El divendres de la setmana passada, es celebrava al saló teatre del Prado una nova edició de la Nit dels Premis Sitges. Una vetllada que ha aconseguit despertar el interès de la gent del nostre poble: premiats, familiars i públic en general. Tots assistim a una mena de presentació en societat dels neguits culturals del poble.
Aprofito, des
d’aquesta secció, felicitar als protagonistes. Vull incidir, però, amb els
guanyadors del premi de fotografia que porta el nom del recordat Josep Mª.
Jornet, que enguany ha recaigut en la família Gassó, que com tots sabem compte
amb tres generacions darrera en visor de la càmera fotogràfica. I amb l’Albert
Rossell també a primera fila.
Curiosament la
nit i la fotografia no han estat unes bones aliades, per allò que per a realitzar
una bona fotografia cal disposar de bona llum. Els Gassó i el seu equip van ser
uns dels pioners en retratar la nit sitgetana. Això succeïa a finals dels cinquanta i
començaments de la dècada dels seixanta quan el turisme arribat al poble no
establia límits entre el dia i la nit.
En aquelles
hores nocturnes hi coincidien molts atractius, com els balls, amb repic de castanyoles,
que tenien lloc al Prado, el Retiro, Sacromonte i en altres establiments com el
Mònaco, el bar Oliva..., on l’ambientació s’acompanyava de les excel·lències de
la sangria
Lògicament els
turistes es volien emportar un testimoni fotogràfic i aquí entrava en acció la
professionalitat dels Gassó, amb el popular Damià i els no menys eficients
retratistes com en Soto i excepcionalment en Tomàs Carbonell, el qual quasi
sempre estava al laboratori. Així, doncs, els turistes perquè volien
immortalitzar el moment i els d’aquí perquè es volien retratar arrapats a les
estrangeres, per a després poder presumir d’unes bones aptituds conqueridores,
els fotògrafs en veien de tots colors.
Malgrat que les fotografies eren en blanc i negre, en benefici dels propis
retratats ja que al no tenir color no s’apreciava la prominent vermellor,
sobrevinguda pel sol i els efectes dels
xarops d’alta graduació.
Transcorria en l’època en què poc abans de les vuit del matí
encara tocaven el pitos de les fàbriques de sabates. I als treballadors més joves
la nit se’ls havia fet curta. Actualment,
sobretot els caps de setmana, alguns van a dormir quan ja ha sortit el sol.
Però també n’hi ha que tots els dies de l’any s’aixequen aviat per anar a
caminar o a córrer. En aquesta època durant les primeres hores del matí encara
és fosc.
El Passeig
esdevé el itinerari preferit, d’uns punta
a l’altra i amb un recorregut d’anada i tornada. Ja en una hora ben
matinera hi caminen els habituals de sempre, com els tres amics que des de fa 15 anys es troben quan la nit es comença a
treure les lleganyes i, faci fred o calor, fan camí fins a cobrir el trajecte.
La curiositat es
troba en els oficis d’aquests caminants assidus. Així el Isidre Estivill és el
perruquer que amb 22 anys va arribar a la vila procedent de la Selva del Camp on
feia de barber. Mentre, va anar a prendre l’ofici de perruquer de senyores. I
recent vingut a Sitges va entrar a treballar a la perruqueria de la Telo
Borrell, en el carrer Sant Josep. Fins que es va establir pel seu compte, ell i
la seva muller.
Com en Pedro
Sánchez, nascut a Casas Altas ( València) que va arribar a Sitges quan tenia 29 anys,
després de 6 anys a Barcelona, i va obrir barberia en el carrer Barcelona,
davant del Cable. La casualitat el va portar
a casar-se amb la Rosa, la filla de la casa. Avui el fill del matrimoni regenta
la barberia que compte amb 56 anys de trajectòria. En Pedro, quan torna de
caminar, és l’encarregat d’obrir la porta de la barberia.
El tercer de
la colla és l’Antoni Herrada, nascut a Lorquí (Múrcia). Ell va escollir el
complement que en certa manera guarda relació amb la feina de barbers i
perruquers, quan els seus serveis són requerits amb motiu d’haver d’assistir a
algun esdeveniment social o familiar. Allà on l’Antoni hi acudia per posar els
postres, mentre va ser l’eficient enllaç de la pastisseria Massó. Avui, quan camina,
passa per davant de les torres que eren propietat de l’anomenada colònia
d’estiuejants i que tantes vegades les havia freqüentat. L’home té el mèrit d’haver fet aquest mateix trajecte infinitat de vegades, tan amb bicicleta com a peu.
Quan van i
venen es creuen amb altra gent que camina, corra o va amb bicicleta. Com
l’Antoni Olmos de Los Alcazares (Múrcia), un altre barber que de jovenet va entrar
a la barberia d’en Rafael allà al pas a nivell, després va passar per la d’en
Pedro, i a la que tenia en Cisco Vilà en el carrer Jesús. Fins que es va
establir pel seu compte al carrer de sant Bartomeu. Lliurat de les seves
obligacions laborals, l’Antoni prefereix no matinar tant per a fer el mateix
recorregut, d’aquí que quan uns acaben els altres comencen. Tots sota la
supervisió d’en Sadurní Llansó que passa llista dels qui, amb puntual
assiduïtat, transiten. Tant és així que
el dia que no ho fan en “Ni” s’adona
de l’absència.
Cada dia ,
quan es fa de dia, els habitual guaiten a l’espectacle que se’ls presenta, sense
deixar de caminar o de córrer. Només es
paren per retratar, amb el mòbil, el naixement d’un nou dia. Potser mai els
professionals de la fotografia havien apurat tant per fer els seus reportatges
fotogràfics de la nit sitgetana. I si les seves fotografies viatjaven per tot
arreu, avui, aquesta nova sofisticació
de la tècnica permet enviar, fins el recó més recondit del món, aquest
espectacle natural que es produeix quan la vila encara està dormida.
Els costums
evolucionen, tanmateix caminar i córrer és tan vell com aquest sol que sembla
emergir del mar. Un privilegi reservat als qui no els fa mandra matinar, quan
just comença a fer-se de dia.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre 2017)
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada