DE QUAN SITGES ERA PLA

  

        Es trobaven un grup d’amics sitgetans en animada tertúlia, quan un d’ells va irrompre  amb una pregunta curiosa: “us recordeu de quan Sitges era pla?” . Per un moment tots van quedar intrigats del perquè de la pregunta i va haver d’ésser el propi interessat de fer-la qui també va haver d’aclarir a que es referia.

    El cas és que tots es van interessar per la resposta. Aquesta tenia molt a veure amb el pas dels anys, que no fan més que posar limitacions a determinades normalitats, que ho eren quan un era jove i per tant les cames anaven lleugeres i no notaven si un carrer feia una mica de pujada, detall que ara raonava que per poc que sigui aquesta, les cames de seguida ho noten.

    No podem dir que Sitges sigui un poble pla davant l’evidència de les pujades i baixades -segons sigui la direcció que prenem- si ens trobem a davant del  carrer: Nou, Tacó, Carreta, Sant Pau Sant Pere, Bonaire... Tots aquests presenten la seva pujada si hi transitem des del Passeig. Essent el de la Carreta el més costerut de tots. Totes aquestes pujades donava la sensació  que no ho eren tant quan les empreníem en una edat en què tot anava lleuger, fins que el pas dels anys aquests es fan notar, d’una manera més punyent, a les cames. Fent-les més pesaroses i que per poca pujada que hi hagi ja ho noten. Com el carrer Sant Francesc que a partir del cantó dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila aquest tram de carrer fa una mica de pujada, característica que mai abans havíem notat. 

   De jovenets no ens espantaven les pujades, però ja preferíem les baixades, perquè ens entusiasmava la velocitat. Així ens posàvem al capdamunt del carrer Carreta i el baixàvem a tota pastilla amb bicicleta o amb aquelles plataformes que ens preparàvem que consistia en  això, una simple plataforma amb unes travesses  -la de davant movible mitjançant una corda- on als extrems hi anaven fixats uns coixinets i -com si  tractés d’un bòlid-  ens deixàvem anar fins arribar al capdavall i tornàvem a pujar. Trajecte que repetíem en tots els carrers que feien baixada que ara, transcorreguts uns quants anys, baixats a peu la sensació encara és bona i no diguem el mateix quan s’han de pujar.

    Escrivint sobre les feixugues que es fan les pujades, quan els anys s’acumulen, he trobat una curiositat que també resulta interessant d’explicar. Quasi al capdamunt del carrer Nou hi havia l’obrador de ca la Pepita del forn. En tenia cura el seu marit en Mariano Camps i en Carles que era el fill del matrimoni. En Mariano havia col·laborat en aquestes pagines i era un entusiasta aficionat a la fotografia, en el seu obrador s’intercalava la dolçor i l’art. Quan pare i fill estaven més atrafegats preparant les mones de Pasqua, hi apareixien uns quant components de les caramelles del Patronat i els hi portaven els cants de la Pasqua.

   Al capdamunt d’una altra pujada, la de l’Ajuntament, hi ha la pastisseria de la família Sabaté. Un col·laborador d’excepció era en Toni Roig, que ha estat el xicot més ben relacionat amb la pastisseria local. En Toni ajudava a l’Hermenegild quan ell i la seva muller, la Carmeta, totes les tardes dels dies de festa, tenien cura de la barra del cinema Rialto. Per a l’ocasió en Toni es vestia de reglament:  pantaló negre, americana blanca i corbatí negre. Però quan campava per l’Estrella es posava el “guardapolvo” de color marró claret. I amb tot encara li quedava temps per a fer un tomb per la botiga de  la Maria i la Filomena de can Mas. Per a l’ocasió es posava aquesta mateixa bata tres quarts, però de color blau marí.

    Al capdamunt del carrer Carreta hi havia l’escola que regentava el mestre Sebastià Cabestany. Precisament en el transcurs de l’àpat anual que celebren els seus antic alumnes, és on va sorgir la pregunta que m’ha inspirat l’article.

   I quasi també al capdamunt del carrer Sant Pere hi havia el forn que portava el seu nom. Amb la Raimunda darrera el taulell, el marit a l’obrador i la filla del matrimoni ajudant a la mare. Precisament fa pocs dies que ella, la filla, ens ha deixat. 

    Quan també guardem en la memòria el record d’aquestes pastisseries que es trobaven al capdamunt de tres carrers que fan pujada, Al quals caldria afegir, des de que hem notat que el carrer Sant Francesc també en fa, la pastisseria Massó. 

     Pastisseries emblemàtiques de la vila, que ja sigui de pujada o de baixada, els clients els dia de festa en sortien amb les postres embolicades i lligades amb aquelles singulars cintes estretes i de fàcil desfilar, amb les quals les dependentes en un tres i no res en feien una lligada i ho remataven amb una vaga per on poder-hi passar un parell de dits.

       Sitges no ha estat mai un poble pla, una altra cosa és que a certa edat ens ho semblés.  És el mateix com quan  es  diu que hi han coses que penjades semblen bosses i si les tombes, bosses al revés. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de mai del 2021 )

VEURE SORTIR EL SOL

  

    El nostre Passeig és el mirador privilegiat, des d’on al mateix temps en què les mirades queden anestesiades davant d’un paisatge extraordinari que convida a caminar  a qualsevol hora del dia. Els més matiners ens podem obsequiar amb l’espectacle que ofereix el naixement d’un nou dia, amb unes sortides de sol que dona la sensació com si aquest durant la nit jeies darrera la punta Ferrosa i es despertés lleganyós i mandrós, fins que a poc a poc s’aixeca i tenyeix d’or les platges, les mateixes  que en el seu moment van inspirar  un encertat eslògan: “Sitges Platja d’Or”.

      Una sortida de sol que ha estat un referent en els costums de la gent de la pagesia i dels pescadors. Aquests últims, desprès d’hores trafegant a plena nit, quan es començava a fer de dia, els motors de les barques el saludaven amb els seus espetecs, mentre s’apropaven a la platja. Al mateix temps que la gent de pagès començaven el seu horari laboral que anava  de sol a sol, des de que sortia fins que es ponia. No els calia portar el rellotge, doncs només se’l posaven els dies de festa. Tenien unes referències que no els fallava, així quan aquest acariciava o ombrejava un determinat espai de la vinya sabien l’hora que era.

     La gent de casa nostra ha matinat, un exemple el tenim quan els carros  que, carregats de verdures, enfilaven el camí  de la plaça i el seu pas desbaratava el silenci. On tampoc hi calia el despertador, la seva presència es produïa amb una puntualitat meticulosa, quan el sol començava a despuntar.  Entre uns i altres es feia evident el modest pas d’un burret el qual, sense fer tant soroll, també arribava al seu destí, era el burret de la Quimeta que venia de Puigmoltó. Ella mateixa, ben abrigada, anava asseguda al costat del qui comandava el petit carro. Per tot plegat,  tothom sabia, sense necessitat de guaitar a la finestra, que la Quimeta feia via cap a la plaça.

     Encara era fosca nit quan hi havia treballadors de la fàbrica de Vallcarca que enfilaven la carretera de les Costes asseguts damunt de la bicicleta, com el Sr. Villarroya que anava i venia de Vallcarca amb bicicleta o caminant per la via del tren.

   Els qui també matinaven molt eren els venedors de premsa. Sempre he tingut una especial admiració per aquesta gent que treballen tots els dies de l’any a excepció de només un parell. Quan passava el primer tren ja eren a l’estació per a recollir els diaris que  venien de Barcelona i al mateix temps tornar aquells que els hi havien sobrat. Es tractava de no perdre temps, a fi de tenir-los disposats també a primera hora, quan ja hi havia clients que  els esperaven que arribessin a la porta del quiosc i com aquell que diu  els hi prenien de les mans.

    En Jornet estava casat amb la Beatriu Álvarez, una de les sis filles del carter Isidre Álvarez i de la Pilar Escoin. D’aquí que la veu popular les coneixes per les carteres. Ella i la seva germana Maria Lluïsa havien estat fundadores de “Los Iberos del Jazz”, com fa poc vaig explicar en aquesta mateixa secció. En Josep Maria havia començat a vendre novel·les de petit format els dies de festa, que era quan el seu ofici li permetia. Fins que es va dedicar de ple i va arribar a tenir tres quioscs. Un a la pujada de l’Ajuntament del qual en tenia cura el seu fill Roman, un altre al carrer Sant Francesc on hi era ell i també hi va treballar uns quants anys l’Agustí Carbonell i el tercer estava situat a la variant de la carretera, davant de la Creu Roja, amb la Vinyet Carreró darrera el taulell.

    El quiosquer havia nascut a la Torre de l’Espanyol i, com tants altres, el nostre poble el va captivar i aquets atractiu es va materialitzar amb la seva gran afició per la fotografia, quan aquesta encara era en blanc i negre. Recordo que tots els aficionats a aquest art es sentien atrets pel cel blau i pel gruix d’uns núvols blancs. El contrast es reflectia en la fotografia i el resultat era molt atractiu. Si més no fotografiar una sortida de sol, o una posta, amb aquelles màquines poc sofisticades, no era fàcil perquè és tracta  d’un contrallum rabiós.   El juliol del 2020, editat per l’Ajuntament, es va publicar el llibre d’en Josep M. Jornet: “Recull fotogràfic 1950-2007”, que havia d’haver sortit el 2019 coincidint amb el 10e aniversari de la seva mort. 

    Des de que surt el sol fins que es pon a la vila passen moltes coses. La primera, aquesta sortida  que se’ns presenta envoltada d’una bellesa extraordinària i que no té cap cost afegit, sinó que està inclòs en l’import de la que anomenem, “contribució”. Contemplar el naixement d’un nou dia és un privilegi reservat a la gent matinera. Aprofitant l’oportunitat que m’ho ofereixen les pàgines de l’Eco, apunto aquesta notícia la qual  -per la seva normalitat- no se’n fan ressò els diaris que coincideixen també amb la seva sortida al carrer. La gent paga per venir a Sitges, nosaltres que ja hi som ho hem d’aprofitar, gaudint d’aquests detalls impagables que ja són protagonistes des de bon matí.

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2021) 

     

      

NAS DE BARRACA, SANT BOI!

   

    Tornen les festes i les anem rebent amb les portes mig obertes, a diferència de l'any passat que les teníem totes tancades. Així hem arribat fins avui, festivitat de Sant Jordi, un dia entranyable on portes i finestres, com a cas excepcional, són obertes de bat a bat per a que hi entri el flaire de les roses i les excel·lències  dels llibres. En una diada especial, diferent, on es torna a reinventar la llegenda: amb el cavaller, la princesa, el drac, el castell...

    Sempre he admirat aquests castells de portes grans, una fascinació que de ben segur obeeix al instint professional que es recrea en valorar el treball dels artesans que van  confeccionar unes portes de fusta de similars mesures. I posant una mica de fantasia, el pensar com ho havia de fer el visitant a l'arribar al castell i trobar-se les portes tancades i no li quedava altre que trucar  si volia entrar. Quan aquests castells estaven en actiu, les portes estaven permanentment vigilades i es prenien totes les precaucions abans d'obrir-les. Però alguns d'aquests  van passar a mans privades i tenir de picar, amb els nusos dels dits que es fan visibles quan  la mà està tancada, el peculiar pic, repic i repicó, s'intueix com una comesa difícil i quasi impossible de ser escoltat.  

    Al llarg del temps aquesta acció, la de trucar a la porta, s'ha realitzat a través  de diferents mitjans. El més comú consistia en la representació  d'una mà de ferro agafant una bola, que quan s'accionava picava contra el sobresortit  també metàl·lic, i amb poc que es picava el soroll era potent. Aquesta manera de picar  fins i tot va aconseguir un toc característic, una mica prolongat que es va arribar a generalitzar. Un repic, doncs, que té lletra: "Nas de barraca, Sant Boi", que li dona una mica més d'identitat.

    Les cases del nostre poble acostumaven a tenir dues portes, la que donava al carrer, que generalment eren de dos fulles i unes passes més cap endins es trobava la porta d'entrada a la casa. En segons quines, les més benestants, en l'espai que quedava entre porta i porta hi havia disposada una peça de ferro que sobresortia del terra i que tenia per finalitat poder-hi refregar les soles de les sabates per a que s'hi deixés anar el fang que quan plovia, els carrers que eren de terra, s'hi enganxava. A les de la banda de fora, hi acostumava haver una anella de ferro que servia per poder acompanyar el full de la porta i també per poder picar per anunciar la visita. I en la del cancell, en el centre o en un costat, una mena de timbre com de bicicleta que s'accionava mitjançant una palometa. A una alçada de la vista existia un simple muntatge rodó de llautó que per la part de dintre s'accionava i deixava al descobert una mena de reixeta, a través de la qual veies a la persona que  trucava. El que ara anomenem la “mirilla”, que veus i no et veuen. 

    La curiositat de tot plegat es feia evident quan s'acostumava a deixar la clau posada al pany i les persones que tenien l'absoluta confiança dels estadants de la casa ni els hi calia trucar, donaven tomb a la clau i entraven directament, tot cridant el nom de la mestressa. Un detall, el de la clau posada al pany, que demostrava  poc temor a que algun desconegut desbaratés la  intimitat de la llar.

    Ha passat el temps i el primer que s'ha fet és treure la clau del pany, per si a cas. Mentre fa temps que aquells picadors de ferro han passat a millor vida i de primer es va substituir per un timbre electrificat, mostrant que la sofisticació havia substituït els repics. Perquè  les trucades mitjançant la lletra abans esmentada, ja no s'hi escauen, doncs pot semblar una impertinència, perquè la persistència de la timbrada exaspera a la persona que l’ha d'atendre. Aquesta modernització va coincidir just quan érem uns vailets i un dels entreteniments consistia en trucar el timbre i apretar a córrer, per a desesperació de la mestressa de casa que acudia a la trucada, quan aquesta potser s'havia  produït en el moment menys oportú, quan tenia les mans mullades o estava pendent del moment clau per atendre la paella que tenia al foc. Mentre s'apropava a la porta no deixava de cridar: "ja vaig, ja vaig".  I la gràcia que li feia obrir i no trobar a ningú esperant, sabent que no gaire lluny d'allà  hi havia el gamberret que es mofava  de la seva gracieta. 

     Amb la implantació de més modernitat, s'han imposat els anomenats porters electrònics, arribant  a l'extrem  que la persona que atén la trucada pot veure al qui la fa. Amb tot això la trucada s'ha convertit en una cosa impersonal, monòtona,  a diferència del "nas de barraca, Sant Boi" que es prestava a conferir-li un estil propi, que moltes vegades permetia  al  receptor saber  qui trucava a la seva porta. 

    

                                                  J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 d'abril del 2021)

GANES DE SORTIR DE CASA

  Els dies festius de la Setmana Santa hem viscut una mena d’invasió de personal. Els qui ens ho miràvem atordits, ho justificàvem dient: “la gent té ganes de sortir de casa”. Una conclusió que es produeix després d’haver passat mesos confinats i també molts caps de setmana sense pràcticament poder anar enlloc. Des de que va començar aquest malson estem a l’expectativa de l’aspecte sanitari i l’econòmic. Potser amb la vacunació que ja és una realitat que avança, s’ha volgut injectar, per una banda la vacuna i per l’altra vitamines que han agraït els comerços, bars i restaurants. I que davant aquesta allau que ha col·lapsat el poble i sobretot la restauració, ens permet arribar a la conclusió que l’economia potser no està tan malament, perquè la butxaca encara permet tirar de veta.

   Quan jo era jovenet no hi havia aquest costum generalitzat de sortir de casa, em refereixo que poques vegades ens movíem del poble. Hi influïa que les economies familiars no estaven com per estirar més el braç que la màniga. Un altre aspecte que hi influïa era que no disposàvem de mitjans, com el cotxe, per a desplaçar-nos. I la veritat és que tampoc passava res, sortíem mai millor dit, a fer un tomb per casa. De vegades decantàvem cap el passeig i altres cap a la muntanya. Només pujant cap a la Creu de Ribes hi havia el mas d’en Liri i allà començava la muntanya. Endinsar-nos per entre els pins, triscar com a cabretes,  era un petit  plaer que et feia feliç. I fins i tot ens podíem permetre el luxe de menjar-nos una arengada, cuita desprès d’haver encès un petit foc, el just per coure la susdita  arengada, que menjada en aquell àmbit sabia a glòria.

    Una de les sortides més celebrades era anar a passar el dia a Barcelona, el sols fet de pujar a  aquells trens amb màquina de vapor ja representava un extraordinari, que es complementava amb la visita a la capital amb un dels atractius més apreciats, el Parc Zoològic. Un espai gran amb molts al·licients i que a l’hora de dinar aquest transcorria asseguts en un banc i menjant el que ens havíem portat de casa. Quedava el retorn, que representava tornar a pujar al tren, en aquells vagons de bancs de fusta que havíem vist a les pel·lícules de “cowvois”  i més feliços que unes pasqües.  

