EL FRED D'ABANS

Avui la meteorologia està tan a l’abast de les persones que permet preveure com serà la situació amb una certa antelació. Aquest diguem-ne control, fa possible informar i per consegüent prevenir les conseqüències d’un aire fred d’origen siberià. Els experts han estudiat, des de fa anys, els fenòmens que originen els canvis de temps i les conclusions ha que han arribat es fan paleses en els seus pronòstics , primer d’un dia per l’altre i ara amb uns quants d’antelació. La sofisticació, els mitjans, han aconseguit un elevat grau de perfecció i això fa molt més fiable aquestes previsions. Recordo que quan van començar a sortir els anomenats homes del temps a la televisió, els quals fins i tot van assolir molta popularitat, les seves conclusions moltes vegades no s’avenien amb la realitat, si certificaven que l’endemà plouria, feia sol i a l’inrevés. També l’encertaven, és clar, no obstant no eren massa de fiar. En l’actualitat el marge d’error és molt ajustat i per tant els seus criteris són molt fidedignes.
Sense tanta sofisticada predicció, la nostra gent, pagesos i pescadors, es guiaven per una intuïció producte de l’experiència. Com per la direcció dels vents, pels canvis de la lluna. I la gran majoria per detalls molt simples, com el mal que de sobta atacava alguna part de l’esquelet. Fins i tot els ulls de poll aconseguien equiparar-se amb els baròmetres: Plaurà, vaticinava algú, amb la següent conclusió: em fa mal l’ull de poll. I sobretot amb els canvis de temps es ressenten els qui pateixen mal als ossos o han estat remenats per alguna intervenció quirúrgica .
Depèn del lloc on es viu aquí a Sitges, el so de les campanes també són un avis. Em refereixo al toc de les hores del rellotge de l’església, aquells que ens trobem una mica allunyats del campanar, per norma no escoltem els tocs, quan de sobte hi ha un dia que s’apercep, assumim que bufa el Llevant. Aquesta puntual circumstància fa preveure que plourà, perquè aquest vent fa canviar el temps i porta aigua. Són conclusions casolanes que han permès vaticinar un pronòstic de molt d’estar per casa. Antigament diuen que per la nit, el sereno s’encarregava d’anunciar, de viva veu, les hores i acompanyava la informació amb la situació meteorològica del moment. Aquesta predicció resultava de molta utilitat pels pescadors, els quals havien d’incorporar-se a la barca en plena nit i des del llit s’assabentaven de la situació.
Dintre la intimitat de les cases tots eren conscients que de l’hivern no se’n podia esperar res de bo. Feia fred i ja començava a refrescar a l’octubre i per Tot Sants: capes i mocadors grans. I per la fira de Vilanova, fred quasi rigorós. Entre aquestes fredors la mainada anàvem a escola amb tota normalitat, els vailets amb pantalons curts, els llargs eren reservats per una edat que representava el canvi a més adolescent i això es respectava. Vull dir que si els marrecs vestíem amb pantalon curt, les mosses ho feien amb faldilles que no abandonarien mai més, perquè veure una dona vestida amb pantalons era interpretat com una extravagància. Es deia que a les cases els pantalons els portaven els homes, com a signe d’autoritat, ara aquesta conclusió fins i tot es podria interpretar de masclista. Llevat excepcions, perquè també es canviaven les tornes, malgrat que no es notés amb la vestimenta. I és que la història particular de les cases ens trobem amb dones, en deien: “de armas tomar”. Amb mèrits, doncs, portar els pantalons. La resta ho aportava les circumstàncies i les havien de trampejar.
Durant els hiverns gelava durant molts dies, aquest fet es centrava dintre una normalitat absoluta , pròpia d’aquesta estació de l’any. La solució passava per abrigar-nos més i arribaven a l’escola que sols quedaven els ulls al descobert. M’ho recordava l’altre dia en Trino Carbonell, que la distracció consistia en trepitjar els dolls d’aigua estancada per tal de trencar la capa de gel. Aquests gelades, formaven part de la normalitat hivernal. Feia fred, era el que tocava. Les dones ho patien amb els dolorosos penellons, degut al contacte de les mans amb l’aigua freda, gelada. Per a moltes d’elles era un calvari perquè se’ls hi encetaven els dits hi patien molt. La mainada, amb menys escala, també ho reflectíem , s’acostumaven a fer presents en el contorn exterior de les orelles i ens produïen molta picor.
La gent sabia d’aquestes incongruències que es repetien cada any i excepcionalment, com va passar durant el Nadal del 1962, una nevada emblanquinava el paisatge. Aquella va capgirar la normalitat del nostre contorn. Desconec si la gent estava ben informada, pel servei meteorològic, del que s’aveïnava. Recordo que durant el matí de la vigília va nevar una mica i cap a la tarda fins i tot es va veure una ullada de sol. La sorpresa va ser quan ens varem llevar el dia de Nadal i la neu ho cobria tot amb un bon gruix que es va anar ampliant durant tot el dia. No es va produir cap col•lapse perquè tot estava intransitable i tampoc hi havia escola per les vacances, hi estic convençut que no es va culpar al govern, l’únic que hi havia per damunt dels ajuntaments i les diputacions, d’aquella excepcionalitat, per no haver-ho informat abans i prendre les precaucions necessàries. El sentit comú de les famílies era suficient per vetllar per a que els seus terrats no cedissin al pes de la neu, treien amb pales aquella blancor que, gelada, i al no estar preparats les soleres per a que la neu caigués pel seu propi pes, l’havien d’abocar al mig del carrer. Després va tocar netejar, cadascú, les seves portalades i tot va quedar com una bonica anècdota que va engalanar aquell Nadal i el dia de Sant Esteve quan, amb un sol lluminós, la gent va sortir al carrer per gaudir del paisatge i fer fotografies.
La veritat és que tampoc transitaven tants cotxes com ara i potser la gent estava més acostumada a reaccionar davant les inclemències pròpies de l’estació. Fins el punt que ningú els havia d’avisar del que tenien de fer. No calien tancar escoles, cada família tenia el suficient criteri per saber com calia actuar en cas de mal temps. Que jo sàpiga, mai vaig deixar d’assistir a escola per culpa d’aquestes circumstàncies, plogués o fes molt fred, no era excusa per quedar-se a casa. Ni amb amenaça de nevada si n’hi va haver. No existia la predicció a tan llarg termini i l’únic indicador, fiable, consistia cada matí en aixecar la persiana de corda, mirar al cel i obrir el porticó, n’hi havia prou per saber si ens havien de posar botes d’aigua, o abrigar-nos més. Si el fred, les inclemències del temps, haguessin acollonit a les nostres mares i a més el govern hagués pres la decisió de tancar les escoles, avui encara viuríem mirant el cel i les estrelles, pendents de les nuvolades i les postes de sol. Ara el criteri el deixem per a les persones aciençades que es guien per sofisticats aparells i quan preveuen que farà el fred que havia fet anys enrere, ens informen com una gran excepcionalitat i el govern de torn pensa pel bé de les famílies i prenen precaucions no fos cas que els sacsegin amb crítiques punyents.
Durant aquells anys ho pregonaven els malintencionats de l’època, quan manifestaven: “en Espanya reina un frío general”. Per tant, a l’hivern, eren dues les fredors que s’havien de suportar. Hi estàvem avesats i, mai millor dit, ni fred ni calor.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de febrer del 2012 )

EL SAJÍ

Els ingredients culinaris són molts i variats, la gran majoria d’ells han tingut continuïtat entre els actuals, altres, com el sagí, han passat una mica a engrossir l’historial culinari de les receptes de les nostres àvies. Aquest greix més aviat extret del porc, s’ha fet servir per donar gust a l’escudella. N’és suficient un trosset petit per a contribuir, amb la resta d’ingredients, a delectar el paladar amb el sabor característic que ofereix un bon caldo. Atenent que som en temps de sopetes i altres condiments que estan pensats per aportar certa escalfor a les interioritats desvalgudes quan el fred s’acusa., hi ha per norma fer bullir l’olla i una vegada el s’aconsegueix extreure les essències de tot el que s’ha posat, es separa el bullit del caldo aconseguit. Que en temps hivernal és una menjada excel•lent i les dues coses, tant el bullit com la sopa, competeixen per trobar l’equilibri just que ens és difícil per decantar-nos per un més que per l’altre.
El sagí es podia comprar en establiments especialitats en llars, cansalades i altres elements i menudeses provinents del porc. No és que se’n hagi perdut la mena, perquè encara existeixen establiments que en posen a la venda, però pocs. Es presentava enrotllat i lligat amb un cordill, a mena de tall rodó. Sempre s’ha comprat en petites porcions, degut que amb poca quantitat s’aconsegueix el toc de la gràcia desitjat. Però la cuina moderna ha experimentat un seguit de transformacions i, amb elles, bastants ingredients han quedat quasi en l’oblit. El sagí no ha estat una excepció i d’això de ben segur em donaran la raó les mestresses de casa que fa anys que remenen cassoles i saben, millor que ningú, dels secrets que aporten un gust bo a tot el que cuinen. Secrets i receptes extretes de les experiències de les seves mares, les nostres àvies, que abocaven al caldo i altres condiments, a més del seu saber, la matèria que calia per a que el resultat fos d’allò més satisfactori i suculent.
A elles no els vindrà de nou que els hi surti amb el sagí com a tema principal del condiment de l’article d’avui, avesades com estan a trafegar per entre fogons i en les cases que disposaven de llar de foc, tenien per costum posar l’olla al foc, damunt d’aquells tres peus i que s’anés coent amb el rostoll de la llenya, de les brases enrogides amb un vermell morat.
Com tampoc s’estranyaran que els parli del pedrer, que són vísceres situades en l’esòfag de les aus, els més preuats, també per fer un bon caldo, són els pedrers de pollastre. La bullició els enfortia i tenien gust de carn, molt apreciats en el moments de retirar tots els ingredients, igual que el fetge. Com acostumava a agradar a tothom, en compraven més perquè també hi havia qui no els volia. M’hi refereixo en passat perquè si no vaig mal fixat els pollastres, ànecs ... que es posen a la venda, plomats i a punt de condimentar, els hi han retirat els pedrers, els fetges, perquè la seva venda sembla ésser que esta restringida. La reglamentació sanitària no ho permet. Les menudeses són elements grans, malgrat les seves reduïdes dimensions, vull dir amb això que aporten valuós condiment i són apreciats pel paladar, acostumat a detalls simples però gustosos.
Deixem el mes de gener que ha estat generós en caldos i escudelles, sobretot al començament que veníem avalats per calderades tradicionals, com la sopa de galets del dia de Nadal amb el concebut bullit i carn d’olla i de portentoses carcanades que van acabar a dintre de l’olla per d’extreure’ls-hi tota la substància. Durant aquest inici d’any han ressorgit les calçotades , les quals tenen l’epicentre en terres tarragonines. Són menjades simples degut a la matèria prima, perquè les cebes tendres no tenen cap secret, ni poden fer gala d’ésser un element copiós de contingut. Aconsegueix, però, satisfer el paladar la salsa romesco amb la qual s’acompanyen. La combinació és excel•lent i convida a menjar-ne fins a no poder més, ja que embafa més la susdita salsa que el propi calçot que és d’una suavitat molt digerible.
Són els costums, les tradicions que han arrelat i han motivat l’entusiasme de la gent per determinades menjades. Amb aquesta excusa, la de fer una bona calçotada, la província de Tarragona es veu molt concorreguda de visitants que s’hi apropen per menjar el singular calçot. Mai com ara , des de ja fa uns anys, la cuina tradicional, les menjades típiques de cada indret, han posat en moviment tanta personal. Sempre havien estat menjades assaborides en la intimitat de les famílies, quan la qüestió ha transcendit fora de la demarcació familiar, ha esdevingut l’especialització de cada indret, de cada regió. I això té ganxo, produeix curiositat i, en definitiva, ganes de provar. I aquesta provatura acaba consolidant-se i es repeteix l’experiència, perquè el paladar té bona predisposició per retenir els gustets que li produeixen sensacions d’exquisidesa.
Al apropar-nos al carnaval, el xató desperta la passió, el deliri per tornar a degustar suculentes xatonades. Tampoc el sagí n’és un ingredient, malgrat que la grassa es concentra, aquesta vegada, en la botifarra blanca, imprescindible com a component de la truita que porta el seu nom i que s’escau com a segon plat de la menjada de xató. Així com els calçots tenen denominació d’origen per l’entorn del Baix Camp, el xató té el seu centre neuràlgic en el nostre litoral. No obstant la seva popularitat ha desbordat els límits geogràfics on s’assenten , fins el punt que arreu del territori nostrat podem veure’ns sorpresos per l’anunci de les dues especialitats. Altra cosa serà el bon condiment de les dues salses, les quals guarden moltes afinitats, que són la gràcia i la base pel resultat final.
Desconec si la cuina dels grans mestres actuals, aquests que atresoren determinat nombre d’estrelles, el protagonista de l’encapçalament té cabuda, ni que sigui en una proporció petita, en els sofisticats condiments que preparen per tal de mantenir-se en el candeler de la fama. Els sabors que innoven diuen que han refinat el paladar de tal manera que s’ha tornat més imaginatiu que jutge de les menjades de sempre.
Vivim en l’època de la sofisticació, el que no vol dir que això sigui més bo que allò, referint-nos a temes gastronòmics, succeeix que la normalitat molt sovint cansa i es tendeix a buscar nous plaers culinaris. Unes vegades l’encertarem i altres l’elecció no s’adaptarà a la simplicitat del nostre paladar. Una incògnita que forma part del contingut de les exquisideses les quals, per la seva complexitat, no seran sempre del nostre gust. Forma part de la curiositat.
Si més no quan les tradicions marquen les seves pautes, tornem als plats de sempre; l’escudella, els calçots, el xató..., convençuts que no fracassarem. I els petits detalls, com el sagí, les salses, retornen al seu protagonisme, amb la garantia que no defraudaran .
Avui m’he referit a un ingredient que tendeix a desaparèixer. Com també aquella elocució que s’emprava per descriure un lloc amb una certa brutícia, es comentava: “hi ha més merda que sagí”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer 2012 )

DUES ERMITES

Les distàncies entre dos pobles veïns, segons siguin aquestes, serveix per consolidar un apropament emparat amb l’amistat. Quan avui ens referim que no hi ha distàncies, que pràcticament tot el mon està al nostre abast, parlar de l’ermita de Sant Pau i la de Sant Sebastià, és recórrer a la distància que les separa, per retrobar el seu protagonisme en aquest mes de gener, amb unes festes que festegem tota la comarca. Fins i tot en això de les dates, la de les seves respectives festivitats, estem molt apropats.
Existeixen, però, dues condicions que les separen, o les diferencien: el mar i la muntanya. Si la nostra ermita es troba situada damunt l’atalaia que guaita a aquesta immensitat blava, la dels ribetans mira als camps i les vinyes, cosa per la qual li atorguen aquest caire camperol, tan acord amb el poble veí, abans de transformar-se, urbanísticament parlant, de la manera que ho ha fet. Entre Sitges i Ribes ha existit més entesa que rivalitats, a diferència de l’altre poble veí, Vilanova. Ribetans i sitgetans han conviscut amb amigable sintonia, potser perquè la distància que ens separa és més curta i ni a uns ni als altres els ha fet mandra, quan ha convingut, posar-nos a caminar per camins i dreceres fins arribar a un dels dos pobles. Em remunto, és clar, als anys en què la locomoció era un bé escàs. Els més mecanitzats anaven i venien amb carro, altres amb bicicleta i els més decidits a peu. Tot i existir el cotxe de línea, molts preferien caminar. Eren anys d’estalvi i privacions, degut a aquestes dues particularitats s’enfortien les cames i s’afavoria l’agilitat del cos. La comoditat hi estava renyida.
I aquesta convivència es feia més palesa quan un dels dos pobles festejava alguna de les seves festes. Sobretot acudien als balls que s’organitzaven per a l’ocasió. I és que anar al ball acompanyat d’un convidat, honorava als amfitrions. Encara que els forasters fossin gent coneguda dels pobles veïns, per la raó fonamentada que entre uns i altres existia bona entesa.
No obstant sempre ha hagut eixelebrats, busca raons, o amb la cua de palla que s’encenen a la més mínima. Passava en els partits de futbol, quan jugaven entre ells. Els busca raons sempre han sobresortit i més d’un àrbitre ha tingut de sortir per cames i alguns aficionats dels dos equips empaitant-se fins a la Creu de Ribes . En aquestes accions era quan el trajecte es feia més curt i, per si fos poc, sota una insistent ràfega de pedres . Aquestes corredisses també venien motivades per raons de la ballaruga , perquè la gelosia sembla que estigui emparentada amb el diable. A la més mínima, si donava la sensació que aquests intrèpids forasters es miraven amb insistència a la xicota, ja la tenien armada. A la revolta si afegien els amics que eren de la mateixa condició, formant-se dos bàndols que batallaven fins que la distància del terme posava límit a tals incursions. Tots els pobles tenien els seus, sortosament eren una minoria, la justa per fer-se notar i per a que fos tema de conversa l’endemà. Acabada la batalleta es tornava a la normalitat, com si res hagués passat. La pau tornava a regnar dintre i fora del terme, tot i que era fràgil, durava fins a la celebració d’un altre esdeveniment. Els anys, però van anar afeblint la intensitat de les conteses, fins que l’edat els hi va afeixugar les cames i no estaven per gaires corredisses. Per sort, el jovent que els va rellevar, ja no s’implicaren en confrontacions arcaiques. La comoditat, les ganes de viure bé, s’anaven imposant a altres circumstàncies, les del pacte veïnal. Curiosament aquestes disputes, sense mastegots, llevat excepcions, ni ràfegues de pedra, han derivat a veïns més propers, aquells que s’agrupen en comunitats, on tot va com una seda fins que un dia hi ha qui es posa travesser i ja tenim la polèmica servida. Això també ho han portat els temps moderns, la formes de vida, una convivència tan apropada. Un tema,si més no, que forma part d’un altra temàtica encara més complexa.
En tots aquests àmbits de tradicions compartides, han tingut un protagonisme especial, sobretot els veïns de tota la demarcació i, entre ells, uns quants personatges que, sense voler, s’havien convertit en una mena d’ambaixadors dels seus respectius llocs de residència. Des de Ribes venien cada dia els germans Albareda i els seus fills, eren recades amb delegació a Sitges i qui millor que ells per portar notícies de Ribes. Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, la seva clientela els hi preguntava per detalls de la mateixa, sobretot el nom de la orquestra que hi actuaria. Eren anys en què la gent valorava molt la categoria de les orquestres, per tant els pobles s’esmeraven per portar les millors formacions del moment. Aquest reclam avivava les ganes d’anar a ballar, però en aquelles hores de la nit quasi estava reservat als més joves, que es podien permetre la frivolitat de tornar a peu ben entrada la matinada i amb fred gebrador. Degut a aquestes extravagàncies, l’aventura estava reservada als xicots, recordem que eren temps de molts miraments i per tant per les noies era impensable aconseguir el permís dels pares per venir de Ribes caminant i a unes hores d’escàndol. El respecte als pares passava també per l’obediència.
De Vilanova venia en Pere Juncosa i el seu fill, recaders de fruites i productes comestibles, entre altres. Am ell passava tres quarts del mateix, a les vigílies de la festa de Sant Antoni Abat, es requeria informació de la titular de la ballaruga. Amb tot, anar a ballar a Vilanova, a la nit, ja era més complicat, era necessari disposar d’un mitjà de transport, degut a que ens separa una mica més de distància. De la veïna Vilanova els Tres Tombs han aportat un reconegut reclam per la gent de la comarca i altres visitants. Sense desmerèixer la benedicció que s’impartia a tots els animals i animalons del nostre poble i que tenia lloc a la platja de Sant Sebastià, parlem d’una època en la qual existien molt carruatges. Em ve a la memòria en Vicenç Sànchez que treballava per l’agencia de can Gori i tenia un fill que de ben jovenet se’n va anar a treballar a Alemanya, l’Antoni Sànchez Pujol. A ell li vull dedicar aquest comentari, en el primer aniversari de la seva mort, ocorreguda en una vesprada del mes de gener, quan més gaudia de la seva jubilació, desprès d’haver estat un bon i reconegut professional en el ram de la restauració d’aquell país i d’haver sabut mantenir, malgrat la distància que ens separava, la penyora de l’amistat.
L’ermita de sant Sebastià i la de Sant Pau, han fet honor a aquest apropament que tan es manifesta durant aquests dies de les acaballes del mes de gener. Amb la particularitat que l’ermita sitgetana ha pogut tornar a obrir les seves portes en un impàs de la seva restauració. Dues ermites que tenen en comú presidir uns indrets molt carismàtics dels respectius pobles.
Perquè som gent compromesa amb la devoció i, també, amb el llegat dels nostres avantpassats. Els costums i les tradicions deixen la porta oberta per on s’hi filtren records viscuts i deixen pas a noves i il•lusionades sensacions. Cada poble ho viu i ho celebra d’acord amb l’arrelament aconseguit. La de Sant Sebastià i la de Sant Pau aporten l’encant del seu entorn i la pàtina de color que l’impregna la llum quan el sol s’ajeu per darrera les Coves. Tot un espectacle.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de gener 2012 )

ELS COLORS DE SITGES

La coneixen per la Blanca Subur, i el nom no havia estat escollit a l’atzar, sinó per la blancor que distingia a les seves cases. Casones de planta baix i pis, que junt amb el blau del mar, un color ajudava a realçar l’altre. I era agradable per la vista passejar pels carrers costeruts, de pujada i de baixada segons la direcció presa, que porten a la platja, perquè entre l’estretor i la blancor el vianant té el privilegi de caminar entre la llum i les ombres que, tot sovint, esbiaixen els dos contrastos, el que fa que la façana quedi dividida en dues parts: sol i ombra. És quan la claror sembla jugar a cuit i amagar i el dia l’empeny, la fa juganera; en el moment que deixa el protagonisme al sol, l’ombra espera, esquitxant un bocí de la seva superfície, al cap de poc es canvien les tornes, el sol es retira i deixa pas a aquesta opacitat grisosa. Amb el sol ixent, el seu resplendor il•lumina una banda de les cases del carrer i a mesura que transcórrer el matí es divideix en dos, fins que arriba un punt que tots aquests carrers queden il•luminats per un igual i el blanc d’una vorera competeix amb l’altra. No obstant a mesura que la tarda avança el color del sol s’engrogueix i imposa la seva pinzellada ocre en la vorera oposada a la del matí. Arriba un punt en què les ombres es fan més persistents i la llum solar es retira fins a desaparèixer i poc a poc s’imposa la foscor.
Aquesta introducció ve a tomb perquè el blanc ha estat un color agraït amb tots aquests capritxos solars. S’ha implicat en la seva aliada, les ombres, i el conjunt ofereix una de les singularitats més valuoses dels pobles que han escollit el blanc, fins a convertir-se en un signe d’identificació. Nosaltres hem estat una mica més avantatjats, o agosarats en qüestió de detalls, varem saber trobar la manera de rematar tanta blancor, l’equilibri perfecte, el límit d’un final que es refrega pel terra del carrer, trencant la monotonia amb una ratlla estreta acolorida amb el blauet de sempre: aquest blau intens, únic, blau de Sitges –com el denominem-. Ve a ésser com la rubrica a l’obra perfecta, o si més no realitzada amb la mateixa cura que van mostrar els nostres avantpassats. Per aquest motiu ens satisfà com encara no s’ha perdut del tot aquest costum. Aquests dies en Carles Sentís, responsable i cuiner del Celler Vell, del carrer Sant Bonaventura, manava repassar la façana amb aquest blanc enlluernador, el viuet blau i una fantasia, també blavosa, a tot l’encaix de la portalada que encara conserva aquelles velles portes, rònecs, de celler que contribueix a convertir-se en un bastió testimonial d’un carrer on predominaven aquestes ermites del vi. De blancs, d’ombres i penombres que s’afegien a aquests canvis predominants amb el pas del temps. I que ara es resisteixen a desaparèixer gràcies a persones com en Carles i la Dolors que prefereixen mantenir la simplicitat d’un blanc elegant, abans de sucumbir a les modes que imposen altres colors.
La modernitat de Sitges ha trasbalsat costums, com aquest, el d’emblanquinar les façanes de les cases, i els ha empastifat de colors que no guarden cap identitat amb el poble, ni queden adients per una vila que guaita al mar. Un espai lluminós i sensible a moltes blancors tan nostrades. Així ho ha entès també un net del doctor Benaprés, en Frederic, qui ha tingut cura de restaurar la casa del carrer Major i, un cop acabada, la façana llueix una blancor insuperable. Amb el detall del ferro de sobre l’esqueixada de la balconada que servia per disposar-hi les lones, amb les quals a l’estiu cobrien aquestes obertures exteriors.
Una mica més enllà, abocada al carrer Nou, la botigueta de sabates, la qual és de les últimes que queden que encara conserva les característiques de les botigues d’antany, regentada per la família Cubillos-Aleacar, llueix un blanc que la realça. Combinat amb tocs de blau que li atorga aquesta pàtina de sitgetanisme, tan compartit per les cases dels carrers que fan baixada. Com ho és el bonic contrast que ofereix la casa de ca l’Oruga que guaita al mar. La única vivenda, de caire mariner, que ha resistit a la transformació d’aquest indret. Les seves característiques l’han convertit en un referent molt en consonància amb l’activitat que es portava a terme en aquest contorn de la vila. La simplicitat de la seva construcció, el blanc i el detall de la línea blava, aporta un ingredient que no s’ha abandonat a les temptadores disposicions de l’especulació. En poques paraules, no ha perdut la seva identitat, motiu de satisfacció pels seus estadants i per a tots els qui ens agrada observar i gaudir d’aquests detalls.
Una altra casa amb aquestes característiques tan pròpies del Sitges d’abans, és la que vivien en Rafael Marcet i la Pepita Soler, en el carrer Jesús. Una de les poques que queden amb aquelles portes grans que a la nit es tancaven i les vidrieres resten protegides. Una casa de planta baixa i pis, de façana de color blanc. La seva antiga personalitat ha prevalgut fins als nostres dies. Ara hi veiem que remenen per entre les seves interioritats, la modernitat ja l’ha assetjat i res d’aquests vestigis tornaran a ésser iguals. Bé prou que ha durat el testimoni de la senzillesa personificada amb el detall d’aquestes portelles que, arribada l’hora, protegien la intimitat silenciosa de la botiga i la dels seus estadants. L’altra la trobem una mica més enllà, a casa de la Glòria i l’Antoni Mirabent, el detall de les portes, que es pleguen a banda i banda de l’entrada, és molt similar a l’anterior, si més no fetes de nou. Les antigues tancaven la vidriera per on s’accedia a la fleca de can Vicenç forner.
Reprenent el fil conductor de l’article, cal dir que cada vegada que el blanc és el color escollit per embellir les exterioritats dels edificis, és motiu de satisfacció. Perquè és com una pinzellada que embelleix la personalitat pròpia, la qual sobresurt per damunt d’altres preferències que no s’escauen amb la línea d’un poble que ha rendit culte al blanc i al blau. Però la blancor no sempre s’escau, en segons quines cases, sobretot les colonials, aquesta blancor no contribueix a fer-la més atractiva, tot el contrari. La varietat d’ornaments fa que amb el blanc no llueixin, cal un color trencat, potser un color palla, un ocre claret.
A banda d’aquests dos colors, el verd també forma part de l’amalgama que conjuga amb les esmentades tonalitats i que tan s’adapten amb el paisatge urbà. Sobretot aquest color ha estat aplicat en les persianes de llibret, les anomenem mallorquines, que tanquen les balconades i que durant un temps igualment s’han complementat amb tot el conjunt.
I tots aquests colors estaven preservats i garantits gràcies a la voluntat generalitzada de preservar, sobretot, el blanc i el blau. I ningú gosava, per vailet i indisciplinat que fos, embrutar les parets de les llars sitgetanes. Com ha canviat tot això. Molt sovint despertem amb les parets guixades i embrutades de mala manera. És la cultura, sota mínims, que mostren uns quants. Capaços de desmuntar el prestigi assolit, gràcies a la perseverança de la nostra gent. Al neguit de mantenir netes les exterioritats de les cases. Aquesta llibertat, la malentesa, resulta deplorable per a la gent a qui agrada conservar un patrimoni que en el seu dia va pregonar i enaltir el qualificatiu que feia honor a la seva condició: “La Blanca Subur”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2012 )

L'AIGUANAF

En aquestes vigílies de Reis la Vinyet Trull, amiga i molt avesada en temes culinaris i de preparar llaminadures pastisseres, ens va visitar amb una inquietud apressant, necessitava trobar aiguanaf. Sortosament la seva preocupació no obeïa a la necessitat d’aconseguir-la per tal de refer les constants, desprès d’algun que altre desmai. Res més lluny d’això, precisava aquesta mena d’aiguardent, extret de la flor dels tarongers, per afegir als condiments que calen per elaborar el típic tortell de Reis. Ens va agafar en fora de joc, primer perquè desconeixíem que aquesta substància fos un ingredient que ajuda a donar bon gust a aquest tortell, així com també a la coca de Sant Joan. De tot això ens hem assabentat ara, portats per la curiositat que ha despertat la Vinyet en la seva recerca, fins llavors, anfractuosa. L’altra incertesa va correspondre a no saber ni tan sols informar-la on la podia trobar. Perquè han estat productes que quasi bé han deixat de comercialitzar-se, o no han tingut una continuïtat en el consumisme del dia a dia, a excepció dels pastissers, pels quals és un ingredient més de la seva dolça especialització.
Arran d’aquesta anècdota m’he adonat que moltes d’aquestes substàncies, sota la principal denominació d’aigua, han perdut un cert interès, o simplement han caigut en desús. La majoria de les aigües, complementades amb altres substàncies, han servit per revifar desmais i altres inoportunitats puntuals i molestes, com pot ser la febre. Per a fer baixar la temperatura del cos es recorria a l’aigua de sanativa, s’impregnaven unes venes i, a mena d’estrenyecaps, es cobria el front i fins i tots els canells de les mans. Desprenia un olor fort, camforat, la seva efectivitat sembla ésser que era bona, al menys no tenia efectes secundaris, jo que n’he estat usuari ho puc corroborar. Eren “aigües” que es preparaven a les farmàcies i les servien amb botella de vidre transparent, tapades amb tap de suro. Anunciava el contingut una simple etiqueta, molt farmacèutica, amb un text també concís i clar. Quan apareixia imprès en el cartellet una calavera, el contingut no era recomanable d’ingerir en grans dosis. Com l’aigua de Carabanya , tan sols la paraula ja és mal sonant. Té propietats depuratives i com a tal es feia servir com a purga, només apareixien els símptomes d’estranyament. En deien estar enfitats i les avies ho detectaven per la llegua, quan apareixia massa blanquinosa.
A banda d’aquestes aigües, diguem-ne medicinals, n’existeixen unes que s’han fet servir com a licors preferits per les senyores. Aquestes preferències van perdurar fins que elles van provar altres xarops més forts i s’adonaren que no sols d’aigua, ni que sigui del Carme, es viu, o es satisfà el paladar, sinó que fins i tot prefereixen que tinguin una mica més de grau. Van començar provant uns licors, entre tants que n’hi ha, que són dolcets. Amb l’excusa, deien, que ho bevien les majordomes, algú s’havia de carregar la seva gosadia, o el remordiment davant un atreviment que fins llavors havia estat mal vist, quan es va aparcar la discriminació, el grau del xarop no fa distincions entre homes i dones. Com deia aquell:“es el justico que te deja” Però l’aigua del Carme, a més d’ésser el complement, la copeta d’excel•lència de després del cafè, el preferit de les fèmines, ha mantingut inalterables les propietats revifadores quan el decaïment, per les causes que siguin, afebleixen les interioritats anímiques i cal un estimulant i que millor que una aigua amb aromes i gotes de licor.
De visita a Lurdes tenim per costum portar una ampolleta amb aigua que posen a la venda artísticament envasada . Tenim fe en les seves propietats miraculoses. I aquesta sí, és aigua pura, sense cap altre ingredient ni particularitat, que la d’haver estat envasada en la mina que brolla en la cova de l’aparició. Són aigües que no són pròpiament per beure, com no és tampoc l’aigua beneïda que trobem en les piques de les entrades de les esglésies. Més aviat són aigües, com la del baptisme, que reconforten l’esperit. Com dirien els doctors de l’església, són aigües sagrades. O si més no, purificadores de l’ànima.
De més casolana ha estat l’aigua de litines, perquè es disfressava, es manipulava la seva puresa, la seva insipidesa amb uns polvets que s’hi afegien i de la barreja en sorgien unes bombolles enjogassades que feia que en el líquid resultant es fes perceptible un pic molt similar al de la gasosa, però gens dolç, tot el contrari, quan s’esbrava era d’una salubritat acusada. L’aigua de litines es pot afirmar que sols mantenia la seva efectivitat durant les primeres tomes, desprès perdia tots els petits plaers que s’hi pretenien trobar, per enganyar una mica la gargamella, quan encara no estava molt refinada, vull dir, que no havia provat altres aigües més sofisticades.
A partir d’aquí el llistat de les aigües és abundant, moltes agafen la denominació de la font, com l’aigua de la font del ferro, amb aigua de sant Narcís. Medicinals, com les de Vilajuïga, Rocallaura. Les que brollen de les fonts termals, com les existents a Caldes de Malavella i en altres poblacions que disposen de balnearis per aprofitament d’aquestes aigües de composició sulfurosa. Fins i tot, quan les aigües sitgetanes es van espatllar degut a les dosis de clor i a filtrar-se en les seves betes aigua de mar, en aquell moment molts van ésser els qui, aprofitant els dies de festa i una excursió, aprofitaven la sortida per omplir les garrafes. Els havien que eren assidus de les fons de les Dous, de les Deus i de la font del Bosc, en la carretera d’Igualada. Pels qui transitaven pels camins del Garraf, tenien uns punts de referència on podien proveir-se d’aigua. Com la font de la Bassa Rodona, la Montceba, la qual ignoro si encara existeix degut al incongruent avanç de les pedreres. Faig menció a aquest parell de fonts, sabedor que en el Massís n’hi ha moltes més, en algunes encara hi brolla aigua potable i altres s’han assecat o no ofereix garanties de potabilitat.
El qui sabia d’aigües n’era en Marià Milà, conegut per en Marianu dels pous. Disposava d’una força especial, una energia interior que li permetia agafar els dos extrems d’una verga, passar per damunt el terreny i el senyal que sota els seus peus hi havia aigua es delatava amb un moviment intens de les vergues. El mètode no fallava i a en Marià li manaven l’encàrrec de construir un pou fins arribar a trobar la veta. Era germà d’en Pepito del mas d’en Liri, on la seva família havien estat de masovers. Una masia molt apropada al poble, situada en l’entrada de l’actual urbanització de Vallpineda i on ha estat ubicada una reconeguda discoteca. Lloc de pas quan anàvem a fer un passeig per la muntanya .
L’aiguanaf encapçala l’article i d’aquí un breu recorregut per les aigües de més renom i de més propietats, per acabar en les aigües que ha fet brollar en Marià del pous. Que si la veta ha resultat cabalosa i de bona analítica, la seva puresa preval per sobre d’altres de disfressada composició. I sempre s’ha dit que l’aigua fa la vista clara, però també que espatlla els camins.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de gener del 2012 )

REI DE REIS

Arriben els tres Reis quan la monarquia passa per moments difícils, degut als tripijocs descoberts a un gendre que moltes mares haguessin sospirat per emmaridar amb les filles. Les presumptes irregularitats ens demostren que la vida dels reis no és pas com els contes de fades, sinó que han de saber trampejar, com qualsevol família, els enrenous que poden sorgir de dintre la seva pròpia convivència. S’ha de matissar, però, que els problemes segons l’esfera per on es desenvolupen són de millor suportar que en altres estaments socials més propers i sense tants recursos.
I en això de la monarquia, com en tot, les preferències estan repartides entre l’opinió pública, els que són favorables i entre aquells que no hi combreguen. No obstant en l’ampli ventall d’actituds que són propícies per a ésser observades, destaca un fet bastant generalitzat, com és el d’anomenar als vailets de la casa, rei o reina. Una qualificació monàrquica, sense cap més atribut que la de la paraula, que fins i tot poden arribar a ostentar els de més edat, succeeix quan en els matrimonis la denominació també es fa servir, com a tractament, més amorós que no pas de caire monàrquic, vers a qualsevol integrant de la parella. Són protocols intimistes que no passa res si transcendeixen a l’àmbit més populista, acostumats, com estem, a navegar entre reis i reines d’estar per casa que, ben mirat, són tan o més respectables que els de debò. O si més no, de tracte més planer i, sobretot, més propers.
La monarquia, diguem-ne popular, ens apropa també a una certa espontaneïtat, majoritàriament es fa palès en els grans mercats. Allà les venedores tenen per costum atraure l’atenció de la clientela amb crits de rang monàrquic, sense elles adonar-se’n. Així les verduleres criden: “Reina, guaita quins pebrots que tinc!” I les peixateres que no queden curtes: “Reina, has vist les polles, que fresques”. Són uns crits que ens són familiars, fins i tot recordo, si no vaig mal fixat, que el mercat de la Boqueria de Barcelona, fa anys, van treure un eslògan de promoció que s’anunciava així: “Reina, vine al mercat”. Reis i reines ha tingut la història, que sumats a tants d’anònims, la llavor monàrquica és fructífera, malgrat que no tots compartim els mateixos ideals. Però és que les denominacions populars no concreten aspectes i afinitats, sinó que sorgeixen d’entre els costum i la convivència del poble, el qual si que sap i transmet mostres d’afecte entre els seus més al•legats.
En el nostre poble, en concret, van regnar entre la popularitat ben portada i ben entesa, la qual sempre sorgeix d’aquesta espontaneïtat quotidiana, a la qual em referia, un rei i una reina: el rei Bamba i la reina de les criades.
Pel que fa al rei, aquest títol l’encarnava en Josep Serra, fabricant de sabates, que mentre va campar la prosperitat en la industria local del calçat, el personatge va fer honor a la generositat en determinats detalls, que tampoc és que sigui una virtut de la reialesa de soca-rel, que es mouen amb les despeses pagades. Detalls que es feien notar sobretot en les interioritats de la Societat del Retiro, sempre que es portaven a terme festes i actes les quals, gràcies a aquests benefactors, el lluïment estava garantit. I els àpats eren copiosos. Menjar com un rei, mai millor dit. El Sr. Serra estava casat amb la Colometa Ciré.
La reina de les criades va protagonitzar un regnat afí a un col•lectiu, el de les criades. Que en aquells anys tenien un protagonisme de rang servidor entre una colònia de gent benestant. I que va ésser la mateixa veu popular qui va arribar a canviar la denominació, de criades van passar a nomenar-les minyones. Moltes d’elles, van trobar aquí al seu príncep i si van casar, tot i no córrer per les seves venes sang blava. Descendent d’aquella singular reina va ser la Carmeta Artigas, la seva filla, la qual va mantenir el mateix rang. Però com el títol era tan honorífic, les rendes del càrrec eren nul•les. La reina de les criades va haver de treballar fins a la seva jubilació, hi ho va fer en la fàbrica de capces de cartró de can Selva. Va ésser una reina volguda pel poble, si més no sense palau, vivia en una casona del correlo, al qual tots hem anomenat el carrer del metro, per enuig de l’Enric Hill, propietari d’aquelles cases, que esgrimia, amb tota la raó, que no era un carrer. Tanmateix quan la mateixa veu popular s’entossudeix, no atent a lògiques ni a altres miraments.
Amb tot, aquesta nit arriben, des d’Orient, tres reis. Coincideix en una nit màgica, plena d’encanteri. Que rememora l’adoració al nen Jesús per part d’aquells tres personatges que li van oferir or, encens i mirra. La tradició s’ha encarregat de recordar aquella generositat, dedicant-li un dia, el 6 de gener, que és quan la Iglesia celebra l’Epifania i nosaltres l’ anomenem el dia de Reis. El rei blanc, Melcior. El ros, Gaspar i el negre, Baltasar. Són els tres reis que apareixen durant aquesta vesprada de la vigília, pels carrers de pobles i ciutats, envoltats pels seus seguicis, davant l’expectació i il•lusió de petits i grans. Fins que per la mateixa màgia de la nit, la foscor els engoleix , en mig del ressò dels timbals que els acompanyen, mentre els seus ajudants es dediquen a la laboriosa tasca de deixar els regals. La seva presència no tornarà a fer-se present fins d’aquí un any. El seu regnat és molt efímer, dura unes hores, no obstant el seu record viu entre nosaltres i es fa més palès a mesura que s’apropen aquestes vigília, quan toca preparar i escriure la carta.
El dia de reis és un dia on regna una monarquia de les més populars que podem trobar arreu, a banda de les casolanes, amb la qual tots hi estem identificats. En aquesta ocasió ens deixem portar per l’encant que saben transmetre els tres reis, vestits amb les corresponents capes i corones, símbol de majestuositat i grandesa. Sortosament no tenen descendència que els posi en compromisos, situacions que acaben aportant inestabilitat. Són eterns, els qui desfilem som els seus representants, que vam començar sent els reis de casa, ens ha tocat fer de rei mag, amb enorme satisfacció, i ens fem grans destituïts del càrrec per raons de descendència.
Ens queda la il•lusió, cada any, de retrobar-nos amb aquests personatges que aporten a aquesta nit la màgia d’un secret ben guardat. Fins que per culpa del pas del temps la innocència desvela molts interrogants, posa al descobert un lligam que s’havia mantingut en secret, fins que per culpa de l’edat es fa palès el primer desengany. Amb tot, encara ara, sabedors de l’entramat, esperem aquests moments, colpits per una innocència renovada que dura mentre els timbals redoblen, ressorgint del silenci de la nit, en aquest impàs mentre esperem trobar el regal ben disposat en la sabata.
Bon any i que els reis d’Orient siguin generosos.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2012, nit de Reis )

DETALLS DE NADAL

El 25 de desembre és una data molt significativa, ho canta la cançoneta: al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum. I tota ella sona millor al voltant del pessebre, o si més no aconsegueix més encanteri. Tot i amb això cada família ho viurà segons els seus costums, respectant que no tothom el gaudirà amb la mateixa intensitat. D’aquí que tot sovint escoltem: “ja voldria que hagués passat”. Un desig que obeeix a diferents circumstàncies, la més punyent quan falta algun familiar. Perquè en aquestes dates afloren els records i, tot sovint, la part sentimental toca la fibra, el voraviu i ens fa posar melancòlics. Atenent que és una ocasió per reunir a la família, per donar sentit a les petiteses. El sols fet de fer el pessebre, de transformar un reduït espai per distribuir unes muntanyes sorgides de la imaginació i un camí principal que condueix a la cova, amb una ben disposada correlació de figures que mostren expressions de joia, de sorpresa davant l’anunci de l’àngel de la bona nova. Tot el contorn escenificat entre un ambient gèlid, on l’infanto necessita de l’escalf del bou i la mula. Els quals jeien en l’estable, distesos, fins que una parella, cansats de buscar aixopluc, s’hi arreceren i allà la dona porta al món una criatura, l’escollida.
Des de llavors fins ara ves si n’han succeït de coses, l’ésser humà ha passat per tot el bo i millor de l’univers i mentrestant s’ha enriquit culturalment i ha aprofundit en temes tan complexes com el de la religió, fins arribar a l’extrem de desmuntar la teoria que aquell naixement va tenir lloc en aquestes fredes nits del mes de desembre. Tot el contrari, raonen que es va produir en un dia calorós per l’estació que corresponia. Aquest és sols un detall, com també desmunten altres teories al respecte. L’afany per saber cada vegada més, aporta noves puntualitzacions que fan trontollar determinats principis.
I el mateix transcórrer del temps ha manllevat costums que aportaven, a les simplicitats del moment, aspectes sensacionals d’una convivència ben entesa i ben portada, la qual tenia el seu punt més àlgid els dies previs a la festa de Nadal. Per exemple quan trucava a la porta l’escombriaire i t’allargava una tarja de felicitació molt peculiar. La seva, la del carter , la del sereno, tenien el mateix format i un colorit molt semblant. Canviava el dibuix i el vers de l’altra cara, però no la finalitat que, a més de desitjar unes bones festes, la més complaent era la de recaptar uns dinerets que van ser el prototip del que anomenem paga extra, avui si no en perill d’extinció, de cobrar-la amb retard i retallada per a més penúria. A partir d’aquí, d’aquestes singulars felicitacions, s’hi van afegir un nombre considerables d’elles, trameses per correu a amics, familiars, clients... En circulaven tantes que els carters no donaven a la bast i aquelles grans carteres de pell, creuades a l’esquena, els feia anar de costat. Eren mals dies per aquest col•lectiu. El costum ha canviat degut a que les noves tecnologies ens han apropat els uns amb els altres, d’una manera molt diversificada i amb aquests nous mètodes el volum de les felicitacions, les de sempre, han registrat una davallada considerable.
La guàrdia urbana es servia d’una altra modalitat per rebre, l’hem anomenat, aguinaldo. Al guàrdia que estava de “puesto”al Cap de la Vila l’envoltaven de tota mena de productes, predominaven les botelles. Regals, la majoria, oferts per transportistes, gent dels negocis que necessitaven circular amb vehicle. Fins el punt que l’estiba feia goig, era una altra detall que feia Nadal. Avui s’hauria d’anar en compte, perquè aquesta voluntat es podria interpretar com una mostra de xantatge vers a l’autoritat. Ben mirat, darrera la bona intenció, una mica de voler quedar bé si que s’hi apreciava en l’acció i a això hi anava aparellada amb la bona intenció de ésser amic de la guàrdia urbana, en unes èpoques en què tots ens coneixíem i depenia que l’autoritat fes la vista grossa quan ens paràvem al mig del carrer per carregar o descarregar, o fèiem alguna que altra malifeta que no estava ben contemplada en les normes de circulació. El que no hi havia costum era regalar trajes a cap dirigent, que se’n fes algun a costa de fer el ronsa, ja era una altra qüestió. I és que encara que no intervinguin les prebendes econòmiques, el favoritisme no morirà mai.
Aquestes matinades del mes de desembre són silencioses, potser amb l’excepció dels caps de setmana. La crisis es nota en un detall, quan ronden les 7 del matí, el carrer, la diguem-ne carretera que és a prop d’on visc, resta poc sorollosa, aquest silenci ambiental és degut que no hi ha gaire transit. Recordo que fa uns anys a aquesta mateixa hora es notava un major moviment, malauradament la gent no es mou tant per anar a treballar. No obstant es fa palès un altre silenci que en l’època de quan jo era un vailet, quan el nou dia començava a despuntar l’anunciaven el cant dels galls. Eren un encreuament continuat de cants, els quals al mateix temps que hom sabia l’hora que era, el detall feia bonic, contribuïa a que el despertar estigués acompanyat pel rebombori que tenia lloc en els galliners. En les vigílies d’aquestes diades, es pot dir que feia Nadal. Curiosament un cop passades aquestes festes, un silenci delatador feia presagiar que havia hagut esbaldida en els galliners. A mesura que s’apropaven les celebracions d’altres festivitats, els galliners tornaven a acollir tan singulars estadants i els seus cants tornaven acompanyar el naixement d’un nou dia. A ells, la celebració d’aquest naixement tan festejat, els hi havia costat el coll. Enyoro els seus cants, perquè quan han emmudit ens hem adonat que hem perdut un altre detall del Nadal i el que és més significatiu, hem abandonat una part d’identitat de poble.
És manté la tradició del “quinto”. Aquesta cantarella que ha passat de generació en generació, gràcies a la perseverança dels “lloros”. Els qual han sabut mantenir la relació dels números amb personatges populars i dates puntuals. La continuïtat ha permès afluir a la memòria el record de personatges que han viscut fa anys, embolcallats per la popularitat que els hi ha pronosticat un record permanent.
Els pastorets recuperen, cada any, la representació d’aquest esdeveniment, amb tots els aspectes íntims i d’un apropament simpàtic al fet. Posat en escena per gent de casa que ajuda a que la familiaritat sigui l’element més destacat.
Per Nadal cadascú aglutina els seus destalls i els comparteix amb els seus familiars. Són els més exclusius, els viscuts amb més intensitat. La resta es gronxen amb detalls més generalitzats. Un altre de molt típic, és el de la rifa. Dintre de poca estona m’aniré a dormir amb la il•lusió d’un somni gratificant, generós. Demà tocaré de peus a terra i quan surti al carrer el setmanari, palat i boig. La sort haurà passat de llarg. Home, en aquests moments que escric encara no està tot perdut, però si perdo bous i esquelles queda, per consol, la resolució més encertada de totes: Salut hi hagi.
És el que els desitjo, a més d’un bon Nadal.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de desembre 2011)

