,doncs, si no fos perquè diuen  que la perfecció no existeix.

                                                                      J. Y. M.

DUES BOTIGUES A L'ENTRADA DEL POBLE

     A  l’alçada de les anomenades Cases Noves,  hi havia la finca del Sr. Antoni Garcia Munté que s’estenia fins al indret anomenat Els Molins.

    Tenia cura de les terres i les vinyes, en Joan Montaner, més conegut per en Joan dels Molins o també per en Joan de la gralla,  per tocar aquest instrument. Ell i la seva família vivien de masovers en la casa .

   De les vinyes de l’amo collien  raïm moscatell i quan aquest es convertia en xaropet, en Joan mateix s’encarregava de despatxar-lo en el celler que tenien en el carrer Sant Antoni, més popularment conegut pel carrer del gas, per haver-hi la fàbrica. Quan aquesta va deixar de subministrar gas, tot l’entorn va canviar;  van  enderrocar els tallers de sabates, la fàbrica de rodets Segarra, el propi celler, i en el seu lloc s’hi van construir blocs de pisos.  Amb el canvi de paisatge, en Joan van continuar venent el moscatell a on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín. Un moscatell que va rajar de la bota fins que tot l’entorn dels Molins també va acabar urbanitzat.

   Davant mateix d’aquesta finca s’estenia una gran esplanada, i més enllà les Cases Noves que s’agrupen fins a la via del tren. Els circs aprofitaven aquell descampat per  aixecar  les seves carpes. I el que són les coses, a pocs metres, encara hi ha la casa on hi viu la Carme Sánchez que de jove va ser trapezista i estava casada amb en Rudi Llata, nom artístic del santanderí Pepito Llata, un pallasso d’una gran popularitat.

    Un parell de cases més enllà, hi vivia en Dimas Duran i Carbonell i la seva muller, l’Aurèlia Carbonell i Tort. Els pares respectius tenien terres i vinyes. Les de la família Duran s’estenien per la franja del Camí Pla, des del costat dret de la rotonda, fins els vivers d’en “Garrofer”. Els Carbonell les terres i les vinyes  eren a tocar a les de can Pei, més concretament on avui hi ha l’Institut Vinyet.

   En l’entrada de la casa el matrimoni venien les verdures que collien i  el vi que elaboraven en el celler situat a l’altra costat de la casa, on també hi havia l’estable. Els habitants de les Cases Noves els hi demanaven poder comprar altres articles, així va ser quan a l’any 1957 van obrir una botiga amb més diversitat de productes.

     Com a curiositat ressaltar que era la primera botiga  que es trobava quan arribaves a Sitges, des de la banda de Barcelona. En Josep Duran i l’Aurèlia Carbonell, amb la seva família, hi van estar al front durant molts anys. Fins que la petita botiga es va  convertir en un espaiós i ben assortit supermercat.

   I si arribàvem al poble per la banda de la Creu de Ribes, la primera botiga que es trobava era la de queviures de can Castillo. Curiosament tenia les mateixes característiques de la can Dimas, Amb una finestra com aparador i la porta d’entrada al costat mateix. Estava al front del negoci la Sra. Maria Rosa Benages Flor que estava emmaridada amb el Josep Castillo Collado que era pagès i també aprofitava el cavall i el carro per a fer transport de material i runes amb els paletes.

  La botiga, que es trobava davant de La Madriguera, la van obrir a l’any 1956, on havia estat l’estable. A la Rosa l’ajudaven, a més del seu marit, els seus dos fills, en Josep i l’Elvira. Aquesta última, quan els pares es van fer grans, la va regentar ella.

    Despatxaven una mica de tot i feia un gran servei a totes les cases que hi havia en aquell sector de la Bòvila i la susdita Madriguera.  Al costat mateix de la botiga, anant cap a la Creu hi havia uns horts: el primer era del  mateix Castillo, a continuació el d’en Marianet, que després va passar a ser propietat  dels germans Llorenç i Jacint Picas. Al costat el d’en Francesc Esplugues, el perruquer que tothom coneixia per en Dandy. I el del  Xatet, el qual en tenia un altre molt a prop, a l’altra costat de la carretera i dels garrofers. Els dies de festa, hi campava el fum de les paelles i el  de les costelletes. Les gasoses fresques les anaven a comprar a la botigueta, així com altres ingredients que eren menester.

   Les casones estan pràcticament igual, tot i que reformades. Al costat de la botiga hi havia l’escala per on s’accedia a dues vivendes; en una hi vivien els Castillo i a l’altra  la Rosy Ossó, germana d’en Joan de Can Ferri, casada amb en Duran, pares del recordat Remonet que era fuster i tocava també el tabal amb les gralles. I a sota, la casa de la família de l’Àngel Paco, germà del cec.

   Venint des de la banda de Vilanova, la zona residencial ha limitat l’ubicació de botigues. Però si al visitant i gent del poble se li esqueia comprar vi o alguna que altra verdura, podia fer cap a la masia de Can Pei, a can Lleuger,  a can Marcè,  la sínia Cebeta, a la sínia de la família Raventós, la sínia  Bord...     

            Però, com he dit, la d’en Dimas i la d’en Castillo, van ser els primers referents comercials que el visitant trobava quan arribava al poble, des de  dues direccions diferents. Situades a frec de vinyes i horts. Un privilegi que pocs comerços de la vila poden vanagloriar-se. Era quan la gent del poble era una clientela addicta a aquestes botigues de proximitat. Amb un tracte exquisit i on es comentaven les coses del viure quotidià. Però  amb compte no excedir-se massa perquè les mestresses de casa, mentre  anaven a comprar, acostumaven a deixar l’olla posada al foc. Quan tornaven, més d’una vegada, l’olor de socarrimat delatava, des de la porta, que la conversa havia estat més llarg del previst. Les mans al cap era el senyal més evident del lament davant el fracàs, que mai no ha estat garantia de: “no em tornarà a  passar més”.

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de Setembre del 2018)

D'EN "MANXET" A EN MOLERO

      La música  és immortal, no es pot dir el mateix dels seus intèrprets, aquests es van alternant i sorgeixen nous valors que fan possible una continuïtat ben afiançada. I en tots els pobles, alguns més que  altres, s'estableix una connexió a l'àmbit musical, establint unes preferències entre les persones que, per exemple, són aficionats a la música, entre les diferents modalitats,  i els qui han volgut convertir-se en intèrprets. Atenent a aquests neguits, han assolit protagonisme els mestres que han ensenyat solfeig i exercitació amb el instrument escollit. El nostre poble no ha estat una excepció, mestres i professores desenvolupen, des de sempre, una tasca molt profitosa. Com també ho ha estat el poder comptar amb unes formacions orquestrals que ha permès posar a la pràctica els ensenyaments adquirits.

   Arribats a aquest punt és quasi obligació referir-se als mestres Manel Torrens i Gabriel Pallarès, els quals, a més de dedicar-se a la docència , dirigien les seves respectives formacions orquestrals. I mentre el mestre Pallarès ensenyava sense influir a l'alumne, el mestre Torrens feia el possible per orientar al deixeble, segons fossin les necessitats de la seva orquestra. Si per exemple preveia alguna baixa de saxo, li transmetia el interès per aquest instrument. Alguns es deixaven influenciar, altres ho tenien més clar i volien aprendre aquell pel qual tenien  preferència .

    Aquesta menció als mestres Pallarès i Torrens seria incomplerta sense fer esment a en Josep, músic peculiar, bon company i patidor, però no precisament per la feina, sinó per estalviar sacrificis als músics. Si per ell hagués estat, tots els músics tocarien el piano, perquè amb aquest instrument, no s'ha de bufar, ni aguantar el pes -mal aniria- i, per a més comoditat, es toca assegut. Aquestes eren les raons que transmetia als aprenents de músic. Després venia la segona part, patia per a que els músics no bufessin massa, començava: aquests compassos no cal que els facis que ja ho fan els altres... Aquí en aquest passatge que les notes són agudes, fes-les una octava baixa... Aquí no toquis que és allò del tot són pops i ja ho fan els baixos....Total que si els intèrprets li haguessin fet cas, ningú hagués tocat.

     En canvi els havia, la gran majoria, que patien i es preocupaven per a quedar bé. El mateix Joan Roca i Solà, més conegut per en "Manxet", la seva esposa i la d’en Frederic Montornés, germanes. Tocava el trombó i la flauta i la seva teoria era: “no tot consisteix en ser músic, sinó que se'n ha de saber fer”. Més o menys es referia a que el músic, damunt l'escenari, ha de tenir un comportament exemplar, tan en el vestir com en les formes. En Roca era de Valls, com el mestre Pallarès, tot i que en Biel es considerava més d'aquí que de la població tarragonina. Ho manifestava cada vegada que en "Manxet" li recordava la procedència dels dos, a la qual cosa ell li puntualitzava: "Vos sou de Valls!, jo sóc de Sitges".

     Un generació de trombonistes que es sintetitza amb noms com: en Joan Montaner, Pere- Pau. En Panxito  Pagés, "Parcala".  Magí Almiñana, "Moixama. En Francesc Bisbal, "Tutut" .  I les noves generacions: En Josep Tutusaus, en Lluís Gutierrez, en Pere Camps.  Daniel Nieto...

  Entremig, l'Esteve Molero i Olivella, nascut a Vilafranca, però ribetà d’adopció i, com no podia ser d’altra manera, d’un temps cap aquí, també sitgetà, s’obre camí dintre la música en totes les vessants .  El seu primer instrument va ser la trompeta, fent l'aprenentatge amb l'Antoni Nicolás Varela. Fins  aconseguir  el perfeccionament i el domini a l'estranger. Entre tot això, va encomanar la seva passió per la música al seu germà Eugeni. Aquest se les veia amb el trombó, amb un protagonisme eloqüent amb aquell CD que van enregistrar amb l’Orquestrina La Moderna, la qual  es va formar per recuperar músiques que interpretava mestre Rossell, en "Quirico de Ribes". En aquest compacte hi van aportar  una peça, de creació pròpia,  a la qual  els components li van posar per anunciat:  “El chico del trombón”, on l'Eni soleja.

     Fins que l'Eugeni, deixa el trombó, el fiscorn, i es dedica a l'advocacia. Potser amb el interès de defensar als músics, quan aquests després d’una "execució " no massa afortunada, ens fem mereixedors de processos condemnatoris. No obstant, demostrat està que: “no en fiquen  mai cap de músic a la presó”.

     Amb aquestes, l’Esteve, arriba als 40 anys i com s’ho ensuma, davant les modes imperants, no vol que li facin cap festa sorpresa, per celebrar-ho, prefereix oferir  un concert amb els ensenyaments assolits i amb un instrument oposat a la trompeta, el trombó de pistons. Va treure tantes notes del pap que deuria quedar descansat. I nosaltres, els  oients, meravellats per les melodies i les variacions amb les quals ens van obsequiar ell i tots els instrumentistes que l’acompanyaven. Així és que la festa sorpresa ens la tenien preparada ells.

    Un homenatge als 40 anys del músic, al resultat que ha obtingut  estudiant i practicant amb la trompeta i el trombó de pistons. Amb la satisfacció afegida d’haver coincidit en moltes actuacions. Perquè sempre que li hem demanat la seva col·laboració, no si ha negat mai: “Si és de bolo...” . De la mateixa manera que la diferència d’edat entre ell i molts dels allà presents, ens ha permès gaudir d’una etapa que va des d’en “Manxet “ a en Molero. Amb l’afegit d’haver tingut l’oportunitat d’haver tractat al seu pare, un excel·lent lletraferit. I a la seva mare, la Montserrat, persona de tracte molt cordial. A ella, en aquest aniversari, li pertoca un protagonisme primordial.

   Tot això ha coincidit  quan som a les vigílies de la festivitat de Sant Cecília, la patrona de tots els qui tenim relació amb  la música.   

  Que sigui per molts anys!

                                                                                         J. Y. M.