    La paraula vacances es feia més evident en les escoles que en les cases particulars. Doncs poca gent les gaudia i ja no dic  amb la dèria de sortit de casa, com a molt a unes destinacions que eren aprofitades per anar a visitar a la família que vivia en altres poblacions.  

    Veïns de casa nostra eren la família Benazet, en Manel Benazet i la seva esposa la Maneleta Lluís i els seus fills. A l’estiu, com feien altres famílies benestants, tenien per costum anar,  el que en deien, a prendre les aigües en algun dels balnearis de Catalunya. La família esmentada anaven a Vallfogona de Riucorp. Amb el cotxe i el xofer de la fàbrica a la porta de la seva casa, era un no parar de carregar equipatge a dintre el vehicle. El veïnat s’ho mirava amb curiositat i amb un certa admiració i a la vegada amb ganes de poder imitar aquell privilegi. Els preparatius requerien un temps bastant prolongat. I una vegada tot era enllestit, el matrimoni aixecava les mans en senyal de comiat. Adreçat a tot el veïnat que havia sortit a les finestres o que ho contemplaven des de la porta de les seves respectives cases.

     Quan ja vaig ser més gran els avis, sense tanta pompositat , em sembla recordar que van anar un parell d’anys a un balneari de Caldes de Montbui. Si desplaçaven uns mesos abans per  tal de fer els tractes i en un d’aquests viatges jo els vaig acompanyar. Un cop ja estava tot lligat l’àvia li va preguntar a l’home que quant els hi cobraria si em portaven a mi. Abans de deixar que el responsable taxes l’import, recordo que li va fer la reflexió: “el nen menja molt poc”. L’hostaler que d’això ja en tenia experiència va estibar una sentència: “Ai! Senyora tothom diu el mateix i quan són aquí mengen més que els grans”. Per si de cas em van deixar a casa.

    Altres sortides obeïen a prescripcions mèdiques, quan el facultatiu aconsellava un canvi d’aires. Ja sigui a conseqüència de dolors reumàtics o per problemes pulmonars. La tuberculosi va ser una malaltia que requeria moltes precaucions i sobretot freqüentar indrets amb poca humitat ambiental, quan més sec fos millor. Les persones que patien les seves conseqüències en deien que “estaven tocats dels pulmons” i la destinació més propera que complia amb tots els requisits esmentats era el poble de Begues, fins allà s’hi havia desplaçat sitgetans i sitgetanes els quals hi passaven llargues temporades.

  En les circumstàncies actuals els metges aconsellen no moure’s de casa, i n’hi ha prou amb aquesta recomanació per a que la gent tingui més ganes de sortir que mai. Deu ser per prevenir que no et caigui la casa a sobre, que ja seria el súmmum de la desgràcia.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'abril del 2021)

 

 

TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

RACONS I CANTÚRIES

   

    

       Amb aquesta seran dues Pasqües que les Caramelles no surten al carrer per oferir les seves cantades, tot i que gràcies a les noves tecnologies no ens quedem sense un tastet de les mateixes. M’he volgut afegir a aquestes iniciatives aportant el record de moments viscuts dintre el sublim  ambient caramellaire. 

     En el si de cada una de les tres Colles s’alternen unes singularitats de les quals en són protagonistes els seus participants: cantaires, músic i els respectius mestres que les han dirigit i fins i tot alguns irrepetibles portadors del pal de la cistella. A tot això hi cal afegir els llocs més carismàtics del poble on els cants i la música es retroben.

      Pel meu gust la nit del dissabte ofereix molts al·licients que es van accentuant a mesura que aquesta avança. De tots és conegut que la primera cantada es produeix davant de la casa de la vila, amb autoritats al balcó i el poble que envolta a les colles. Allà la cantada delata una mica els nervis davant el moment de la veritat, més accentuats moments abans de sortir dels respectius locals, quan els solistes que tenen la responsabilitat de solejar  hi arribaven amb el coll tapat amb bufandes i mostrant, alguns més que altres, una mena de por escènica, que ells mateixos magnificàvem com si es tractés d’anar a cantar al Liceu. També totes aquestes exageracions s’anaven difuminant a mesura que transcorria  la nit.

     Quan el senyor rector i vicari de torn, la Vetlla Pasqual no la celebraven a les dotze de la nit,  les colles desprès de cantar a l’Ajuntament la següent casa era a la rectoria, on esperaven els dos sacerdots abocats a la finestra principal. Un altre detall s’afegia a la curiositat, es tractava dels llums  de carbur que portaven les colles per tal de poder il·luminar les partitures dels músics, degut a que la il·luminació dels carrers no era tan potent com ho pot ser ara. Ja tenim, en aquests llums portàtils, un altre element a afegir a aquest racó de la rectoria, perquè aquella llum matisava el colorit de les barretines dels cantaires. En aquell moment i en aquest racó tan entranyable, els cants i la música ja anaven perfilant una combinació extraordinària. 

     Amb els anys s’hi va afegir la casa on vivia i passava consulta el Dr. Pere Serramalera Cosp, al carrer d’en Bosc. Un racó dels més bonics del poble, per a mi allà ha estat i ho continua sent el lloc on el cant de les Caramelles aconsegueix el súmmum de la interpretació per l’acústica que ofereix. A la porta el doctor, lluint el seu corbatí, junt amb  la seva muller la Sra. Lola Fuguet. Abans de començar, cada any es produïa el mateix protocol, el protagonitzava  en Josep Roca Colet. El xicot tenia per costum elevar fins al doctorat la feina dels qui ell considerava mereixedors d’aquet tracte, si més no per a ell quasi tots eren doctors. Arrecerat a la finestra de can Mec, en Roca tenia davant seu a un doctor amb tots els ets i uts, al qual en Roca  mostrava gran admiració, per tractar-se d’un doctor de carrera, que també ell l’assimilava als qui tenien un ofici i alguna que altra afició. De mi mateix, el doctor Yll, em deia que tenia tres carreres... Quan, sense anar més lluny, ell mateix esdevenia catedràtic de la seva pròpia  popularitat, també amb tres carreres: servidor de la mútua del seu cosí, solista de les Caramelles i la veu cantant en els acompanyaments dels oficis religiosos. Que per cert, el seus cants sobresortien per damunt de la resta de feligresos i fins i tot els acabava més tard que ells. Una vegada el rector mossèn Joaquim Comas Xirau, acabada la missa, va cridar en Roca a capítol i li va comunicar que en aquella missa, era la de 10 de les festes de precepte, que es deixes de fer els seus sobre cants, que ho feia molt bé però que cantés sense floritures. La susdita qüestió semblava que havia quedat entesa i acceptada per part del cantant. Un altre dia, però, els cants d’en Roca tornen a sobresortir. Una altra vegada és reclamat a la sagristia i el Sr. Rector li recrimina que semblava que havia entès la recomanació que ell li havia fet. En Roca li va respondre que havien quedat que no ho faria a la missa de 10, però que aquella era la de 11 i d’aquesta no li havia dit res. 

    Altres espais on les cantúries aconseguien el millor acoblament eren en els carrers estrets, com en el de la Carreta, on quasi s’assolia la perfecció i el solistes es mostraven molt més confiats. Hi contribuïa l’entorn, aquella il·luminació tènue a la qual em referia, l’hora avançada de la nit i la potencia de les veus, també la dels instruments dels músics, no és tan estrident com al començament.

    Ja a les dues o les tres de la matinada, el Liceu, em perdonaran l’exageració, quedava curt. I així s’arribava a l’hora del ressopó, amb més gana que son, i acabava amb un engrescament generalitzat, enmig del qual el mateix Roca oferia el seu selecte repertori de cançons i feina hi havia per a  fer-lo callar. 

     El proper any hi tornarem. Bona Pasqua.

                                             J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2021)

L'ECO DE SITGES, DE RIBES I D'ANGLATERRA

  

 Perdoneu la gosadia en quant a voler exagerar  la ubicació que fa referència al Regne Unit. Tanmateix la notícia es llegia en aquestes pàgines, una nota de la direcció del setmanari que informava de la incorporació del que ells anomenen "L'Eco in English". Detall que es presta a oficialitzar la internacionalitat del diari.

    Poc es podia imaginar el seu fundador, el Sr. Josep Soler i Cartró, en aquell llunyà mes de març del 1886 que l'Eco de Sitges, llavors concentrat en no gaire més que un parell de fulls, que a l'any 2021 el seu setmanari, amb 48 pàgines, aconseguirà un prestigi internacional. De primer publicat amb llengua castellana, després completament en català i a partir d'avui s'hi incorpora la llengua anglesa.

    Al llarg de la dilatada història de la nostra publicació, s'han alternat en aquestes pàgines col·laboradors/es  els quals des dels seus llocs de residència, a voltes lluny de casa nostra, han enviat les seves cròniques on han explicat experiències viscudes en els seus destins, i també establint un intercanvi d'informació dels respectius llocs, fet que aconsegueix establir les bases del que podríem anomenar una corresponsalia. Això ha permès que l'Eco establís un nexe de connexió permanent amb els seus col·laboradors més llunyans. Per posar dos exemples em centraré en l'amic Rafael Font i Farran que des de París enviava les seves cròniques les quals ens oferien diferents visions de la capital francesa, explicades per un sitgetà que era un veterà del setmanari. L'altre exemple el trobem en la recordada Ramona T., muller dels prestigiós periodista sitgetà, en Josep Maria Massip i Izabal, que residien a Washington DC i des d'allà delectava als lectors amb les seves interessants cròniques procedents dels Estats Units d'Amèrica, poca broma.       

    Trobaríem molts més col·laboradors, dispersos pel món, que en determinats moments de la llarga trajectòria del setmanari, han fet arribar relats diferents, els quals han permès conèixer costums i maneres de fer i d'ésser de la gent i de llocs tan complexos com singulars, però molt apartats d'aquesta redacció.

    Tampoc  cal anar tan lluny, els nostres veïns més propers, la gent de Sant Pere de Ribes, sempre han mantingut uns nexes de col·laboració amb el diari. El recordat Josep M. Soler, net del fundador, quan s’esqueia despenjava el telèfon i establia connexió amb Ribes i es pot dir que a peu de carrer del Pi obtenia la informació que permetia conèixer el que tramaven els ribetans. Fins que un jove corresponsal, en Magí Fortuny i Poch, va establir contacte permanent entre el seu poble d’adopció, Ribes i Sitges, que és també el poble de la seva mare Eusèbia Poch. Qui ho hauria de dir que en Magí, el jove sitgetà amb inquietuds periodístiques, que als 4 anys es va establir a Ribes, poble del seu pare, es convertiria en l'actual director del setmanari.

      Tot això passava sota un únic enunciat, l'Eco de Sitges. Un nom que ho diu tot, però que necessitava expandir-se, fins que troba la formula d'una capçalera compartida, l'Eco de Ribes. Aquesta amb la portada i contraportada  exclusiva de temàtica ribetana i en el interior unes pàgines  que n’amplien la informació . Que no és poca cosa, ja que l'Eco de Ribes fins i tot disposa d'un Consell Assessor format per: Miquel Muç Vall i Soler, Manel Milà i Vidal, Joan Pasqual i Olivella, Clara Sistané i Caldés i Carme Bernet i Casas. 

     Recordo amb simpatia al recordat amic Manel Ferrer Hill, el qual va aportar a aquestes pàgines unes interesants  col·laboracions que van contribuir a donar a conèixer molts detalls de la vida sitgetana d'antany i dels seus protagonistes. Signava la seva columna amb la simplicitat del seu nom,  ell que era tan alt i gros, Manel. Una vegada li va voler donar internacionalitat al seu anecdotari al referir-se a una sublim temàtica russa i per tal d'adaptar-se al contingut de la mateixa, va signar de manera molt integradora: Manelof.

   A Rússia encara no hi hem arribat, però sí que l’Eco pretén apropar-se a la nombrosa comunitat anglesa que viu entre nosaltres, d'aquí en ve l’interès de la direcció per a que puguin llegir en la seva llengua les notícies més destacades del nostre poble i també poder ampliar el nombre de col·laboradors que s'expressin en aquest idioma. Una iniciativa que ha nascut entre una altra modernitat que tampoc s'hagués imaginat el fundador, la web del setmanari. Com aquesta secció que avui s'incorpora, promoguda entre la direcció  i el periodista Tim Parfitt.

    Al pas que anem no serà d'estranyar que arribem a veure aquells singulars venedors de premsa, cridar a viva veu i en plena plaça Picadilly Circus de Londres: L'Eco in English!, l’Eco in English!... Una fantasia del qui signa, però el que sí és una realitat que el setmanari ja arriba a Londres i a qualsevol lloc del món, només cal que hi hagi connexió a Internet. En el 1886 ningú s’hagués imaginat que l’Eco arribaria tan lluny. I espera’t. 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de marca del 2021)

    

 

  El llibre "Un Tomb per Casa" d'en Joan Yll  Martínez és una bona proposta  per conèixer o recordar el nostre paissatge urbà, festes, tradicions i costums. També a la nostra gent, així com el bategar del poble.

 La seva lectura us endinsarà en la vida quotidiana de la vila, tot revivint infinitat de records. No desaprofiteu l'ocasió, feu un tomb per casa. Hi trobareu moltes sorpreses, fins i tot molts de vosaltres  sou els protagonistes.

        

ELS LLAVIS VERMELLS

     

   Em satisfà molt que la meva col·laboració encapçali la pàgina on, al final d’aquesta, s’anuncien els nostres museus; les activitats que s’hi porten a terme, o simplement la informació amb la qual es fa publicitat d’aquest important patrimoni museístic que tenim a casa nostra.

    De tant en tant els seus responsables aporten a la pàgina la imatge d’uns portentosos i atractius llavis vermells. Obra de la qual n’és autor en Pere Stämpfli  i que s’exposa en la seva Fundació. Així que quan  a sota del meu article hi apareix aquesta singular vermelló  d’uns llavis potents i melosos, em fa l’afecte que fan petons a la meva escriptura i em sento afalagat.

    Per altra banda aquesta imatge  em recorda el costum que tenen les senyores de pintar-se els llavis, tot i que he notat que ara potser no ho fan amb la freqüència de fa uns anys. Quan elles sortien de casa ja amb els llavis pintats i a dintre la bossa de passeig, a més del pintallavis, portaven un mirallet per si s’esqueia haver de fer un retoc quan el color havia perdut intensitat o s’havia esgarrat el meticulós traç que havia perfilat la interessada.

     Diria que s’ha acabat matisant  aquella potent vermellor a la qual em referia i s’han decantat per escollir tonalitats més suaus que junt amb els “polvos” que es passen per la cara contribueix a enaltir la ja de per si elegància femenina. 

    I com que som aficionats a donar i a rebre petons, els oferts per una senyora amb els llavis pintats, deixa impregnat en la galta la silueta d’aquests i si s’escau  la seva vermellor. I com que no hi penses passeges aquest signe d’estima impregnat a la teva galta, fins que algú s’interessa per saber  qui t’ha fet un petò. 

   A qui li agradava empolainar-se, de manera que tot ressaltés, era a l’Antonieta Cartró, germana de l’Isidoro Cartró, la qual els seus llavis pintats de vermell cridaner, amb la cara amb moltes passades de “polvos” i amb tota la quincalla disposada per entre les parts més visibles, es va convertir en la icona d’una elegància  que ratllava l’extravagància. Així quan alguna persona es vesteix o es maquilla  d’una manera enfarfegada se li diu que sembla la Cartrona. 

     Pintallavis, maquillatges, colònies i perfums que tenen una amplia disposició en les perfumeries. Recordo la perfumeria de la Magdalena Costa, filla del qui va ser alcalde de Sitges, Josep Costa,  que en un reduït espai que disposava en el carrer Major, el seu establiment oferia les millors marques de cosmètica i perfumeria. Fins el punt que establiments reconeguts de Barcelona, moltes vegades no tenien determinat perfum, quan la Magdalena ja l’havia posat  a la venda. D’aquí que comptava amb una àmplia clientela,  gent del poble i  senyores de la colònia que acostumaven a comprar més perfums que colònies, sobretot aquelles que estaven al dia de les novetats.

     En aquell espai tan reduït s’hi congregava una nombrosa clientela, que era atesa per aquelles eficients dependentes, com les germanes Farreras, amb un record especial per la seva mare, la Sra. Antonia, que sempre lluïa un ben disposat monyo d’un fi i abundant cabell blanc. Dependentes les quals arribaven a ajuntar-se dos o tres a més de la germana de la propietària, la Paquita Costa i la filla d’aquesta que també portava el mateix nom i  estava casada amb en Josep Maria Coll, el qual compartia activitat amb  el seu sogre, en Rafael Guinart, en el laboratori fotogràfic del costat mateix de la perfumeria. I no em voldria deixar a l’Adelina, germana d’en Guinart, que era l’eficient proveïdora de l’avituallament  familiar. 

    Del carrer Major es van traslladar al de Sant Francesc, amb la Paquita Guinart, la seva filla Marta i la filla d’aquesta.

    A poca distància del primer establiment, també hi havia la perfumeria de l’Araceli, la muller d’en Genís Muntané i la filla del matrimoni. Un espai també reduït, en el Cap de la Vila. Curiosament al seu costat existia un altre establiment fotogràfic que regentava el fill de la farmàcia  Ferret.

   I al començament del carrer Sant Francesc, la perfumeria de la família Soler Milà, popularment coneguda per can Pascaret. Amb el recordat Jaume, un apassionat de la música i del Barça, que organitzava partits d’un contra un, entre les estretors de la perfumeria, fent servir de pilota la pera de goma que portaven aquelles ampolletes xates de colònia amb polvoritzador. L’olor de suat que podien desprendre els dos jugadors, en aquells vibrants partits, quedava disimulat per l’intens flaire de perfúms  impragnats en l’ambient. 

    Un raconet de Sitges on hi predominaven les bones olors que s’avenien amb els costums de perfumar-se i de pintar-se els llavis. Els de color vermell eren els que es feien notar més. Com aquests que tot sovint realcen aquest peu de pàgina i que a mi tan m’agrada que posin el colofó al meu article. Ve a ser com la reveladora  marca que deixa, a la galta, un petó sorgit de l’afecte que et dispensa la persona que

LES DONES DE CASA NOSTRA

   Aquest dilluns vam celebrar el dia Internacional de la Dona, sortosament en un context d’igualtat que es desmarca dels temps quan s’havien mogut en inferioritat de condicions. Amb tot, les sitgetanes sempre han tingut un protagonisme destacat en la nostra societat, que ha sobresortit en molts aspectes.

   Tanmateix no tot va relacionat amb els costums predominants, en uns anys quan  ara ens sembla desposseïts de tota lògica, en aquell temps s’avenia a una normalitat absoluta. Començant amb que moltes parelles de joves  quan es casaven anaven a viure amb els sogres, sigui amb el pares d’ella o amb els d’ell. Només aquest detall ens proporciona un exemple de submissió on els resultats de la convivència depenia de la manera d’ésser de tots plegats. De que hi hagués bona harmonia entre ells quasi sempre hi tenia molt a veure la jove que entrava a la casa, la qual havia de mostrar molta mà esquerra quan s’esqueia haver de trampejar tensions, que ja de normal sorgeixen en el conviure del dia a dia.  Quants plors no es van haver d’empassar aquelles noies i dissimular davant la presència del marit per tal de que no es produís un malestar difícil  de gestionar.  

    En aquelles circumstàncies, la sogra i la jove es repartien les tasques de la casa. La nouvinguda, que ja arribava alliçonada per la seva mare en quant, en deien, saber portar una casa, acabava d’aprendre a cuinar i més d’una vegada superava les bones arts culinàries de la mestra que tenia a prop. Desprès d’haver rentat els plats de dinar,  s’asseien les dues a sargir mitjons i a repassar la roba que prèviament havien rentat. En una rutina que començava de bon matí, quan escombraven el seu tros de carrer, anaven a comprar la llet i el pa, i s’apropaven fins a la plaça.

     Una rutina que malmetia moltes aspiracions, perquè aquelles sitgetanes havien perdut l’oportunitat de haver pogut cursar estudis i que coincidia amb un altre equivoc, quan es considerava que la dona estava predestinada a casar-se, a tenir fills i a tenir cura d’aquests, de l’espòs i de la casa. No obstant no tot girava a l’entorn d’aquesta “norma”, perquè també és cert que en aquells temps poques economies familiars eren prou folgades com per poder sufragar una carrera universitària, fos noia o noi el destinatari. Així que ja els hi estava bé preparar-les per administrar la casa. Perquè quantes economies no han crescut gràcies als dots de bones administradores que han portat a terme les dones? Quan moltes vegades, també gràcies a elles, s’ha salvat la nau del naufragi.

    De tots és conegut la definició que aglutina no pocs aspectes, quan es diu: “casat casa vol”. De quan em refereixo quasi bé ningú es podia permetre comprar-se un habitatge  i potser ni tan sols poder anar de lloguer, d’aquí que una solució era anar a viure a casa dels pares. Aquesta convivència conjunta propiciava que la mainada, nascuda del jove matrimoni, tingués una relació més estreta amb els avis i que aquests, arribada l’hora, morien en la mateixa casa on havien nascut.

    La gran majoria d’aquelles sitgetanes no havien cursat estudis superiors, però s’havien enriquit de les ensenyances que els hi propiciava la vida i el sitgetanisme, que també refiava d’elles per a que la vila fos més distingida. Dones que emblanquinaven les seves cases i desprès guardaven permanentment  la galleda de la calç darrera la porta del cancell i quan observaven una refregada a la façana de seguida s’afanyaven a recórrer a l’escombreta. Que han posat flors als balcons i les han recollit per a donar continuïtat al Ram de tot l’Any, que elles mateixes van instaurar per homenatjar la memòria de Santiago Rusiñol. Dones que durant la resta dels dies van cosir sabates i jaquetes de pell. I algunes van esdevenir modistes, com les recordades Elvira Albors, que també va mostrar les seves aptituds  d’artista, i la Glòria Argenté, que fa poc que ens han deixat. 

      Dones emprenedores que igual tenien cura d’uns ben assortits galliners, o anaven a l’hort i cavaven la terra com un home. Altres s’havien abraçat a l’art, les lletres. I dones tan senzilles i populars com la Paquita, que estiu i hivern anava amb faldilles i mitjons curts, eficient enllaç de can Muiño. També la  Maria Capdet, filla de l’Enric de les cadires.  La “Nitus”,  col·laboradora de la Toia que sempre assentava l’haver entès  on s’havia de fer una costura, amb aquell “tupetu, tupetu”, que evidenciava la seva eficiència. Sitgetanes que deixaven al descobert les seves més genuïnes genialitats, però que també eren unes pencaires. Sense totes elles, aquest Sitges no hauria mamat de les virtuts que han esdevingut un exemple d’estima al poble. I que avui també elles coordinen i col·laboren en aquestes pàgines del setmanari. I inclús el dia a dia de la vila està, per primera vegada en la història local, en mans d’una alcaldessa.

   En honor a les sitgetanes  d’ahir i a les d’avui, com a les dones que, amb les seves famílies, han vingut a viure entre nosaltres,  a totes elles la meva més sincera admiració i afecte.

                                                                 J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de març del 2021)

   

VOLIA PARLAR DE COLÒNIES I PERFUMS

     Quan era un nen, quasi en la prehistòria de la meva memòria, abans de sortir de casa, la meva mare em pentinava i em sembla que mai no ho havia fet en sec, sinó que oprimia l’ampolleta de plàstic de la colònia a granel  i d’aquesta s’escampaven un rajolins que penetraven per entre els cabells. D’aquesta manera el pentinat quedava  més homogeni i la bona olor que desprenia era sinònim de net. Després, quan ja erets autosuficient per pentinar-te sol, que anava coincidint amb l’edat de presumir, els cabells et començaven a portar de corcoll, mai quedaves prou satisfet de com et quedava, potser perquè et pentinaves en sec. Llavors la colònia l’acostumàvem  a refregar per la cara, perquè ens havien explicat que era contraproduent fer-ho pels cabells, doncs sembla ser que l’alcohol que porta diuen que crema les arrels

    I van venir preocupacions més greus, com quan vas començar a percebre que et queien molts cabells, aquesta caiguda era l’anunci de la tragèdia  que havia de venir. Les entrades es feien ja perceptibles a cada  costat, per a la teva desesperació i per la part de darrera sobresortia la cada vegada més visible  coroneta per on es clarejava la closca. Els amics  més “punyetetes”  t’avisaven de la situació , com si tu no ho sabessis  prou, quan et deien: “se’t veu el cartró”. Que per cert aquesta coroneta se la feien, voluntàriament, els sacerdots, com si vestir la sotana no fos suficient per identificar-los com a servidors de Nostre Senyor. Tornant al que anàvem, deia que observaves com cada dia les entrades i la coroneta s’anaven expandint. Ja només calia confiar en la solució que oferien les locions, abastament anunciades per les seves efectives propietats,  de fer créixer els cabells. Recordo una amb la qual et sortien pèls per tot arreu menys en el cap, on eren tan necessaris. No hi va haver res a fer, la que en aquella edat consideràvem una tragèdia personal es consolidava,  per a desesperació quan veies que les entrades s’ajuntaven  amb la ja desmesurada coroneta, i cada cop et quedava la ratlla del mig més ample. Va coincidir quan les ganes de presumir, per  sort, ja s’havien afeblit,  perquè ja t`havia passat l’edat i els objectius s’havien complert. I ara que et  podries fer una generosa passada de colònia per la cara i per la closca, resulta que és poc recomanable perquè diuen que resseca la pell. No hi ha res millor que unes cremes per tal de donar elasticitat i alhora vitaminar aquesta pell i evitar la proliferació de les arrugues que és la preocupació que ha substituït a la pèrdua dels cabells. Total, tota la vida pendents de la bona imatge que ha de transmetre la cara, que si sempre s’ha dit que la cara és el mirall de l’ànima, hi podem afegir que, junt amb les cames, és la façana on  més s’acusa el pas dels anys. 

     I en aquells anys de joventut també va arribar el moment en què s’insinuava un incipient bigoti, el qual per una part et feia sentir home i per l’altra t’incomodava perquè el consideraves que  era pèl sobrer. Total, els pèls creixien pels llocs més inversemblants. Fins que van arribar que els de la cara es feia necessari afaitar, era l’època de la “Filomàtic” la que segons l’humorista que l’anunciava produïa un agradable “gustirrinin”. Als més grans veies que els afaitaven a les barberies, on el barber esgrimia una gran navalla que feia lliscar per sobre la frondosa ensabonada.                      

   Jo que tot sovint entrava a la barberia de l’Eduard Roca per parlar de segells, coincidia amb que el barber estava afaitant, amb el seu client assegut immòbil i pendent de la direcció que agafava la fulla de la navalla i del pols del professional. Aquest tot d’una quedava paralitzat, amb aquella temorosa eina repenjada sobre la bromera blanca i la pell, només per a guaitar al carrer simplement  per badar. Una aturada que es deuria fer eterna pel qui esperava poder veure acabada la feina quan més aviat millor. Al final s’esqueia una passada d’aquella popular loció de “Floid” que  retornava la frescor a la cara que, lliure de pèls semblava, només ho semblava, que t’havies rejovenit. Les ganes.

   Fins que va arribar un moment en què es va posar de moda, entre els joves, afaitar-se completament el cap, desprès de tan patiment quan veies que quedaves pelat, ara resulta que si el terrat ha quedat despoblat, vas a la moda. Ja dic jo que moltes vegades es pateix sense raó de causa. 

    Arribo fins aquí i m’adono que ja no em queda espai per poder referir-me al tema que havia escrit en l’enunciat de l’article: “Colònies i  perfums”. Així que he cregut oportú  afegir-hi un detall aclaridor: “Volia parlar de colònies i perfums”. Com deien els humoristes que conduïen un programa televisiu:“Hasta la próxima semana que volveremos a hablar del gobierno”. No, i ara!, ja me’n guardaré prou, perquè és un tema molt pelut, del que s’escau dir: “demà m’afaitaràs”. 

    La propera setmana seguirem parlant de nosaltres, dels nostres costums, que és més positiu i relaxant.

      

                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de marca del 2021)