TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

COSES DE CASA

   Les coses i la gent de casa nostra aconsegueixen una influència que va en consonància amb les preferències de cadascú. Parlar, en aquest cas, escriure del present de Sitges és moure’ns entre una temàtica tan diversa, on l’actualitat segueix important no tan sols a tots els convilatans, sinó també a totes aquelles persones, en són moltes, que se senten atretes per totes les singularitats de la Vila. Gent que ve tot sovint a passejar i aprofita per recrear-se i gaudir dels esdeveniments i d’aquesta oferta cultural tan variada com interessant. Ho demostra el nombre de visitants, més de 20.000, que han passat pel Cau Ferrat i Maricel des de la nova singladura.

    Les noves tecnologies ofereixen i faciliten el poder  estar informats, en tot moment, del que, en aquest cas concret, té lloc a la Vila. I aquest interès es recrea, com he dit, amb l’actualitat del dia a dia i també per saber més del passat. Els nostres museus exposen l’evolució d’una Vila, la projecció de la qual, ja va interessar a artistes i personalitats del món de la cultura. Entre les curiositats, s’exposa en l’espai fronterer que separa el Cau ferrat del Maricel, l’anell que es va trobar enterrat entre la terra del Sitges d’abans, a recer dels fonaments del Palau. Un petit i valuós  testimoni del Sitges del passat.

     Entre aquest ahir i avui, la història del nostre poble s’adequa a totes les situacions que han estat comunes i sobretot a aquesta identitat  tan particular en un poble que marca diferències.

   De les moltes persones que, tot i no haver nascut aquí, han tingut una predilecció especial, destaca la influència d’un amic que ha aportat molts neguits i passió per les coses del Sitges d’abans. En Marcel Maluquer i Barceló, que ens acaba de deixar, va arribar a Sitges de jovenet de la ma dels seus pares. El pare va venir com a director, gerent... d’un espai recreatiu anomenat Oasis Parc, ubicat en uns terrenys de davant de la piscina, amb uns frontons i un reclam molt singular, per a la mainada,  poder passejar amb uns  burrets pel recinte. D’aquest entreteniment en tenia cura l’Enric Ballester  que l’anomenaven en Pocholo . Que desprès va passar a ser porter del local de la piscina i barman.

    El pare d’en Marcel tenia també un local a la platja Sant Sebastià, potser on el Sr. Esteve, en Mamita va tenir després un bar. El Sr. Maluquer  els deixava una part del local als Iberos del Jazz, que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, per a que poguessin assajar. Aleshores en Marcel era un xicot molt jove a qui li agradava la música i s’ho passava d’allò més bé en aquells assajos de l’orquestra amb la interpretació dels ballables del moment. Aquells moments viscuts li van quedar gravats a la memòria i tot sovint en feia referència.

   En aquelles estades a Sitges es va aficionar als cotxes antics i a totes les rareses  d’èpoques passades. Així, els diumenges, es passejava per damunt el passeig amb una bicicleta molt singular, amb una roda molt alta a la part de davant i una altra de més petita al darrera. Ell quedava enlairat i oferia una perspectiva d’un Sitges antic. Era una bicicleta igual que l’exposada a l’entrada del museu Romàntic, sembla ser que el fons del museus en té inventariades dues, una d’elles va ser donada pel Sr. Joan Gené i Recasens de cal Carreter. I ara als fills els agradaria saber, amb exactitud, quina és la del seu pare.

     Entre aquestes en Marcel es va aficionar als cotxes antics i era un clàssic  en la prova del Ral·li de cotxes d’època Barcelona – Sitges. La seva indumentària era sempre la mateixa: gavardina de l’època i gorra a l’estil Sherloch Holmes. Un cotxe que un dia, durant una visita a la província de Sòria, a l’entrar en el local del poble, el nom del qual no recordo, vam veure reflectit en un pasquí emmarcat, amb una nota que feia referència al seu propietari, en Marcel Maluquer, amb motiu d’una adhesió del poble als amics dels cotxes antics. Va seu una coincidència que em va satisfer molt per la troballa en si i per l’amistat amb el propietari del cotxe en qüestió.

    En Marcel ens ha deixat  a les portes d’una nova edició del Ral·li, ell que era un apassionat i conservador de les coses antigues. Just ara quan les tecnologies més avançades de la telefonia s’han reunit, un any més, a Barcelona amb un èxit de participació i novetats que ens deixen meravellats. Ell que va viure de prop els començaments dels Iberos del Jazz, quan la seva cantant, la Beatriu Álvarez, es valia d’aquells embuts tan peculiars que van ser els predecessors dels micròfons. I que per no haver-hi, no estava a l’abast de tothom poder fer gravacions.

     Aquesta manca de tecnologia era suplantada  per l’enginy de la gent. El mateix Magí es valia de la capacitat de captació i retentiva que tenia en Quimet Bielsa. El qual, abans de fer de cambrer al Prado es va dedicar a l’ofici de recader, com la seva família. Cada vegada que l’Almiñana necessitava determinades partitures de ballables, requeria la presència d’en Quimet i, sense més preparació, li tatarejava la melodia de la cançó i després d’un parell de vegades li feia repetir i de seguida es quedava amb la melodia. Sense cap altra referència es dirigia a la casa Beethoven i allà a la servicial Sra. Antonia li cantava la melodia i la gent de la casa que l’escoltaven  de seguida li treien, d’aquelles grosses carpetes, les partitures del ballable que sol·licitava. Fins i tot algunes vegades havien complimentat al recader amb el testimoni sonor que l’empleat li dedicava al piano que hi ha en l’estreta botiga adossada al Palau de la Virreina de les  Rambles.

        Són les coses de casa de les quals n’han tingut i en tenen cura, la nostra gent. En Marcel Maluquer era un conservador i entusiasta de les coses antigues. I a alguns de nosaltres, com un servidor, ens agrada donar tombs per un  Sitges íntim i portar fins aquestes pàgines fets, protagonistes i detalls de tots els temps.     

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2015 )