Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de novembre 2020

FRUIT DE L'AMISTAT












                                                 

    Havíem acabat el batxillerat i els qui vam decidir no cursar estudis universitaris  ens vam incorporar al negoci familiar. I tots els caps de setmana, uns i altres, ens trobàvem per anar a fer un tomb. 

    A partir d’aquí, fruit d’aquesta amistat, comença un desencadenant que es complementarà amb relats i historietes, les quals m’acompanyaran per sempre més. Anava a buscar a en Josep a casa seva, a la merceria de la Lucia Izabal, a la qual l’ajudava la Carme, la seva mare. No calia mourem d’aquell reduït espai perquè,  una o l’altra, s’encarregaven d’anunciar la meva presència.  Abans o desprès acabàvem a la casa d’en Jacint Picas Julià. En poc recorregut havia coincidit amb dos referents de l’Eco, la casa del director i la d’en Cinto, que era un dels puntals del setmanari. Començava arrelar una llavor que, sense imaginar-m’ho ha consolidat un relat de cinquanta anys.

    Alguns diumenges pel matí, al Palau de la Música Catalana, l’Orquestra Ciutat de Barcelona,  oferia un concert matinal, amb el qual vitaminava la meva afició musical. Acostumava a dirigir el seu titular, l’Antoni Ros-Marbà, A hora matinera, a l’andana de l’estació, acostumàvem a coincidir: en Josep Mirabent Magrans, Joan Ferret Camps, Sebastià Yll Bagés i tot i que els germans Lluís i Josep Marcet, amb el seu pare, eren més assidus del Liceu, quan s’esqueia també freqüentaven el Palau. Un altre escenari on va començar tot. 

   Un dels concerts va estar dedicat al compositor Johannes Brahms, del qual es va interpretar una obra per a violoncel, violí i orquestra. La part solista va anar a càrrec de Gonçal Comellas al violí i Josep Trotta al violoncel. Sota la direcció d’en Ros-Marbà. Ell i en Comellas eren molt joves i, com a curiositat, el Palau també es va omplir de jovent. Fins el punt  de quedar impressionat.

    D’aquell concert vaig voler deixar-ne constància. Es va presentar l’oportunitat, la qual  va obrir la porta a una altra afició, la “literària”. Però no era prou atrevit com per presentar-me a la redacció de l’Eco amb la meva modesta col·laboració. Veritablement no coneixia prou a en Josep M. Soler que acabaria sent un gran amic i, en els moments d’assolir un determinat protagonisme, sempre em va acompanyar.  Davant el temor a una negativa, em vaig valer de l’amistat del seu fill Josep, al qual li vaig preguntar si el seu pare m’ho publicaria. I així va ser quan el 22 de novembre del 1970, coincidint amb la festivitat de Santa Cecília, sortia publicada la breu ressenya amb el títol: “ La juventud en el Palacio de la Música”. Tanta va ser la il·lusió de veure-ho publicat que aquesta no  m`ha deixat.

    Des d’aquell moment vaig tenir obertes les portes de la casa del carrer Bonaire. De primer m’esperava a la botiga a que la Carme o la Maria anessin  a buscar a en Josep. Potser  ho vaig repetir un parell de vegades més, fins que em va dir que entrés directament a l’impremta. Un món màgic i desconegut per a mi, encara hi vaig aconseguir veure treballar a l’Agustí del Coro entre altres impressors com: l’Ernest Lligadas, en Jordi Raices, en Rafa Delgado, el mateix Josep i els seus fills, en Josep i en Ramon i en Pepe Delgado.  

   I allà vaig coincidir amb les primeres espases del setmanari: en Rafel Casanova Termes, en Ramon Planes Izabal, Salvador Soler i Forment, Rafael Monzó Valiente, Josep Carbonell i Gener, Jacint Picas i Cardó, també amb en Ventura Sella Barrachina... Quin goig poder intercanviar impressions amb ells. Una de les vegades jo sortia i en Ramon Planes entrava, em va fer saber que en el seu “Carnet de Caminant”, feia un comentari dedicat a mi. De tant llegir-lo em va quedar gravat a la memòria: Escrivia sobre un tema que no recordo i al final es llegeix: “...Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”. Tot un honor. 

    A l’Eco vaig fer amistat amb els col·laboradors esmentats, ells  em van animar a no defallir.  Entremig, es va produir un fet. De retorn del Servei Militar al Sàhara, des on enviava articles, emocionat pel retrobament, em vaig repenjar una mica,  i durant un temps no vaig publicar res. Un dia va venir a casa l’impressor Joan Puig i Mestre i a l’interessar-se per la meva escriptura, i fer-me saber que li agradava molt el que escrivia, hi vaig tornar fins a dia d’avui.   

  Un trajecte que, sense cap mena de dubte, ha estat possible gràcies a la bona acollida que sempre m’ha dispensat la família Soler, en Toni Sella i, actualment, en Magí Fortuny. També els companys/es d’aquestes pàgines, els d’ahir i els actuals. I per descomptat, a les lectores i lectors que sense ells escriure no tindria  sentit.

   Cinquanta anys. Un camí que, vist des d’aquesta perspectiva, sembla llarg però que a mi se m’ha fet curt. Ho atribueixo a que arribo a aquest punt i no em sento cansat. Penso que hi contribueix totes les facilitats i atencions que em dispensen les amigues i amics  que avui conformen la redacció del setmanari i les que en el seu dia, molt recent, també ho van fer. 

    Serà per tot això, que encara em  sento amb molt  ànim per continuar. Si vostès m’acompanyen, em sentiré content, feliç i agraït de seguir fent, cada setmana, un tomb per casa


                                                                               J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2020, per a commemorar els 50 anys de col·laboració al setmanari. El primer article va sortir publicar el 22 de novembre del 1970 )

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez