PORTES OBERTES PER ESCOLTAR EL SILENCI

  La Biblioteca és lloc de silenci, però fins fa poc ha estat desbaratat degut a les obres de rehabilitació i condicionament. Antiga vivenda de la família Utrillo, l’edifici va ser inaugurat com a biblioteca el 14 de junt del 1936 . Des de llavors és la dipositaria d’un extens fons de llibres de lectura, així com  de molts documents d’interès. Com també ha acollit interessants conferències de temàtiques diverses, portades a terme per persones doctes en la matèria tractada.

    Recordo, amb profunda admiració, la xerrada que va pronunciar el distingit escriptor Josep Pla i Casadevall. Ho qualifico de parlament  planer i distés,  perquè l’escriptor  no venia a donar cap conferència específica. La seva facicilitat de conversa era tal que no li calia portar cap tema preparat, era evident que podia parlar de tot i deixar satisfet a l’auditori. Aquesta visita va tenir lloc quan la que va ser la seva companya sentimental, durant uns anys, l’Adi Enberg, tenia obert a Sitges un establiment hoteler  junt amb el seu marit, el pintor mallorquí Joan Fuster. Recordo a Pla assegut darrera la taula de la sala gran , en companyia  d’una botella de güisqui que, a glopades, va anar deixant a uns límits bastant minsos. Em sembla recordar que va començar parlant del trànsit que van trobar per entrar a Sitges i, sense pausa, va tractar molts temes  a quin més interessant, fins que va acabant  preguntant, amb aquell posat de murri sorneguer:” si els sembla bé, potser que ho deixem?”.

   Tornant a la vida interna de la Biblioteca, es pot dir que, només entrar per la porta, es passa del trafegar quotidià al silenci, a una calma que la Lolila Mirabent , la bibliotecària,controlava. Ella i la seva germana, la Rosa s’entenien amb el mínim to de veu. El visitant, poc avesat a saber conviure amb el silenci, ens costava expressar-nos d’aquesta manera . Han estat la norma de la casa, parlar poc i fluixet.  No obstant  a mi, potser perquè sóc molt propens a distreure’m, el que em meravella és el degoteig de l’aigua del brollador del pati noucentista. El lloc ofereix un encant especial . El  sorollet de les gotes  que cauen, és com regal del silenci que deixa una mica del seu protagonisme   per a que el degoteig somort li faci una companyia harmoniosa, tan poca cosa com la mateixa  fragilitat de les gotes quan es fonen en el bassal de la pica superior.

    Entre silencis, el fons de la Biblioteca s’ha anat engrandint i les ampliacions han estat  necessàries. Quan va morir el germà d’en Jaime de Semir, l’Antoni Semir i Carroz, la seva vìdua, la Sra. Amèlia Togores Llach, va fer donació de la seva biblioteca particular. Per tal  de disposa-la es va habilitar un dependència, el taller de casa va fer les prestatgeries corresponents, la qual és coneguda per la sala Semir.  Al costat s’hi troba la dedicada a la Lolita Mirabent. Es va expandir cap el primer pis i en el superior es va habilitar la sala d’en Miquel Utrillo i Vidal, on hi tenia grans records de casa seva i va voler, també, que els seus llibres anessin a parar en una de les dependències de l’antiga llar familiar. La prestatgeria va sortir del mateix taller. A més de llibres en Miquel va fer penjar en els espais que quedaven entre les llibreries i el sostre, unes làmines que, si no recordo malament, uns laboratoris farmacèutics, per tal de felicitar les festes nadalenques, encarregava al pintor Salvador Dalí. I desprès, amb tirades limitades, els laboratoris feia imprimir i les enviava als seus clients. En Miquel les tenia emmarcades, si més no, abans, anava a visitar a en Dalí i aquest li plasmava una dedicatòria, totes fetes amb retolador de color verd que era el preferit d’en Miquel. La susdita dedicatòria o simplement la  signatura de l’artista conferien un valor afegit  a aquelles làmines. Cal tenir en compte que en Miquel era un oportunista i acompanyat del seu tarannà especial, el qual divertia al pintor, cosa que no feia cap gràcia a Gala i ho feia palès no mostrant-li cap simpatia. En Miquel aconseguia, però, el que volia.

      Un dia va passar que es van adonar que havien desaparegut  aquestes lamines  i sembla ser que no se’n va poder treure aigua clara., del com i el qui.

   Al costat mateix del taulell de la bibliotecària es troba la sala infantil, l’avantsala per passar a la gran . El transcórrer dels anys així ho fa possible. Aquesta dependència és la que més assimila el lloc a una casa familiar, com ho havia estat, el rebombori de la mainada, contrastant amb la serenor    dels més grans.

      La Biblioteca  està ubicada en una zona relativament tranquil·la. No obstant les finestres de la façana donen al bategar del poble, a l’anar i venir de les dones de casa quan, anys fa, anaven a comprar a la plaça, on curiosament alguns dels responsables de les parades  eren assidus de la casa. Com l’Antonet Plana Piquer . Ell,  en un interval, deixava el lloc de venda de carn sota comandament de la Nieves i entrava a canviar el llibre que ja havia llegit.

   Però el lector que ho ha tingut més proper ha estat en Juanjo del “Santiveri”, a l’home només li calia sortir de la botiga de productes diatètics i es pot dir que ja era a dintre de la biblio. Si més no ell tenia  una sala de lectura privilegiada, sota la capa del cel. Sortia amb el llibre  i arrecerava la cadira a la vorera, encarada a l’establiment i es dedicava a devorar llibres. Era tanta la proximitat que els lectors de la sala gran ja estaven habituats a la seva peculiar salutació: “Adiós, hasta luego”. Potser l’únic missatge, exterior  que trencava el silenci de la casa, situada darrera la Casa de la Vila. On quan en aquesta  hi ha silenci, malament rai. 

    La darrera jornada de portes obertes ha servit per tornar a entrar en contacte amb el seu silenci, a escoltar-lo i declarar-lo hoste d’honor de la casa, perquè aviat tornarà a fer valer el seu protagonisme. I que tan bé han acaronat totes les bibliotecàries que s’hi han alternat.

                                                               J. Y. M.

  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2015 )