ENTRE FAVERES I BRÒQUILS, UNA OBRA D'ART

   

   Tenia constància del que havia en aquests horts municipals, dels quals en tenen cura la gent de la vila que sempre han sospirat tenir un hortet. Es tracta del mural de rajoles que hi havia a la façana del mas Sant Bartomeu propietat del recordat Josep Carbonell i Gener, casat a amb la Rosa Romanyà. El matrimoni va encarregar al pintor Josep Obiols i Palau tres obres pictòriques. En una hi va pintar Sant Bartomeu i Sant Jordi,  que desprès el ceramista Josep Roig i Ginestós faria tres composicions de rajoles. La més gran i espectacular era aquesta del patró de la vila  i del de Catalunya. Els encàrrecs van sorgir desprès de la mort d’un dels fills del matrimoni, en Jordi, a l’edat de 17 anys i per honorar la seva memòria van voler que la majestuosa composició resaltès damunt la blancor de les parets del mas. En l’alliçonador blog de la Beli Artigas ho explica amb tota mena de detalls, tal com ens té acostumats amb tots els interessants temes que tracta.

    Quan la família va fer donació al poble dels tres plafons esmentats, es van arrancar de les parets i el més gran es va dipositar, “provisionalment” en aquest terreny de sobre l’ermita de Santa Bàrbara amb el propòsit de donar-li el protagonisme que es mereix, exhibint-lo en algun espai del poble. En el seu dia, en aquestes mateixes pàgines, s’hi va referir en Jordi Surià, aportant un projecte que havia dissenyat l’Agustí Albors, molt digne, per acollir aquesta sensacional obra. Total, fa més de trenta anys que aquestes rajoles donaven l’esquena a Sitges, amb una provisionalitat que ha esdevingut crònica. Però quina no va ser la meva sorpresa quan a l’altre dia, caminant per l’indret, em vaig adonar que ara miren cap a Sitges. Pot ser que sigui un senyal, el primer pas, per a que li trobin una ubicació molt més adient. 

    I no serà perquè un hort no tingui el suficient atractiu, ni prou categoria per acollir una obra d’aquesta embergadura. Tanmateix,  siguem coherents, ve a ser com si  els qui tenen cura dels horts anessin a cavar la terra mudats de vint-i-un botó. Com també s’ha de reconèixer que així  només tenen el privilegi de gaudir-la  de prop els ocasionals pagesos que mimen el que tenen plantat. Amb el perill que involuntàriament s’escapi un cop d’aixada i es  malmeti algun fragment.

    Coincideix que en aquest indret, on es guarda l’obra del pintor i del ceramista,  va ser el lloc on el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer i Miró, va plantar el cavallet per pintar la seva coneguda obra “Cala Forn” d’exquisit contingut camperol.

    En un altre dels plafons, realitzats pels mateixos artistes que, com he dit, es trobava disposat en la façana de la residència dels Carbonell, la veu popular els coneixia pels de can Tribulacions,  s’hi pot veure un ametller florit amb la inscripció: “Tornaran a florir els ametllers”. I sí, una vegada més s’ha produït aquest encanteri, el d’una florida tan elegant i fragil. I que ens recorda el camp d’ametllers que hi havia en el lateral dret del mas Sant Bartomeu i que arribaven fins  a la via del tren.  

     Florides, junt amb la mimosa, que encara podem contemplar disseminades per algun hort, camp o jardí, quan el mes de gener ens avança que  la primavera ja es prepara per rellevar a l’hivern. Mentre des de mitjans de gener i el començament de febrer una inèdita bonança ens acompanya. Que podríem anomenar,  una falsa primavera.

       Un clima que als usuaris dels horts municipals els permet contemplar com el que tenen plantat va una mica més avançat pel temps que estem. Tampoc és que això sigui massa bo, quan caldria que plogués i fa dies que no ho fa. A ells  no els hi cal mirar cap el cel, perquè no hi ha núvols que facin presagiar pluja, només quan aixequen la vista de l’aixada se’ls hi fa prenent el majestuós mural de ceràmica que espera un destí  més d’acord amb el que representa. De ben segur que mai més estarà damunt una terra tan fèrtil i treballada com en la del horts. I ben pocs comparteixen una obra d’art que es complementa amb la saviesa de la natura. Només queda confiar el seu destí a la saviesa dels humans.   

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges. el 11 de Febrer del 2021)                         

SANTA BÀRBARA TORNA A CASA

   Hi havia tres ermites que es trobaven al llindar  dels límits del nostre terme: Santa Margarida ( que de fet pertanyia a la parròquia de Ribes), la de la Mare de Déu de Gràcia i  Santa Bàrbara. De la primera, segons explica en Blai Fontanals, en el seu amè llibre “Petita Història de Sitges” va ser destruïda durant la invasió dels francesos a l’any 1808. Estava situada en els terrenys que avui ocupa el Club de Golf Terramar. I seguint amb les explicacions d’en Blai, en el seu lloc, els del golf,  hi van construir una petita  caseta a mena de magatzem. Per tant no hem tingut l’oportunitat de veure-la com era.

   Les altres dues ermites; la Mare de Déu de Gràcia ( des del 1306) i Santa Bàrbara de la qual es té constància des del segle XIV. L’actual va ser beneïda el dia de la seva festa, el 4 de desembre del 1848, pel rector de la parròquia Antoni Claramunt. Aquestes dues ermites  s’han mantingut en peu, malgrat els estralls que van patir durant la guerra civil, que les va deixar molt malmeses i mai més s’ha pogut celebrar culte religiós. Tot i amb això han estat sempre un referent on anar-hi a fer una petita excursió. Curiosament, però, la tendència ha estat anar més a la  Mare de Déu de Gràcia que a Santa Bàrbara. Quan abans de la guerra, en el dia de la seva festa s’hi feia un aplec. Jo ho atribueixo  que la primera es troba més lluny i per tant la caminada dona més de si. Però de fet, tot i que la de Sant Bàrbara es troba més a prop,  queda amagada de les mirades. Fins el punt que, potser els més joves, es sorprendran a l’assabentar-se que a poca distància de la creu, que serveix per limitar el terme amb Sant Pere de Ribes, hi ha una ermita. Que en el seu dia surt reflectida en el quadre  que el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer, va pintar des de la feixa de sota mateix d’aquesta creu, i que li va posar per nom Cala Forn.     

     Propietat, junt amb la masia, de la família Ballester. Que fins a edat avançada, l’últim propietari, el Sr. Josep Maria Ballester, cada dia s’hi desplaçava amb bicicleta. I quan tornava mostrava, en la cistella disposada en el manillar, uns pomells de flors de la seva collita. A la primavera, tot sovint ens trobàvem amb la seva esposa la Sra. Antonia Hostench i una de les seves  filles, que vivia amb ells, la Montserrat, que hi anaven. I allà, entre la lluminositat del dia, la calma del llogaret, l’Antonieta, que ja era gran, encara s’enfilava a l’escala per collir els préssecs .

   Santa Bàrbara va morir decapitada pel seu propi pare, que no va admetre mai que la seva filla es convertís al catolicisme. Quan va acabar de perpetrar tan horrible acció, un llamp el va matar. D’aquí que la Santa va ser declarada protectora de les tempestes. Encara ara, quan una tempesta de llamps i trons arremet contra la terra, hi ha qui s’encomana a ella dient: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no em desempareu”.

     I d’aquí bé també aquell refrany que diu: “Que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona”. Com aquest any s’han alternat molts llamps i trons, el record a la Santa, ha estat molt present i, vet aquí, ha derivat en el propòsit de restaurar la seva ermita. Per part, sembla ser, dels responsables d’urbanitzar tot l’entorn. Amb tant encert que, aquest diumenge 2 de desembre, una nova imatge de Santa Bàrbara serà beneïda i portada en romeria fins a la seva ermita. On en el seu exterior s’hi farà missa i altres activitats lúdiques.

     Que si abans quedava mig oblidada en les afores, dintre de poc estarà envoltada de noves vivendes. Com l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia que, al seus peus un complex residencial s’estén pels dominis de Miralpeix.

   Les tempestes han donat pas a les bonances. I, malgrat algunes pedregades, les calmes afavoreixen el benestar i, amb ell, el progrés.   

                                                                                             J. Y. M.

 

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de novembre del 2018 )

EL PASTORET I LES PASTORETES DE CALA FORN

   

      La fredor de la Nit de Nadal gebra la molsa que s’insinua per entre les pedres disperses que delaten un abandonament progressiu, el mateix que ha anat degradant tot l’entorn de l’ermita de Santa Bàrbara. I també la masia, on quasi cada dia s’hi  apropava, muntat sobre la bicicleta, el seu darrer propietari, el Sr. Ballester que, ja gran, encara cultivava l’hortet. Va ser dels últims privilegiats de contemplar aquelles feixes de terra on hi florien els ametllers, s’hi escapava el flaire de les garrofes i on també hi brotava la vinya.

   Avui el progrés ha cobert d’asfalt aquella terra que la gent de la pagesia havia treballat i, com el Sr. Ballester, quan començava a fosquejar es retiraven amb el carro i el cavall cap a casa. L’amo del llogaret ho feia damunt la seva bicicleta, amb el cabasset  de la collita penjat del manillar. Mentre l’ermita s’abraçava a una solitud que la va conduir a la decadència amb la qual castiga el pas del temps.

    Al nostre Nadal li plau aixoplugar-se entre aquestes reminiscències del passat i mentre restin aquests vestigis, ni que siguin mig enrunats,  hi trobarem certes similituds amb aquell portal de Betlem.

      A l’any 1917 el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró, va pintar, molt a prop de l’ermita de Santa Bàrbara, el quadre que va titular Cala Forn. Recordar-lo, ara, en aquestes vigílies de Nadal, aconsegueix transmetre un cert caire pastoril, per la posició de la jovenalla que l’artista pinta en primer pla. És com si l’àngel se’ls hi apareixes per anunciar-los la bona nova. No obstant el nostre Nadal es desperta entre el fred  hivernal. El noiet i les noies que apareixen en l’obra vesteixen robes d’estiu i mostren les fruites pròpies d’aquesta estació. No hem d’oblidar, però, que una part de món celebra Nadal en ple estiu. El quadre en si,  no es pot dir que sigui una fantasia, al menys pel que fa als personatges que hi apareixen, tot i que es presta a moltes interpretacions, sobretot de caire paisatgista , perquè ofereix una imatge del poble molt diferent si la comparem amb l’actualitat.

      Amb l’Isidre Roca que aguanta el porró amb una mà, ell que vivia amb els seus pares a la masia de santa Bàrbara de la qual eren els masovers.

    Tenim, doncs,en Joaquim Sunyer pintant el quadre en aquest indret dels horts, darrera seu, una mica més amunt hi havia la masia del Fondac, per sobre el mas d’en Liri. I a l’altre costat de carretera,  l’hort i la casa de la família Arbonès. L’Angeleta Camps i Soler, que és la noia que apareix vestida de negre era la germana d’en Josep Camps que tenia cura de les terres del Fondac, el qual es va casar amb l’Angeleta Oller Miracle qui a la vegada venia de casa de pagès, de les Coves. El matrimoni va tenir dos fills i una filla,  l’Andreu casat amb l’Antonia Pérez Casas. En Joan que fa poc ens ha deixat, casat amb la Lolita Fusté Franc, aquesta va viure amb els seus pares i germanes a can Lluçà, per sota de Santa Bàrbara. I  la Pepita que es va casar amb el pintor també de quadres Manel Ferrer.  

    La noia asseguda, vestida de blanc és la Filomena Carbonell Vendrell , els seus pares estaven de masovers a Miralpeix. La Filomena es va casar amb en Marcel·lí Ramon Viñola Garcés, oriund de Fanlo (Osca). El matrimoni va tenir dos fills, en Ramon i en Miquel Viñola Carbonell.

            La Josepa Escolà Pagès és la noia que apareix  pintada aguantant un plat amb préssecs. El seu pare, l’Antoni Escolà era matalasser que va venir del Vendrell. Es va casar dues vegades, de la primera dona, la Maria Pagès Porta, va tenir a la Josepa . La mare va morir al poc temps del part. l’Antoni es  va tornar a casar i amb tan mala sort que també se li va morir aquesta segona esposa. Portat per les circumstàncies  va marxar a  Cuba, deixant a la nena en mans dels seus oncles materns que no tenien fills. En Francesc Lluís, en Xitu de Can Mas i la seva muller, la Francisca Pagès de can Parcala. Germana del pare dels germans Pagés.

   Els avis de la Josepa tenien vinyes per allà al costat del Mas d’en Liri, podria ser per aquest motiu, que la noia , que  hi anava tot sovint,  coincidís quan el pintor Sunyer  pintava el quadre i li demanés que acompanyes a les altres protagonistes .  La Josepa  es va casar amb en Josep Roca González i van tenir dos fills, en Francesc i la Maria Roca Escolà.

     La noia del canti és la Cristina Puig Herrera. Era la petita de quatre  germans: la Maria, en Josep, la Carme que va morir jove, i ella. La  qual va marxar a Cuba i es va casar amb un vilafranquí de nom Jaume i allà regentaven un hostal, no van tenir fills. El seu germà,en Josep Puig Herrera, “en Xaruc” va ser un personatge popular de la Festa Major, va fer el ball de les gitanes i també de Llucifer.

    Personatges que guarden relació amb aquest entorn camperol, el de les masies que tenien com a referent l’ermita de Santa Bàrbara. Un indret que ara per ara mostra la senzillesa del no res, però encara s’hi conserva, ni que siguin mig  enrunades, unes formes que permeten imaginar el lloc escollit. Quan fent camí , la família  s’aparta de la modernització, del confort dels habitatges que s’hi alcen i, per contra, trien les engrunes d’un passat per tal de que entre les despullades parets hi neixi la seva criatura. Han passat més de dos mil anys, però aquella llum de l’estel encara ens guia en el camí.

    El pastoret i les pastoretes de l’obra Cala Forn conformen un quadre que no se’l va imaginar així l’autor. Sols passar que quan no saps pintar i escriure a prou feines, la imaginació  és la que rutlla. D’ella ha sorgit  la caparrada de fer aquesta variació per associar l’obra al paisatge del  pessebre.

   Ja està tot dit, només em queda desitjar-vos Bon Nadal!

                                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de sitges el 22 de desembre del 2017 )

GOTERES A LA TEULADA

    Els castellans també en tenen de bones, entre els molts refranys populars avui aporto aquest perquè és molt adient amb l’enunciat: “quien no arregla una gotera tiene que arreglar la casa entera”. Com diguem nosaltres: una veritat com un temple. En poc temps les goteres han estat protagonistes de les teulades dels edificis més carismàtics del poble. I amb les cases passa com amb les olles: “olla vella bony o forat”. Però en el cas de les goteres es comença fent servir olles i galledes que es van dipositant sota el sostre, on quan plou degoteja aigua. Si més no les teulades són molt delicades, només que hi hagi una teula que no s’ajusti amb les altres l’aigua de la puja s’hi cola i ja tenim el degoteig i les molestes taques d’humitat al sostre. Els paletes són els millors especialistes per arranjar les goteres. Aquesta feina requereix molta precisió i instint perquè quan no plou és difícil trobar el punt exacte on es cola l’aigua i, sobretot, en teulades velles s’ha d’anar molt en compte al trepitjar les teules, doncs de vegades se’n tapa una i al passar per damunt es fan altres escletxes.

     En poc temps s’han aixecat  les teulades del Cau Ferrat i del Palau de Maricel de Mar perquè entre altres motius estaven malmeses. Mentre, la teulada de la Biblioteca rebia les mateixes atencions i ara que no  s’hi cola l’aigua encara  no s’ha obert al públic. El Sr. batlle, l’altre dia, va anunciar que ben aviat tornaria a tenir vida, al mateix temps que avançava que la teulada  de l’ermita de Santa Bàrbara  es tornaria a aixecar i així es recuperaria el seu aixopluc.

    Pels administradors de l’ermita del  Vinyet i de la Trinitat les goteres han estat els pitjors malsons en la gestió que comporta la seva  responsabilitat en quant a la conservació. La Rosó Carbonell em consta que quan entra a la Trinitat el primer que fa és guaitar al sostres per si  hi apercep alguna humitat. Ha costat temps, esforç i diners per refer les teulades de l’ermita i de la casa dels ermitans, en un lloc on les teulades estan tan despullades i tan a prop del cel que són les primeres en rebre les gotellades de la pluja.

    Però tenim una teulada on la seva restauració avança  a base  d’espectacles de “Varietés”, gràcies a la vena artística que l’Esteve Ferré ens té acostumats, en quant a l’organització de divertits espectacles, amb la participació entusiasta de la gent de Sitges. Degut a aquesta iniciativa i a la resposta del públic, la teulada de l’ermita de Sant Sebastià aconsegueix la rehabilitació  i junt amb altres aportacions es podrà acabar definitivament.

   Són a punt de començar, si ja no ho han fet, les obres per refer la teulada  del Prado, que es troba en pèssimes condicions. Arriba un moment en què són tantes les goteres i tantes vegades intentar posar solució,  que es converteix en un colador. Per tant fer la teulada nova del Prado és, més que una millora, una necessitat.

    Dintre un temps prudencial tots els aixoplucs més institucionals i religiosos del poble oferiran les millors garanties d’estar resguardats de la pluja i quan la tempesta de llamps i trons es desencadeni ja no haurem de patir per les teulades més emblemàtiques del poble. Altra cosa serà la pròpia protecció la qual, quan estigui enllestida també l’ermita de Santa Bàrbara, els nostres precs tindran una  influència més propera, quan implorem la seva intercessió: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens desempareu”.

    Actualment poques cases es rematen  amb una teulada, acostumen a predominar els terrats. Dels quals en va fer una original versió l’Esther Soto, encarregada de la presentació de la Nit dels Premis Sitgetans. I que ja va comentar el nostre director, en Toni Sella. A més de servir per estendre la roba, o guaitar a la lluna, en els terrats s’hi disposaven els cossis  dels qui participaven en  l’exposició de clavells. I també tenien protagonisme els galliners que, en aquestes vigílies de Nadal, estaven ben assortits i els cants del gall servien per anunciar la llum de l’albada. Tot plegat oferia el seu encant.

   Al terrat de la casa del rellotge del Cap de la Vila, qualsevol ocasió era bona per a que les aprenentes de modista de la Madrona,  la qual ensenyava costura en una habitació de la casa de la família Sanabre, pugessin al terrat per fer xerinola. Degut a la proximitat amb el fotògraf Sr. Gassó, avisaven a en Josep Torrens per a que els hi fes unes fotografies. En Josep, també degut a la mateixa proximitat, ajudava al seu cosí en les tasques de fotògraf. Coneixent a en Josep i sabent dels nombrosos  tics que li promovien una sacsejada general del cos, ens preguntem com les fotografies que feia li podien sortir enfocades o, si més no, sense estar completament bellugades. Es veu que davant la presència femenina quedava bocabadat ,  s’apuntalava bé i restava quiet com una estàtua de sal. No podia ser d’altra manera.

     Les goteres més destacades del poble estem a un pas de solucionar-les. No és una solució per sempre, tanmateix  nosaltres tindrem les teulades ben disposades per uns quants anys. A les generacions futures els caldrà, si hi cap,  tornar a posar la galleda. Tant de bo siguin conscients i prenguin exemple del presagi que apunto al començament. I que els terrats assoleixin més protagonisme que el que ara tenen. Perquè poques vegades els veïns de les comunitats hi pugen, ni per estendre la roba. Els estenedors particulars, anomenats “Sisi”estalvien l’haver de desplaçar-se fins al terrat. Aquesta solitud  no afavoreix una convivència més `propera entre veïns. La que permetia, al pujar a estendre la roba o al recollir-la, entaular interessants i divertides converses

  Avui, molts terrats, són simplement atalaies desaprofitades.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre del 2016)