El 25 de desembre és una data molt significativa, ho canta la cançoneta: al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum. I tota ella sona millor al voltant del pessebre, o si més no aconsegueix més encanteri. Tot i amb això cada família ho viurà segons els seus costums, respectant que no tothom el gaudirà amb la mateixa intensitat. D’aquí que tot sovint escoltem: “ja voldria que hagués passat”. Un desig que obeeix a diferents circumstàncies, la més punyent quan falta algun familiar. Perquè en aquestes dates afloren els records i, tot sovint, la part sentimental toca la fibra, el voraviu i ens fa posar melancòlics. Atenent que és una ocasió per reunir a la família, per donar sentit a les petiteses. El sols fet de fer el pessebre, de transformar un reduït espai per distribuir unes muntanyes sorgides de la imaginació i un camí principal que condueix a la cova, amb una ben disposada correlació de figures que mostren expressions de joia, de sorpresa davant l’anunci de l’àngel de la bona nova. Tot el contorn escenificat entre un ambient gèlid, on l’infanto necessita de l’escalf del bou i la mula. Els quals jeien en l’estable, distesos, fins que una parella, cansats de buscar aixopluc, s’hi arreceren i allà la dona porta al món una criatura, l’escollida.
Des de llavors fins ara ves si n’han succeït de coses, l’ésser humà ha passat per tot el bo i millor de l’univers i mentrestant s’ha enriquit culturalment i ha aprofundit en temes tan complexes com el de la religió, fins arribar a l’extrem de desmuntar la teoria que aquell naixement va tenir lloc en aquestes fredes nits del mes de desembre. Tot el contrari, raonen que es va produir en un dia calorós per l’estació que corresponia. Aquest és sols un detall, com també desmunten altres teories al respecte. L’afany per saber cada vegada més, aporta noves puntualitzacions que fan trontollar determinats principis.
I el mateix transcórrer del temps ha manllevat costums que aportaven, a les simplicitats del moment, aspectes sensacionals d’una convivència ben entesa i ben portada, la qual tenia el seu punt més àlgid els dies previs a la festa de Nadal. Per exemple quan trucava a la porta l’escombriaire i t’allargava una tarja de felicitació molt peculiar. La seva, la del carter , la del sereno, tenien el mateix format i un colorit molt semblant. Canviava el dibuix i el vers de l’altra cara, però no la finalitat que, a més de desitjar unes bones festes, la més complaent era la de recaptar uns dinerets que van ser el prototip del que anomenem paga extra, avui si no en perill d’extinció, de cobrar-la amb retard i retallada per a més penúria. A partir d’aquí, d’aquestes singulars felicitacions, s’hi van afegir un nombre considerables d’elles, trameses per correu a amics, familiars, clients... En circulaven tantes que els carters no donaven a la bast i aquelles grans carteres de pell, creuades a l’esquena, els feia anar de costat. Eren mals dies per aquest col•lectiu. El costum ha canviat degut a que les noves tecnologies ens han apropat els uns amb els altres, d’una manera molt diversificada i amb aquests nous mètodes el volum de les felicitacions, les de sempre, han registrat una davallada considerable.
La guàrdia urbana es servia d’una altra modalitat per rebre, l’hem anomenat, aguinaldo. Al guàrdia que estava de “puesto”al Cap de la Vila l’envoltaven de tota mena de productes, predominaven les botelles. Regals, la majoria, oferts per transportistes, gent dels negocis que necessitaven circular amb vehicle. Fins el punt que l’estiba feia goig, era una altra detall que feia Nadal. Avui s’hauria d’anar en compte, perquè aquesta voluntat es podria interpretar com una mostra de xantatge vers a l’autoritat. Ben mirat, darrera la bona intenció, una mica de voler quedar bé si que s’hi apreciava en l’acció i a això hi anava aparellada amb la bona intenció de ésser amic de la guàrdia urbana, en unes èpoques en què tots ens coneixíem i depenia que l’autoritat fes la vista grossa quan ens paràvem al mig del carrer per carregar o descarregar, o fèiem alguna que altra malifeta que no estava ben contemplada en les normes de circulació. El que no hi havia costum era regalar trajes a cap dirigent, que se’n fes algun a costa de fer el ronsa, ja era una altra qüestió. I és que encara que no intervinguin les prebendes econòmiques, el favoritisme no morirà mai.
Aquestes matinades del mes de desembre són silencioses, potser amb l’excepció dels caps de setmana. La crisis es nota en un detall, quan ronden les 7 del matí, el carrer, la diguem-ne carretera que és a prop d’on visc, resta poc sorollosa, aquest silenci ambiental és degut que no hi ha gaire transit. Recordo que fa uns anys a aquesta mateixa hora es notava un major moviment, malauradament la gent no es mou tant per anar a treballar. No obstant es fa palès un altre silenci que en l’època de quan jo era un vailet, quan el nou dia començava a despuntar l’anunciaven el cant dels galls. Eren un encreuament continuat de cants, els quals al mateix temps que hom sabia l’hora que era, el detall feia bonic, contribuïa a que el despertar estigués acompanyat pel rebombori que tenia lloc en els galliners. En les vigílies d’aquestes diades, es pot dir que feia Nadal. Curiosament un cop passades aquestes festes, un silenci delatador feia presagiar que havia hagut esbaldida en els galliners. A mesura que s’apropaven les celebracions d’altres festivitats, els galliners tornaven a acollir tan singulars estadants i els seus cants tornaven acompanyar el naixement d’un nou dia. A ells, la celebració d’aquest naixement tan festejat, els hi havia costat el coll. Enyoro els seus cants, perquè quan han emmudit ens hem adonat que hem perdut un altre detall del Nadal i el que és més significatiu, hem abandonat una part d’identitat de poble.
És manté la tradició del “quinto”. Aquesta cantarella que ha passat de generació en generació, gràcies a la perseverança dels “lloros”. Els qual han sabut mantenir la relació dels números amb personatges populars i dates puntuals. La continuïtat ha permès afluir a la memòria el record de personatges que han viscut fa anys, embolcallats per la popularitat que els hi ha pronosticat un record permanent.
Els pastorets recuperen, cada any, la representació d’aquest esdeveniment, amb tots els aspectes íntims i d’un apropament simpàtic al fet. Posat en escena per gent de casa que ajuda a que la familiaritat sigui l’element més destacat.
Per Nadal cadascú aglutina els seus destalls i els comparteix amb els seus familiars. Són els més exclusius, els viscuts amb més intensitat. La resta es gronxen amb detalls més generalitzats. Un altre de molt típic, és el de la rifa. Dintre de poca estona m’aniré a dormir amb la il•lusió d’un somni gratificant, generós. Demà tocaré de peus a terra i quan surti al carrer el setmanari, palat i boig. La sort haurà passat de llarg. Home, en aquests moments que escric encara no està tot perdut, però si perdo bous i esquelles queda, per consol, la resolució més encertada de totes: Salut hi hagi.
És el que els desitjo, a més d’un bon Nadal.
J. Y. M.
Des de llavors fins ara ves si n’han succeït de coses, l’ésser humà ha passat per tot el bo i millor de l’univers i mentrestant s’ha enriquit culturalment i ha aprofundit en temes tan complexes com el de la religió, fins arribar a l’extrem de desmuntar la teoria que aquell naixement va tenir lloc en aquestes fredes nits del mes de desembre. Tot el contrari, raonen que es va produir en un dia calorós per l’estació que corresponia. Aquest és sols un detall, com també desmunten altres teories al respecte. L’afany per saber cada vegada més, aporta noves puntualitzacions que fan trontollar determinats principis.
I el mateix transcórrer del temps ha manllevat costums que aportaven, a les simplicitats del moment, aspectes sensacionals d’una convivència ben entesa i ben portada, la qual tenia el seu punt més àlgid els dies previs a la festa de Nadal. Per exemple quan trucava a la porta l’escombriaire i t’allargava una tarja de felicitació molt peculiar. La seva, la del carter , la del sereno, tenien el mateix format i un colorit molt semblant. Canviava el dibuix i el vers de l’altra cara, però no la finalitat que, a més de desitjar unes bones festes, la més complaent era la de recaptar uns dinerets que van ser el prototip del que anomenem paga extra, avui si no en perill d’extinció, de cobrar-la amb retard i retallada per a més penúria. A partir d’aquí, d’aquestes singulars felicitacions, s’hi van afegir un nombre considerables d’elles, trameses per correu a amics, familiars, clients... En circulaven tantes que els carters no donaven a la bast i aquelles grans carteres de pell, creuades a l’esquena, els feia anar de costat. Eren mals dies per aquest col•lectiu. El costum ha canviat degut a que les noves tecnologies ens han apropat els uns amb els altres, d’una manera molt diversificada i amb aquests nous mètodes el volum de les felicitacions, les de sempre, han registrat una davallada considerable.
La guàrdia urbana es servia d’una altra modalitat per rebre, l’hem anomenat, aguinaldo. Al guàrdia que estava de “puesto”al Cap de la Vila l’envoltaven de tota mena de productes, predominaven les botelles. Regals, la majoria, oferts per transportistes, gent dels negocis que necessitaven circular amb vehicle. Fins el punt que l’estiba feia goig, era una altra detall que feia Nadal. Avui s’hauria d’anar en compte, perquè aquesta voluntat es podria interpretar com una mostra de xantatge vers a l’autoritat. Ben mirat, darrera la bona intenció, una mica de voler quedar bé si que s’hi apreciava en l’acció i a això hi anava aparellada amb la bona intenció de ésser amic de la guàrdia urbana, en unes èpoques en què tots ens coneixíem i depenia que l’autoritat fes la vista grossa quan ens paràvem al mig del carrer per carregar o descarregar, o fèiem alguna que altra malifeta que no estava ben contemplada en les normes de circulació. El que no hi havia costum era regalar trajes a cap dirigent, que se’n fes algun a costa de fer el ronsa, ja era una altra qüestió. I és que encara que no intervinguin les prebendes econòmiques, el favoritisme no morirà mai.
Aquestes matinades del mes de desembre són silencioses, potser amb l’excepció dels caps de setmana. La crisis es nota en un detall, quan ronden les 7 del matí, el carrer, la diguem-ne carretera que és a prop d’on visc, resta poc sorollosa, aquest silenci ambiental és degut que no hi ha gaire transit. Recordo que fa uns anys a aquesta mateixa hora es notava un major moviment, malauradament la gent no es mou tant per anar a treballar. No obstant es fa palès un altre silenci que en l’època de quan jo era un vailet, quan el nou dia començava a despuntar l’anunciaven el cant dels galls. Eren un encreuament continuat de cants, els quals al mateix temps que hom sabia l’hora que era, el detall feia bonic, contribuïa a que el despertar estigués acompanyat pel rebombori que tenia lloc en els galliners. En les vigílies d’aquestes diades, es pot dir que feia Nadal. Curiosament un cop passades aquestes festes, un silenci delatador feia presagiar que havia hagut esbaldida en els galliners. A mesura que s’apropaven les celebracions d’altres festivitats, els galliners tornaven a acollir tan singulars estadants i els seus cants tornaven acompanyar el naixement d’un nou dia. A ells, la celebració d’aquest naixement tan festejat, els hi havia costat el coll. Enyoro els seus cants, perquè quan han emmudit ens hem adonat que hem perdut un altre detall del Nadal i el que és més significatiu, hem abandonat una part d’identitat de poble.
És manté la tradició del “quinto”. Aquesta cantarella que ha passat de generació en generació, gràcies a la perseverança dels “lloros”. Els qual han sabut mantenir la relació dels números amb personatges populars i dates puntuals. La continuïtat ha permès afluir a la memòria el record de personatges que han viscut fa anys, embolcallats per la popularitat que els hi ha pronosticat un record permanent.
Els pastorets recuperen, cada any, la representació d’aquest esdeveniment, amb tots els aspectes íntims i d’un apropament simpàtic al fet. Posat en escena per gent de casa que ajuda a que la familiaritat sigui l’element més destacat.
Per Nadal cadascú aglutina els seus destalls i els comparteix amb els seus familiars. Són els més exclusius, els viscuts amb més intensitat. La resta es gronxen amb detalls més generalitzats. Un altre de molt típic, és el de la rifa. Dintre de poca estona m’aniré a dormir amb la il•lusió d’un somni gratificant, generós. Demà tocaré de peus a terra i quan surti al carrer el setmanari, palat i boig. La sort haurà passat de llarg. Home, en aquests moments que escric encara no està tot perdut, però si perdo bous i esquelles queda, per consol, la resolució més encertada de totes: Salut hi hagi.
És el que els desitjo, a més d’un bon Nadal.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de desembre 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada