Avui la meteorologia està tan a l’abast de les persones que permet preveure com serà la situació amb una certa antelació. Aquest diguem-ne control, fa possible informar i per consegüent prevenir les conseqüències d’un aire fred d’origen siberià. Els experts han estudiat, des de fa anys, els fenòmens que originen els canvis de temps i les conclusions ha que han arribat es fan paleses en els seus pronòstics , primer d’un dia per l’altre i ara amb uns quants d’antelació. La sofisticació, els mitjans, han aconseguit un elevat grau de perfecció i això fa molt més fiable aquestes previsions. Recordo que quan van començar a sortir els anomenats homes del temps a la televisió, els quals fins i tot van assolir molta popularitat, les seves conclusions moltes vegades no s’avenien amb la realitat, si certificaven que l’endemà plouria, feia sol i a l’inrevés. També l’encertaven, és clar, no obstant no eren massa de fiar. En l’actualitat el marge d’error és molt ajustat i per tant els seus criteris són molt fidedignes.
Sense tanta sofisticada predicció, la nostra gent, pagesos i pescadors, es guiaven per una intuïció producte de l’experiència. Com per la direcció dels vents, pels canvis de la lluna. I la gran majoria per detalls molt simples, com el mal que de sobta atacava alguna part de l’esquelet. Fins i tot els ulls de poll aconseguien equiparar-se amb els baròmetres: Plaurà, vaticinava algú, amb la següent conclusió: em fa mal l’ull de poll. I sobretot amb els canvis de temps es ressenten els qui pateixen mal als ossos o han estat remenats per alguna intervenció quirúrgica .
Depèn del lloc on es viu aquí a Sitges, el so de les campanes també són un avis. Em refereixo al toc de les hores del rellotge de l’església, aquells que ens trobem una mica allunyats del campanar, per norma no escoltem els tocs, quan de sobte hi ha un dia que s’apercep, assumim que bufa el Llevant. Aquesta puntual circumstància fa preveure que plourà, perquè aquest vent fa canviar el temps i porta aigua. Són conclusions casolanes que han permès vaticinar un pronòstic de molt d’estar per casa. Antigament diuen que per la nit, el sereno s’encarregava d’anunciar, de viva veu, les hores i acompanyava la informació amb la situació meteorològica del moment. Aquesta predicció resultava de molta utilitat pels pescadors, els quals havien d’incorporar-se a la barca en plena nit i des del llit s’assabentaven de la situació.
Dintre la intimitat de les cases tots eren conscients que de l’hivern no se’n podia esperar res de bo. Feia fred i ja començava a refrescar a l’octubre i per Tot Sants: capes i mocadors grans. I per la fira de Vilanova, fred quasi rigorós. Entre aquestes fredors la mainada anàvem a escola amb tota normalitat, els vailets amb pantalons curts, els llargs eren reservats per una edat que representava el canvi a més adolescent i això es respectava. Vull dir que si els marrecs vestíem amb pantalon curt, les mosses ho feien amb faldilles que no abandonarien mai més, perquè veure una dona vestida amb pantalons era interpretat com una extravagància. Es deia que a les cases els pantalons els portaven els homes, com a signe d’autoritat, ara aquesta conclusió fins i tot es podria interpretar de masclista. Llevat excepcions, perquè també es canviaven les tornes, malgrat que no es notés amb la vestimenta. I és que la història particular de les cases ens trobem amb dones, en deien: “de armas tomar”. Amb mèrits, doncs, portar els pantalons. La resta ho aportava les circumstàncies i les havien de trampejar.
Durant els hiverns gelava durant molts dies, aquest fet es centrava dintre una normalitat absoluta , pròpia d’aquesta estació de l’any. La solució passava per abrigar-nos més i arribaven a l’escola que sols quedaven els ulls al descobert. M’ho recordava l’altre dia en Trino Carbonell, que la distracció consistia en trepitjar els dolls d’aigua estancada per tal de trencar la capa de gel. Aquests gelades, formaven part de la normalitat hivernal. Feia fred, era el que tocava. Les dones ho patien amb els dolorosos penellons, degut al contacte de les mans amb l’aigua freda, gelada. Per a moltes d’elles era un calvari perquè se’ls hi encetaven els dits hi patien molt. La mainada, amb menys escala, també ho reflectíem , s’acostumaven a fer presents en el contorn exterior de les orelles i ens produïen molta picor.
La gent sabia d’aquestes incongruències que es repetien cada any i excepcionalment, com va passar durant el Nadal del 1962, una nevada emblanquinava el paisatge. Aquella va capgirar la normalitat del nostre contorn. Desconec si la gent estava ben informada, pel servei meteorològic, del que s’aveïnava. Recordo que durant el matí de la vigília va nevar una mica i cap a la tarda fins i tot es va veure una ullada de sol. La sorpresa va ser quan ens varem llevar el dia de Nadal i la neu ho cobria tot amb un bon gruix que es va anar ampliant durant tot el dia. No es va produir cap col•lapse perquè tot estava intransitable i tampoc hi havia escola per les vacances, hi estic convençut que no es va culpar al govern, l’únic que hi havia per damunt dels ajuntaments i les diputacions, d’aquella excepcionalitat, per no haver-ho informat abans i prendre les precaucions necessàries. El sentit comú de les famílies era suficient per vetllar per a que els seus terrats no cedissin al pes de la neu, treien amb pales aquella blancor que, gelada, i al no estar preparats les soleres per a que la neu caigués pel seu propi pes, l’havien d’abocar al mig del carrer. Després va tocar netejar, cadascú, les seves portalades i tot va quedar com una bonica anècdota que va engalanar aquell Nadal i el dia de Sant Esteve quan, amb un sol lluminós, la gent va sortir al carrer per gaudir del paisatge i fer fotografies.
La veritat és que tampoc transitaven tants cotxes com ara i potser la gent estava més acostumada a reaccionar davant les inclemències pròpies de l’estació. Fins el punt que ningú els havia d’avisar del que tenien de fer. No calien tancar escoles, cada família tenia el suficient criteri per saber com calia actuar en cas de mal temps. Que jo sàpiga, mai vaig deixar d’assistir a escola per culpa d’aquestes circumstàncies, plogués o fes molt fred, no era excusa per quedar-se a casa. Ni amb amenaça de nevada si n’hi va haver. No existia la predicció a tan llarg termini i l’únic indicador, fiable, consistia cada matí en aixecar la persiana de corda, mirar al cel i obrir el porticó, n’hi havia prou per saber si ens havien de posar botes d’aigua, o abrigar-nos més. Si el fred, les inclemències del temps, haguessin acollonit a les nostres mares i a més el govern hagués pres la decisió de tancar les escoles, avui encara viuríem mirant el cel i les estrelles, pendents de les nuvolades i les postes de sol. Ara el criteri el deixem per a les persones aciençades que es guien per sofisticats aparells i quan preveuen que farà el fred que havia fet anys enrere, ens informen com una gran excepcionalitat i el govern de torn pensa pel bé de les famílies i prenen precaucions no fos cas que els sacsegin amb crítiques punyents.
Durant aquells anys ho pregonaven els malintencionats de l’època, quan manifestaven: “en Espanya reina un frío general”. Per tant, a l’hivern, eren dues les fredors que s’havien de suportar. Hi estàvem avesats i, mai millor dit, ni fred ni calor.
J. Y. M.
Sense tanta sofisticada predicció, la nostra gent, pagesos i pescadors, es guiaven per una intuïció producte de l’experiència. Com per la direcció dels vents, pels canvis de la lluna. I la gran majoria per detalls molt simples, com el mal que de sobta atacava alguna part de l’esquelet. Fins i tot els ulls de poll aconseguien equiparar-se amb els baròmetres: Plaurà, vaticinava algú, amb la següent conclusió: em fa mal l’ull de poll. I sobretot amb els canvis de temps es ressenten els qui pateixen mal als ossos o han estat remenats per alguna intervenció quirúrgica .
Depèn del lloc on es viu aquí a Sitges, el so de les campanes també són un avis. Em refereixo al toc de les hores del rellotge de l’església, aquells que ens trobem una mica allunyats del campanar, per norma no escoltem els tocs, quan de sobte hi ha un dia que s’apercep, assumim que bufa el Llevant. Aquesta puntual circumstància fa preveure que plourà, perquè aquest vent fa canviar el temps i porta aigua. Són conclusions casolanes que han permès vaticinar un pronòstic de molt d’estar per casa. Antigament diuen que per la nit, el sereno s’encarregava d’anunciar, de viva veu, les hores i acompanyava la informació amb la situació meteorològica del moment. Aquesta predicció resultava de molta utilitat pels pescadors, els quals havien d’incorporar-se a la barca en plena nit i des del llit s’assabentaven de la situació.
Dintre la intimitat de les cases tots eren conscients que de l’hivern no se’n podia esperar res de bo. Feia fred i ja començava a refrescar a l’octubre i per Tot Sants: capes i mocadors grans. I per la fira de Vilanova, fred quasi rigorós. Entre aquestes fredors la mainada anàvem a escola amb tota normalitat, els vailets amb pantalons curts, els llargs eren reservats per una edat que representava el canvi a més adolescent i això es respectava. Vull dir que si els marrecs vestíem amb pantalon curt, les mosses ho feien amb faldilles que no abandonarien mai més, perquè veure una dona vestida amb pantalons era interpretat com una extravagància. Es deia que a les cases els pantalons els portaven els homes, com a signe d’autoritat, ara aquesta conclusió fins i tot es podria interpretar de masclista. Llevat excepcions, perquè també es canviaven les tornes, malgrat que no es notés amb la vestimenta. I és que la història particular de les cases ens trobem amb dones, en deien: “de armas tomar”. Amb mèrits, doncs, portar els pantalons. La resta ho aportava les circumstàncies i les havien de trampejar.
Durant els hiverns gelava durant molts dies, aquest fet es centrava dintre una normalitat absoluta , pròpia d’aquesta estació de l’any. La solució passava per abrigar-nos més i arribaven a l’escola que sols quedaven els ulls al descobert. M’ho recordava l’altre dia en Trino Carbonell, que la distracció consistia en trepitjar els dolls d’aigua estancada per tal de trencar la capa de gel. Aquests gelades, formaven part de la normalitat hivernal. Feia fred, era el que tocava. Les dones ho patien amb els dolorosos penellons, degut al contacte de les mans amb l’aigua freda, gelada. Per a moltes d’elles era un calvari perquè se’ls hi encetaven els dits hi patien molt. La mainada, amb menys escala, també ho reflectíem , s’acostumaven a fer presents en el contorn exterior de les orelles i ens produïen molta picor.
La gent sabia d’aquestes incongruències que es repetien cada any i excepcionalment, com va passar durant el Nadal del 1962, una nevada emblanquinava el paisatge. Aquella va capgirar la normalitat del nostre contorn. Desconec si la gent estava ben informada, pel servei meteorològic, del que s’aveïnava. Recordo que durant el matí de la vigília va nevar una mica i cap a la tarda fins i tot es va veure una ullada de sol. La sorpresa va ser quan ens varem llevar el dia de Nadal i la neu ho cobria tot amb un bon gruix que es va anar ampliant durant tot el dia. No es va produir cap col•lapse perquè tot estava intransitable i tampoc hi havia escola per les vacances, hi estic convençut que no es va culpar al govern, l’únic que hi havia per damunt dels ajuntaments i les diputacions, d’aquella excepcionalitat, per no haver-ho informat abans i prendre les precaucions necessàries. El sentit comú de les famílies era suficient per vetllar per a que els seus terrats no cedissin al pes de la neu, treien amb pales aquella blancor que, gelada, i al no estar preparats les soleres per a que la neu caigués pel seu propi pes, l’havien d’abocar al mig del carrer. Després va tocar netejar, cadascú, les seves portalades i tot va quedar com una bonica anècdota que va engalanar aquell Nadal i el dia de Sant Esteve quan, amb un sol lluminós, la gent va sortir al carrer per gaudir del paisatge i fer fotografies.
La veritat és que tampoc transitaven tants cotxes com ara i potser la gent estava més acostumada a reaccionar davant les inclemències pròpies de l’estació. Fins el punt que ningú els havia d’avisar del que tenien de fer. No calien tancar escoles, cada família tenia el suficient criteri per saber com calia actuar en cas de mal temps. Que jo sàpiga, mai vaig deixar d’assistir a escola per culpa d’aquestes circumstàncies, plogués o fes molt fred, no era excusa per quedar-se a casa. Ni amb amenaça de nevada si n’hi va haver. No existia la predicció a tan llarg termini i l’únic indicador, fiable, consistia cada matí en aixecar la persiana de corda, mirar al cel i obrir el porticó, n’hi havia prou per saber si ens havien de posar botes d’aigua, o abrigar-nos més. Si el fred, les inclemències del temps, haguessin acollonit a les nostres mares i a més el govern hagués pres la decisió de tancar les escoles, avui encara viuríem mirant el cel i les estrelles, pendents de les nuvolades i les postes de sol. Ara el criteri el deixem per a les persones aciençades que es guien per sofisticats aparells i quan preveuen que farà el fred que havia fet anys enrere, ens informen com una gran excepcionalitat i el govern de torn pensa pel bé de les famílies i prenen precaucions no fos cas que els sacsegin amb crítiques punyents.
Durant aquells anys ho pregonaven els malintencionats de l’època, quan manifestaven: “en Espanya reina un frío general”. Per tant, a l’hivern, eren dues les fredors que s’havien de suportar. Hi estàvem avesats i, mai millor dit, ni fred ni calor.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de febrer del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada