Amb aquest enunciat, extret de les estrofes d’una cançó interpretada pel cantautor aragonès Jose Antonio Labordeta, en el bonic marc del Palau de Sástago de Saragossa, resta oberta una interessant exposició sota el subtítol: “Vínculos Históricos entre Aragón i Cataluña . Siglos XVIII al XX”.Molt vàlida en aquests moments dominats per passions de tota índole que busquen obrir-se pas entre una pluralitat que cadascú defensa i raona segons siguin les seves conviccions.
Quan hem de
tenir molt present que Catalunya ha estat terra de acollida: murcians,
andalusos extremenys també aragonesos i d’altres regions, que en el seu dia van
venir a la recerca de feina, quan Catalunya necessitava mà d’obra. Gent que va
treballar molt i amb feines dures, majoritàriament amb treballs que no volien fer els d’aquí. Amb molt sacrifici, tant els vinguts de fora
com els de casa, van tirar endavant les
seves famílies que de seguit s’adonaren que, poc a poc, les seves condicions de
vida milloraven. I si l’adaptació lingüística els costava no podem dir el
mateix en quant a la integració en altres aspectes de la nostra cultura i tradicions que sí mostraven interès
i implicació. Tot i que amb les
excepcions corresponents.
A Catalunya
van néixer els seus fills, un vincle essencial per a un bon arrelament. També
ho són els estudis realitzats en centres educatius i universitaris. Fins que tot plegat es va
anar consolidant, també, a mesura que aquests joves es van emmaridar
amb gent de casa nostra. Tot plegat ha contribuït a que aquests altres catalans ho
siguin per mèrits propis i que la gran majoria d’ells es sentin més d’aquí que del lloc on van néixer, tot i no haver
perdut els lligams que els uneix. Perquè molts encara conserven alguna que
altra propietat, un motiu que els hi serveix per anar a passar uns dies
al “pueblo” , per a tot seguit tornar al que consideren la seva casa. Doncs hi ha que quan són allà, que enyoren
aquest raconet de món i ja tornarien a l’endemà d’haver arribat al seu poble de
procedència.
L’exposició a
la qual faig esment és un retrat del que acabo d’escriure. En aquest cas els
protagonistes són el aragonesos els quals, segons estadístiques, entre 1880 i
1980 van emigrar a Catalunya mig milió d’ells. Més de 200.000 resideixen a
Barcelona i la seva àrea metropolitana. Fins el punt que es van aplegar en la
“Unión Regionalista Aragonesa”, de on va sorgir la revista “El Ebro” on hi col·laboraven prestigioses plomes tant d’aquí com
d’allà. I on van fundar el Centre Aragonès, ubicat a la part superior de
l’edifici del teatre Goya que es troba a tocar la Ronda de Sant Antoni de
Barcelona.
Aspectes, tots ells, que es recullen en la interessant exposició.
On hi trobem, entre moltes curiositats, una pinzellada simpàtica del qui va ser
tants anys massatgista del Barça, el Sr. Àngel Mur Navarro, nascut a Selgua
Osca i que arribà a Barcelona per a fer el servei militar i aquí es va quedar
per desenvolupar la seva trajectòria dintre el món de l’atletisme. Ell i un
altre aragonès, l’encarregat del material, Marià Pellegero Gasca, van evitar
quan la guerra que el sindicat de la CNT s’incautés el F.C. Barcelona, constituint un comitè de
treballadors que va estar en funcions fins que es va constituir una nova junta
directiva.
La relació
entre Catalunya i Aragó, en aquest període de temps que abraça la mostra, es
reflecteix davant la col·laboració que s’estableix en el marc industrial,
sobretot en la industria tèxtil que dona feina a molts d’aquest immigrants
aragonesos. Ho il·lustra un bonic quadre d’en Santiago Rusiñol que porta per
nom “La Fàbrica” i que forma part de la col·lecció del Foment del Treball de
Barcelona. I on l’artista pinta damunt la tela l’aspecte d’una fàbrica tèxtil,
activitat molt vinculada a la seva família.
Art també
d’influència sitgetana que se’ns mostra
a través de dues pintures a l’oli del
pintor nascut a Sitges de forma casual, en Joaquim Espalter Rull i que el poble li va dedicar un carrer. Les
dues obres són dos paisatges del Monestir de Pedra. Que per cert el propietari
d’aquest monestir la va ostentar un català, el Sr. Joan Frederic Muntades
Jornet ( Barcelona 1826 – Nuévalos 1912) ell va ser l’artífex del singular parc
que l’envolta tal com avui es coneix en aquest municipi on va morir.
Per continuar
amb un cartell d’una exposició organitzada pel grup logicofobista, immersos en
l’art d’avantguarda català, del qual en
formen part en Magí Albert Cassanyes , l’Artur Carbonell i el poeta aragonès
José Viola Gamón, entre altres. Al cartell exposat, que en el seu dia el va
presentar en Viola, l’acompanya un escrit d’en Cassanyes i una relació de tots els artistes
participants, entre ells el sitgetà Artur Carbonell.
Ha resultat
molt interessant la visita, a la capital aragonesa, de l’exposició on s’enalteixen, amb
testimonis gràfics i pictòrics, literaris... els vincles entre la gent d’Aragó
i la de Catalunya. També amb una aportació fotogràfica del Centre Excursionista
de Catalunya, d’excursions realitzades a
les muntanyes i paratges de l’Aragó.
I el que
reclama l’atenció són els detalls que ens són tan propers, aquests
protagonistes sitgetans que, pels destins de la vida, formen part d’aquesta
mostra. Que és quan hom s’adona, tampoc calia anar-ho ha palpar, que entre els sitgetans i els “maños” sempre
ha existit una cohabitació que s’ha caracteritzat per una convivència on ha
primat les bones maneres de fer d’uns i altres. Això que fa que un es trobi bé
a la cassa dels altres i al revés.
En aquest món
no hi ha ningú imprescindible però tots som necessaris.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de novembre del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada