L'ÒPTICA BIOSCA

   Quin gran invent això de les ulleres, que permet millorar, i molt, la visió de les persones que pateixen algun que altre problema visual. El més freqüent, el que anomenem vista cansada i que és manifesta quan hem d’estirar els braços per poder llegir amb una certa eficàcia. Però arriba un moment en què ens falta braç i ja se’ns fa imprescindible recórrer a les ulleres. La seva incorporació ofereix una ostensible millora . Fins el punt que la vista s’hi acostuma de seguida i sense elles ja mai més ets capaç de llegir res que tingui una mida de lletra semblant a la dels diaris.

     De vegades m’he preguntat on es graduaven la vista els sitgetans/es quan a Sitges no hi havia cap òptica? Pot ser que algun dia de la setmana apareixia un òptic de Barcelona o de Vilanova i realitzava aquestes comprovacions...

    El cas és que un bon dia va aparèixer el Sr. Marcel·lí Biosca Gili que era oriünd  d’Almacelles. L’home era fill de casa de pagès i estava predestinat a treballar la terra, com havien fet sempre la seva família. Un recurs que va descartar des de que va ser el moment d’escollir ofici. I com feien altres descendents de la gent de pagès, que van optar per no seguir treballant al camp, va marxar a  Barcelona, on va entrar a treballar en una òptica i en ella va aprendre l’ofici.

     Circumstàncies de la vida va propiciar que conegués a la Francisca Robert Carbonell, amb la qual s’hi va casar i van anar a viure al carrer Sant Sebastià. No va tardar gaire que en Marcel·lí es va establir pel seu compte, obrint una òptica al carrer Jesús, enfront mateix del carrer Francesc Gumà. 

     L’home va continuar fent el que havia après a Barcelona, graduar la vista amb el sistema que encara es fa servir ara, anar posant i traient lents fins que el client hi veu bé en els dos ulls. Aleshores l’òptic apuntava la graduació i a Barcelona li feien i  adaptaven els vidres a la muntura.

Les úniques ulleres que ell tallava  els vidres, eren les de sol sense graduació. 

   A mi que, en aquells anys era extremadament jove i sortosament no necessitava ulleres, em fascinava uns elements que exposava en el seu aparador, en el llenguatge més descriptiu que ortodox, els anomenàvem “llarga vistes”, els correctament coneguts com a prismàtics. Als de la nostra edat ens encuriosia poder guaitar-hi i observar, amb expectant curiositat, com el paisatge  se’ns  apropava. En Biosca  disposava entre, els diguem-ne convencionals,  uns altres de més refinats o  millor catalogats , els quals no els teníem tan contemplats. Em refereixo als anomenats prismàtics de teatre, destinats als espectadors que estan més allunyats de l’escenari i, en moments determinat de la representació de l’obra, els permet no perdre detall d’aquesta. O també en les  funcions del gran Teatre del Liceu, a la gent benestant, els permetia xafardejar als del mateix estatus socials que ocupaven llotges més allunyades. 

    A l’òptica del carrer Jesús també s’hi podien trobar màquines fotogràfiques i els respectius carrets, oferint un servei de laboratori per a revelar les fotografies. Curiosament l’altre setmana en Josep M. Alegre, explicava a les xarxes socials, que li atreia una màquina que estava exposada a l’aparador i quan va tenir recollits els diners i la va anar a comprar, un altre se li havia avançat. Com que l’amo havia d’anar aquella mateixa tarda a Barcelona, en qüestió d’hores en Josep Maria la va tenir disponible. Una màquina amb la qual es va iniciar en el món de la fotografia i ara ves-li al darrera. 

    Un altre element no estable del susdit aparador era un llustrós gat blanc, que es passava hores immòbil contemplant l’anar i venir de la gent. Un atractiu per la mainada, a la qual no els hi interessava res més del que estava exposat que la mixina que, davant les mirades, presumia del blanc impol·lut  del seu pel i si algú que passava li veia gris, l’amo li feia unes ulleres que, fins i tot, arribaria a veure alguna pedra d’encenedor perduda en el terra del carrer.

    El matrimoni va tenir dues filles l’Emilia que és religiosa i resident a l’Hospital de Sant Joan i la Magdalena que es va cassar amb en Magí Olivella. D’aquest matrimoni va néixer la Vinyet Olivella Biosca que és una incansable seguidora del bategar cultural  que sorgeix a la vila i fora d’ella.

    Quan va tancar portes l’òptica d’en Marcel·lí Biosca, les va obrir en Jordi Cuesta al carrer Sant Francesc, a la casa d’en Rafel Villardaga que era pintor de bata, tocava el clarinet i la seva muller feia de planxadora. Curiosament en aquest tros de carrer n’hi havia dues, ella i la Maria Dolors Arnabat.

     En Jordi va representar la modernitat, oferint muntures de disseny encara que els vidres són els que són, depenen de la graduació que necessita cadascú.  

   Per a donar més uniformitat al seu ofici, vestia amb una bata tres quarts blanca. I va continuar posant solució a aquella premonició que feia servir la gent, davant qui es mirava les coses de manera obsessiva, per si hi trobava algun defecte. Aleshores  la veu popular sentenciava: “a mitja edat no hi veuràs”. Sense ser tan prim mirats, quan arribem a certa edat, sense les ulleres no veiem tres en un burro. 

  

                                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de gener del 2021 )

PERSONES DE RISC

     Des de que naixem i a mesura que passa el temps, anem assolint unes determinades categories, les quals s’avenen amb uns costums generalitzats. Així de ben jovenets ens identifiquen amb una casolana  monarquia, al ser tractats, si som nens, amb el títol   de rei, reiet de casa. En cas de ser mossa, el diminutiu no està contemplat, directament, reina o princesa. Així mateix en el tracte que  es dispensa es va servir  una entonació de veu molt melosa i pausada: “Joan, rei, portat bé”. Curiosament aquest tracte tan melós es repeteix quan un s’ha fet gran i ja és un rei destronat. El lloc on més s’aprecia  és a les consultes mediques, sempre en el supòsit que la infermera faci servir un tracte similar; comprensiu, amb acurada sensibilitat professional. Hom arriba a aquestes consultes i desprès de fer els tràmits preceptius , la infermera, emprant aquest procediment que esmento, convida al pacient a asseure’s a la sala d’espera, amb l’expressió que els comentava, amb veu pausada i melosa  i potser una mica pujada de to perquè saben que a determinades edats l’audició no és massa bona: “Senyor Joan, segui aquí que ja l’avisarem” . Depèn de com sigui el criteri de la infermera,  aquesta pot avançar aquest peculiar tracte, quan encara el pacient se sent jove i al ser tractat amb aquestes carantoines, en lloc de sentir-se ben acollit, pot ser que sigui de l’opinió de que encara no es mereix tanta delicadesa. 

     Els anys es van alternant i amb ells la persona va assolint noves categories, nous tractaments en quan a la personalitat assolida. En Josep Solé Arumí, que regentava el magatzem de begudes del costat del garatge mecànic dels Perico, quan rebia la visita d’un menor d’edat, la seva salutació era: “Què diu el senyor petit? “. El mateix succeïa quan formava part de la Cobla, en Manel Vendrell, en “Sou”, per la curiositat que mostren tots els nens i nenes per la música, quan a davant seu s’hi quedava embadalit un d’ells, en Manel els saluda amb un: “Qui sou vos ?”. Un tractament que no corresponia a la seva edat, però que trencava les oracions dels més petits.

      Quan es deixa de ser nen, es diu que  ja és un jove, categoria que s’assimila amb la que anomenem, “edat del pavo” . Amb la qual hi van associades algunes excentricitats. Un tractament, el de jove, que es perpetua amb les persones grans, quan aquestes ha de tractar a una altra de menys edat que ells, però que potser que ja han ultrapassat, de bon tros, la barrera de la joventut: “Què diu aquest jove?”.

     Segons l’edat hi van associats diferents estatus familiars. Aquell rei o reina amb el transcurs dels anys, en molts dels casos, segueixen conservant el rang, sobretot quan l’amor neix entre una parella que continua fent servir, entre ells, aquest tractament. Altres queden destronats i perden per complert l’estatus, ni tan sols són reconeguts com emèrits. El que sí pot passar  que la parella contragui matrimoni i de la unió  en pot sorgir una altre categoria, la de pares. Aquesta seguirà així durant bastants anys, fins que els fills et fan avis. I podria ser que la categoria s’allargui fins a arribar a besavis. Que és quan la bava cau a la més mínima, degut a una extrema admiració o perquè s’acompanya de la poca disposició per aguantar-se els pets.

    Són alguns dels símptomes que apareixen quan s’arriba  a gran, abans com que les deixaven anar tal com raja, la denominació, més entenedora era la de vell. També s’ha volgut disfressar amb un tractament que es concreta en l’anomenada tercera edat.

   I resulta molt curiós que fins i tot una entitat d’estalvis es va fundar amb enunciat que es basa amb les pensions que van relacionades amb la vellesa: “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya”. Tanta era la seva relació amb la susdita vellesa que organitzava la Festa de la Vellesa. On les noies de les escoles acompanyaven als protagonistes, amb banda de música inclosa, a missa i desprès els seguici seguia fins al Retiro o el Prado, on eren obsequiats amb un entreteniment. Una caixa d’estalvis que d’aquella vellesa n’ha sorgit la modernitat, La Caixa. La primera va canalitzar les pensions del jubilats que hi van domiciliar els imports que apercebien i cada mes acudien a la finestreta a treure el que necessitaven. Fins que ara, amb tanta modernitat, les persones grans han de fer seva l’expressió, davant els empleats: “escolti, jove, què m’ajudaria a treure  diners del caixer...?”. No disposen d’altra alternativa.

    Degut a la situació que ens toca viure, tots els qui es movem entre les denominacions: vells, grans, de la tercera edat, hem quedat integrats en una que ho aglutina tot: “persones de risc”. Amb això ja està tot dit. Les amistats es preocupen tant per tu, que et deixen anar: “cuidat que tu ets una persona de ric”, una manera elegant de dir-te que ets vell. Ens hem de cuidar tots, sortir poc de casa... Fins fa un temps les persones grans podien gaudir del privilegi de poder anar a fer la partideta al cafè. I homes i dones, indistintament, anaven a ballar o a jugar al bingo al Casal. Això passava quan érem grans, ara que som de risc, fes-te un nus a la cua.

                                                        J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el dia 15 de gener del 2021)

FESTES SOTA LES ESTRELLES

   En un període de temps curt s’alternen tres nits especials, diferents a totes les altres: la nit de Nadal, la de Cap d’Any i la de Reis. Tot i les diferències que caracteritzen una de l’altra, les tres guarden en comú el mateix simbolisme. 

    Degut a que les fetes han coincidit en uns dies que  fa difícil la compaginació del setmanari, la direcció va creure oportú donar-nos descans, pel que fa a l’últim exemplar de l’any,  als col·laboradors “fixes” i tornar en aquesta nova cita, quan ja han passat els Reis. He volgut, però acabar l’any escrivint l’últim article del 2020 que serà el primer del 2021. L’escric  en el dia de l’home dels nassos,  a poques hores d’aquesta nit que també és diferent a les altres, de moment  predomina el silenci. Mentre avanço, em ve al pensament la solitud del llogaret de Campdàsens,  la calma que plana per la Trinitat,  i pel Puig d’en Boronet, la que embolcalla el raconet entranyable del Gafarró. Tot sota aquestes nits estelades i fredes. 

     Allà, als peus de la Creu de Sant Isidre, els amics del recordat Ramonet Duran Ossó, com havia fet ell, van fer  el camí  per a deixar-hi la cova del naixement. El mateix que fan els amics del Gafarró, i els de Campdàsens que també hi van disposar l’essència pessebre. I quan cada dia la nit ressorgeix misteriosa, aquests llocs aconsegueixen tenir el privilegi de ser dipositaris d’una tradició que forma part dels petits detalls de les festes de Nadal. I també en les intimitats del Palau del Rei Moro, on el grup local de pessebristes, com cada any, hi han disposat  els seus artístics  diorames. Dies desprès que un dels seus puntals, en Josep Aleacar Casanovas hagi rebut un merescut  homenatge, amb la col·locació   d’una placa a la Plaça dels Artistes. 

     La passada nit de Nadal, aquests llocs de la nostra muntanya més propera,  han assolit el protagonisme que tant associem amb el paisatge de Nadal. Abans, durant la nit del 21 de desembre es va produir un fenomen remarcable, Júpiter i Saturn van estar tan a prop un de l’altre, que els seus respectius punts lluminós va produir la sensació que la seva brillantor només sembles una. De seguida va ser nomenada l’estrella de Nadal, feia ni més ni menys que 400 anys que els dos planetes no havien estat tan junts. Tot un privilegi haver pogut gaudir de la seva contemplació.

        La nit de Cap d’Any era bulliciosa, de gresca, amb el pretext d’acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre. Un traspàs que es fa just quan són les dotze i les campanades s’acompanyen amb els gotims de raïm. Om el primer repte consisteix en acabar-los d’engolir quan sona l’última campanada. 

     El Retiro i el Prado han estat les dues Societats que han acollit, al llarg dels anys, a un bon nombre de socis que, ben mudats, han participat de les festa que tenia lloc després de les campanades. També s’hi van anar afegint restaurants i hotels. I és va posar de moda un senzills complements, el cotilló, que contribueixen a aportar un toc simpàtic, distès, a tanta elegància. Una peça que no hi falta és l’espanta sogres, que és  més antic que les pròpies sogres que, avui, ja estan curades d’espant. Aquí a Sitges gosaria dir que la botiga que ho va promocionar, va ser una que es trobava al carrer Sant Gaudenci i la regentava la família Ibáñez. Es deia Paperplast. Durant tot l’any venien complements  per la celebració de festes.

     Aquest any no podem parlar de raïm de la sort, doncs el que vam engolir en  fa just un de bona sort no en va aportar gens. O va ser amb el brindis que alguna cosa vàrem fer malament   per acabar com hem acabat.

   Quan escric, les notícies que van arribant no són gens esperançadores. Es pot dir que hem celebrat Nadal en la intimitat com ens han aconsellat. Els qui ens sembla que som responsables, ho repetirem durant  la celebració d’aquesta nit de Cap d’any i el dia d’Any Nou. Que estic segur endevinar els desitjos de tots, que l’any que comença aquesta mitjanit sigui completament diferent al que acabem de deixar. Serà el millor regal que ens poden portar els Reis, que se les han vist i desitjar    per arribar a temps. Fer la seva feina i tornar a marxar de matinada per on han vingut, en mig del toc de queda, en el transcurs d’una  altra nit màgica, silenciosa,  per retornar-nos, per uns moments, al resplendor de  l’estrella que els van guiar fins a Betlem. Les mateixes que brillen del Gafarró fins a la Creu de Sant Isidre i la Trinitat i molt més enllà del Massís.

     Quan avui  rebin  el setmanari, amb les festes just acabades de passar, i abocats de  nou  amb el  dia a dia de sempre,  ens queda  l’esperança posada amb la vacuna que s’ha començat a administrar , per tal de que les properes festes de Nadal les  puguem celebrar com sempre ho havíem  fet.  El camí encara es preveu llarg i també complicat, d’aquí que, en aquests moments,  desitjar un Bon Any és, més que mai, un desig autèntic, si més no pronunciat amb  el cor encongit. Un desig que acompanyem amb aquell pressentiment que va sorgir al començament de la pandèmia i que, fins el moment, no ha resultat massa convincent: Tot anirà bé.  

                                                           J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2021 )

SEMBLA NADAL

   Una sensació estranya ens assetja en aquests dies, a mesura que ens anem apropant  al Nadal.  Aquella joia que ens produïa al preparar-nos per a la seva celebració s’ha afeblit. A hores d’ara, moltes famílies ploren l’absència d’un familiar a causa d’aquest maleit virus. Vet aquí un Nadal diferent.

    Els de la meva generació no hem viscut mai abans una situació com aquesta. Sí els nostres avis i pares, els quals els tres Nadals que es van alternar durant els anys de la guerra, van representar també un malson. Pel que fa al quart, la guerra s’havia  acabat a l’octubre, també amb moltes famílies desmembrades i amb altres que havien  hagut de fugir a l’exili; economies malmeses, gana, repressió i totes les conseqüències que comporta una guerra. En aquell Nadal en concret, el de desprès, els ànims tampoc estaven per a gaires celebracions. Poc a poc les festes nadalenques, com altres tradicions, es van anar sobreposant a una desfeta que no s’oblidava.

     Nosaltres vam néixer desprès de la postguerra, que aquest període de temps  tampoc va ser fàcil en tots els aspectes. Si més no en aquells primers anys de la nostra existència, quan ens començàvem a assabentar-nos de tot el que passava en el nostre entorn,  encara no hi havia els avanços, ni les tecnologies actuals. Tot ho havíem de viure en directe, doncs ni la televisió havia entrat en les nostres vides. Només la ràdio, la qual, aquestes dates, es posava en  antena un programa emblemàtic, “la Campaña Benéfica” que conduïen els populars senyors Dalmau i Viñas. Amb el tarannà diplomàtic del Sr. Viñas i amb la poca paciència que mostrava el Sr. Dalmau que només apropar-se al micròfon el vailet que aportava un donatiu, l’home ja li estenia la mà i demanava, amb insistència: “el dinerito, el dinerito”, quan el que volia el vailet  era saludar als seus pares i avis que l’estaven escoltant. 

     Al poble, encara no s’havia establert la moda de posar un arbre al Cap de la vila, ni les garlandes lluminoses pels carrers. Algun comerç decorava  els seus aparadors amb aquestes garlandes fetes amb retalls de tiretes de colors brillants i combinats. Encara avui, junt amb els espanta sogres i el barret cònic, és el penjoll per excel·lència de les bosses de “cotilló”.

     Els més jovenets ens agradava guaitar a la parador de la botiga de joguines que regentava la família del Sr. Masip en el carrer Parellades. En aquests dies als pares els demanàvem  que ens compressis alguna que altra figura de pessebre. I en pocs dies, un cop passat  Nadal, en les vigílies de la festa  de Reis, la temàtica era completament diferent. Passàvem de la bucòlica imatge del pessebre, als personatges que protagonitzaven les constants batalletes entre els “cowboys”  i els indis. Enlluernats per aquell escampall, en  l`aparador de l’establiment, on es passava de la cova al “fuerte” i dels pastors que anaven a adorar,  als indis i als soldats americans.  

    Tampoc en la interioritats de les cases, els arbres no tenien lloc, sí el pessebre, que  requeria uns preparatius, com era anar a buscar molsa a la muntanya  i una mica de verd per completar la seva decoració. Només aquest fet ja ens motivava i desprès la inspiració agafava forma amb la disposició de la cova, les muntanyes i les figures. La primera nadala que hi cantàvem era el popular. “ al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... “. Uns simples, importants, detalls que feien Nadal. Amb jocs florals inclosos, quan a l’hora dels torrons, pujats a la cadira, recitàvem el vers que ens ensenyàvem a l’escola. O el que  va ensenyar, als nostres fills, la senyora Adela Virella, poetessa i esposa dels sabater Isidre Pañella Comas que diu: “Si fos angelet aletes tindria i anar adorar el nen Jesuset volant hi aniria.  Les festes s’acompanyaven d’uns valors  transmesos de pares  a fills. Existia tan poca cosa a l’abast de tothom,  que qualsevol extraordinari era considerat un regal del Nadal.

    Fins que ens assetja un virus que fa trontollar la seva celebració i ens preocupa no poder-nos reunir tots els que som. Per a molts aquestes dates ja no les passaven a casa, dispersos pel món com estaven, aprofitant els dies de vacances. Ha tingut de ser la pandèmia que ens faci adonar que no moure’ns  de casa per Nadal, és la millor opció, però passa que tots asseguts a la mateixa taula potser no podrà ser. La solució més raonable, cadascú a casa seva. Tornar als valors als quals em referia. Un Nadal íntim.

    També trobem a faltar  les nadales que enviàvem als nostres familiars i amics i que tanta il·lusió feia rebre-les, si es vol amb un text molt abreviat i poc original: Bon Nadal i Feliç Any Nou, el mateix que ara ho escrivim i enviem per WhatsApp. No és el mateix, encara que la intenció ho sigui  

     Aquestes  pàgines de l’Eco, que guarden la solera i les felicitacions de tants Nadals passats amb els col·laboradors i els lectors, les tornem acaronar en aquesta vigília. Demà és Nadal, podem estar contents de poder-lo celebrar a casa, amb responsabilitat, i sense oblidar-nos dels qui no hi són.           

     Tornaran a venir altres Nadals, que no ho semblaran, perquè seran com sempre els hem conegut, i hi volem ser-hi. 

    Bon Nadal! I una forta abraçada a totes i a tots.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2020) 

    

     

EL VI I LA MÚSICA

     Aquests dies la vinya està dormida, amb les bardisses blanques que s’estenen, ufanoses, per entre les soques recargolades dels ceps. De Sitges a Ribes i d’allà a Vilanova. Quan els cellers, d’aquestes  tres  poblacions estaven en actiu, al començar el mes de novembre, posaven aixeta a la bota i el vi novell impregnava d’aroma l’interior de les dogues de les botes de fusta de roure i  de castanyer. Ho pregona el refranyer popular: “per Sant Martí tasta el vi”.

    Encara recordo, i aquest record, tot i que llunyà, tampoc ho és tant. Es recrea en el carrer de l’Aigua de Vilanova, on entrant des de la Rambla hi havia un celler, i damunt la seva gran portalada s’hi exhibia una branca de pi i una cadira de boga, visible a l’entrada. Uns senyals molt representatius que anunciaven que el vi novell estava a disposició de la clientela. Un costum que, fa relativament poc, tot i que el temps passa ràpid, va ser dels últims testimonis que vam poder observar, conscients que  els cellers ubicats en les cases de  dintre dels nuclis antics  de les poblacions, tenien els dies comptats.

      Per altra banda la tradició musical entre Vilanova, Ribes i Sitges, ha tingut molts bons representants. Amb balls durant les vetllades d’estiu  i a l’hivern que eren freqüentats per pescadors, pagesos, sabaters, menestrals... Els qui es dedicaven a la vinya, durant el mes de setembre, estaven atrafegats amb la verema i no tenien  gaires ganes de ballarugues. Es podien prendre un descans quan ja el vi fermentava a dintre el cup, fins que arribava el moment de trasbalsar-lo a la bota. 

    En mig de tot aquest procés, entre vinya i música, els músics i els estils, adaptats a les modes del moment, s’anaven alternant i a Vilanova, com en els altres pobles de la comarca, ressorgien les músiques tradicionals. A la capital del Garraf, entre gralles, ministrils, els Ministers de la Vila Nova. En els primers anys, amb la Paquita Puig , en Xavi Orriols, en  Pau Orriols... sobresurt un jove que encara vesteix amb pantaló curt i que toca el timbal, és l’Oriol Guevara Sendra.  La seva joventut avançava abraçada a la música, potser introduït a ella per l’influencia musical que exercien els seus parents, els quals acabo d’anomenar.

    Ben aviat, però, va donar mostres del seu interès per la vinya; amb més predilecció  pel fill, el vi, que per la mare, el raïm. D’aquí que comença els seus estudis d’enòleg, estudis que amplia en altres països del món, on adquireix uns bons coneixements. 

      De totes maneres, al començament,  la música segueix sent la seva afició preferida. Té aptituds i, amb elles, ben aviat domina el clarinet, el tible i la tenora, i és a aquest últim instrument  al que li dedica més hores d’estudi.     

     Nosaltres, els components de la Cobla Sitgetana, a la qual hi han tocat músics de Vilanova -com els seus parents- de Ribes, del propi Sitges i d’altres de més enllà de Vallcarca, quan s’esqueia li demanàvem a l’Oriol si volia venir a fer algun que altre  bolo amb nosaltres, i  no s’ho pensava dues vegades. El seu tarannà, alegre, rialler, de sortides espontànies i divertides, tot aquest currículum noble,  pel que fa a la seva  personalitat, coincideix amb la idiosincràsia que exhibeix la Sitgetana. I tal dit tal fet, ell i nosaltres, com s’acostuma a dir  ara, ens ho passàvem “pipa”. A quins uns nosaltres, per engrescar al jove Oriol, comentant-li que tocar amb la Cobla Sitgetana aconseguiria  un pedigrí que li serviria de targeta de presentació . Li comentàvem, perquè així havia succeït amb altres músics joves que havien debutat amb la Sitgetana, que després van arribar a tocar en les millors cobles i formacions musicals. L’Oriol reia amb la satisfacció d’un xicot, el qual no havíem vist mai trist. 

     Es va anar  fent gran i la vinya, l’elaboració del vi, el cercar entre les aromes,  noves sensacions i nous reptes; com la graduació,  la seva qualitat...Tot un món complex, sotmès a una immensa munió de gotims de raïm que s’embotinen sota la frondositat dels pàmpols, des de que broten els ceps, fins que és el moment de la verema. Quan per ell la música no desapareix del tot i la partitura decanta cap a uns compassos d’espera, una sortida potser pensada en el dia de demà. 

     L’enòleg, que havia assolit càrrecs importants dintre del món del vi,  feia embocadura  amb el vi humitejant els llavis, on abans hi ajustava la canya de la tenora. El xicot rialler, l’home del somriure permanent, viu, al costat de l’esposa, la filla i la resta de la família, els moments més decisius de la seva vida. I ve que ens acaricia una frescor sobtada, amb  la complicitat d’un aire fràgil i fred, que bufa en aquests primers dies de desembre, amb la vinya, com he dit, adormida. Tots els ingredients que aboquen a un ambient melangiós i trist. La mateixa tristor que produeix  l’acomiadament de l’amic, que deixa en suspens el que no ha pogut acabar. Els  compassos d’espera silencien la veu, la música, el ressò d’unes rialles perdudes en mig d’aquest silenci, al qual se li escapa un somriure. 

     Només el seu record , mantindrà viva la satisfacció d’haver-lo conegut.

  

                                                      J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre del 2020)

EL ZURICH I EL XATET

         En quasi tots els pobles i ciutats hi trobem uns establiments, on els anys sembla com si s’haguessin recreat per deixar-los encimbellats amb aquesta  pàtina tan singular, que només la història s’ha encarregat de deixar-la que sobresortís  com un testimoni d’un passat, i per a que acabi sent l’admiració del present. 

     Malauradament, d’un temps cap aquí, establiments d’aquest caire tan peculiar, o per falta de continuïtat o bé per la posada al dia dels contractes de lloguer antics, han hagut de baixar la persiana definitivament. 

    Aquests dies el popular cafè Zurich de la plaça Catalunya celebra el cent anys d’existència. Sota la direcció d’Andreu Valldeperas, que ja forma part de la quarta generació davant el negoci i la cinquena ja s’obre camí. 

    Un local emblemàtic, amb l’altell que el fa molt peculiar, lloc preferit per artistes i sobretot per escriptors i periodistes, els quals aquell ambient de cerveseria i de cafè, on el clients s’alternaven, mentre ells anaven escrivint gasetilles, que desprès lliuraven, per exemple, a la redacció de La Vanguardia que tenien tan a prop i altres que estaven ubicades en els carrers adjacents de la Rambla. Perquè el Zurich tancava tard i obria aviat i de seguit es produeix un voluminós  escampall de taules i cadires que ocupen la seva espaiosa vorera. Un reclam per a tothom que passa per davant i sobretot per aquell que acaba d’enfilar, esbufegant, les escales de la sortida del metro i a només  un pas,  la terrassa del cafè el convida a seure i, sense pensar-s’ho, ho fa per descansar i per delectar-se amb una cervesa mentre contempla el anar i venir de la gent. Entremig d’un personal que es planten a davant de l’escampall, esperant la persona amb la qual han quedat per trobar-se en aquest punt que és un lloc de referència. 

    Les imatges antigues d’aquest local, testifiquen els costums de la seva clientela que es prenia un cafè, servit en aquelles tauletes rodones amb sobre de marbre i al costat  de la tassa s’hi distingeix les peculiars i eixatades  botelles d’aigua, amb un broc que facilitava un rajolí ben dirigit. Els cambrers amb americana blanca i pantaló negre. Crida l’atenció que la majoria d’homes vesteixen amb americana, encara que la fotografia està presa a l’estiu. Ve a exemplificar el que he dit en altres ocasions, que la gent es mudava per anar a la capital i els qui l’habitaven també ho feien per fer-se notar que eren gent de ciutat, Alguns  d’ells, mentre es prenien el cafè, aprofitaven per a que els hi netegessin les sabates, com és veu al “ neteja botes” amb el peu del client posat damunt el caixonet, amb tapes practicables ,on guardava els raspall i les cremes.

   Han transcorregut cent anys i el Zurich conserva la seva identitat i amb la internacionalització del seu enunciat.  I això són bones notícies, perquè demostra que, en algunes ocasions, la modernitat conviu amb ambients carismàtics que havíem vist, com s’acostuma a dir, tota la vida.

     El bar Xatet, del nostre poble, no podia presumir d’identificar-se amb un nom  tan internacional com el del Zurich, però el que sí podem dir que la seva clientela també ha estat  gent vinguda de qualsevol part del món. El Xatet va obrir el 1925, i per relativament pocs anys no ha esdevingut centenari.

    I una altra comparació que no podem establir, era la mesura de la seva terrassa, només i exclusivament limitada  per l’amplada, molt reduïda,  de la seva estreta vorera. Mentre que el posat dels seus cambrers recordaven  els de les terrasses parisenques: camisa blanca, pantaló negre i un davantal llarg i blanc cenyit a la cintura. 

   El nom de l’establiment feia honor al seu responsable, en Salvador Satorra, que tenia el nas xato. Baixet d’estatura, reunia totes les condicions d’un personatge singular, que s’havia convertit en un relacions públiques, degut a la nombrosa clientela que hi acudia per degustar el pernil que servia la casa. Estaven empatats, en quant a popularitat, amb el seu veí més proper, el Conco, l’ataconador que si el parell de sabates que li portaven era d’una numeració molt gran, quan obries la porta ja et refregaves amb la puntera, per a que es facin una idea del petit que era el local.

   En pocs metres a la rodona hi trobaves, el propi Xatet, en Pascaret, el Conco, l’Angeleta dels ous i en Ramonet, la Filomena i la Maria Can mas.  Una representació, ni escollida, de la gent popular del poble. Ells, en concret , en poc espai, van aconseguir que les estretors es convertissin en un referent d’àmbit mundial. On sabien  apreciar i valorar aquelles pinzellades d’originalitat, de traç quasi perfecte, si no fos pel surrealisme al qual s’havien abraçat i, amb ell,  van esdevenir irrepetibles.

   I si al Zurich es formen grupets a frec de les taules, al costat de cal Xatet, en les cantonades del Cap de la Vila, al vesprejar, es reunien, a peu dret,  grups de sitgetans que la feien petar. Curiosament aquestes peculiars tertúlies eren més reeixides  a la tardor i hivern, la raó la trobem en què en aquestes estacions hi ha futbol i el tema que més tractaven, ja se’l poden imaginar.

     El Zurich de Barcelona i el Xatet de Sitges, dos petits mons, però de fama mundial.

                                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre del 2020)

EL CAIXER AUTOMÀTIC

   Vet aquí aquest invent que a passes gegantines ens està traient  de les entitats bancàries. Per altra banda la pandèmia, amb  les mesures d’aforament, els ha estat l’excusa perfecta per a quan menys trepitgem el interior millor. Fa poc vaig anar a cobrar un xec a una de les entitats bancàries de sempre, eren les 11 i estàvem sols els empleats i jo. Al fer saber al responsable de la caixa que volia cobrar el xec,  em va comunicar, per a sorpresa meva, que els xecs només els pagaven de 8,30 a 10,30. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si per ingressar també hi tenien destinada una franja horària.

     Amb pocs dies de diferència, a una altra entitat, hi acudeixo per a fer un ingrés que superava els mil euros i el caixer automàtic  admetia fins a 900. Realitzat el ingrés al taulell ,en volia fer un altre de menys quantitat, però a una altra compte. Com la quantitat no sobrepassava del topall, em van fer saber que no me’l podien fer, que havia de recórrer al caixer. Un altra sorpresa majúscula, que si no ho veig no m’ho crec. Soc conscient que els empleats són uns manats i que obeeixen ordres i que les han de complir, del contrari els hi poden causar greus perjudicis. Però que s’assabentin les direccions de les entitats, que hi ha maneres d’obrar que són incomprensibles. I d’aquí bé, entre això i altres perles, que dels bancs la gent n’està desencisada. 

   Sempre que s’escau em refereixo al Sr. Fermí Grabulosa, el qual va ser director d’una caixa d’estalvis amb la central a Vilafranca . La seva manera de ser, les formes de tractar als clients, va permetre que en poc temps la clientela augmentes considerablement. El director sortia del seu despatx i acostumava a intercanviar unes paraules amb tots els qui s’esperaven ser atesos, interessant-se pel motiu de la seva visita i si considerava que la finalitat era més de la seva incumbència, els feia passar al seu despatx. Per a ell tots els clients eren iguals, tinguessin pocs o molts diners dipositats en l’entitat. Aquesta manera de procedir sempre l’he tingut com un exemple de com s’ha de tractar al públic, les atencions que es mereixen  i sobretot facilitar les solucions pertinents. 

    El mateix passava amb l’emblemàtic banc del carrer Jesús,  del qual  durant anys va ser director el Sr. Vellet, un altre diplomàtic  i un expert en les relacions que requeria el seu càrrec. També la seva clientela es trobava ben atesa. 

  Al banc de Biscaia , del qual n’era director el Sr. Enric Torras, ell i en Josep Bernad formàvem un tàndem que es compenetraven i la clientela ho agraïa. 

 En la caixa d’estalvis del carrer Major, els germans Corella es van alternar en la direcció. En Joan en la de Sant Pere de Ribes i en Toni en la de Sitges. Dues institucions, dintre la mateixa casa que aportaven experiència i elegància en el tracte amb els clients. 

    Fa poc totes les sucursals, menys una, han tancat portes i s’han traslladat al centre de tot, on abans et despatxaven pastilles i si t’assetjava un rampell de mal de panxa, sabien el remei per calmar-lo . Ara el mal de panxa t’agafa si el saldo surt de color vermell, hi has de recórrer al central assistencial del Cap de la Vila, que si no fos pels caixers que hi ja repartits per tot el seu perímetre, bé podria passar per un casal; taules i cadires  ben distribuïdes, cafetera... Però, compte! No hi pots entrar així com així, només s’hi pot accedir amb cita prèvia. 

     Els pensionistes que  van a buscar la paga,  no poden passar de la porta, l’operació s’ha de fer mitjançant el caixer. Les generacions anteriors a la meva, nosaltres vam tallar just, no solen dominar les tecnologies per simples que aquestes siguin i així l’operació a realitzar els representa una dificultat. Disposen d’uns  empleats per a orientar a les persones que, d’un mes a l’altre, ja no recorden el procediment a seguir. En altres entitats, el client ha de fer la preceptiva cua i quan li toca el seu torn, l’empleat del taulell  el convida que vagi al caixer. I al manifestar que no recorda com es fa, l’empleat l’acompanya fins a l’exterior i  l’ajuda a realitzar l’operació  Quan potser hagués estat més fàcil lliurar-li el diners, sense haver de deixar la cua en espera. Però les ordres són les ordres i ja no hi ha tornada enrere.

    Poc ens imaginaven que els caixers automàtics, que es van passar molts anys  com un mitjà per posar i treure diners fora dels horaris de l’entitat que ara, a tot hora, el caixer esta suplint  als empleats de l’interior, que es dediquen  a fer de venedors d’assegurances i altres productes que poc o gens tenen a veure amb la feina per la qual van ser admesos. El món al revés. 

   El caixer es complementa amb internet i aquí, si el domines, podràs estar en contacte amb el gestor  que tens assignat. Tot , menys facilitats per poder accedir al banc, amb tota llibertat , tal com s’havia fet sempre. Ja sabem que, ara, hi ha limitacions per tal de garantir les mesures de seguretat. Però quan això passi, potser ja es trobarem els mostradors buits de personal. El caixer serà l’amo i senyor. 

   La gent d’abans deien: o caixa o faixa. I vet aquí ara, s’ha imposat: o el caixer o res a fer.  

                                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre del 2020 )

EL "SISÍ

La força de l’article masculí o el femení pot tenir una repercussió important en quant al resultat. En aquest cas el masculí determina el nom d’un simple objecte casolà i si li apliquem el femení, la Sisi, estem referint-nos a Isabel de Baviera que al casar-se amb Francesc Josep d’Àustria, es va convertir en emperadriu del país i la veu popular va acabar atorgant-li el sobrenom de Sisi. Guapa i intel·ligent, entre altres virtuts, no va tardar gaire en assolir una reconeguda popularitat, la seva vida va ser portada, nombroses vegades, a la gran pantalla, afegint-li una s a la seva denominació, la Sissi. Una existència, la  de l’emperadriu, que es fa fer famosa arreu, i en concret en el seu país, on els habitants admiraven  les excel·lències  de la seva vida transcorreguda entre luxosos palaus .  

    Però lluny de voler parlar del protagonisme de la Sisi, en femení, em vull centrar en el masculí, el “sisi”. Aquest element tant comú en l’àmbit familiar i que, tot i la seva simplicitat és d’una gran utilitat per servir d’estenedor on s’hi penjar la roba encara humida. Es tracta d’un estenedor mòbil, amb unes ales supletòries abatibles, que igual  es pot disposar en el menjador, al bacó, la terrassa o en l’habitació de planxar...

   La modernitat ens ha portat fins aquest invent que, per posar un exemple, s’ha afegit a una de les botigues actualment més antigues del carrer Major, aquesta que abans regentava la Conxita Marcet i ara la continuadora és la  muller del seu nebot, la Montse. La botiga de la Conxita, els productes que ha exposat per a la venda, ara en diuen parament de la cuina, evidència també el pas del temps, per com han evolucionat els estris que ara es fan servir, a excepció dels plats i les eines bàsiques: forquilles, culleres i gabinets, que poden ser fabricats amb diferents  materials, però les seves formes poc han canviat.

    La  invenció del “sisi” ha restat protagonisme al terrat, que també en va tenir molt. A través d’ell es pot seguir l’evolució  de la vida, els costums i la seva diversa utilitat..

    El principal servei que oferia era per poder estendre-hi la roba. Es distribuïen uns pals, acabats amb una insinuada punxa on, a sota mateix d’aquesta, es feia una regata per les quatre cares i aquesta servia per a que el filferro hi quedes encaixat i així no es desplaçava cap avall.

    La seva distribució també depenia de com era la construcció d’aquelles cases de planta baixa i pis. Alguns quedaven integrats en el pis i altres s’havia de pujar a un nivell superior per accedir-hi. Quan era al mateix nivell del primer pis, s’hi acostumava a disposar-hi un galliner,  ben assortit en aquestes dates, i també  un tendal per a cobrir-ne un tros, sota el qual es disposava una taula i allà sota es dinava i sopava. Els expositors de clavells hi distribuïen els cossis i els qui no, gibrelles  i olles foradades on hi  plantaven flors.

   El terrats també eren molt apreciats pels matalassers, en el moment de refer els matalassos. Com els que treballaven per la família   Gumà i en Peñas. En aquests terrats hi van arribar a estendre  grans quantitats de llana, i amb unes vares de fusta la picaven per tal de retornar-la a la seva flonjor. Desprès, allà mateix, tornaven a omplir  les teles i els cosien.

    Mentre això succeïa, d’extrem a extrem de terrat s’estenia un fil que era l’antena de la ràdio. Sense un terrat una casa no era complerta, doncs la teulada era desaprofitada. I el que dèiem, el progrés també es va notar en els terrats. Poc a poc, en aquells pals de fusta que subjectaven els filferros i les antenes de la  ràdio, si van anar fixant les antenes de la televisió. Un testimoni silenciós, la graella enlairada amb la finalitat de captar les ones de la televisió,  però que delatava  quan a la casa dels veïns del contorn, hi havia entrat la modernitat, això, la televisió. 

   A mesura que es van enderrocar les cases de planta baixa i pis i es va anar enlairant la superfície construïda, el terrats van passar de caire privat a comunitari i aquí la privacitat ha deixat de ser exclusiva de només un usuari. Si més no la  gran majoria de propietaris o llogaters ja no pugen al terrat amb la finalitat d’estendre la roba. Acostumen a tenir la rentadora integrada a la cuina i a fora disposen del “sisi” per estendre la roba. D’aquesta manera els terrats han perdut protagonisme i en ells s’han instal·lat un altre element imposat pel progrés, els aparells complementaris  de l’aire condicionat.

   Només durant el primer confinament aquests espais es van veure molt concorreguts. Els veïns  hi accedien per caminar per ell o practicar taules de gimnàstica, davant l’impediment de no poder sortir de casa per anar a fer la ruta del colesterol.

   El “sisi” i la Sisi, dos protagonistes allunyats en el temps, que haguessin pogut conviure en un mateix palau si no fos que, un objecte tan simple, com el primer,  encara no estava inventat. Una peça que ara forma part de la intimitat de les famílies i que compleix de meravella la seva finalitat. Amb excepció quan truca a la porta una visita, que feina hi ha per retirar-lo de la vista. La seva complexitat, quan està al límit de roba, no ho posa fàcil.

                                                           J.Y.M.

   

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de novembre del 2020)

FRUIT DE L'AMISTAT

                                                 

    Havíem acabat el batxillerat i els qui vam decidir no cursar estudis universitaris  ens vam incorporar al negoci familiar. I tots els caps de setmana, uns i altres, ens trobàvem per anar a fer un tomb. 

    A partir d’aquí, fruit d’aquesta amistat, comença un desencadenant que es complementarà amb relats i historietes, les quals m’acompanyaran per sempre més. Anava a buscar a en Josep a casa seva, a la merceria de la Lucia Izabal, a la qual l’ajudava la Carme, la seva mare. No calia mourem d’aquell reduït espai perquè,  una o l’altra, s’encarregaven d’anunciar la meva presència.  Abans o desprès acabàvem a la casa d’en Jacint Picas Julià. En poc recorregut havia coincidit amb dos referents de l’Eco, la casa del director i la d’en Cinto, que era un dels puntals del setmanari. Començava arrelar una llavor que, sense imaginar-m’ho ha consolidat un relat de cinquanta anys.

    Alguns diumenges pel matí, al Palau de la Música Catalana, l’Orquestra Ciutat de Barcelona,  oferia un concert matinal, amb el qual vitaminava la meva afició musical. Acostumava a dirigir el seu titular, l’Antoni Ros-Marbà, A hora matinera, a l’andana de l’estació, acostumàvem a coincidir: en Josep Mirabent Magrans, Joan Ferret Camps, Sebastià Yll Bagés i tot i que els germans Lluís i Josep Marcet, amb el seu pare, eren més assidus del Liceu, quan s’esqueia també freqüentaven el Palau. Un altre escenari on va començar tot. 

   Un dels concerts va estar dedicat al compositor Johannes Brahms, del qual es va interpretar una obra per a violoncel, violí i orquestra. La part solista va anar a càrrec de Gonçal Comellas al violí i Josep Trotta al violoncel. Sota la direcció d’en Ros-Marbà. Ell i en Comellas eren molt joves i, com a curiositat, el Palau també es va omplir de jovent. Fins el punt  de quedar impressionat.

    D’aquell concert vaig voler deixar-ne constància. Es va presentar l’oportunitat, la qual  va obrir la porta a una altra afició, la “literària”. Però no era prou atrevit com per presentar-me a la redacció de l’Eco amb la meva modesta col·laboració. Veritablement no coneixia prou a en Josep M. Soler que acabaria sent un gran amic i, en els moments d’assolir un determinat protagonisme, sempre em va acompanyar.  Davant el temor a una negativa, em vaig valer de l’amistat del seu fill Josep, al qual li vaig preguntar si el seu pare m’ho publicaria. I així va ser quan el 22 de novembre del 1970, coincidint amb la festivitat de Santa Cecília, sortia publicada la breu ressenya amb el títol: “ La juventud en el Palacio de la Música”. Tanta va ser la il·lusió de veure-ho publicat que aquesta no  m`ha deixat.

    Des d’aquell moment vaig tenir obertes les portes de la casa del carrer Bonaire. De primer m’esperava a la botiga a que la Carme o la Maria anessin  a buscar a en Josep. Potser  ho vaig repetir un parell de vegades més, fins que em va dir que entrés directament a l’impremta. Un món màgic i desconegut per a mi, encara hi vaig aconseguir veure treballar a l’Agustí del Coro entre altres impressors com: l’Ernest Lligadas, en Jordi Raices, en Rafa Delgado, el mateix Josep i els seus fills, en Josep i en Ramon i en Pepe Delgado.  

   I allà vaig coincidir amb les primeres espases del setmanari: en Rafel Casanova Termes, en Ramon Planes Izabal, Salvador Soler i Forment, Rafael Monzó Valiente, Josep Carbonell i Gener, Jacint Picas i Cardó, també amb en Ventura Sella Barrachina... Quin goig poder intercanviar impressions amb ells. Una de les vegades jo sortia i en Ramon Planes entrava, em va fer saber que en el seu “Carnet de Caminant”, feia un comentari dedicat a mi. De tant llegir-lo em va quedar gravat a la memòria: Escrivia sobre un tema que no recordo i al final es llegeix: “...Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”. Tot un honor. 

    A l’Eco vaig fer amistat amb els col·laboradors esmentats, ells  em van animar a no defallir.  Entremig, es va produir un fet. De retorn del Servei Militar al Sàhara, des on enviava articles, emocionat pel retrobament, em vaig repenjar una mica,  i durant un temps no vaig publicar res. Un dia va venir a casa l’impressor Joan Puig i Mestre i a l’interessar-se per la meva escriptura, i fer-me saber que li agradava molt el que escrivia, hi vaig tornar fins a dia d’avui.   

  Un trajecte que, sense cap mena de dubte, ha estat possible gràcies a la bona acollida que sempre m’ha dispensat la família Soler, en Toni Sella i, actualment, en Magí Fortuny. També els companys/es d’aquestes pàgines, els d’ahir i els actuals. I per descomptat, a les lectores i lectors que sense ells escriure no tindria  sentit.

   Cinquanta anys. Un camí que, vist des d’aquesta perspectiva, sembla llarg però que a mi se m’ha fet curt. Ho atribueixo a que arribo a aquest punt i no em sento cansat. Penso que hi contribueix totes les facilitats i atencions que em dispensen les amigues i amics  que avui conformen la redacció del setmanari i les que en el seu dia, molt recent, també ho van fer. 

    Serà per tot això, que encara em  sento amb molt  ànim per continuar. Si vostès m’acompanyen, em sentiré content, feliç i agraït de seguir fent, cada setmana, un tomb per casa

                                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2020, per a commemorar els 50 anys de col·laboració al setmanari. El primer article va sortir publicar el 22 de novembre del 1970 )

LA PRIMERA SITGETANA DISCJÒKEI

Són moments molts difícils per a tothom i tots ens queixem del que ens afecta de manera més directa. Però hi ha un col·lectiu, els dels músics, que des de que va començar aquest malson, han vist com se’ls hi cancel·laven moltes actuacions, al suspendre les festes majors que els ocupa tot el calendari de l’estiu i moltes altres repartides al llarg de l’any.

    La feina del músic, d’orquestra de ball professional,  ha estat molt ben considerada. La mateixa arribada dels músics a un poble, per amenitzar la seva festa, formava part d’uns costums que es repetien a cada lloc. Tinguem present que era una època en què no hi havia les distraccions que hi ha ara i qualsevol cosa que alterés la rutina era molt celebrada.          

    Durant aquells anys, les orquestres viatjaven en tren, i allà on aquest no hi arribava llogaven un autocar que els hi apropava. En molts casos l’estació es trobava apartada del poble i llavors els anaven a buscar amb la tartana. Els qui més bé s’ho passaven, en aquesta rebuda, eren els vailets del poble que corrien per anar-los a esperar, junt amb algun representant de l’autoritat  i, per descomptat pels membres de la comissió. El tracte rebut era immillorable. Els aposentaven en la fonda i quan l’actuació era d’un sol dia, les cases amb més rang, els acollien per compartir taula a l’hora de dinar. La que n’acollia més d’un, s’interpretava com un senyal  de ser una casa benestant.

    Tot eren atencions, si més no desprès del ball de nit, cadascú a casa seva. Els senyors professors havien d’esperar fins que arribes el primer tren del matí. Algunes vegades el cafeter del local els permetia que es resguardessin en aquell aixopluc. I sinó, havien de dirigir-se a la sala d’espera de l’estació. A l’estiu no passava res, però en les festes majors d’hivern la situació era diferent, el fred feia eterna l’espera. 

   S’havia donat el cas que els amos de la casa, on el músic havia dinat, disposaven  d’un hort  ben   assortit i els obsequiaven amb diferents varietats de la collita. Però al no existir les bosses de plàstic, els qui ho tenien més bé eren els saxofonistes, perquè l’estoig de l’instrument és gran, i el que feien era treure el saxo, se’l penjaven amb el suport que fan sevir per tocar i omplien tot l’estoig de verdures i altres fruits. I és que de moments difícils, al llarg de la vida, sempre n’hi ha hagut i aquest músics tenien la sort de freqüentar les festes majors, que era garantia de menjar bé.

    A casa els esperava la muller que acostumava a regentar un negoci, els que més predominaven eren les merceries. D’aquesta manera era una ajuda al sou que aportava el marit fent de músic. Perquè si, per les raons que fossin, fallava una mica la temporada, no havien de refiar exclusivament de la música. 

    Atenent que els músics d’orquestra, són com els jugadors de futbol, l’edat els acaba limitant, no perquè professionalment perdin facultats d’interpretació, però no és el mateix pujar a un escenari quan es tenen 20 anys, que quan aquests sumen 60. La presència física no és la mateixa, ni les ganes tampoc i menys haver d’aguantar fins a les tantes de la matinada, dret i bufant. 

    No és fàcil l’ofici del músic que ha de voltar món. Molt més còmode i segura és l’activitat musical que porten a terme els músics que formen part de la plantilla d’una orquestra municipal o simfònica. Perquè tenen  nòmina fixa i  una activitat molt més pausada, que no vol dir això que no tinguin menys responsabilitat a l’hora de treure les castanyes del foc.

     En l’àmbit  local, els músics de casa nostra han aportat una llegendària tradició, pel que fa a la formació de banda i posteriorment d’orquestra. Quan les nostres  orquestres  van començar a posar fi aquella entranyable etapa dels balls de tarda, que tenien lloc al Retiro i al Prado, van anar apareixent  els mal anomenats “guitarreros”. Al mateix temps que obrien portes les discoteques.

   Durant la temporada d’estiu, en el Bar Oliva s’alternaven al piano en Salvador Salesas i el que ell mateix s’anomenava : “el maestro Gullón”. Dintre un ambient sensacional, entre turistes i parelles sitgetanes que eren assidus clients.

   Per a donar descans als pianistes, la senyora Lola Vidal Pons muller d’en Jaume Juan Oliva, que junt amb els seus fills regentaven el bar,  “punxava”  els discos de vinil. La Lola tenia dificultats de visió, tot i amb això encertava a posar el braç, amb l’agulla, en el solc corresponent. D’aquesta manera es va convertir en la primera dona de Sitges que, a la seva ja respectada edat, desenvolupava la llavors recent estrenada activitat  de discjòquei. En aquell local del carrer Parellades. 

   L’ha seguit, amb gran professionalitat, la Núria Escarp. Que s’ha convertit en un referent d’aquesta activitat, que s’acompanya de la seva admirada creativitat artística i amb bones arts pel cant. 

    Aquest article, de caire musical, s’escauria millor la propera setmana, vigílies de la festivitat de Santa Cecília, si més no davant un aniversari molt especial , he considerat que seria millor avançar aquest contingut a dia d’avui. En el proper la lletra prendrà el protagonisme a la música.

                                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de novembre del 2020)