EL CARRER DE LES PLANXADORES

Des de que naixem la vida es posa a filar un gran vestit, de primer fent servir un patró molt reduït, per a després anar avançant d’acord amb les mesures. Em reafirmo que per començar no cal gaire roba, però poc a poc va agafant forma; uns camals, unes mànigues. I es fa més gran cada vegada que les mesures s’allarguen i s’eixamplen. No obstant arriba un punt que, per a més encert, cal embastar la vora, sense cosir-la del tot fins que no s’hagi emprovat. Succeeix quan les formes varien i apareixen unes inapreciables deformacions que a simple vista no es noten, si més no quan penja més d’una banda que de l’altra, la simetria, que és cosina germana de l’exactitud, deixa al descobert una raresa amb la qual no havíem parat atenció. Sorgeix la inoportuna “patarrufa”, tan poc amiga de les modistes, per escarni dels miralls que delaten la seva presència a la presumida clienta, a qui el detall l’escandalitza i demana els consegüents retocs, per tal d’allisar tot el que queda arrugat.
I aquest procés de posar un vestit, una roba, per a cada ocasió, va en consonància amb l’evolució del temps i les modes. Una cosa i l’altra han afavorit el deslliurament de molts forros, els quals servien per tapar interioritats però també per contribuir a que el caient de la roba aconseguís formes més elegants i això s’aconseguia, en bona part, gràcies a les peces interiors.
Els enagos, que molts anomenen enaguas, són una d’aquests detalls ocults que havien d’estar ben emmidonades ja que d’aquesta manera el vestit aconseguia deslliurar-se de la rigidesa, el d’unes formes llises i simples. I la roba de vestir, per norma, s’havia de planxar. I precisament a aquesta dedicació hi va haver els qui en van fer el seu ofici, les anomenaven les planxadores. En el carrer Sant Francesc n’hi havien dues, molt a prop una de l’altra. Al costat de l’estanc hi vivia la família Villardaga, en Rafael era pintor, d’aquells que un dia vaig anomenar pintors de bata. La seva era d’un color grisos. Completava el conjunt l’escala de tisora que des de l’últim graó hi passava el braç i a l’altra mà el pot de pintura i els pinzells. En Villardaga passejava un posat, discret, poca cosa, que li conferia un toc de popularitat, fins l’extrem que la mateixa veu popular es va encarregar d’atribuir-li el mot de “pollastret”. L’home també era músic, tocava el clarinet i component d’aquell ben nodrit grup de teatre, en deien, d’aficionats.
La seva muller, l’Engracieta , feia de planxadora en el quarto de reixa d’aquella planta baixa , al costat d’aquelles dues portes que tancaven l’obertura del carrer. La seva era una feina que requeria toc de precisió, el de mesurar el tacte adequat per tal de no cremar la roba. El pintor i la planxadora van viure acomodats en el matrimoni i en el fill que tenien, fins que la guerra va esberlar la seva felicitat. El noi de la casa va ser cridat a incorporar-se en aquella jovenívola lleva del biberó. Va marxar del seu poble i mai més hi va tornar. La seva dissort va afligir, per sempre més, als seus pares, els quals sols tenien aquest fill. Dissortadament uns metres més enllà a casa de la Remei i l’Andreu van passar també per aquesta trista experiència, però ells en van perdre dos, un a cada bàndol. A partir d’aquella desgràcia a la seva casa, ens ho havia comentat en Josep, l’únic fill que els va quedar, sempre sortien a parlar de la guerra, maleint-la i trobant a faltar aquells dos fills que no es podien treure del pensament.
La Mª. Dolors Arnabat planxava i emmidonava en els baixos de la casa de la cantonada d’aquest carrer amb el de Sant Gaudenci. El seu posat, amb exuberant davantera inclosa, li atorgava un aire autoritari, de fet tenia geni el qual, moltes vegades, mal dissimulava, deixant anar un ben nodrit repertori, com es sols dir: “els hi refutia pel broc gros”.El seu ofici va contribuir a engalanar la silueta de les dones sitgetanes i les de la colònia d’estiuejants. Qualsevol festa de societat tenia el seu pròleg en les dependències de la planxadora. Fins i tot a ella mateixa li agradava mudar-se per assistir als balls del Prado. Junt amb el seu marit, en Pepe del Rio, l’home tenia nom artístic, formaven una parella que els agradava el refinament, fugien de la vulgaritat i quan es mudaven feien patxoca .
Durant l’estiu, després de dinar, canviava la planxa per la regadora, quan el sol rescalfava l’asfalt i la seva fogositat es colava per entre les pales de la persiana del menjador, la dona sortia amb la regadora i amb una acurada meticulositat, com si planxés, la balancejava d’una banda a l’altra de la vorera, amb un moviment que ni calculat hagués sortit tan bé. No interrompia la passada fins que acabava, ni tan sols es parava si en aquell moment passava algú, ella anava fent, amb la tranquil•litat i parsimònia del qui li agrada fer la feina ben feta, sense presses. Aquest detall, el no aixecar la regadora quan transitava gent, li havia costat més d’un encarament amb el vianant que li havia mullat la sabata i es queixava. I com que no tenia pèls a la llengua, havia de dir sempre l’ultima paraula. Al disposar d’un bon repertori de paraules persuasives, el dels peus remullats, si no afluixava, s’exposava haver d’escoltar el bo i millor dels elogis. Sent poca-solta, la paraula més ben sonant.
Eren èpoques de rentat a mà i planxat per personal especialitzat, per tant hi havia feina en aquest ofici. l’Arnabat s’havia envoltat de gent que l’ajudaven, com la Lolita Vigó de cal Liri. Van coincidir en aquells baixos dues dones amb caràcter i per sobre de tot, bones dominadores de l’ofici de planxar. Les seves veus portentoses s’escoltaven i distingien des d’un tros lluny. A aquesta singularitat si afegia, a cada vesprada, la veu de la Pepeta, la germana de l’Arnabat i muller d’en Panchito Pagés, Parcala, que tampoc estava avesada a parlar fluix. Diré, com a curiositat, que en aquell temps la gent de la vila, distingíem quasi totes les veus i les sabíem encabir en el seu àmbit. Una altra virtut o normalitat, per no exagerar, que hem perdut, avui poques veus ens són familiars. Però n’hi ha una que perdura i encara es fa escoltar, és la de la Rosita Puig, de can Xaruc. La seva és una veu també molt arrelada al àmbit de casa nostra.
Una de les últimes planxadores ha estat la Vicenta, muller d’en Ramon Xambó que vivia i planxava en una de les casones d’aquest entranyable racó de la vila anomenat carrer Tasis.
I acabo tornant a referir-me al vestit que la vida ens va perfilant, petit al començament, evolucionant cap a talles superiors. Estancament a una cera edat. Fins que arriba el punt que tot et queda gran. Santa Llúcia vetlla per la vista dels seus devots/es, i acull el patronatge de les modistes, elles fa pocs dies van celebrar la seva festa. Amb la protecció de tan polivalent patronatge, la vora d’una gran capa està embastada. A sota s’apleguen amics i amigues que han escollit el recer d’una casa gran, l’Hospital. I allà s’escolten les seves veus. En vigílies de Nadal m’han convidat a compartir el temps de lectura i comentari. La meva veu no és portentosa, tot el contrari, però em complaurà molt tornar a escoltar les seves, perquè són el ressò d’una experiència, una immensa estima, la qual contribueix a que el nostre Sitges no ensordeixi entre tantes veus dissonants.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre 2011)

DESPULLAR UN SANT PER VESTIR-NE UN ALTRE

El rellotge i el calendari són els notaris que certifiquen el pas del temps. El recorregut del rellotge és d’una meticulositat i exactitud extrema, avancen sense que ningú els pugui aturar, no importa que ens el deixem oblidat a casa, des d’allà on sigui les minuteres avançaran inexorables en el seu recorregut. Tampoc serà excusa que se’ns pari, altres fan la feina per ell. I quan aquesta mesura del temps es trasllada a una més amplia catalogació, aquí entra la comesa del calendari: classificar l’acumulació del temps en dies, setmanes i mesos. Del final del recorregut del rellotge, les 24 hores, el calendari en dóna fe i de la seva certificació se’n deriven altres exactituds com són la cadència ordenada dels mesos.
Es miri per on es miri estem sotmesos a aquesta precisió ininterrompuda la qual, fins i tot, ens marca el destí de la pròpia vida. Quan naixem el temps ja córrer en contra nostra i arribem a un punt que ens planyem dels anys acumulats, Equival a haver esgotat molts calendaris, sense que aquest hagin mostrat cap treva, ni cap avantatge que ens afavoreixi. L’única, potser, l’experiència acumulada.
Un dels aspectes que s’ha pogut modificar dels calendaris és el propòsit d’intentar modernitzar-los, fins l’extrem de reduir-los a la mínima expressió, on no hi cal la impressió en el paper. En qualsevol aparell electrònic hi trobem l’opció del calendari digitalitzat: 10-12-011. Una informació que acostuma anar acompanyada per la corresponent a l’horari. Si més no el calendari de paper no és un producte en perill d’extinció, altra cosa és que té una impecable data de caducitat sense marxa enrere. Han evolucionat, això sí, els costums de les persones, fa anys que el calendari s’exhibia com un element de decoració fins i tot, un cop la seva caducitat, l’havia deixat sense fulls, s’aprofitava la lamina que presidia per emmarcar-la, com a demostració d’un cert gust per la decoració. L’any s’havia despenjat de damunt la blancor de la paret, no obstant havia quedat fixat, per sempre més, el paisatge, la copia d’un quadre rellevant..., que adornava el contingut.
Un calendari molt peculiar, destinat a la gent del camp, és el del pagès. Amb un format diferent als convencionals, es presenta en forma de llibreta, ofereix un ampli ventall d’informació, la qual és una copia repetida d’edicions antiquíssimes, perquè la quadratura de plantar, podar, ensulfatar, va condicionat per les estacions, les llunes, etc. Això fa que la seva lectura sigui un cúmul de curiositats, més pel neòfit que pel propi pagès, el qual ha heretat, amb l’ofici, uns amplis coneixements del medi ambient i de la natura que el fan un expert.
Fins que la sofisticació ha tret el nas en la temàtica i ha optat per personalitzar cada mes, és a dir, cada full i d’aquesta manera el pas dels mesos no està sotmesa a la monotonia d’una imatge comuna per a tots, sinó que existeixen dotze opcions, cada una d’elles avalada per la precisió de les arts gràfiques. Aquesta dinàmica permet poder girar full, sense que necessàriament s’hagi d’arrancar, d’aquesta manera sembla com si els mesos quedin emmagatzemats i reservats per a la consulta. Una acumulació que no canvia l’ordre ni la realitat inexorable del temps fugisser. Per molt que els guardem els mesos passats ja no tornen. Ho acabaran fent al cap d’un any, però ja no serà el mateix. La diferència en el temps és important, perquè durant aquet període poden passar moltes coses.
Aquest disseny dóna molta joc, permet personalitzar una mica cada mes, mantenint la denominació de procedència que aquesta és inamovible. Uns dels primers en implantar el sistema van ésser les entitats bancaries i d’estalvi, els quals s’han regit per temàtiques diferents i a cada canvi han personalitzat la rotació amb un element propi d’aquesta. Fins a dia d’avui, desconec si els “rescats” i altres subtileses del món financer afectarà la distribució dels futurs calendaris, quan aquestes entitats han tingut per norma obsequiar a la clientela amb el nou calendari que entra en vigor cada primer de gener. Tal generalitzat costum, i no vull ser mal pensat, pot servir d’eina per recordar els terminis que clients i la institució han fixat per atendre les obligacions acordades dintre uns límits de temps establerts.
La recreació artística ha estat un altre element que ha decorat els seus fulls. I les mateixes modes han portat als protagonistes a despullar-se per una bona causa, En el seu dia ho van fer els bombers, les venedores dels mercats... Fa pocs dies apareixia la bona nova: Sant Josep es despulla per l’Ave Maria. Darrera la notícia hi havia el col•lectiu de comerciants del carrer Sant Josep que en solidaritat amb una causa tan enormement bona, han estat disposats a alleugerir.se de roba per tal de que les seves vestimentes poguessin donar escalf als residents de la casa. La personalització sobreposada a la identificació de la norma establerta en quant el transcórrer del temps i amb la pell nua dels protagonistes s’aconsegueix, gràcies a les tècniques del fotògrafs, Andreu Noguero, Ramon Roch, Jordi Piqué, Lambert Gràcia i el publicista Frederic Anguera, equiparar la seva nuesa a una obra d’art. Malgrat que per la familiaritat hi puguem observar i siguem capaços d’opinar des de diferents vessants.
La seva proposta és agosarada perquè sempre hi juga el pudor, el sentit del ridícul i altres apreciacions. No obstant ha pogut més el sentit de solidaritat. Just quan som a punt de començar un any el qual, segon les opinions dels entesos, encara no serà el bo que tots voldríem. Tenim l’oportunitat d’adquirir per la mòdica quantitat de 5€ l’anunciat de tot un any, el pes de tots els mesos, un per un, decorats amb l’imatge insòlita d’uns amics, amigues que mostren, com deia un company músic, la samarreta de la mare, la de rentar i posar. A tocar de la fibra que està en contacte amb el cor.
On el seu bategar generós s’apropa a la puresa dels nois i noies que viuen a aixopluc d’una institució sitgetana que vetlla per a que no els hi manquin les coses més essencials. No els hi calen gaires embolcalls superflus, a voltes el simple somriure que els dirigeix un voluntari/ a ja els hi dóna el conhort que esperen rebre sense poder oferir quasi bé res a canvi que la satisfacció que comporta ésser ajudat, amb la persistència i abnegació del seu voluntariat, vers tots aquests residents que cada dia els esperen per poder realitzar les coses més bàsiques, com pot ser anar a passejar.
Això no té preu, no hi ha ésser humà que ho pugui quantificar perquè, com se sol dir, no es paga amb diners. No obstant els responsables de l’Ave Maria, han de fer front a les despeses ineludibles que requereix el seu bon funcionament. Una institució d’aquest calat té més sortides que entrades i qualsevol iniciativa que generi uns ingressos és ben rebuda.
Els comerciants del carrer Sant Josep s’han despullat i a nosaltres ens pertoca aportar l’escalf a una iniciativa pensada per garantir que el rostoll de les brases d’un foc lluminós i esperançador, no s’apagui mai.

J. Y. M.

Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de desembre 2.011

CARRETERA NOVA

En el transcurs d’aquests dies una carretera nova, autovia per anomenar-la amb la categoria que li correspon, aproparà els pobles de la nostra comarca amb Manresa, el Bages i al revés. I des d’aquella ciutat també s’enllaçarà amb els diferents eixos viaris que travessen tot el territori. Les actuals vies de comunicació, em refereixo a carreteres, autovies i autopistes, fan possible els desplaçaments amb rapidesa i comoditat. I sempre que s’obra al transit una carretera que ens és propera, ens atrau poder-hi transitar per descobrir-ne el seu traçat complert. Trobo que les obres d’aquesta nova via s’han portat a terme amb una celeritat i rapidesa digne d’elogis i el tram més proper a nosaltres l’hem viscut amb una certa curiositat perquè, per exemple, pel matí circulaves per una via i quan tornaves a la tarda et trobaves que el paisatge havia canviat, perquè et desviaven per un altre lloc diferent al d’anada. Té molt mèrit portar a terme els treballs sense paralitzar el trànsit.
També a la gent de Manresa i el seu contorn es mostraran atrets per desplaçar-se fins els pobles de la costa. Amb aquesta motivació, la que genera la posada en marxa d’una nova via, lliure de pagament, el nostre poble acollirà als vinguts d’aquells indrets i vindrà a ésser un intercanvi de visites, em fa l’efecte que més fluida per la seva part que per la nostra i és que el nom de Sitges atrau, en diríem, té ganxo.
En uns anys on les carreteres i accessos a les ciutats s’han vist afavorits per aquestes grans obres, han fet possible que els desplaçaments siguin més ràpids i per tant més còmodes. Als primers anys de tenir cotxe els de casa, quan viatjàvem en direcció a la costa Brava, o cap a el interior de la comarca d’Osona, per posar un exemple, s’havien de travessar les costes del Massís del Garraf, que no estaven tan bé com ara, alguns propensos al mareig en aquest tram ja descanviaven la pela, molt abans d’arribar a la frontera. S’havia de travessar també tota la Gran Via de Barcelona i d’allà tota la Meridiana, amb la molèstia i pèrdua de temps que ocasiona l’haver de circular per dintre una ciutat. Per això i per tal d’arribar a una hora que permetés aprofitar el dia ens havíem d’aixecar aviat. L’anada, si es passava Barcelona a una hora matinera, no oferia quasi bé retencions ni inconvenients. Però la tornada n’hi havia per llogar-hi cadires, els cotxes quedaven parats i no s’avançava i per a més incomoditat els més petits de la casa hi posaven la cançó de fons: “Què encara no hi arribem?”.
En aquella hora de la tarda, en sentit invers, a l’estiu, des d’aquí cap a Barcelona, la cua ja es formava, com aquell que diu, en ple centre del poble, degut al pas a nivell, quan s’abaixaven les barreres i calia esperar el pas del tren, al no haver-hi cap altre desviament els cotxes arribaven fins al Vinyet i més enllà i al llarg de les costes tots aturats. Davant el panorama els més sorneguers vaticinaven: molts arribaran a casa seva amb el temps just per anar a treballar. De ben segur que no els hi sobrava gaire. Tanmateix no escarmentàvem i la propera festa tres quarts del mateix. Però era la febre del cotxe, la novetat, les ganes de sortir. El principi del “xamplismeis”.
Amb la Ronda del Mig de la capital catalana ja es va descongestionar una mica el centre. Però va ésser quan els Jocs, amb el traçat de les noves rondes, la de dalt i la del litoral, el trànsit va quedar molt més repartit. Quan avui hi circulem, i ens adonem que ja van plenes, ens posem a pensar i a expressar en veu alta, que seria de la ciutat si no disposes d’aquestes vies de circumval•lació. El millor que han pogut fer totes les grans ciutats és desviar el gruix de la circulació del seu interior. Amb la quantitat de transit existent , sense haver pres aquestes mesures, avui es pot dir que entraríem a una ciutat essent joves i l’acabaríem de travessar amb l’edat de la jubilació.
Sense cotxe ben poques vegades havíem travessat les costes, amb les bicicletes els nostres pares es movien per tots els pobles del contorn, fins i tot havien disposat un seien addicional en la barra del quadre per poder seure-hi nosaltres, quan érem mainada. Es podia circular amb tota comoditat perquè ben pocs vehicles transitaven. Com a súmmum de la fatalitat automobilística, havia sentit parlar als de casa d’un tal “Meleno” que s’havia comprat un cotxe per a fer el servei de taxi. Poc acostumat a una certa velocitat, una mica més enllà de la baixada de la creu de Ribes existia un revolt una mica tancat sobre un pontet, pel que es veu si l’home venia una mica llançat li faltava espai, la primera vegada va atribuir l’esterrossada a que se li havia acabat la carretera . Però sembla ésser que va acabar sent reincident i tothom hi feia broma, fins el punt que van batejar aquell revolt amb el pont d’en Meleno”.
Amb bicicleta no passàvem més enllà de Sant Pere de Ribes i quan amb el cotxe enfilàvem la carretera en direcció a Vilafranca, durant molts anys, un ferum de claveguera ens acompanyava bona part del trajecte, perquè a la riera que ziga-zaga junt amb la carretera en lloc d’aigua hi baixava porqueria. Segons quins dies la mala olor era exagerada. Va ésser durant l’època que ocupava l’alcaldia en Vicentet Ibañez, que el contingut d’aquella claveguera oberta va arribar fins al llindar de la desembocadura i ens afectava per estar situada allà on hi havia el que anomenàvem “el puente colgante” . Hi van haver manifestacions i fins i tot em sembla que es va aixecar un petit mur de contenció. Davant la greu amenaça i la força de tot el poble, encapçalada per l’alcalde i el consitori, es va buscar solució a aquella vergonya tan a la vista com desagradable. Sobretot a l’estiu, quan el cotxes encara no portaven refrigeració i es transitava amb les finestres obertes i en aquell recorregut en concret es feia necessari tenir-les tancades.
Vilanova, sitges i el pobles veïns, tindrem més a l’abast la ciutat de Manresa. Tot i que ciutadans d’aquella població, ja fa molts anys que ens visitaven. Com l’il•lustra manresà Sr. Josep Mestres Cabanes, nascut el 13 de juny de 1898 en el si d’una família de pintors decoratius d’aquella població, va arribar a ésser l’escenògraf del Liceu, assolint els seus decorats una perspectiva i una ambientació que l’espectador semblava que s’hi trobés. Durant la dècada dels 80 va adquirir un apartament en el nostre poble i, junt amb la seva muller i la filla Isabel, hi passaven temporades. Tot sovint el vèiem assegut davant el cavallet i plasmant racons emblemàtics del poble, amb aquella pintura tan pulcre i figurativa. Un estil, el seu, que ratllava la perfecció. Va morir a Barcelona el 17 de setembre del 1990, deixant el llegat sitgetà a la Isabel que continua anant i venint de Barcelona a Sitges.
Com nosaltres farem de Sitges a Manresa, per aprofitar l’ocasió de la proximitat que s’acaba d’establir entre les dues poblacions, gràcies a l’obertura de noves i modernes vies de comunicació. Mai ens hauríem imaginat que uns i altres estaríem tan a prop. Sigueu tots benvinguts.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 2 de desembre 2011 )

" EL MOSCATELLET"

La Malvasia, el moscatell, han format part de la identitat i fins i tot de l’historia de Sitges. I aquests dolços suquets han estat els ambaixadors més reconeguts i apreciats de la nostra vila, arreu on han transcendit. D’aquesta ambaixada sitgetana de ben segur en tenen constància tots els metges de les mútues i la sanitat pública, molt abans de les retallades que no han pogut amb tal costum. Perquè era quasi preceptiu quan hom hi acudia per pal•liar desgavells, a la segona o tercera visita, el pacient hi acostumava arribar amb un paquetet sota el braç. Els metges, molt donats a aquest protocol, mentre esperaven darrera la taula de despatx de la consulta ja desviaven la mirada al paquetet. I pel seu interior devien pensar: “ ja em porten el xaropet”. Això succeïa abans de la sofisticació, quan es tenia el convenciment que regalant un moscatellet de Sitges, el metge esmerçaria atencions i una mica més de mirament. Era l’agraïment personalitzat, del qual se’n beneficiava l’encara més agraït paladar de la persona docta en aciençats coneixements.
Quan es va començar a barrejar un cert esperit de grandesa, va succeir que el moscatell ja semblava poca cosa i que per la categoria d’un metge ens feia l’efecte que calien altres complements més de moda i més en consonància amb el seu rang. Fins el punt que en el paquetet ben embolicat es va canviar el moscatell pel “Wisky”. Una denominació que feia patxoca i s’adaptava millor a les modes imperants, les quals no saben de les essències que salvaguarden els petits detalls, com el moscatell elaborat en un poble que guaita al mar i que les seves vinyes eren mimades per la gent que en tenien cura, per tal de delectar a petits i grans, sense distinció d’ofici ni de creences. Que ara que m’hi refereixo, com a curiositat, em ve al pensament que als capellans no hi hagut per costum regalar-lis cap d’aquest suquet en les seves dues variants. Deu obeir a que som conscients que ells tenen el vi de missa que no té res d’envejar amb el moscatellet i derivats. Per entendre’ns, diríem que estan ben servits.
Altra cosa és que ha estat el complement perfecte per obsequiar a les visites. Parlo de quan tampoc es coneixien les anomenades begudes refrescants, i fins i tot la cervesa estava en les beceroles del consumisme. Davant aquest panorama, el de determinades mancances, en quant al refrigeri, a les visites que es presentaven a la casa se’ls oferia un suculent suquet. Resultava habitual convidar amb el selecte producte elaborat en els cellers del poble. També aquest protocol sempre acostumava a ésser el mateix: “apa, que prendreu una copeta de moscatellet”. I tot seguit treien aquelles ampolles peculiars de les marques de can Robert, can Riera, l’Hospital i la malvasia-moscatell de can Garcia-Munté que la venien a granel en el celler del carrer del gas, de Sant Antoni i finalment on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín en el carrer Jesús. Les botelles convencionals guardaven una certa similitud, la qual es caracteritzaven pel gravat i les fissures del vidre i fins i tot les etiquetes guardaven una certa semblança. Al moscatellet en qüestió s’acompanyava d’uns melindros de pa de pessic, o galetes que es guardaven dintre unes capses metàl•liques per preservar-les de l’humitat.
Una combinació perfecte per afalagar a la visita , amb el convenciment de quedar bé. I el que els deia, l’evolució dels costums han fet prevaldre altres substàncies no tan naturals, però que combinen amb els temps actuals, així la invitació està supeditada a unes preferències més generalitzades, quan se’ns pregunta: “Voleu una cerveceta, una coca...., una copeta de cava”. Suplantant els melindros per unes olives, unes patates fregides... Res, uns entreteniments envasats i amb data de caducitat.
l’Hospital acaba d’ésser distingit amb el Premi Trinitat Catasus , per la seva perseverança en quant atendre al compliment del llegat que va deixar el Sr. Manuel Llopis de Casades, consistent en unes vinyes de raïm moscatell, amb la condició que les havien de treballar i elaborar el xaropet. No tan sols ho han fet, sinó que també han ampliat l’extensió de vinyes. Han canviat, això sí, el format de les botelles, utilitzant unes d’un disseny més acord amb els temps actuals.
I el que són les coses, mentre es produïa la notícia de la distinció, ens deixava en Joan Martí Romagosa, popularment conegut per en Joan d’Olivella, fent honor a les seves arrels. De fet en Joan mai havia perdut l’accent peculiar i característic de la parla d’aquest indret del Garraf. L’home durant molts anys va capitanejar l’equip de pagesos que tenien cura d’aquestes vinyes de l’Hospital i del celler que estava situat en el carrer Sant Bonaventura, on actualment hi ha un establiment de restauració.
Diligent i bona persona, la seva responsabilitat es repartia entre el seu ofici, l’ermita de la Trinitat i les caramelles. Va mimar amb acurada dedicació els ceps que han donat tan bon moscatell i va ajudar a les emprenedores Remei Casanovas i Rosó Carbonell quan tots tres ostentaven l’administració de l’ermita. Apassionat de les tradicions sitgetanes es va abocar en cos i ànima per la colla de caramelles que coneixíem per la del Patronat, rescatant-la del naufragi quan les coses pintaven malament. Cada nit de dissabte de Glòria tenia la gentilesa de fer anar a la colla a cantar a dos personatges singulars, a dos convidats de pedra, al monument al Dr. Robert i al d’en Santiago Rusiñol, no sense haver d’escoltar sempre la mateixa conya: “guaita, ja ens esperen. No s’han mogut del lloc. Aquests rai, vinguis a l’hora que vinguis sempre els trobaràs desperts...”. I ell amb posat seriós afegia: “Amb el Dr. Robert i en Rusiñol, pago jo”. Res a dir, muts a la gàbia, qui paga mana.
I el dilluns de Pasqua, abans de sortir a fer la cantada, compareixia amb un garbell de muflons i un porró amb moscatell, una combinació que fa cantar als angelets per rabassuts que siguin . I és que les tradicions sitgetanes i el moscatell van associats des de temps immemorials, una unió indissoluble que ha estat possible gràcies a gent com en Joan Marti que han treballat la terra. Com també la família Argilagos , emparentats amb el meu avi Joan Yll Argilagos, que eren els responsables de les vinyes de can Robert. O en Joan Muntaner, en Joan de la gralla, de les de can Garcia-Munté. Que per cert, molts grallers tenien per costum, en els moments previs de l’entrada de gralles, de sucar la canya en moscatell i quan ja consideraven que es trobava en el seu punt es bevien el contingut del gotet per reforçar el llavi. Però si s’abusava del reconfortant s’envidriaven els ullets i la cara enrogia.
Perquè el moscatellet és un reconstituent de l’ànima, suau com la seva dolçor i estimulant de passions. Ambaixador del món, amb seu diplomàtica a Sitges.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre 2011 )

VOCALISTES

Continuant amb el costum que tinc quan s’apropa la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i per extensió dels músics, de parlar de temes musicals, dedico l’article d’avui als “vocalistes” , tal com teníem per costum anomenar al component, home o dona, de les orquestres que tenen la missió de cantar, d’aquí que ara els anomenem cantants.
Centrant-me en les dues orquestres locals que més trajectòria, en quant a continuïtat, han tingut: la Mozart i els Iberos del Jazz, la temàtica dels vocalistes, esdevé un apartat molt interessant i si aprofundíssim en la qüestió, donaria molt de si. Perquè hi han passat molts aficionats del cant que en el seu dia es van incorporar en alguna d’aquestes formacions. I és que per ser “vocalista” no necessariament s’ha de saber de solfa, sinó que la predisposició ha d’anar acompanyada d’una bona veu, fina oïda i sentit del ritme. Eren èpoques de grans orquestres i molts dels seus vocalistes van aconseguir una rellevant popularitat, fins el punt que els hi van sortir molts imitadors, la majoria d’ells aspiraven a ser cantants. I quina millor oportunitat, per començar, que aspirar a ser “vocalista” de les orquestres locals.
Enumerar tots el que van passar per les dues orquestres seria una feina de recerca un xic feixuga per la gran quantitat d’ells. Em centraré als cantants que vaig veure actuar en les dues esmentades formacions, o d’aquells que en vaig tenir moltes referències. L’orquestra dels Iberos van ser fundada per en Magí Almiñana i la primera “vocalista” va ser la Beatriu Àlvarez , la seva germana la Maria Lluïsa n’era la pianista. La veu popular les anomenava “les carteres” per ésser filles del carter. La Beatriu diuen que tenia molt bona veu i l’acompanyava, en deien, “un bon tipet”. Contribuïa a realçar l’imatge d’una orquestra composta per músics joves i que gràcies a la immensa afició d’en Magí i a les moltes hores de dedicació, diuen que havien aconseguit una sonoritat com les millors.
L’orquestra Mozart, dirigida pel mestre Manuel Torrens, era composta per dos tipus de músics: els que no tenien, diguem-ne, interessos en la Societat. Em refereixo als que es limitaven a fer de músic i prou. I aquells que a més estaven implicats amb el Prado, o pertanyien a les juntes, o gaudien d’una certa influència, vull dir, que es feien escoltar dintre el feu pradista.
Com els germans Pagès, el Sr. Clarà ... Per tant el mestre era el cap visible de l’orquestra, però moltes vegades no movia fitxa sense haver temptejat el consell del Sanedrí. A voltes rebia pressions, ben intencionades, fins i tot en quant el repertori. D’aquesta manera, qualsevol músic, vocalista que s’incorporés a la formació, prèviament, havia d’haver rebut el consentiment de les forces vives. Fins i tot el Sr. Clarà havia desenvolupat el paper de “vocalista” de l’orquestra. Jo no el vaig aconseguir, m’han explicat que suava molt i mentre cantava agafat a aquella mena d’embut no parava d’eixugar-se la cara amb el mocador. La setmana passada vaig fer esment de la Lurdes Coll, qui entre altres mèrits personals ostentava el d’ésser vocalista de la Mozart i segons expliquen testimonis, amb molt art i veu agradable. Però en aquestes va irrompre en escena en Josep, fill del Sr. Torrens i, va poder molt, va poder poc, també va voler provar amb el cant, es feu vocalista circumstancial de la Mozart. Un detall que no agradava als músics que tenien arrels de complicitat amb la Societat. Cada vegada que a en Josep li venien les ganes de cantar, a la vella guàrdia, se’ls hi removia la budellada, no obstant s’havien de mossegar la llengua per respecte al mestre i pare de la criatura. Seria per qüestió de les refregades i de les bellugadisses que el futur com a cantant del fill Torrens, el cas és que no va triomfar.
El súmmum va tenir lloc una nit d’estiu, abans de començar el ball. Per aquell temps en Josep feia el servei militar en la banda del Regiment de Jaen 25. El fill del capità de la banda, Sr. Sànchez Curto, passava un dies a casa de la família Pagès. El director li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a Sitges, passes pel seu despatx que li volia dir una cosa. I com el fill petit de can Torrens no tenia mai presa, va pensar, eh!, ja hi passaré demà i va marxar sense fer cas a l’oficial. Aquest, l’endemà, ja l’esperava. El va fer passar pel barber per a que li tallessin el cabell al zero. L’home l’esperava en el seu despatx per entregar-li una roba de vestir que s’havia de posar el seu fill, cosa que no va poder fer.
Ara anar pelat al zero és moda, no en aquells anys i més en una persona que havia d’estar de cara al públic. D’aquesta manera, quan el van veure arribar a l’orquestra amb el cap com un puny, amb cara de passerell, els músics pradistes, es van negar a que toqués. Mentre, el Sr. Torrens, que era patidor de mena, es volia fondre. Si no vaig mal informat, en els dies successius, per poder actuar, van tapar la closca despullada del músic amb una mena de gorra que ho dissimulava, fins que li va créixer una mica el cabell.
Era jo un vailet i el cantant del Iberos que més recordo, ha estat “l’Heriberto”, hi afegíem la o a la pronunciació catalana. Era de Vilanova, presumit, exagerat amb les sabates que no parava de passar-hi un drap. Amb un ben marcat tupè i la resta del cabell engominat. Era el meu ídol, un”vocalista”, que va actuar uns quants anys amb l’orquestra i que tancava la ballaruga amb aquella preceptiva i entenedora elocució: “I con estas melodías...”.
Fins i tot l’orquestra havia organitzat concursos de vocalistes , donant oportunitat a molts ha provar les seves habilitats pel cant i per poder dir que havien cantat amb una orquestra. Un altre dels cantants, molt popular, fou en Francesc Guirro que tenia veu i estil. Un dels darrers fou l’Estanis que també era de Vilanova i desprès es va passar a la Mozart i em sembla que va ser sinó l’últim el penúltim també d’actuar en aquella formació. El vocalista que va tancar el cicle dels Iberos va ser en Freixas, quan l’orquestra ja havia reduït el nombre de components i ell alternava el cant amb el saxo.
En Manel Vendrell, fent honor a la seva predisposició de furgar en tots els àmbits, posava tals habilitats a prova dels “vocalistes”, que per cert, han estat gent obsessionada en cuidar la veu. Es tapaven fins a l’exageració i sobretot en els descansos ja que els escenaris hi acostuma a passar molta corrent d’aire. Quan en Manel els veia amb tants preparatius i prenent aparatoses precaucions, li sortia del seu interior aquella rissa sorneguera que disposava de diferents volums i prolongacions, per aquesta ocasió es reservava una riseta molt seva, els qui l’hem tractat sabran a quina em refereixo. I restava pendent de l’hora de la veritat. Davant d’aquell pinyol, amb la veu vibrant i amb els balladors distrets amb altres panorames, el músic els hi remarcava: “Res, pela amb cinc, ni cas”: Es volia referir que el passatge compromès havia passat desapercebut. Tanta preparació i miraments i ni una sola exclamació d’admiració.
El record d’aquest cantants/es, sintonitza en l’harmonia d’aquells balls, amenitzats per les orquestres locals, compostes per músics i “vocalistes” aficionats, que els dies de festa feien ballar als socis de les respectives Societats i l’endemà tots es dedicaven als seus oficis. Fent honor a aquella elocució popular que diu: “Con la música a otra parte” .
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre 2011)

COSTUMS

N’és tanta la diversitat que no acabaríem mai d’enumerar-los. Festes, tradicions, rutines... acostumen a cobejar uns detalls, unes circumstàncies que han fet aflorar tota mena de plantejaments que han arrelat entre la ciutadania. Alguns han estat d’una simplicitat extrema, sorgits de la convivència popular, com si d’una moda est tractés. Sense atendre a cap disciplina, per exemple, sorgia algú que feia ballar la baldufa i s’hi afegia tota la mainada i fins i tot de més grans. Tan simple ballaruga durava fis que s’acabava, perquè hi havia qui es jugava els cromos als patacons i així successivament. Fins a trucar les portes i marxar corrent.
Els costums han transcorregut paral•lels amb la vida de les persones i en l’època i no tots s’han caracteritzat per acompanyar un motiu festiu, existeixen els costums que són sinònims de feina. El darrer dia de la setmana existia un de molt generalitzat, com el de fer dissabte. Consistia en capgirar la casa per tal d’endreçar i netejar, inclús treien els somiers, que eren de fusta amb malla i els matalassos de llana, al balcó per donar una pallissa i així treure la pols, alhora intentar refer una mica la llana. En els tallers es recollien les eines i s’escombrava abans de plegar, quan encara hi havia el costum, la norma, de treballar tot el dissabte.
Costum d’anar a passejar, d’anar a fer la partideta, el cafetó, d’escoltar la novel•la per la ràdio. Costum d’anar a fer companyia als avis, a les persones que vivien soles, als malalts. Com el de sortir a la fresca i fer-la petar amb els veïns. I quan una visita s’allargava, sempre hi havia qui capgirava l’escombra perquè deien que les panissoles marxaven de seguida.
Costum de badar veient com treballen els altres, d’anar a l’estació per passar l’estona entre la circul•lació dels trens i l’anada i vinguda del passatgers. Costum de matar l’aranya sense posar-se cap pedra al fetge. I a l’inrevés acostumats a patir per tot. El costum d’anar a comprar, també el dissabte, que era quan es cobrava la setmanada, a les botigues del veïnat.
Com la de cal Serio, on recordo, en la rebotiga del negoci de queviures, a la iaia. Dona abocada als costums de poble. Allà en aquell “quarto de reixa” que es comunicava amb la cuina, on la “Dolores” hi trafegava amb un art especial, de manera que el flaire que s’escapava de les cassoles obsequiava a l’olfacte de la clientela i parentela amb les millors aromes d’una cuina casolana, preparada amb les destres maneres d’aquella singular àvia que lluïa un ben disposat monyo i uns davantals de quadrets blancs i negres, que quan no estava al front dels fogons, es doblegava amb aquell biaix tan característic de totes les dones que portaven davantal. Era germana del Sr. Coll, pare de la Lurdes, que tenia no per costum., sinó per afició, ser la vocalista de l’orquestra Mozart, i ara és una component de la Suburband, on hi toca les castanyoles que les havia aprés a tocar de més jove, junt amb el solfeig. Germana, també, d’en Jaume Coll, que té el saludable costum de caminar per la muntanya i circular amb bicicleta. I també en Josep Mª. Coll, casat amb la Paquita, filla del Sr. Guinart.
Volia a venir a dir que a cal Serio tenien el costum, obligats per les necessitats dels seus clients, de fiar. Pescadors, treballadors, gent que depenien del temps i altres circumstàncies, i passaven temporades que les seves economies estaven sota mínims, els botiguers els ajudaven aplaçant el deute. La tia Lola, que ho era del meu pare i de l’oncle Joan, estava darrera el taulell. De tarannà alegre i cordialitat encomanadissa, la muller de l’Amadeu, capitanejava aquelles tertúlies del diumenge al matí, quan tenien per costum visitar-la, el meu avi Joan i l’oncle Rodrigo que eren germans. Un combinat de Ylls, uns amb y i els altres amb h. A la reunió hi mancava l’altra germana, la Pepita que vivia a Lleida i també havia tocat el violí. Avui, precisament he rebut notícies del seu fill, Manel Barrio Hill, que viu a Saragossa, cassat amb una maynica, coincidències de la vida, i que té per costum llegir aquest setmanari , gràcies a la voluntat del nostre cosí en comú, en Josep Maria Hill, fill d’en Rodrigo, que de tant en tant li envia, o entrant en els blogs dels col•laboradors del setmanari. Els pares d’en Manel van treballar a la fàbrica de can Benazet. La vida marca destins i les circumstàncies manen i als costums familiars s’hi afegeixen els del lloc on es va a parar.
Llegir l’Eco també és un costum molt nostre i com podem apreciar, el secunden lectors que estan lluny de la vila i segueixen en contacte mitjançant les seves pàgines. La seva sortida de l’impremta també coincidia amb el vesprejar del dissabte, fins que es va avançar al migdia i degut a les noves tecnologies, ara, el divendres al matí ja el podem fullejar. Només apunto aquest detall, degut a que molts lectors/es tenen per costum llegir-lo a una certa hora del dissabte o del diumenge, es pot dir que li reserven dia i hora. A l’Hospital aquest costum el reserven pel dilluns al matí, que és quan el comenten col•lectivament. Ho sé perquè volen que en alguna ocasió, en aquesta hora de la lectura, puguin comptar amb la meva presència. Coincideix, però, amb les meves obligacions laborals i més difícil apropar-m’hi. Vindré quan menys ho espereu. Us admiro i m’entusiasma aquesta oportunitat que m’oferiu.
El transcórrer dels anys ha canviat molts costums, fins el punt, ara que hi penso, ignoro si encara existeix, en deien, demanar la mà. Era un esdeveniment familiar que es segellava davant l’altar. Ara no saps on comença ni on acaba el tema. Ens havíem acostumat a determinats protocols de caire social i familiar i fins fa poc, a viure més o menys bé. Fins que ens ha sacsejat la patacada i molts costums sobreposats, la majoria bons, s’han hagut de canviar.
Amb els temps moderns, sortosament ens hem acostumat a anar a votar, ho escric com si es tractés d’una sort retrobada, i és que aquest fet és sinònim de llibertat. Però dissortadament els polítics tenen un mal costum, prometre i omplir-se la boca de projectes i millores destinades a la ciutadania que després no compleixen. Desbaratant i fent trontollar, això sí, les economies de qualsevol àmbit. Davant aquestes reincidències, el que costa acostumar-nos és haver de coincidir, en els mitjans de comunicació, amb les seves repetitives campanyes electorals.
Els costums no tenen data de caducitat, tot depèn de les circumstàncies ambientals i de les preferències personals. Una de ben simple és moure les cames, hi ha molta gent que tenen per costum caminar i aquest potser és el més antic. Es comença per voluntat pròpia, fins que obeeix a una prescripció facultativa. I molts han canviat el d’anar a peu, pel d’anar amb cotxe que com deia és degut a les bonances econòmiques que van enterrar bells costums a canvi de nous i més sofisticats.
El costum que tinc d’escriure aquest article a una certa hora de la nit, em permet gaudir de la tranquil•litat que regna al carrer. Hem nascut amb el cos acostumat a dormir quan toca. La vida fa molts tombs, però hi ha costums com aquest, o com el de menjar, que no canviaran mai. Que hom no pugui dormir bé, o hagi de menjar amb privacions, no són pròpiament costums, sinó més aviat putades i perdonin l’expressió. Però és que aquestes també existeixen.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 11 del 11 del 2011 )

ENTRE LA RUTA DE LES DONES I LA DELS HOMES

Tancava l’article de la setmana passada, amb el record posat en una dona, l’Angeleta dels ous, com un referent de la dona negocianta que durant l’any venia ous i verdures, entre les estretors del seu local i en apropar-se aquestes dates, castanyes. En un indret on hi coincidien el fort de la tradició, la de Tots Sants amb: la castanyera, les flors i els panellets que els pastissers de can Massó elaboraven en l’obrador que s’arrecerava amb la paret mitgera del bar del xato, un altre personatge peculiar sorgit de la vida popular sitgetana. Però abans de deixar el Cap de la Vila, vull establir l’assentament duna altra ruta, la dels homes. Atenent-me al costum que tenien en quant a fer parada en dos punts estratègics d’aquest enclavament, a l’hora de fosquejar i sobretot els dissabtes a la tarda , quan també aprofitaven per visitar les barberies. Drets, intercanviaven converses sobre les més inversemblants temàtiques.
La ruta matinera de les sitgetanes començava , un cop tenien endreçat el seu tros de carrer, en anar a buscar el pa i la llet. Com a curiositat, en un moment de la història local, van coincidir en el mateix carrer, el de Santiago Rusiñol, tres proveïdores de llet: la Carmeta de la llet, la Maria i l’Emilia. Era la ruta de l’avituallament que es completava amb la visita a la plaça, on el protagonisme de les dones era majoritari, llevat la d’uns quants homes, principalment carnissers que s’alternava amb les verdulaires i peixateres. La ruta per dintre la plaça també tenia el seu encant, una mostra més de la convivència i una imatge prou eloqüent del sitgetanisme que vetlla per la supervivència entre la gent coneguda que havien matinat per tenir la parada a punt. Alguns d’ells vinguts de les masies del terme. Aquestes rutes propiciaven uns sorolls peculiars, quan els carros tirats pel matxo, esberlaven el silenci d’una matinada que deixava al descobert un escletxa de llum de dia. Era com el rellotge que mesurava el límit entre la nit i el dia, i que despertava als endormiscats sense haver de recórrer a ell per saber l’hora. La ruta de la gent de pagès complia un horari meticulós que sols en Peret que venia a peu des de Puigmoltó era el testimoni de la vinguda al món d’un nou dia i dels qui, com ell, coincidia i emmarcava una imatge camperola que s’arrecerava amb un altra de molt marinera que es produïa quan aquells masovers, guaitaven al Baluard i albiraven una rengla de llumetes que flamejaven, tremoloses, damunt la foscor del mar, per davant d’aquesta escletxa de llum de dia que descrivia.
I és que la ruta dels pescadors també ha transcorregut, no diré pels mateixos, camins perquè a ells el mar els hi esborra només passar la barca, el seu traç tan sols dura el temps que perdura la bromera que aquesta deixa mentre avança. Per tant la seva és una ruta infinita, sense camins que es creuin, però que ells limiten en els peus del Massís, entre roques i cavitats, guiant-se per les senyes que han passat de pares a fills. Per tant el mar no té rutes, però sí uns enclavaments on és més propici la pesca de determinades espècies: sardines, calamars, gamba, pops...
Els pescadors han conviscut entre les mateixes rutines que imposa la vida per poder sobreviure, és a dir, el treball. Una vegada a terra, la ruta els ha portat, també, ha abraçar-se a la vida sitgetana. Que és una abraçada singular, perquè avarca costums, tradicions, maneres de viure, passat i present d’una convivència que ha marcat un full de ruta que ens porta fins als nostres dies, on les dificultats tornen a fluir pels temps convulsos que vivim i que aquella gent d’antany ja havien conviscut amb les mancances que els va tocar viure.
Les rutes de les dones i els homes de Sitges, han transcorregut pels mateixos camins, pels carrers i places de casa nostra i, segons l’època de l’any, la ruta es transforma i s’adapta a les característiques que la fan diferent a les altres. Fa pocs dies l’església celebrava la festivitat de Sant Crispí. Era un dia singular en la vida sitgetana. Alguns, com en Joan i la Mª. Teresa, el van escollir per casar-se i, d’això, ara n’ha fet 50 anys. A banda d’aquesta coincidència, els sabaters festejaven la festivitat del seu patró i ho feien entre diversitat d’opcions, com els jocosos partits de futbol, entre els treballadors de les diferents fàbriques i ho arrodonien amb un ball de tarda.
No obstant molts dels sabaters decantaven cap a la ruta dels rovellons, que ha estat una de les rutes més concorregudes del nostre terme. Molts coneixien els racons estratègics i no es deixaven acompanyar per ningú. Per tant aquesta ruta, malgrat la massificació dels, diguem-ne, usuaris, ha estat una ruta solitària, en quant a la poca predisposició per voler ésser acompanyat. Es retrobaven, després, en el camí de La Fita, penjant dels seus braços copiosos cistells plens de rovellons del Massís, com si fossin de cera, d’un color rosat, el color de la carn i segons els entesos, ho corroboro, els més gustosos de tots.
Però no s’acaba aquí la ruta dels dies de festa, continuant per entre aquet idíl•lic camí de la tardor, la dèria de la cacera aconseguia establir una altra ruta, la dels paranys. Quan la vinya ja està dormida i aquests pomells d’apinyadetes flors blanques, s’arreceren en les soques dels ceps i quan un airet enjogassat fa caure els últims pàmpols que encara queden aferrats de les vergues sense podar, el silenci de la vinya és sepulcral, només el gosen desbaratar el piular dels moixons. Entremig d’aquesta bucòlica calma, unes mal engiponats amagatalls, han estat els dipositaris de la paciència de molts sitgetans, els quals fins i tot s’aguantaven la respiració per no malbaratar un silenci, el del camp, on uns simples i aliens sorollets posen en salvaguarda als ocells que tenen l’oïda i la vista molt fina. Hores robades a la vida que, per estar tan amagades i esmorteïdes, semblava que no comptabilitzarien en el computo final.
Totes les dones i els homes tenim les nostres rutes traçades, la d’aquells diumenges a la tarda implicava a uns homes que tenien de dinar aviat per tal de poder iniciar la ruta dels cinemes. Eren els portes, acomodadors i els que tiraven el cine en les Societats i en aquella sala del Rialto. Com en Paco Viñola que va ésser un dels porters d’aquesta sala. Els germans Capdet, l’Agustí, , es posava a la porta del Retiro cap a les quatre de la tarda i la deixava a les nou del vespre, junt amb el Sr. Màrquez. l’Enric Capdet entrava en acció a l’hora del ball, quan empaitava a les parelles que ballaven per cobrar-les-hi un impost per tenir-ne dret.
Una imatge peculiar, durant els mesos hivernals, l’oferia en Juanito Bartés i el seu fill Jordi. El progenitor amb abric llarg, fosc i amb bufanda ben disposada en el coll. En Juanito era el porter del cinema i del ball i el seu fill acomodador del Prado. Amb ell a la porta pocs havien aconseguit franquejar-la sense la preceptiva entrada. Fa pocs dies ens acaba de deixar en Jordi, un dels últims testimonis d’aquelles rutes, i se’n ha anat sense perdre aquell toc d’educació que impregnava la seva manera d’ésser, en les salutacions i durant el transcurs de la conversa.
Els homes i les dones de totes les rutes sitgetanes, han mantingut la solera d’una existència, amb privacions, alegries, però sobretot amb honradesa i un comportament exemplar que ha fet possible que la ruta de Sitges sigui un atractiu per a tots els qui hi vivim i per aquells que ens visiten.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2011)