Són moments molts difícils per a tothom i tots ens queixem del que ens afecta de manera més directa. Però hi ha un col·lectiu, els dels músics, que des de que va començar aquest malson, han vist com se’ls hi cancel·laven moltes actuacions, al suspendre les festes majors que els ocupa tot el calendari de l’estiu i moltes altres repartides al llarg de l’any.
La feina del músic, d’orquestra de ball professional, ha estat molt ben considerada. La mateixa arribada dels músics a un poble, per amenitzar la seva festa, formava part d’uns costums que es repetien a cada lloc. Tinguem present que era una època en què no hi havia les distraccions que hi ha ara i qualsevol cosa que alterés la rutina era molt celebrada.
Durant aquells anys, les orquestres viatjaven en tren, i allà on aquest no hi arribava llogaven un autocar que els hi apropava. En molts casos l’estació es trobava apartada del poble i llavors els anaven a buscar amb la tartana. Els qui més bé s’ho passaven, en aquesta rebuda, eren els vailets del poble que corrien per anar-los a esperar, junt amb algun representant de l’autoritat i, per descomptat pels membres de la comissió. El tracte rebut era immillorable. Els aposentaven en la fonda i quan l’actuació era d’un sol dia, les cases amb més rang, els acollien per compartir taula a l’hora de dinar. La que n’acollia més d’un, s’interpretava com un senyal de ser una casa benestant.
Tot eren atencions, si més no desprès del ball de nit, cadascú a casa seva. Els senyors professors havien d’esperar fins que arribes el primer tren del matí. Algunes vegades el cafeter del local els permetia que es resguardessin en aquell aixopluc. I sinó, havien de dirigir-se a la sala d’espera de l’estació. A l’estiu no passava res, però en les festes majors d’hivern la situació era diferent, el fred feia eterna l’espera.
S’havia donat el cas que els amos de la casa, on el músic havia dinat, disposaven d’un hort ben assortit i els obsequiaven amb diferents varietats de la collita. Però al no existir les bosses de plàstic, els qui ho tenien més bé eren els saxofonistes, perquè l’estoig de l’instrument és gran, i el que feien era treure el saxo, se’l penjaven amb el suport que fan sevir per tocar i omplien tot l’estoig de verdures i altres fruits. I és que de moments difícils, al llarg de la vida, sempre n’hi ha hagut i aquest músics tenien la sort de freqüentar les festes majors, que era garantia de menjar bé.
A casa els esperava la muller que acostumava a regentar un negoci, els que més predominaven eren les merceries. D’aquesta manera era una ajuda al sou que aportava el marit fent de músic. Perquè si, per les raons que fossin, fallava una mica la temporada, no havien de refiar exclusivament de la música.
Atenent que els músics d’orquestra, són com els jugadors de futbol, l’edat els acaba limitant, no perquè professionalment perdin facultats d’interpretació, però no és el mateix pujar a un escenari quan es tenen 20 anys, que quan aquests sumen 60. La presència física no és la mateixa, ni les ganes tampoc i menys haver d’aguantar fins a les tantes de la matinada, dret i bufant.
No és fàcil l’ofici del músic que ha de voltar món. Molt més còmode i segura és l’activitat musical que porten a terme els músics que formen part de la plantilla d’una orquestra municipal o simfònica. Perquè tenen nòmina fixa i una activitat molt més pausada, que no vol dir això que no tinguin menys responsabilitat a l’hora de treure les castanyes del foc.
En l’àmbit local, els músics de casa nostra han aportat una llegendària tradició, pel que fa a la formació de banda i posteriorment d’orquestra. Quan les nostres orquestres van començar a posar fi aquella entranyable etapa dels balls de tarda, que tenien lloc al Retiro i al Prado, van anar apareixent els mal anomenats “guitarreros”. Al mateix temps que obrien portes les discoteques.
Durant la temporada d’estiu, en el Bar Oliva s’alternaven al piano en Salvador Salesas i el que ell mateix s’anomenava : “el maestro Gullón”. Dintre un ambient sensacional, entre turistes i parelles sitgetanes que eren assidus clients.
Per a donar descans als pianistes, la senyora Lola Vidal Pons muller d’en Jaume Juan Oliva, que junt amb els seus fills regentaven el bar, “punxava” els discos de vinil. La Lola tenia dificultats de visió, tot i amb això encertava a posar el braç, amb l’agulla, en el solc corresponent. D’aquesta manera es va convertir en la primera dona de Sitges que, a la seva ja respectada edat, desenvolupava la llavors recent estrenada activitat de discjòquei. En aquell local del carrer Parellades.
L’ha seguit, amb gran professionalitat, la Núria Escarp. Que s’ha convertit en un referent d’aquesta activitat, que s’acompanya de la seva admirada creativitat artística i amb bones arts pel cant.
Aquest article, de caire musical, s’escauria millor la propera setmana, vigílies de la festivitat de Santa Cecília, si més no davant un aniversari molt especial , he considerat que seria millor avançar aquest contingut a dia d’avui. En el proper la lletra prendrà el protagonisme a la música.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de novembre del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada