El nostre Passeig és el mirador privilegiat, des d’on al mateix temps en què les mirades queden anestesiades davant d’un paisatge extraordinari que convida a caminar a qualsevol hora del dia. Els més matiners ens podem obsequiar amb l’espectacle que ofereix el naixement d’un nou dia, amb unes sortides de sol que dona la sensació com si aquest durant la nit jeies darrera la punta Ferrosa i es despertés lleganyós i mandrós, fins que a poc a poc s’aixeca i tenyeix d’or les platges, les mateixes que en el seu moment van inspirar un encertat eslògan: “Sitges Platja d’Or”.
Una sortida de sol que ha estat un referent en els costums de la gent de la pagesia i dels pescadors. Aquests últims, desprès d’hores trafegant a plena nit, quan es començava a fer de dia, els motors de les barques el saludaven amb els seus espetecs, mentre s’apropaven a la platja. Al mateix temps que la gent de pagès començaven el seu horari laboral que anava de sol a sol, des de que sortia fins que es ponia. No els calia portar el rellotge, doncs només se’l posaven els dies de festa. Tenien unes referències que no els fallava, així quan aquest acariciava o ombrejava un determinat espai de la vinya sabien l’hora que era.
La gent de casa nostra ha matinat, un exemple el tenim quan els carros que, carregats de verdures, enfilaven el camí de la plaça i el seu pas desbaratava el silenci. On tampoc hi calia el despertador, la seva presència es produïa amb una puntualitat meticulosa, quan el sol començava a despuntar. Entre uns i altres es feia evident el modest pas d’un burret el qual, sense fer tant soroll, també arribava al seu destí, era el burret de la Quimeta que venia de Puigmoltó. Ella mateixa, ben abrigada, anava asseguda al costat del qui comandava el petit carro. Per tot plegat, tothom sabia, sense necessitat de guaitar a la finestra, que la Quimeta feia via cap a la plaça.
Encara era fosca nit quan hi havia treballadors de la fàbrica de Vallcarca que enfilaven la carretera de les Costes asseguts damunt de la bicicleta, com el Sr. Villarroya que anava i venia de Vallcarca amb bicicleta o caminant per la via del tren.
Els qui també matinaven molt eren els venedors de premsa. Sempre he tingut una especial admiració per aquesta gent que treballen tots els dies de l’any a excepció de només un parell. Quan passava el primer tren ja eren a l’estació per a recollir els diaris que venien de Barcelona i al mateix temps tornar aquells que els hi havien sobrat. Es tractava de no perdre temps, a fi de tenir-los disposats també a primera hora, quan ja hi havia clients que els esperaven que arribessin a la porta del quiosc i com aquell que diu els hi prenien de les mans.
En Jornet estava casat amb la Beatriu Álvarez, una de les sis filles del carter Isidre Álvarez i de la Pilar Escoin. D’aquí que la veu popular les coneixes per les carteres. Ella i la seva germana Maria Lluïsa havien estat fundadores de “Los Iberos del Jazz”, com fa poc vaig explicar en aquesta mateixa secció. En Josep Maria havia començat a vendre novel·les de petit format els dies de festa, que era quan el seu ofici li permetia. Fins que es va dedicar de ple i va arribar a tenir tres quioscs. Un a la pujada de l’Ajuntament del qual en tenia cura el seu fill Roman, un altre al carrer Sant Francesc on hi era ell i també hi va treballar uns quants anys l’Agustí Carbonell i el tercer estava situat a la variant de la carretera, davant de la Creu Roja, amb la Vinyet Carreró darrera el taulell.
El quiosquer havia nascut a la Torre de l’Espanyol i, com tants altres, el nostre poble el va captivar i aquets atractiu es va materialitzar amb la seva gran afició per la fotografia, quan aquesta encara era en blanc i negre. Recordo que tots els aficionats a aquest art es sentien atrets pel cel blau i pel gruix d’uns núvols blancs. El contrast es reflectia en la fotografia i el resultat era molt atractiu. Si més no fotografiar una sortida de sol, o una posta, amb aquelles màquines poc sofisticades, no era fàcil perquè és tracta d’un contrallum rabiós. El juliol del 2020, editat per l’Ajuntament, es va publicar el llibre d’en Josep M. Jornet: “Recull fotogràfic 1950-2007”, que havia d’haver sortit el 2019 coincidint amb el 10e aniversari de la seva mort.
Des de que surt el sol fins que es pon a la vila passen moltes coses. La primera, aquesta sortida que se’ns presenta envoltada d’una bellesa extraordinària i que no té cap cost afegit, sinó que està inclòs en l’import de la que anomenem, “contribució”. Contemplar el naixement d’un nou dia és un privilegi reservat a la gent matinera. Aprofitant l’oportunitat que m’ho ofereixen les pàgines de l’Eco, apunto aquesta notícia la qual -per la seva normalitat- no se’n fan ressò els diaris que coincideixen també amb la seva sortida al carrer. La gent paga per venir a Sitges, nosaltres que ja hi som ho hem d’aprofitar, gaudint d’aquests detalls impagables que ja són protagonistes des de bon matí.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada