La coneixen per la Blanca Subur, i el nom no havia estat escollit a l’atzar, sinó per la blancor que distingia a les seves cases. Casones de planta baix i pis, que junt amb el blau del mar, un color ajudava a realçar l’altre. I era agradable per la vista passejar pels carrers costeruts, de pujada i de baixada segons la direcció presa, que porten a la platja, perquè entre l’estretor i la blancor el vianant té el privilegi de caminar entre la llum i les ombres que, tot sovint, esbiaixen els dos contrastos, el que fa que la façana quedi dividida en dues parts: sol i ombra. És quan la claror sembla jugar a cuit i amagar i el dia l’empeny, la fa juganera; en el moment que deixa el protagonisme al sol, l’ombra espera, esquitxant un bocí de la seva superfície, al cap de poc es canvien les tornes, el sol es retira i deixa pas a aquesta opacitat grisosa. Amb el sol ixent, el seu resplendor il•lumina una banda de les cases del carrer i a mesura que transcórrer el matí es divideix en dos, fins que arriba un punt que tots aquests carrers queden il•luminats per un igual i el blanc d’una vorera competeix amb l’altra. No obstant a mesura que la tarda avança el color del sol s’engrogueix i imposa la seva pinzellada ocre en la vorera oposada a la del matí. Arriba un punt en què les ombres es fan més persistents i la llum solar es retira fins a desaparèixer i poc a poc s’imposa la foscor.
Aquesta introducció ve a tomb perquè el blanc ha estat un color agraït amb tots aquests capritxos solars. S’ha implicat en la seva aliada, les ombres, i el conjunt ofereix una de les singularitats més valuoses dels pobles que han escollit el blanc, fins a convertir-se en un signe d’identificació. Nosaltres hem estat una mica més avantatjats, o agosarats en qüestió de detalls, varem saber trobar la manera de rematar tanta blancor, l’equilibri perfecte, el límit d’un final que es refrega pel terra del carrer, trencant la monotonia amb una ratlla estreta acolorida amb el blauet de sempre: aquest blau intens, únic, blau de Sitges –com el denominem-. Ve a ésser com la rubrica a l’obra perfecta, o si més no realitzada amb la mateixa cura que van mostrar els nostres avantpassats. Per aquest motiu ens satisfà com encara no s’ha perdut del tot aquest costum. Aquests dies en Carles Sentís, responsable i cuiner del Celler Vell, del carrer Sant Bonaventura, manava repassar la façana amb aquest blanc enlluernador, el viuet blau i una fantasia, també blavosa, a tot l’encaix de la portalada que encara conserva aquelles velles portes, rònecs, de celler que contribueix a convertir-se en un bastió testimonial d’un carrer on predominaven aquestes ermites del vi. De blancs, d’ombres i penombres que s’afegien a aquests canvis predominants amb el pas del temps. I que ara es resisteixen a desaparèixer gràcies a persones com en Carles i la Dolors que prefereixen mantenir la simplicitat d’un blanc elegant, abans de sucumbir a les modes que imposen altres colors.
La modernitat de Sitges ha trasbalsat costums, com aquest, el d’emblanquinar les façanes de les cases, i els ha empastifat de colors que no guarden cap identitat amb el poble, ni queden adients per una vila que guaita al mar. Un espai lluminós i sensible a moltes blancors tan nostrades. Així ho ha entès també un net del doctor Benaprés, en Frederic, qui ha tingut cura de restaurar la casa del carrer Major i, un cop acabada, la façana llueix una blancor insuperable. Amb el detall del ferro de sobre l’esqueixada de la balconada que servia per disposar-hi les lones, amb les quals a l’estiu cobrien aquestes obertures exteriors.
Una mica més enllà, abocada al carrer Nou, la botigueta de sabates, la qual és de les últimes que queden que encara conserva les característiques de les botigues d’antany, regentada per la família Cubillos-Aleacar, llueix un blanc que la realça. Combinat amb tocs de blau que li atorga aquesta pàtina de sitgetanisme, tan compartit per les cases dels carrers que fan baixada. Com ho és el bonic contrast que ofereix la casa de ca l’Oruga que guaita al mar. La única vivenda, de caire mariner, que ha resistit a la transformació d’aquest indret. Les seves característiques l’han convertit en un referent molt en consonància amb l’activitat que es portava a terme en aquest contorn de la vila. La simplicitat de la seva construcció, el blanc i el detall de la línea blava, aporta un ingredient que no s’ha abandonat a les temptadores disposicions de l’especulació. En poques paraules, no ha perdut la seva identitat, motiu de satisfacció pels seus estadants i per a tots els qui ens agrada observar i gaudir d’aquests detalls.
Una altra casa amb aquestes característiques tan pròpies del Sitges d’abans, és la que vivien en Rafael Marcet i la Pepita Soler, en el carrer Jesús. Una de les poques que queden amb aquelles portes grans que a la nit es tancaven i les vidrieres resten protegides. Una casa de planta baixa i pis, de façana de color blanc. La seva antiga personalitat ha prevalgut fins als nostres dies. Ara hi veiem que remenen per entre les seves interioritats, la modernitat ja l’ha assetjat i res d’aquests vestigis tornaran a ésser iguals. Bé prou que ha durat el testimoni de la senzillesa personificada amb el detall d’aquestes portelles que, arribada l’hora, protegien la intimitat silenciosa de la botiga i la dels seus estadants. L’altra la trobem una mica més enllà, a casa de la Glòria i l’Antoni Mirabent, el detall de les portes, que es pleguen a banda i banda de l’entrada, és molt similar a l’anterior, si més no fetes de nou. Les antigues tancaven la vidriera per on s’accedia a la fleca de can Vicenç forner.
Reprenent el fil conductor de l’article, cal dir que cada vegada que el blanc és el color escollit per embellir les exterioritats dels edificis, és motiu de satisfacció. Perquè és com una pinzellada que embelleix la personalitat pròpia, la qual sobresurt per damunt d’altres preferències que no s’escauen amb la línea d’un poble que ha rendit culte al blanc i al blau. Però la blancor no sempre s’escau, en segons quines cases, sobretot les colonials, aquesta blancor no contribueix a fer-la més atractiva, tot el contrari. La varietat d’ornaments fa que amb el blanc no llueixin, cal un color trencat, potser un color palla, un ocre claret.
A banda d’aquests dos colors, el verd també forma part de l’amalgama que conjuga amb les esmentades tonalitats i que tan s’adapten amb el paisatge urbà. Sobretot aquest color ha estat aplicat en les persianes de llibret, les anomenem mallorquines, que tanquen les balconades i que durant un temps igualment s’han complementat amb tot el conjunt.
I tots aquests colors estaven preservats i garantits gràcies a la voluntat generalitzada de preservar, sobretot, el blanc i el blau. I ningú gosava, per vailet i indisciplinat que fos, embrutar les parets de les llars sitgetanes. Com ha canviat tot això. Molt sovint despertem amb les parets guixades i embrutades de mala manera. És la cultura, sota mínims, que mostren uns quants. Capaços de desmuntar el prestigi assolit, gràcies a la perseverança de la nostra gent. Al neguit de mantenir netes les exterioritats de les cases. Aquesta llibertat, la malentesa, resulta deplorable per a la gent a qui agrada conservar un patrimoni que en el seu dia va pregonar i enaltir el qualificatiu que feia honor a la seva condició: “La Blanca Subur”.
J. Y. M.
Aquesta introducció ve a tomb perquè el blanc ha estat un color agraït amb tots aquests capritxos solars. S’ha implicat en la seva aliada, les ombres, i el conjunt ofereix una de les singularitats més valuoses dels pobles que han escollit el blanc, fins a convertir-se en un signe d’identificació. Nosaltres hem estat una mica més avantatjats, o agosarats en qüestió de detalls, varem saber trobar la manera de rematar tanta blancor, l’equilibri perfecte, el límit d’un final que es refrega pel terra del carrer, trencant la monotonia amb una ratlla estreta acolorida amb el blauet de sempre: aquest blau intens, únic, blau de Sitges –com el denominem-. Ve a ésser com la rubrica a l’obra perfecta, o si més no realitzada amb la mateixa cura que van mostrar els nostres avantpassats. Per aquest motiu ens satisfà com encara no s’ha perdut del tot aquest costum. Aquests dies en Carles Sentís, responsable i cuiner del Celler Vell, del carrer Sant Bonaventura, manava repassar la façana amb aquest blanc enlluernador, el viuet blau i una fantasia, també blavosa, a tot l’encaix de la portalada que encara conserva aquelles velles portes, rònecs, de celler que contribueix a convertir-se en un bastió testimonial d’un carrer on predominaven aquestes ermites del vi. De blancs, d’ombres i penombres que s’afegien a aquests canvis predominants amb el pas del temps. I que ara es resisteixen a desaparèixer gràcies a persones com en Carles i la Dolors que prefereixen mantenir la simplicitat d’un blanc elegant, abans de sucumbir a les modes que imposen altres colors.
La modernitat de Sitges ha trasbalsat costums, com aquest, el d’emblanquinar les façanes de les cases, i els ha empastifat de colors que no guarden cap identitat amb el poble, ni queden adients per una vila que guaita al mar. Un espai lluminós i sensible a moltes blancors tan nostrades. Així ho ha entès també un net del doctor Benaprés, en Frederic, qui ha tingut cura de restaurar la casa del carrer Major i, un cop acabada, la façana llueix una blancor insuperable. Amb el detall del ferro de sobre l’esqueixada de la balconada que servia per disposar-hi les lones, amb les quals a l’estiu cobrien aquestes obertures exteriors.
Una mica més enllà, abocada al carrer Nou, la botigueta de sabates, la qual és de les últimes que queden que encara conserva les característiques de les botigues d’antany, regentada per la família Cubillos-Aleacar, llueix un blanc que la realça. Combinat amb tocs de blau que li atorga aquesta pàtina de sitgetanisme, tan compartit per les cases dels carrers que fan baixada. Com ho és el bonic contrast que ofereix la casa de ca l’Oruga que guaita al mar. La única vivenda, de caire mariner, que ha resistit a la transformació d’aquest indret. Les seves característiques l’han convertit en un referent molt en consonància amb l’activitat que es portava a terme en aquest contorn de la vila. La simplicitat de la seva construcció, el blanc i el detall de la línea blava, aporta un ingredient que no s’ha abandonat a les temptadores disposicions de l’especulació. En poques paraules, no ha perdut la seva identitat, motiu de satisfacció pels seus estadants i per a tots els qui ens agrada observar i gaudir d’aquests detalls.
Una altra casa amb aquestes característiques tan pròpies del Sitges d’abans, és la que vivien en Rafael Marcet i la Pepita Soler, en el carrer Jesús. Una de les poques que queden amb aquelles portes grans que a la nit es tancaven i les vidrieres resten protegides. Una casa de planta baixa i pis, de façana de color blanc. La seva antiga personalitat ha prevalgut fins als nostres dies. Ara hi veiem que remenen per entre les seves interioritats, la modernitat ja l’ha assetjat i res d’aquests vestigis tornaran a ésser iguals. Bé prou que ha durat el testimoni de la senzillesa personificada amb el detall d’aquestes portelles que, arribada l’hora, protegien la intimitat silenciosa de la botiga i la dels seus estadants. L’altra la trobem una mica més enllà, a casa de la Glòria i l’Antoni Mirabent, el detall de les portes, que es pleguen a banda i banda de l’entrada, és molt similar a l’anterior, si més no fetes de nou. Les antigues tancaven la vidriera per on s’accedia a la fleca de can Vicenç forner.
Reprenent el fil conductor de l’article, cal dir que cada vegada que el blanc és el color escollit per embellir les exterioritats dels edificis, és motiu de satisfacció. Perquè és com una pinzellada que embelleix la personalitat pròpia, la qual sobresurt per damunt d’altres preferències que no s’escauen amb la línea d’un poble que ha rendit culte al blanc i al blau. Però la blancor no sempre s’escau, en segons quines cases, sobretot les colonials, aquesta blancor no contribueix a fer-la més atractiva, tot el contrari. La varietat d’ornaments fa que amb el blanc no llueixin, cal un color trencat, potser un color palla, un ocre claret.
A banda d’aquests dos colors, el verd també forma part de l’amalgama que conjuga amb les esmentades tonalitats i que tan s’adapten amb el paisatge urbà. Sobretot aquest color ha estat aplicat en les persianes de llibret, les anomenem mallorquines, que tanquen les balconades i que durant un temps igualment s’han complementat amb tot el conjunt.
I tots aquests colors estaven preservats i garantits gràcies a la voluntat generalitzada de preservar, sobretot, el blanc i el blau. I ningú gosava, per vailet i indisciplinat que fos, embrutar les parets de les llars sitgetanes. Com ha canviat tot això. Molt sovint despertem amb les parets guixades i embrutades de mala manera. És la cultura, sota mínims, que mostren uns quants. Capaços de desmuntar el prestigi assolit, gràcies a la perseverança de la nostra gent. Al neguit de mantenir netes les exterioritats de les cases. Aquesta llibertat, la malentesa, resulta deplorable per a la gent a qui agrada conservar un patrimoni que en el seu dia va pregonar i enaltir el qualificatiu que feia honor a la seva condició: “La Blanca Subur”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada