VOLIA PARLAR DE COLÒNIES I PERFUMS

     Quan era un nen, quasi en la prehistòria de la meva memòria, abans de sortir de casa, la meva mare em pentinava i em sembla que mai no ho havia fet en sec, sinó que oprimia l’ampolleta de plàstic de la colònia a granel  i d’aquesta s’escampaven un rajolins que penetraven per entre els cabells. D’aquesta manera el pentinat quedava  més homogeni i la bona olor que desprenia era sinònim de net. Després, quan ja erets autosuficient per pentinar-te sol, que anava coincidint amb l’edat de presumir, els cabells et començaven a portar de corcoll, mai quedaves prou satisfet de com et quedava, potser perquè et pentinaves en sec. Llavors la colònia l’acostumàvem  a refregar per la cara, perquè ens havien explicat que era contraproduent fer-ho pels cabells, doncs sembla ser que l’alcohol que porta diuen que crema les arrels

    I van venir preocupacions més greus, com quan vas començar a percebre que et queien molts cabells, aquesta caiguda era l’anunci de la tragèdia  que havia de venir. Les entrades es feien ja perceptibles a cada  costat, per a la teva desesperació i per la part de darrera sobresortia la cada vegada més visible  coroneta per on es clarejava la closca. Els amics  més “punyetetes”  t’avisaven de la situació , com si tu no ho sabessis  prou, quan et deien: “se’t veu el cartró”. Que per cert aquesta coroneta se la feien, voluntàriament, els sacerdots, com si vestir la sotana no fos suficient per identificar-los com a servidors de Nostre Senyor. Tornant al que anàvem, deia que observaves com cada dia les entrades i la coroneta s’anaven expandint. Ja només calia confiar en la solució que oferien les locions, abastament anunciades per les seves efectives propietats,  de fer créixer els cabells. Recordo una amb la qual et sortien pèls per tot arreu menys en el cap, on eren tan necessaris. No hi va haver res a fer, la que en aquella edat consideràvem una tragèdia personal es consolidava,  per a desesperació quan veies que les entrades s’ajuntaven  amb la ja desmesurada coroneta, i cada cop et quedava la ratlla del mig més ample. Va coincidir quan les ganes de presumir, per  sort, ja s’havien afeblit,  perquè ja t`havia passat l’edat i els objectius s’havien complert. I ara que et  podries fer una generosa passada de colònia per la cara i per la closca, resulta que és poc recomanable perquè diuen que resseca la pell. No hi ha res millor que unes cremes per tal de donar elasticitat i alhora vitaminar aquesta pell i evitar la proliferació de les arrugues que és la preocupació que ha substituït a la pèrdua dels cabells. Total, tota la vida pendents de la bona imatge que ha de transmetre la cara, que si sempre s’ha dit que la cara és el mirall de l’ànima, hi podem afegir que, junt amb les cames, és la façana on  més s’acusa el pas dels anys. 

     I en aquells anys de joventut també va arribar el moment en què s’insinuava un incipient bigoti, el qual per una part et feia sentir home i per l’altra t’incomodava perquè el consideraves que  era pèl sobrer. Total, els pèls creixien pels llocs més inversemblants. Fins que van arribar que els de la cara es feia necessari afaitar, era l’època de la “Filomàtic” la que segons l’humorista que l’anunciava produïa un agradable “gustirrinin”. Als més grans veies que els afaitaven a les barberies, on el barber esgrimia una gran navalla que feia lliscar per sobre la frondosa ensabonada.                      

   Jo que tot sovint entrava a la barberia de l’Eduard Roca per parlar de segells, coincidia amb que el barber estava afaitant, amb el seu client assegut immòbil i pendent de la direcció que agafava la fulla de la navalla i del pols del professional. Aquest tot d’una quedava paralitzat, amb aquella temorosa eina repenjada sobre la bromera blanca i la pell, només per a guaitar al carrer simplement  per badar. Una aturada que es deuria fer eterna pel qui esperava poder veure acabada la feina quan més aviat millor. Al final s’esqueia una passada d’aquella popular loció de “Floid” que  retornava la frescor a la cara que, lliure de pèls semblava, només ho semblava, que t’havies rejovenit. Les ganes.

   Fins que va arribar un moment en què es va posar de moda, entre els joves, afaitar-se completament el cap, desprès de tan patiment quan veies que quedaves pelat, ara resulta que si el terrat ha quedat despoblat, vas a la moda. Ja dic jo que moltes vegades es pateix sense raó de causa. 

    Arribo fins aquí i m’adono que ja no em queda espai per poder referir-me al tema que havia escrit en l’enunciat de l’article: “Colònies i  perfums”. Així que he cregut oportú  afegir-hi un detall aclaridor: “Volia parlar de colònies i perfums”. Com deien els humoristes que conduïen un programa televisiu:“Hasta la próxima semana que volveremos a hablar del gobierno”. No, i ara!, ja me’n guardaré prou, perquè és un tema molt pelut, del que s’escau dir: “demà m’afaitaràs”. 

    La propera setmana seguirem parlant de nosaltres, dels nostres costums, que és més positiu i relaxant.

      

                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de marca del 2021)