Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2017

VIGÍLIES DE FESTES






      Aquest any les  circumstàncies per tots conegudes condueix, en aquestes vigílies, a un escenari nadalenc molt atípic. Som  Just a encetar la setmana que ens porta a la festa de Nadal, però abans tenim  una cita amb les urnes, Vet aquí una anormalitat absoluta, la qual coincideix amb un seguit de detalls que avalen aquesta situació estranya. Com s’observa amb a la decoració nadalenca on s’hi combina la propaganda que pengen en  els cartells dels candidats/es de les diferents formacions polítiques que hi concorren i les garlandes lluminoses que és el detall que es repeteix cada any per aquestes dates. Mai ens haguéssim imaginat que en les hores prèvies del dia de la rifa les aglutinarien tot el protagonisme i la tensió acumulada per l’excepcionalitat del moment.
    En quant a la rifa que fins ara havia tingut el màxim protagonisme en les vigílies de Nadal, també s’han diversificat  les preferències. Per una banda els qui continuen comprant el dècim i altres que prefereixen  apostar per opcions depenent d’aquí. D’aquesta manera, aquest any, la típica cantarella del dia 22 no tindrà el mateix seguiment, si més no la sort continua sent la gran desconeguda i la sempre anhelada per tothom vingui del cantó que vingui.  
    Un altre detall que segueix dintre una dinàmica decadent són les felicitacions nadalenques. Un fet que es ve observant des de que les noves tecnologies van ocupant posicions entre els cada vegada més nombrós nombre d’usuaris. Com a curiositat, aquestes felicitacions van ser posades en auge per un anglès, Sir Henry Cole. Ell a l’any 1843 va tenir una idea senzilla però que ha tingut un ressò mundial. Es tracta de la típica tarja que tots coneixem, i per a que tingués un cert atractiu, va encarregar a l’artista Calcott  Horsley que il·lustres la portada i a partir d’aquí les va anar enviant a totes les seves amistats i clients. No va tardar gaire que aquest sistema es va popularitzar, de tal manera que els anglesos continuen sent els que més escriuen i envien aquestes felicitacions. La persona que queda inclosa en la llista familiar d’aquest protocol, per sempre més rebrà en aquestes vigílies la corresponent felicitació. Després, quan les famílies visiten a les seves amistats a uns i altres els satisfà molt trobar la seva felicitació penjada a l’arbre o disposada damunt de la rapissa de la xemeneia de la llar de foc. Un costum que també l’adopten en les celebracions dels aniversaris, on la postal de felicitació és element quasi obligat del manual de les bones intencions.
     A la nostra vila, les llibreries, papereries i punts de venda de diaris, continuen sent els llocs on podem trobar aquestes felicitacions. Amb el record posat en una llibreria molt especial, que oferia un ambientació senzilla però entranyable, em refereixo a La Fragata  de la qual fa poc que l’Agustí Carbonell Mestre va posar, ara en diuen penjar, una fotografia de la finestra de l’aparador i en Josep Mª. Alegre, veí que va ser del carrer, va ampliar la informació. La llibreria, amb venda de llibres, revistes i tebeos era regentada per les germanes Remei i Consol  Casanova. Establiments com  l’Eco al carrer Bonaire, on la Carme en feia un variat escampall sobresortien les d’en Joan  Ferràndiz que han estat tot un símbol del nostre Nadal entranyable. A l’Eco  oferien l’oportunitat, quan es tractava d’empreses que en compraven una certa quantitat,  d’imprimir el text, el qual era molt al·legòric als desitjos de felicitat i prosperitat.
    El mateix passava a la impremta Puig, al carrer Sant Francesc, que es podia escollir la felicitació entre un bon nombre d’elles i amb la possibilitat d’aquesta impressió, a la qual  atenia el Sr. Joan Puig Mestre.
    Sense oblidar-nos del quiosc del carrer Jesús, on el recordat Pere Cosialls, era el proveïdor de tots els elements que calia per seguir les tradicions. La botiga d’en Pere i la Montserrat Vivó s’adaptava al pas del temps en el sentit de que quan s’apropava Nadal despatxava les felicitacions i ornaments pel pessebre i per l’arbre. En el impàs entre Sant Esteve i l’última nit de l’any els canvis d’ornaments eren, es pot dir, automàtics. De les boles i garlandes es passava a les bosses de “cotillón” que forma part de la celebració del canvi d’any. Amb aquesta variació en el contingut, dels barrets als espanta sogres, en Pere i la seva muller alternaven alguna joguina , les quals predominaven a l’endemà mateix del primer dia de l’Any. S’acostava el dia de Reis.
    Un cop passades les festes de Nadal, el matrimoni ja es preparaven per la propera, Carnaval. De manera quasi immediata les disfresses i caretes oferien l’ambientació que anunciava que la festa de carnestoltes era la propera de la llista.
    I així successivament. En Pere restava sempre  pendent del calendari per estar al dia, viure el moment, però pensant en el demà. Ell no escrivia en aquest setmanari, però la seva manera d’actuar coincidia bastant amb un que jo se, el qual en  el transcurs dels dies i les hores va apuntant la festa i la tradició que hi va aparellada. La seva, però era una activitat comercial, el de d’aquest que parlo, el  costum ve motivat per una afició. Bonics i entranyables records de la capacitat visionaria d’en Pere Cosialls que, des del carrer Jesús, les veia venir i parava les teles del parany.    
      Un altre anglès que va vigoritzar el Nadal va ser l’escriptor Charles Dickens. Entre els seus contes més conegut sobresurt  el Conte de Nadal. Escrit també a l’any 1843, el contingut va revifar de nou els ànims dels seus compatriotes que, per aquella època Victoriana, estaven desmotivats pel que respecta a aquesta festivitat. Fins el punt que els propis anglesos, a partir d’aquest fet, el van declarar el pare del Nadal.
      Vigílies de festes, molt pendents de la vigília de la vigília... No obstant hem d’intentar que res s’interposi entre la il·lusió que aporta el retrobar-nos amb els preparatius i, com sempre, amb els millors desitjos per a que tot vagi bé.
                                                                                        J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de desembre del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez