DIES I VIGÍLIES DE FESTA

    Aquesta setmana es caracteritza perquè en ella hi trobem una festivitat que coincideix amb aquest 15 d’agost que determina l’equador d’aquest mes i perquè també en aquest dia es celebra el que coneixem popularment per la festivitat de la Mare de Déu d’agost.

   Una altra particularitat que hi trobem és que durant tota la setmana i, de manera destacada, en aquesta data en concret, molts pobles celebren les seves festes majors i, també en el popular barri de Gràcia de la capital catalana. En el nostre cas, la data  ens apropa a les vigílies de la nostra. Una prèvia de la qual aquest setmanari se’n fa ressò treien al carrer el seu número especial dedicat a la Festa Major. 

     Recordar que el dissabte passat als jardins de la Societat Recreativa el Retiro va tenir lloc el conegut com a Ball de la Lira, en el transcurs del qual va ser distingits els socis amb diferents  anys acumulats d’antiguitat com a membres d’aquesta Societat. Desprès del sopar el colofó de la vetllada el va posar el lliurament de la lira d’or a la que ha estat presidenta de la Societat, durant deu anys, l’Elena Ferré Ràfols. Tot un mèrit, perquè no és gens fàcil haver-la dirigit quan només ella, la seva junta i els seus successors,  saben en realitat el treball que costa mantenir actives aquestes entitats tan vulnerables a un seguit de raons que les fan molt  difícils  de gestionar. On només amb l’entusiasme, l’estima a l’entitat, és suficient motiu per tirar endavant.  

     Mentre  escric això em ve a la memòria un col·laborador d’aquest setmanari, el Sr. Teodor Sardà i Miret, que tenia assignat  un espai que titulava “ Esta Semana” en el qual aportava totes les notes de societat que s’havien alternat en la vida social del poble. En aquestes darreres i en aquesta en concret el cronista de societat hagués tingut feina. I és que diumenge també tindrà lloc, al casino Prado Suburense, l’esperat concert: “La processó, el so de la festa! “. De la qual n’ha estat el compositor i en serà el director en Xavier Pagès-Corella qui, tot haver nascut a Sant Pere de Ribes, té molts lligams sitgetans i en totes les músiques que s’hi interpreten. Cal recordar que quan ja apuntava per a convertir-se en director  d’orquestra simfònica va dirigir uns quants anys les caramelles del Retiro.

       De la mateixa manera que aquest dijous  celebren la seva onomàstica les Maries i entre elles hi trobem a moltes sitgetanes que porten aquest nom, algunes de les  quals han assolit una popularitat on destaca el  fet de ser conegudes per haver estat i estar ubicades en llocs on s’han abraçat al viure quotidià i al tracte amb la seva gent. N’hi ha tantes que permeteu-me aportar a  questes pàgines a tres d’elles: la Maria Matas que conjuntament amb la Ramona Vendrell ( de can Panxo Sardi )la Pepita Soler i la Glòria Baqués, han estat un exemple de veïnes  ben avingudes i complidores del deure  de mantenir net el seu poble. Fins que van poder, de bon matí, escombraven i regaven el seu tros de carrer i aquest detall, malgrat que aquest costum a Sitges s’havia perdut, elles el mantenien i ens apropaven a una activitat a que totes les sitgetanes feien el mateix només començar el dia i això propiciava el primer contacte amb els veïns, principalment amb elles, les mestresses de casa, quan encara hi havia el costum de deixar les claus posades al pany, cosa que permetia accedir a  la intimitat de la llar sense haver de trucar a la porta.

    Una casa on la porta es pot dir que era permanentment  oberta era la del carrer Bonaire 6, la redacció de l’Eco. Un dia un article el vaig titular: “ De la botiga a la rebotiga, passant pel menjador “. A la botiga i al menjador hi trobàvem a la Carme Soler Soler i a la Maria González, un tàndem que tan s’avenia amb el Sitges íntim i estimat. I que al mateix temps era un suport de la rebotiga, on es configurava i  s’imprimia el setmanari.

    Una altra casa oberta als neguits de la gent de casa nostra, ha estat la casa on havia viscut en Miquel Utrillo i Morlius, convertida desprès en la biblioteca Santiago Rusiñol, de la qual també en va ser directora una altra Maria, la Maria Saborit.

      Les Maries de casa nostra estan de festa, en unes vigílies de preparatius. Per tot el que  s’espera que passi els propers dies, que no és poca cosa.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'agost del 2024)

PORTES OBERTES PER ESCOLTAR EL SILENCI

  La Biblioteca és lloc de silenci, però fins fa poc ha estat desbaratat degut a les obres de rehabilitació i condicionament. Antiga vivenda de la família Utrillo, l’edifici va ser inaugurat com a biblioteca el 14 de junt del 1936 . Des de llavors és la dipositaria d’un extens fons de llibres de lectura, així com  de molts documents d’interès. Com també ha acollit interessants conferències de temàtiques diverses, portades a terme per persones doctes en la matèria tractada.

    Recordo, amb profunda admiració, la xerrada que va pronunciar el distingit escriptor Josep Pla i Casadevall. Ho qualifico de parlament  planer i distés,  perquè l’escriptor  no venia a donar cap conferència específica. La seva facicilitat de conversa era tal que no li calia portar cap tema preparat, era evident que podia parlar de tot i deixar satisfet a l’auditori. Aquesta visita va tenir lloc quan la que va ser la seva companya sentimental, durant uns anys, l’Adi Enberg, tenia obert a Sitges un establiment hoteler  junt amb el seu marit, el pintor mallorquí Joan Fuster. Recordo a Pla assegut darrera la taula de la sala gran , en companyia  d’una botella de güisqui que, a glopades, va anar deixant a uns límits bastant minsos. Em sembla recordar que va començar parlant del trànsit que van trobar per entrar a Sitges i, sense pausa, va tractar molts temes  a quin més interessant, fins que va acabant  preguntant, amb aquell posat de murri sorneguer:” si els sembla bé, potser que ho deixem?”.

   Tornant a la vida interna de la Biblioteca, es pot dir que, només entrar per la porta, es passa del trafegar quotidià al silenci, a una calma que la Lolila Mirabent , la bibliotecària,controlava. Ella i la seva germana, la Rosa s’entenien amb el mínim to de veu. El visitant, poc avesat a saber conviure amb el silenci, ens costava expressar-nos d’aquesta manera . Han estat la norma de la casa, parlar poc i fluixet.  No obstant  a mi, potser perquè sóc molt propens a distreure’m, el que em meravella és el degoteig de l’aigua del brollador del pati noucentista. El lloc ofereix un encant especial . El  sorollet de les gotes  que cauen, és com regal del silenci que deixa una mica del seu protagonisme   per a que el degoteig somort li faci una companyia harmoniosa, tan poca cosa com la mateixa  fragilitat de les gotes quan es fonen en el bassal de la pica superior.

    Entre silencis, el fons de la Biblioteca s’ha anat engrandint i les ampliacions han estat  necessàries. Quan va morir el germà d’en Jaime de Semir, l’Antoni Semir i Carroz, la seva vìdua, la Sra. Amèlia Togores Llach, va fer donació de la seva biblioteca particular. Per tal  de disposa-la es va habilitar un dependència, el taller de casa va fer les prestatgeries corresponents, la qual és coneguda per la sala Semir.  Al costat s’hi troba la dedicada a la Lolita Mirabent. Es va expandir cap el primer pis i en el superior es va habilitar la sala d’en Miquel Utrillo i Vidal, on hi tenia grans records de casa seva i va voler, també, que els seus llibres anessin a parar en una de les dependències de l’antiga llar familiar. La prestatgeria va sortir del mateix taller. A més de llibres en Miquel va fer penjar en els espais que quedaven entre les llibreries i el sostre, unes làmines que, si no recordo malament, uns laboratoris farmacèutics, per tal de felicitar les festes nadalenques, encarregava al pintor Salvador Dalí. I desprès, amb tirades limitades, els laboratoris feia imprimir i les enviava als seus clients. En Miquel les tenia emmarcades, si més no, abans, anava a visitar a en Dalí i aquest li plasmava una dedicatòria, totes fetes amb retolador de color verd que era el preferit d’en Miquel. La susdita dedicatòria o simplement la  signatura de l’artista conferien un valor afegit  a aquelles làmines. Cal tenir en compte que en Miquel era un oportunista i acompanyat del seu tarannà especial, el qual divertia al pintor, cosa que no feia cap gràcia a Gala i ho feia palès no mostrant-li cap simpatia. En Miquel aconseguia, però, el que volia.

      Un dia va passar que es van adonar que havien desaparegut  aquestes lamines  i sembla ser que no se’n va poder treure aigua clara., del com i el qui.

   Al costat mateix del taulell de la bibliotecària es troba la sala infantil, l’avantsala per passar a la gran . El transcórrer dels anys així ho fa possible. Aquesta dependència és la que més assimila el lloc a una casa familiar, com ho havia estat, el rebombori de la mainada, contrastant amb la serenor    dels més grans.

      La Biblioteca  està ubicada en una zona relativament tranquil·la. No obstant les finestres de la façana donen al bategar del poble, a l’anar i venir de les dones de casa quan, anys fa, anaven a comprar a la plaça, on curiosament alguns dels responsables de les parades  eren assidus de la casa. Com l’Antonet Plana Piquer . Ell,  en un interval, deixava el lloc de venda de carn sota comandament de la Nieves i entrava a canviar el llibre que ja havia llegit.

   Però el lector que ho ha tingut més proper ha estat en Juanjo del “Santiveri”, a l’home només li calia sortir de la botiga de productes diatètics i es pot dir que ja era a dintre de la biblio. Si més no ell tenia  una sala de lectura privilegiada, sota la capa del cel. Sortia amb el llibre  i arrecerava la cadira a la vorera, encarada a l’establiment i es dedicava a devorar llibres. Era tanta la proximitat que els lectors de la sala gran ja estaven habituats a la seva peculiar salutació: “Adiós, hasta luego”. Potser l’únic missatge, exterior  que trencava el silenci de la casa, situada darrera la Casa de la Vila. On quan en aquesta  hi ha silenci, malament rai. 

    La darrera jornada de portes obertes ha servit per tornar a entrar en contacte amb el seu silenci, a escoltar-lo i declarar-lo hoste d’honor de la casa, perquè aviat tornarà a fer valer el seu protagonisme. I que tan bé han acaronat totes les bibliotecàries que s’hi han alternat.

                                                               J. Y. M.

  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2015 )