El proper dimecres dia 22 és la festivitat de santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Com cada any aprofito aquestes vigílies per posar en solfa un article relacionat amb els músics locals. Aquesta vegada coincideix amb un altre fet destacable i molt vinculat també amb la música. La Societat el Casino Prado Suburense celebra 140 any de la seva existència i ho aprofita per compartir, amb el seus socis i amb la gent de casa nostra, la satisfacció que comporta haver assolit una edat tan respectable. Celebració que coincideix amb la finalització de les obres de la teulada, la restauració de la sala teatre i s’aprofita per celebrar la distinció que l’honora amb la Creu de Sant Jordi. Per tot plegat la gent del Prado ens convoquen aquest dissabte a una gala que aglutinarà totes aquestes celebracions.
Es pot dir que
l’activitat musical de la vila, en aquests darrers cent anys i escaig, ha transcorregut a aixopluc del Prado i del
Retiro. Com que avui el protagonisme el té la societat del gall, em referiré una
mica a la vesant musical d’aquesta casa. Quan hem de tenir en compte que tant
una Societat com l’altra es van fundar motivats per un rerefons musical. Doncs tot va venir degut a les
discrepàncies entre dos músics, en Joaquim Oller i Fontanet i el seu deixeble
Josep Carbonell i Vidal, conegut popularment per “En Senalla”. Fins l’extrem
que es van formar dues bandes de música. La Banda del Pensil era la que dirigia
el mestre Carbonell. Als seus components els va dibuixar Santiago Rusiñol i es poden
veure exposats a l’entrada del Cau
Ferrat.
Fins que a l’any
1913 es produeix un fet insòlit, en Manel Torrents i Girona que era el metre de
música del Retiro, degut a una revolta dels seus músics, passa a ser mestre del
Prado i en Josep Carbonell, en “Senalla”, per desavinences , ocupa la plaça que
deixa bacant en Torrens al Retiro. Uns canvis, sobretot el del mestre
Carbonell, que ningú hagués pronosticat.
Vaig gaudir del privilegi de participar de la intimitat
familiar de can Torrents. Això succeïa quan de ben jovent hi acudia per a rebre classes de solfeig. Allà m’hi vaig
trobar com a casa, influïa l’estima amb la qual tots els alumnes érem acollits
per part del matrimoni, els seus dos fills i la Montserrat, aquella noia de
Sant Pere Molanta que manava més que la gent de la casa.
El Sr. Torrens va
arribar a tenir una gran estima pel Prado.
El músic es va casar amb la filla dels
propietaris de l’Hotel Subur, l’Esperança Urgell. Dona d’unes grans virtuts que
es va adaptar molt bé a les tasques musicals de l’espòs. La recordo asseguda a
la taula del menjador copiant a ploma,
amb una rapidesa i pulcritud admirable,
un gran nombre de pàgines musicals. I quan calia es posava al piano per impartir
lliçó. I fins i tot era l’organista de la parròquia sempre que el seu marit no
podia atendre aquesta obligació.
L’aspecte
musical del Prado tenia com a eix vertebrador l’Orquestra Mozart, formació on van participar
una nissaga completa de músics de la mateixa família, com els germans Pagès-
Gustems. Els “Percala”, com popularment se’ls coneixia. La seva presència
influïa en les decisions del mestre, al qual respectaven però quan calia la
seva opinió, aquesta era atesa. L’Antonet de primer tocava la trompeta i
després va passar al contrabaix, el seu fill, l’Antoni Pagès Vias, va formar
part de l’orquestra també amb la trompeta. En Panxito que tocava el trombó i el fiscorn, arribant a presidir la
junta directiva, com també en va ser
president un altre músic, en Josep Vadell Milà. En Pepet tocava el saxo. Un
altre músic amb influència de decisió era en Josep Clarà que tocava el
violoncel, el saxo, clarinet i cantava.
Cantant com ho
va ser en Josep, fill del mestre, que per les seves excentricitats no era sant de
devoció de la resta de components.
Sobretot quan en plena temporada d’estiu compareixia amb el cap pelat al zero,
situació a la qual arribava després
d’haver tret de polleguera al capità de la banda de música del Regiment de Jaen
25, on complia el servei militar. A en Josep només li faltava aquella rapada,
avui aniria a la moda, per enfurismar als companys que eren reticents a la presència
del fill de l’amo a primera fila de l’orquestra. Perquè consideraven que el
lloc requeria una elegància i un comportament modèlic. En Josep d’elegant no en
tenia res, si més no ha estat un personatge únic i irrepetible. Molt bon músic,
no obstant mesurava la bufera per tal de no cansar-se gaire. Amb tot, un excel·lent company amb el qual vam
compartir moments estel·lars entre la vesant
musical i la convivència que ens acompanyava al llarg de les moltes hores i viatges que junts vam
realitzar..
I parlant de
músics peculiars és obligat fer menció a
en Manel Vendrell Capdet en “Sou”. L’home
gaudia fent la guitza a qui fos. Amb preferència a aquells que s’havia que
s’enfadaven amb facilitat. Abans de començar el ball ja se les carregava en
Quimet Bielsa, eficient cambrer de la Societat, a qui en Manel li demanava un
cafè i després li pagava el import tot en monedes de cèntim, fins que en Quimet les rebotia per terra,
davant aquella rialla sorneguera del músic. Ja en plena actuació se les
carregava l’Agustí Montornès Pino que tocava la bateria i era molt sensible
emocionalment. En Manel, dirigint la mirada cap a ell, deixant entreveure que
li transmetia comentaris a cau d’orella
al company que tenia al costat, per a desesperació de l’Agustí el qual
descarregava la seva ira amb els timbals que l’envoltaven. Seguirà un altre
dia.
Avui, sent presidenta
de l’entitat la Carme Artigas Ojeda, filla d’en Ramon que en el seu dia també
es va posar al capdavant de la Societat, som a punt de celebrar moltes coses.
Just en aquestes vigílies, quan la
música serà la protagonista, els músics
ens congratulem que en aquesta llarga trajectòria l’aspecte musical hagi contribuït a enaltir la història del Casino Prado Suburense.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de novembre del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada