A l’alçada de les anomenades Cases Noves, hi havia la finca del Sr. Antoni Garcia Munté
que s’estenia fins al indret anomenat Els Molins.
Tenia cura de les terres i les vinyes, en Joan
Montaner, més conegut per en Joan dels Molins o també per en Joan de la gralla,
per tocar aquest instrument. Ell i la seva
família vivien de masovers en la casa .
De les vinyes de
l’amo collien raïm moscatell i quan
aquest es convertia en xaropet, en Joan mateix s’encarregava de despatxar-lo en
el celler que tenien en el carrer Sant Antoni, més popularment conegut pel
carrer del gas, per haver-hi la fàbrica. Quan aquesta va deixar de subministrar
gas, tot l’entorn va canviar; van enderrocar els tallers de sabates, la fàbrica
de rodets Segarra, el propi celler, i en el seu lloc s’hi van construir blocs
de pisos. Amb el canvi de paisatge, en
Joan van continuar venent el moscatell a on havia estat la fusteria d’en Ramon
Martín. Un moscatell que va rajar de la bota fins que tot l’entorn dels Molins
també va acabar urbanitzat.
Davant mateix
d’aquesta finca s’estenia una gran esplanada, i més enllà les Cases Noves que
s’agrupen fins a la via del tren. Els circs aprofitaven aquell descampat per aixecar les seves carpes. I el que són les coses, a
pocs metres, encara hi ha la casa on hi viu la Carme Sánchez que de jove va ser
trapezista i estava casada amb en Rudi Llata, nom artístic del santanderí
Pepito Llata, un pallasso d’una gran popularitat.
Un parell de
cases més enllà, hi vivia en Dimas Duran i Carbonell i la seva muller,
l’Aurèlia Carbonell i Tort. Els pares respectius tenien terres i vinyes. Les de
la família Duran s’estenien per la franja del Camí Pla, des del costat dret de
la rotonda, fins els vivers d’en “Garrofer”. Els Carbonell les terres i les
vinyes eren a tocar a les de can Pei,
més concretament on avui hi ha l’Institut Vinyet.
En l’entrada de
la casa el matrimoni venien les verdures que collien i el vi que elaboraven en el celler situat a
l’altra costat de la casa, on també hi havia l’estable. Els habitants de les
Cases Noves els hi demanaven poder comprar altres articles, així va ser quan a
l’any 1957 van obrir una botiga amb més diversitat de productes.
Com a curiositat ressaltar que era la primera
botiga que es trobava quan arribaves a
Sitges, des de la banda de Barcelona. En Josep Duran i l’Aurèlia Carbonell, amb
la seva família, hi van estar al front durant molts anys. Fins que la petita
botiga es va convertir en un espaiós i
ben assortit supermercat.
I si arribàvem
al poble per la banda de la Creu de Ribes, la primera botiga que es trobava era
la de queviures de can Castillo. Curiosament tenia les mateixes
característiques de la can Dimas, Amb una finestra com aparador i la porta
d’entrada al costat mateix. Estava al front del negoci la Sra. Maria Rosa
Benages Flor que estava emmaridada amb el Josep Castillo Collado que era pagès
i també aprofitava el cavall i el carro per a fer transport de material i runes
amb els paletes.
La botiga, que es
trobava davant de La Madriguera, la van obrir a l’any 1956, on havia estat
l’estable. A la Rosa l’ajudaven, a més del seu marit, els seus dos fills, en
Josep i l’Elvira. Aquesta última, quan els pares es van fer grans, la va
regentar ella.
Despatxaven una mica de tot i feia un gran servei
a totes les cases que hi havia en aquell sector de la Bòvila i la susdita
Madriguera. Al costat mateix de la
botiga, anant cap a la Creu hi havia uns horts: el primer era del mateix Castillo, a continuació el d’en
Marianet, que després va passar a ser propietat dels germans Llorenç i Jacint Picas. Al costat
el d’en Francesc Esplugues, el perruquer que tothom coneixia per en Dandy. I el
del Xatet, el qual en tenia un altre molt
a prop, a l’altra costat de la carretera i dels garrofers. Els dies de festa, hi
campava el fum de les paelles i el de
les costelletes. Les gasoses fresques les anaven a comprar a la botigueta, així
com altres ingredients que eren menester.
Les casones
estan pràcticament igual, tot i que reformades. Al costat de la botiga hi havia
l’escala per on s’accedia a dues vivendes; en una hi vivien els Castillo i a
l’altra la Rosy Ossó, germana d’en Joan
de Can Ferri, casada amb en Duran, pares del recordat Remonet que era fuster i
tocava també el tabal amb les gralles. I a sota, la casa de la família de
l’Àngel Paco, germà del cec.
Venint des de la
banda de Vilanova, la zona residencial ha limitat l’ubicació de botigues. Però
si al visitant i gent del poble se li esqueia comprar vi o alguna que altra
verdura, podia fer cap a la masia de Can Pei, a can Lleuger, a can Marcè,
la sínia Cebeta, a la sínia de la família Raventós, la sínia Bord...
Però, com he dit, la d’en Dimas i la d’en
Castillo, van ser els primers referents comercials que el visitant trobava quan
arribava al poble, des de dues
direccions diferents. Situades a frec de vinyes i horts. Un privilegi que pocs
comerços de la vila poden vanagloriar-se. Era quan la gent del poble era una
clientela addicta a aquestes botigues de proximitat. Amb un tracte exquisit i
on es comentaven les coses del viure quotidià. Però amb compte no excedir-se massa perquè les mestresses
de casa, mentre anaven a comprar,
acostumaven a deixar l’olla posada al foc. Quan tornaven, més d’una vegada,
l’olor de socarrimat delatava, des de la porta, que la conversa havia estat més
llarg del previst. Les mans al cap era el senyal més evident del lament davant
el fracàs, que mai no ha estat garantia de: “no em tornarà a passar més”.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada