QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

                        

                                   Fotografia de Lluís Ripoll

     Tot just acabem d’escoltar cants els quals, sortosament, no han d’espantar  cap mal, tot el contrari, són cantúries  que sorgeixen d’entre les tradicions de casa nostra i de l’entusiasme dels qui hi participen. En aquesta  Pasqua, que ha estat pràcticament igual que les d’abans de la pandèmia. Tot un regal per a l’oïda i un cant a la vida, desprès de tantes penúries passades i de doloroses absències.

   Uns  dies abans de sortir les Caramelles al carrer, Ràdio Maricel emetia una entrevista a en Pere Camps Muntané, director de les Caramelles del Prado; a Joan Pinós Sariol, director de les Sitgetanes i a en Josep Soler Merce, en representació d’en Jordi Martí Camps, director de les del Retiro. En un moment de l’entrevista, en Joan Pinós va fer el comentari que actualment resulta més difícil modelar les veus degut a que la gent no està acostumada a cantar, detall que va corroborar en Pere. Volia dir amb això que hem deixat de cantar públicament. Si recordem, per exemple,  en les obres, en les feines, en les cuines... la gent cantava i això significava que, sense adonar-se’n, anaven educant la veu i l’orella i quan s’esqueia anar a cantar Caramelles costava molt poc ubicar al cantant a la corda de veu més adient al seu registre.  Quan en Joan va fer aquesta reflexió, ho vaig corroborar de seguida, perquè les actituds cantabiles han minvat molt en els llocs on es comparteixen feines i activitats.

   I ja no parlem dels autèntics aficionats al cant que n’hi havien molts. No em puc estar d’anomenar-ne uns quants, però compte! No necessàriament són cantants de caramelles, perquè la llista de tots els que han passat per les tres colles és interminable. Només apunto una representació d’aquells que, com diguem sovint, se la sentien pel cant: els Marcet, els Capdet, els Roca, els Trull, Sucarrats, Miró (Estevito del peix), Delclós, germans Muntané, Sardà, Jaume Daví, Morató i també sitgetanes com l’Annita Julián, la Mercè Sanabre, Telo Borrell... La majoria  de cantants esmentats eren  components de l’Shcola Cantorum, que cantaven en els oficis religiosos dirigits pel mestre Manuel Torrens. Altres compaginaven els cants litúrgics amb cantar Sarsueles, cuplets i les cançons de moda. 

      Aquesta continuïtat i la successió de cantades, d’una o altra índole, feien que quan començaven els assaig de les caramelles, o just passada la Pasqua, els cantants  es posaven a cantar el repertori escollit. Fins el punt que els companys que treballaven amb ells també se les aprenien i s’afegien a la cantúria. Igual passava amb els cantants d’altres modalitats, així moltes edificacions s’havien aixecat entre cants de tota mena: cantava el paleta, el manobra, cantava el lampista, el fuster i de vegades un o més treballadors s’afegien a la peça escollida per un dels companys i la combinació resultant es feia escoltar.

    Altres com l’Antoni Morató delectava a la clientela que freqüentava el seu establiment, Las  Vegas, amb una potència de veu i estil que ratllava la professionalitat. També en Josep Roca i Colet, fill del nunci, un altre bon cantant que mostrava interès per cantar en totes les misses que assitia. Els seus cants es feien notar i fins i tot oferia variacions sobre el tema. També durant aquells recordats viatges, amb autocar, organitzats per l’Associació de l’Ecce Homo, el trajecte de tornada estava amenitzat per en Roca, amb melodies de tots els temps. En canvi quan viatjava en tren, que era cada dia, canviava els cants per la conversa fluida però monotemàtica.  

    Bona part de la culpa de que la gent no canti, l’atribueixo als mòbils, perquè a més de l’atenció que se li dedica, se’l hi connecten els auriculars a les orelles i desconnectem d’aquest món, mentre altres canten per nosaltres. 

     Encara tenim sort que els cants de les Caramelles es fan escoltar i atrau  aquesta combinació tan ben coordinada de poesia, música i veus. Curiosament són melodies que les noves tecnologies permeten  tornar a recuperar i a través dels auriculars escoltar de nou, on  i quan vulguem. Esperem que mai la modernitat pugui substituir  tradicions, com aquesta de les Caramelles, que ens permeten escoltar a la poca gent de casa nostra que encara canta.    

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'abril de 2022)