CINC ANYS DE TITELLES

  

    
L’origen de les titelles és antiquíssim, ja formaven  part de les tradicions de les primeres civilitzacions i, curiosament, malgrat que el món ha evolucionat, sobretot en la vesant tecnològica, les titelles conserven l’originalitat de sempre. Les formes primitives, les quals delaten la creativitat i la manera de confeccionar-les que manté intacte aquest repunt artesanal que encara les fa més atractives.

    Aquests dies tenim l’oportunitat de tornar a delectar-nos amb la recreació artística que porta a terme el grup sitgetà La Tija. Ells, aprofitant la celebració dels primers cinc anys de trajectòria, ens ofereixen poder entrar en contacte en aquest suggestiu món de les titelles. Ho fan exposant,a la sala de l’Escorxador, els muntatges més carismàtics d’aquesta encara curta però prometedora trajectòria. I també ho acompanyen amb puntuals representacions de tots els fils, mai millor dit, que hàbilment mouen.  De les tres representacions programades queda l’última que tindrà lloc el diumenge 19 de novembre amb la participació d’unes titelles dissenyades per la Pilar Mena.

   Una dels mèrits afegits és que ells mateixos ho fan tot, seguint els dissenys de diferents artistes. Aquesta implicació en un projecte, al qual se’l hi escau la resolució castellana que diu: “yo me lo guiso, yo me lo como”. A l’hora de la veritat, però,  han de comptar amb la participació de molts col·laboradors, els noms dels quals es fan constar en el programa  que es troba a disposició del visitant. Tots ells de la mà d’en Josep Milán, la Montse Gu, la Bel Suñé i en Florenci Salesas. Que són els que es poden considerar els caps visibles de la companyia.

   Tots els participants aporten les seves habilitats que tenen una base consolidada en l’arrelament al teatre, perquè jo que no soc cap entès dintre de  l’àmbit teatral, considero que les titelles formen part d’aquest món tan complex com ho és la mateixa posada en escena. Quan potser els neòfits considerem les titelles com un espectacle destinat només als infants i sí que en certa manera ho és,  potser perquè les temàtiques escollides són més pensades pel públic infantil, no obstant   aquests encara són massa joves  per saber valorar el treball i les tècniques que fan servir els responsables de moure els fils al mateix temps de donar veu i vida als personatges que dominen amb l’acció dels dits. Reconèixer aquest mèrit és, sens dubte,  més propi dels més grans.

    Com per exemple el saber donar projecció  a través de les ombres, com la sessió  amb qual es van delectar el darrer diumenge. Els artistes de La Tija, com deia, s’han especialitzat en molts aspectes d’aquest teatre tan proper. Diferent. A simple vista sembla envoltat d’una senzillesa de caire didàctic però que aconsegueix uns resultats sorprenents. Són els que  ens fa adonar-nos que les aparences enganyen. Conclusions a que arriba   l’espectador d’una certa edat que li permet valorar l’art i la perícia  que és menester  per a desenvolupar  tot plegat.

  Entre els detalls i vivències viscudes en aquestes representacions també hi són presents   les habilitats d’en Florenci Salesas. Ell,  amb un instrument molt simple, el Theremin,  aporta uns efectes sonors sorprenents, sorgits de l’esteròfon inventat per un rus, Léon Theremin . Un instrument que es fa sonar sense contacte físic i d’una simplicitat sorprenen, només consta d’una vareta col·locada en posició vertical a la banda dreta i una mena de simple graella a l’esquerra. Amb la mà dreta, una mica en la distància, davant la vareta, es modela  el so i amb la mà esquerra, apropada a la graella, es controla el volum. En Florenci, que és un mestre de tot, hi aporta un gran domini  i juga amb les ondes fins aconseguir sorprenents melodies. Segons ens explica és un instrument que es fa servir sobretot en el cinema per aconseguir efectes de so especials i per crear el clímax de suspens que moltes pel·lícules requereixen.

    Quan jo era un vailet a casa disposàvem  d’un curiós teatret de guinyol, que ja havia sigut del pare i de l’oncle.  Els dies de festa, allà al terrat, l’aprenent del taller, en Carlitos Palma, ens delectava amb una sessió de putxinel·lis a la qual hi acudia tots els amics del veïnat. Un d’ells era en Jordi Milán, director de La Cubana, que ja llavors mostrava moltes inquietuds teatrals. Sempre que entro en contacte en aquest món de les titelles em ve a la memòria aquells records d’infantessa a l’entorn d’aquests suggestius apunts teatrals, als quals en Jordi hi fantasiejava projectes, il·lusions i multitud d’idees. Uns periples teatrals que el pare i l’oncle ja havien experimentat en el mateix recinte del terrat, a prop del galliner,amb la participació dels  amics i amigues del mateix carrer.

   La gent de  La Tija han fet possible el seu somni i gràcies a la seva meritosa tasca, ens apropen al complex i fascinant món de les titelles. Amb en Josep Milán que ha begut del mateix elixir teatral que el seu cosí Jordi. I que ha mamat l’art al mateix temps que es nodria  entre l’obra pictòrica que sorgia de la mà de la seva mare la Carme Parellada.

    Si ho analitzem tot té un rerefons. I de titelles n’hi ha per tot arreu. Però com aquestes, fetes amb tanta delicadesa i accionades amb la destresa sorgida de les mans i la intel·ligència dels nostres artistes, d’aquestes, escassegen. La més sincera felicitació a totes i a tots.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2017 )