La música és immortal, no es pot dir el mateix dels
seus intèrprets, aquests es van alternant i sorgeixen nous valors que fan
possible una continuïtat ben afiançada. I en tots els pobles, alguns més que altres, s'estableix una connexió a l'àmbit
musical, establint unes preferències entre les persones que, per exemple, són
aficionats a la música, entre les diferents modalitats, i els qui han volgut convertir-se en intèrprets.
Atenent a aquests neguits, han assolit protagonisme els mestres que han
ensenyat solfeig i exercitació amb el instrument escollit. El nostre poble no
ha estat una excepció, mestres i professores desenvolupen, des de sempre, una
tasca molt profitosa. Com també ho ha estat el poder comptar amb unes
formacions orquestrals que ha permès posar a la pràctica els ensenyaments
adquirits.
Arribats a aquest punt és quasi
obligació referir-se als mestres Manel Torrens i Gabriel Pallarès, els quals, a
més de dedicar-se a la docència , dirigien les seves respectives formacions
orquestrals. I mentre el mestre Pallarès ensenyava sense influir a l'alumne, el
mestre Torrens feia el possible per orientar al deixeble, segons fossin les
necessitats de la seva orquestra. Si per exemple preveia alguna baixa de saxo,
li transmetia el interès per aquest instrument. Alguns es deixaven influenciar,
altres ho tenien més clar i volien aprendre aquell pel qual tenien preferència .
Aquesta menció als mestres Pallarès
i Torrens seria incomplerta sense fer esment a en Josep, músic peculiar, bon
company i patidor, però no precisament per la feina, sinó per estalviar
sacrificis als músics. Si per ell hagués estat, tots els músics tocarien el
piano, perquè amb aquest instrument, no s'ha de bufar, ni aguantar el pes -mal
aniria- i, per a més comoditat, es toca assegut. Aquestes eren les raons que
transmetia als aprenents de músic. Després venia la segona part, patia per a
que els músics no bufessin massa, començava: aquests compassos no cal que els
facis que ja ho fan els altres... Aquí en aquest passatge que les notes són
agudes, fes-les una octava baixa... Aquí no toquis que és allò del tot són pops
i ja ho fan els baixos....Total que si els intèrprets li haguessin fet cas,
ningú hagués tocat.
En canvi els havia, la gran majoria, que
patien i es preocupaven per a quedar bé. El mateix Joan Roca i Solà, més
conegut per en "Manxet", la seva esposa i la d’en Frederic Montornés,
germanes. Tocava el trombó i la flauta i la seva teoria era: “no tot consisteix en ser músic, sinó que se'n ha de saber fer”. Més o
menys es referia a que el músic, damunt l'escenari, ha de tenir un comportament
exemplar, tan en el vestir com en les formes. En Roca era de Valls, com el
mestre Pallarès, tot i que en Biel es considerava més d'aquí que de la població
tarragonina. Ho manifestava cada vegada que en "Manxet" li recordava
la procedència dels dos, a la qual cosa ell li puntualitzava: "Vos sou de Valls!, jo sóc de Sitges".
Un generació de trombonistes que es sintetitza amb noms com: en Joan
Montaner, Pere- Pau. En Panxito Pagés,
"Parcala". Magí Almiñana,
"Moixama. En Francesc Bisbal, "Tutut" . I les noves generacions: En Josep Tutusaus, en
Lluís Gutierrez, en Pere Camps. Daniel
Nieto...
Entremig, l'Esteve Molero i
Olivella, nascut a Vilafranca, però ribetà d’adopció i, com no podia ser
d’altra manera, d’un temps cap aquí, també sitgetà, s’obre camí dintre la
música en totes les vessants . El seu
primer instrument va ser la trompeta, fent l'aprenentatge amb l'Antoni Nicolás
Varela. Fins aconseguir el perfeccionament i el domini a l'estranger.
Entre tot això, va encomanar la seva passió per la música al seu germà Eugeni.
Aquest se les veia amb el trombó, amb un protagonisme eloqüent amb aquell CD
que van enregistrar amb l’Orquestrina La Moderna, la qual es va formar per recuperar músiques que interpretava
mestre Rossell, en "Quirico de Ribes". En aquest compacte hi van
aportar una peça, de creació
pròpia, a la qual els components li van posar per anunciat: “El
chico del trombón”, on l'Eni soleja.
Fins que l'Eugeni, deixa el
trombó, el fiscorn, i es dedica a l'advocacia. Potser amb el interès de
defensar als músics, quan aquests després d’una "execució " no massa
afortunada, ens fem mereixedors de processos condemnatoris. No obstant,
demostrat està que: “no en fiquen mai cap de músic a la presó”.
Amb aquestes, l’Esteve, arriba
als 40 anys i com s’ho ensuma, davant les modes imperants, no vol que li facin
cap festa sorpresa, per celebrar-ho, prefereix oferir un concert amb els ensenyaments assolits i amb
un instrument oposat a la trompeta, el trombó de pistons. Va treure tantes
notes del pap que deuria quedar descansat. I nosaltres, els oients, meravellats per les melodies i les
variacions amb les quals ens van obsequiar ell i tots els instrumentistes que
l’acompanyaven. Així és que la festa sorpresa ens la tenien preparada ells.
Un homenatge als 40 anys del
músic, al resultat que ha obtingut estudiant
i practicant amb la trompeta i el trombó de pistons. Amb la satisfacció afegida
d’haver coincidit en moltes actuacions. Perquè sempre que li hem demanat la seva
col·laboració, no si ha negat mai: “Si és
de bolo...” . De la mateixa
manera que la diferència d’edat entre ell i molts dels allà presents, ens ha
permès gaudir d’una etapa que va des d’en “Manxet “ a en Molero. Amb l’afegit
d’haver tingut l’oportunitat d’haver tractat al seu pare, un excel·lent
lletraferit. I a la seva mare, la Montserrat, persona de tracte molt cordial. A
ella, en aquest aniversari, li pertoca un protagonisme primordial.
Tot això ha coincidit quan som a les vigílies de la festivitat de
Sant Cecília, la patrona de tots els qui tenim relació amb la música.
Que sigui per molts anys!
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada