Les distàncies entre dos pobles veïns, segons siguin aquestes, serveix per consolidar un apropament emparat amb l’amistat. Quan avui ens referim que no hi ha distàncies, que pràcticament tot el mon està al nostre abast, parlar de l’ermita de Sant Pau i la de Sant Sebastià, és recórrer a la distància que les separa, per retrobar el seu protagonisme en aquest mes de gener, amb unes festes que festegem tota la comarca. Fins i tot en això de les dates, la de les seves respectives festivitats, estem molt apropats.
Existeixen, però, dues condicions que les separen, o les diferencien: el mar i la muntanya. Si la nostra ermita es troba situada damunt l’atalaia que guaita a aquesta immensitat blava, la dels ribetans mira als camps i les vinyes, cosa per la qual li atorguen aquest caire camperol, tan acord amb el poble veí, abans de transformar-se, urbanísticament parlant, de la manera que ho ha fet. Entre Sitges i Ribes ha existit més entesa que rivalitats, a diferència de l’altre poble veí, Vilanova. Ribetans i sitgetans han conviscut amb amigable sintonia, potser perquè la distància que ens separa és més curta i ni a uns ni als altres els ha fet mandra, quan ha convingut, posar-nos a caminar per camins i dreceres fins arribar a un dels dos pobles. Em remunto, és clar, als anys en què la locomoció era un bé escàs. Els més mecanitzats anaven i venien amb carro, altres amb bicicleta i els més decidits a peu. Tot i existir el cotxe de línea, molts preferien caminar. Eren anys d’estalvi i privacions, degut a aquestes dues particularitats s’enfortien les cames i s’afavoria l’agilitat del cos. La comoditat hi estava renyida.
I aquesta convivència es feia més palesa quan un dels dos pobles festejava alguna de les seves festes. Sobretot acudien als balls que s’organitzaven per a l’ocasió. I és que anar al ball acompanyat d’un convidat, honorava als amfitrions. Encara que els forasters fossin gent coneguda dels pobles veïns, per la raó fonamentada que entre uns i altres existia bona entesa.
No obstant sempre ha hagut eixelebrats, busca raons, o amb la cua de palla que s’encenen a la més mínima. Passava en els partits de futbol, quan jugaven entre ells. Els busca raons sempre han sobresortit i més d’un àrbitre ha tingut de sortir per cames i alguns aficionats dels dos equips empaitant-se fins a la Creu de Ribes . En aquestes accions era quan el trajecte es feia més curt i, per si fos poc, sota una insistent ràfega de pedres . Aquestes corredisses també venien motivades per raons de la ballaruga , perquè la gelosia sembla que estigui emparentada amb el diable. A la més mínima, si donava la sensació que aquests intrèpids forasters es miraven amb insistència a la xicota, ja la tenien armada. A la revolta si afegien els amics que eren de la mateixa condició, formant-se dos bàndols que batallaven fins que la distància del terme posava límit a tals incursions. Tots els pobles tenien els seus, sortosament eren una minoria, la justa per fer-se notar i per a que fos tema de conversa l’endemà. Acabada la batalleta es tornava a la normalitat, com si res hagués passat. La pau tornava a regnar dintre i fora del terme, tot i que era fràgil, durava fins a la celebració d’un altre esdeveniment. Els anys, però van anar afeblint la intensitat de les conteses, fins que l’edat els hi va afeixugar les cames i no estaven per gaires corredisses. Per sort, el jovent que els va rellevar, ja no s’implicaren en confrontacions arcaiques. La comoditat, les ganes de viure bé, s’anaven imposant a altres circumstàncies, les del pacte veïnal. Curiosament aquestes disputes, sense mastegots, llevat excepcions, ni ràfegues de pedra, han derivat a veïns més propers, aquells que s’agrupen en comunitats, on tot va com una seda fins que un dia hi ha qui es posa travesser i ja tenim la polèmica servida. Això també ho han portat els temps moderns, la formes de vida, una convivència tan apropada. Un tema,si més no, que forma part d’un altra temàtica encara més complexa.
En tots aquests àmbits de tradicions compartides, han tingut un protagonisme especial, sobretot els veïns de tota la demarcació i, entre ells, uns quants personatges que, sense voler, s’havien convertit en una mena d’ambaixadors dels seus respectius llocs de residència. Des de Ribes venien cada dia els germans Albareda i els seus fills, eren recades amb delegació a Sitges i qui millor que ells per portar notícies de Ribes. Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, la seva clientela els hi preguntava per detalls de la mateixa, sobretot el nom de la orquestra que hi actuaria. Eren anys en què la gent valorava molt la categoria de les orquestres, per tant els pobles s’esmeraven per portar les millors formacions del moment. Aquest reclam avivava les ganes d’anar a ballar, però en aquelles hores de la nit quasi estava reservat als més joves, que es podien permetre la frivolitat de tornar a peu ben entrada la matinada i amb fred gebrador. Degut a aquestes extravagàncies, l’aventura estava reservada als xicots, recordem que eren temps de molts miraments i per tant per les noies era impensable aconseguir el permís dels pares per venir de Ribes caminant i a unes hores d’escàndol. El respecte als pares passava també per l’obediència.
De Vilanova venia en Pere Juncosa i el seu fill, recaders de fruites i productes comestibles, entre altres. Am ell passava tres quarts del mateix, a les vigílies de la festa de Sant Antoni Abat, es requeria informació de la titular de la ballaruga. Amb tot, anar a ballar a Vilanova, a la nit, ja era més complicat, era necessari disposar d’un mitjà de transport, degut a que ens separa una mica més de distància. De la veïna Vilanova els Tres Tombs han aportat un reconegut reclam per la gent de la comarca i altres visitants. Sense desmerèixer la benedicció que s’impartia a tots els animals i animalons del nostre poble i que tenia lloc a la platja de Sant Sebastià, parlem d’una època en la qual existien molt carruatges. Em ve a la memòria en Vicenç Sànchez que treballava per l’agencia de can Gori i tenia un fill que de ben jovenet se’n va anar a treballar a Alemanya, l’Antoni Sànchez Pujol. A ell li vull dedicar aquest comentari, en el primer aniversari de la seva mort, ocorreguda en una vesprada del mes de gener, quan més gaudia de la seva jubilació, desprès d’haver estat un bon i reconegut professional en el ram de la restauració d’aquell país i d’haver sabut mantenir, malgrat la distància que ens separava, la penyora de l’amistat.
L’ermita de sant Sebastià i la de Sant Pau, han fet honor a aquest apropament que tan es manifesta durant aquests dies de les acaballes del mes de gener. Amb la particularitat que l’ermita sitgetana ha pogut tornar a obrir les seves portes en un impàs de la seva restauració. Dues ermites que tenen en comú presidir uns indrets molt carismàtics dels respectius pobles.
Perquè som gent compromesa amb la devoció i, també, amb el llegat dels nostres avantpassats. Els costums i les tradicions deixen la porta oberta per on s’hi filtren records viscuts i deixen pas a noves i il•lusionades sensacions. Cada poble ho viu i ho celebra d’acord amb l’arrelament aconseguit. La de Sant Sebastià i la de Sant Pau aporten l’encant del seu entorn i la pàtina de color que l’impregna la llum quan el sol s’ajeu per darrera les Coves. Tot un espectacle.
J. Y. M.
Existeixen, però, dues condicions que les separen, o les diferencien: el mar i la muntanya. Si la nostra ermita es troba situada damunt l’atalaia que guaita a aquesta immensitat blava, la dels ribetans mira als camps i les vinyes, cosa per la qual li atorguen aquest caire camperol, tan acord amb el poble veí, abans de transformar-se, urbanísticament parlant, de la manera que ho ha fet. Entre Sitges i Ribes ha existit més entesa que rivalitats, a diferència de l’altre poble veí, Vilanova. Ribetans i sitgetans han conviscut amb amigable sintonia, potser perquè la distància que ens separa és més curta i ni a uns ni als altres els ha fet mandra, quan ha convingut, posar-nos a caminar per camins i dreceres fins arribar a un dels dos pobles. Em remunto, és clar, als anys en què la locomoció era un bé escàs. Els més mecanitzats anaven i venien amb carro, altres amb bicicleta i els més decidits a peu. Tot i existir el cotxe de línea, molts preferien caminar. Eren anys d’estalvi i privacions, degut a aquestes dues particularitats s’enfortien les cames i s’afavoria l’agilitat del cos. La comoditat hi estava renyida.
I aquesta convivència es feia més palesa quan un dels dos pobles festejava alguna de les seves festes. Sobretot acudien als balls que s’organitzaven per a l’ocasió. I és que anar al ball acompanyat d’un convidat, honorava als amfitrions. Encara que els forasters fossin gent coneguda dels pobles veïns, per la raó fonamentada que entre uns i altres existia bona entesa.
No obstant sempre ha hagut eixelebrats, busca raons, o amb la cua de palla que s’encenen a la més mínima. Passava en els partits de futbol, quan jugaven entre ells. Els busca raons sempre han sobresortit i més d’un àrbitre ha tingut de sortir per cames i alguns aficionats dels dos equips empaitant-se fins a la Creu de Ribes . En aquestes accions era quan el trajecte es feia més curt i, per si fos poc, sota una insistent ràfega de pedres . Aquestes corredisses també venien motivades per raons de la ballaruga , perquè la gelosia sembla que estigui emparentada amb el diable. A la més mínima, si donava la sensació que aquests intrèpids forasters es miraven amb insistència a la xicota, ja la tenien armada. A la revolta si afegien els amics que eren de la mateixa condició, formant-se dos bàndols que batallaven fins que la distància del terme posava límit a tals incursions. Tots els pobles tenien els seus, sortosament eren una minoria, la justa per fer-se notar i per a que fos tema de conversa l’endemà. Acabada la batalleta es tornava a la normalitat, com si res hagués passat. La pau tornava a regnar dintre i fora del terme, tot i que era fràgil, durava fins a la celebració d’un altre esdeveniment. Els anys, però van anar afeblint la intensitat de les conteses, fins que l’edat els hi va afeixugar les cames i no estaven per gaires corredisses. Per sort, el jovent que els va rellevar, ja no s’implicaren en confrontacions arcaiques. La comoditat, les ganes de viure bé, s’anaven imposant a altres circumstàncies, les del pacte veïnal. Curiosament aquestes disputes, sense mastegots, llevat excepcions, ni ràfegues de pedra, han derivat a veïns més propers, aquells que s’agrupen en comunitats, on tot va com una seda fins que un dia hi ha qui es posa travesser i ja tenim la polèmica servida. Això també ho han portat els temps moderns, la formes de vida, una convivència tan apropada. Un tema,si més no, que forma part d’un altra temàtica encara més complexa.
En tots aquests àmbits de tradicions compartides, han tingut un protagonisme especial, sobretot els veïns de tota la demarcació i, entre ells, uns quants personatges que, sense voler, s’havien convertit en una mena d’ambaixadors dels seus respectius llocs de residència. Des de Ribes venien cada dia els germans Albareda i els seus fills, eren recades amb delegació a Sitges i qui millor que ells per portar notícies de Ribes. Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, la seva clientela els hi preguntava per detalls de la mateixa, sobretot el nom de la orquestra que hi actuaria. Eren anys en què la gent valorava molt la categoria de les orquestres, per tant els pobles s’esmeraven per portar les millors formacions del moment. Aquest reclam avivava les ganes d’anar a ballar, però en aquelles hores de la nit quasi estava reservat als més joves, que es podien permetre la frivolitat de tornar a peu ben entrada la matinada i amb fred gebrador. Degut a aquestes extravagàncies, l’aventura estava reservada als xicots, recordem que eren temps de molts miraments i per tant per les noies era impensable aconseguir el permís dels pares per venir de Ribes caminant i a unes hores d’escàndol. El respecte als pares passava també per l’obediència.
De Vilanova venia en Pere Juncosa i el seu fill, recaders de fruites i productes comestibles, entre altres. Am ell passava tres quarts del mateix, a les vigílies de la festa de Sant Antoni Abat, es requeria informació de la titular de la ballaruga. Amb tot, anar a ballar a Vilanova, a la nit, ja era més complicat, era necessari disposar d’un mitjà de transport, degut a que ens separa una mica més de distància. De la veïna Vilanova els Tres Tombs han aportat un reconegut reclam per la gent de la comarca i altres visitants. Sense desmerèixer la benedicció que s’impartia a tots els animals i animalons del nostre poble i que tenia lloc a la platja de Sant Sebastià, parlem d’una època en la qual existien molt carruatges. Em ve a la memòria en Vicenç Sànchez que treballava per l’agencia de can Gori i tenia un fill que de ben jovenet se’n va anar a treballar a Alemanya, l’Antoni Sànchez Pujol. A ell li vull dedicar aquest comentari, en el primer aniversari de la seva mort, ocorreguda en una vesprada del mes de gener, quan més gaudia de la seva jubilació, desprès d’haver estat un bon i reconegut professional en el ram de la restauració d’aquell país i d’haver sabut mantenir, malgrat la distància que ens separava, la penyora de l’amistat.
L’ermita de sant Sebastià i la de Sant Pau, han fet honor a aquest apropament que tan es manifesta durant aquests dies de les acaballes del mes de gener. Amb la particularitat que l’ermita sitgetana ha pogut tornar a obrir les seves portes en un impàs de la seva restauració. Dues ermites que tenen en comú presidir uns indrets molt carismàtics dels respectius pobles.
Perquè som gent compromesa amb la devoció i, també, amb el llegat dels nostres avantpassats. Els costums i les tradicions deixen la porta oberta per on s’hi filtren records viscuts i deixen pas a noves i il•lusionades sensacions. Cada poble ho viu i ho celebra d’acord amb l’arrelament aconseguit. La de Sant Sebastià i la de Sant Pau aporten l’encant del seu entorn i la pàtina de color que l’impregna la llum quan el sol s’ajeu per darrera les Coves. Tot un espectacle.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de gener 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada