EL PORRÓ

        Sempre desperta passions, degustar amb deliri el vi, ja fos de les botes dels cellers, de les bodegues i actualment dels locals destinats a la degustació. Mentre si abans es pot dir que era un costum dels homes, perquè estava una mica mal vist que les dones anessin, el que se’n deia,  a fer un gotet de vi. Actualment no hi ha distincions, entre home i dona, per trobar-se i fer un vinet, fins el punt que s’ha convertit en una mena d’acte social, una àgora de la conversa i del maridatge summament participatiu.

    Durant força temps, en les interioritats de les cases, el vi s’acostumava a servir amb porró. I s’acompanyava de l’art de beure, perquè cada bevedor tenia els seus costums. Començant per la preferència pel que fa al forat per on raja. Els havia que preferien que el rajolí fos finet i altres que rages força...

   Beure en porró era tota una correlació de factors, perquè un cop aconseguit el rajolí desitjat, entraven en joc les arts del bevedor, doncs els havia que els hi agradava aixecar-lo ben alt i fins i tot dominaven tant la caiguda, que deixaven que mig rajolí mullés la part superior del llavi abans d’anar a parar a la boca. Altres mentre bevien xerricaven, tot torçant els  llavis, i el sorollet que feien anava compassat amb la caiguda del rajolí. El que costa és dominar l’última gota que cau, quan volem aterrar el porró, s’ha d’anar molt en compte que aquesta no caigui a damunt de la pitrera. Curiosament com les senyores no eren gaire de vi els qui l’enlairaven més eren els homes de la casa, els quals sempre tenien algú que restava amatent a l’enlairament i si aquest es prolongava massa,  si hi havia confiança, sempre s’escoltava un prou! Amb la intenció de regular el temps o perquè qui ho deia estava impacient per agafar el relleu.  

     Quan s’acabava de menjar i el porró quedava immobilitzat, opcionalment es tapava el broc del rajolí amb una paperina estreta de paper per a que les mosques no l’assetgessin. També es tenia molt en compte quan s’aterrava aquest a damunt la taula, perquè el broc del rajolí no apuntés a  cap comensal. Sembla estrany que, del contrari, aquest detall molestava a qui es sentia assenyalat pel broc.

     Els darrers proveïdors de porrons, cantis, cassoles de fang... van ser la família Juncosa que tenien la botiga al carrer Major, entre la de queviures dels Curtiada i la casa de l’Isidoro Cartró. 

    El porró el podien tenir disponible en molts llocs, però on no hi va faltar mai va ser en les cases de pagès i en la dels pescadors. Aquest últims fins i tot se l’emportaven a la barca. Per uns i altres el porró damunt la taula servia, quan arribava una visita, per convidar-la a fer un traguet. Convidada que poques vegades era refusada i no només això, sinó que el convidat s’hi recreava. 

    En aquest fotografia veiem com soleja l’amic Antoni Planas i Mateu, amb una posició elegant i un estil que imita als clàssics. Amb un entorn mariner, el qual tan li agrada freqüentar, sent una aficionat a les barques de vela llatina. On moltes vegades he estat convidat a acompanyar-lo a fer un tomb per la costa. Sortint del port ajudats pel motor i quan ens trobem a fora, en Toni, si bufa el vent, desplega la vela. Quina sensació més bonica deixar que el vent empenyi la barca,  sense el soroll  del motor, només amb el remor de les ones del mar que s’esclafen  contra el seu costellam  i el xiulet somort de l’aire que juga a inflar la vela.

   Un vegada al port, un bon trago del porró s’agraeix. Trobo a faltar, però, el ranxo que els pescadors preparaven a damunt de l’embarcació. En Toni prefereix menjar-se’l assegut a la taula de casa seva. Condimentat per la seva esposa, la Teresa Wilkens, seguint les receptes dels pescadors  d’antany. Que ella, que és holandesa, tan bé sap condimentar. I que un cop desvetllat el  secret de cada menjada, sembla ser que la gràcia  rau en la “picadeta” del suquet. Però sobretot és important tenir bona gana; i si aquesta es sobrepassa, s’escau  referir-se a allò que diem: et menjaries Sant Telm i la barca.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de marca del 2024)

ELS LLAVIS VERMELLS

     

   Em satisfà molt que la meva col·laboració encapçali la pàgina on, al final d’aquesta, s’anuncien els nostres museus; les activitats que s’hi porten a terme, o simplement la informació amb la qual es fa publicitat d’aquest important patrimoni museístic que tenim a casa nostra.

    De tant en tant els seus responsables aporten a la pàgina la imatge d’uns portentosos i atractius llavis vermells. Obra de la qual n’és autor en Pere Stämpfli  i que s’exposa en la seva Fundació. Així que quan  a sota del meu article hi apareix aquesta singular vermelló  d’uns llavis potents i melosos, em fa l’afecte que fan petons a la meva escriptura i em sento afalagat.

    Per altra banda aquesta imatge  em recorda el costum que tenen les senyores de pintar-se els llavis, tot i que he notat que ara potser no ho fan amb la freqüència de fa uns anys. Quan elles sortien de casa ja amb els llavis pintats i a dintre la bossa de passeig, a més del pintallavis, portaven un mirallet per si s’esqueia haver de fer un retoc quan el color havia perdut intensitat o s’havia esgarrat el meticulós traç que havia perfilat la interessada.

     Diria que s’ha acabat matisant  aquella potent vermellor a la qual em referia i s’han decantat per escollir tonalitats més suaus que junt amb els “polvos” que es passen per la cara contribueix a enaltir la ja de per si elegància femenina. 

    I com que som aficionats a donar i a rebre petons, els oferts per una senyora amb els llavis pintats, deixa impregnat en la galta la silueta d’aquests i si s’escau  la seva vermellor. I com que no hi penses passeges aquest signe d’estima impregnat a la teva galta, fins que algú s’interessa per saber  qui t’ha fet un petò. 

   A qui li agradava empolainar-se, de manera que tot ressaltés, era a l’Antonieta Cartró, germana de l’Isidoro Cartró, la qual els seus llavis pintats de vermell cridaner, amb la cara amb moltes passades de “polvos” i amb tota la quincalla disposada per entre les parts més visibles, es va convertir en la icona d’una elegància  que ratllava l’extravagància. Així quan alguna persona es vesteix o es maquilla  d’una manera enfarfegada se li diu que sembla la Cartrona. 

     Pintallavis, maquillatges, colònies i perfums que tenen una amplia disposició en les perfumeries. Recordo la perfumeria de la Magdalena Costa, filla del qui va ser alcalde de Sitges, Josep Costa,  que en un reduït espai que disposava en el carrer Major, el seu establiment oferia les millors marques de cosmètica i perfumeria. Fins el punt que establiments reconeguts de Barcelona, moltes vegades no tenien determinat perfum, quan la Magdalena ja l’havia posat  a la venda. D’aquí que comptava amb una àmplia clientela,  gent del poble i  senyores de la colònia que acostumaven a comprar més perfums que colònies, sobretot aquelles que estaven al dia de les novetats.

     En aquell espai tan reduït s’hi congregava una nombrosa clientela, que era atesa per aquelles eficients dependentes, com les germanes Farreras, amb un record especial per la seva mare, la Sra. Antonia, que sempre lluïa un ben disposat monyo d’un fi i abundant cabell blanc. Dependentes les quals arribaven a ajuntar-se dos o tres a més de la germana de la propietària, la Paquita Costa i la filla d’aquesta que també portava el mateix nom i  estava casada amb en Josep Maria Coll, el qual compartia activitat amb  el seu sogre, en Rafael Guinart, en el laboratori fotogràfic del costat mateix de la perfumeria. I no em voldria deixar a l’Adelina, germana d’en Guinart, que era l’eficient proveïdora de l’avituallament  familiar. 

    Del carrer Major es van traslladar al de Sant Francesc, amb la Paquita Guinart, la seva filla Marta i la filla d’aquesta.

    A poca distància del primer establiment, també hi havia la perfumeria de l’Araceli, la muller d’en Genís Muntané i la filla del matrimoni. Un espai també reduït, en el Cap de la Vila. Curiosament al seu costat existia un altre establiment fotogràfic que regentava el fill de la farmàcia  Ferret.

   I al començament del carrer Sant Francesc, la perfumeria de la família Soler Milà, popularment coneguda per can Pascaret. Amb el recordat Jaume, un apassionat de la música i del Barça, que organitzava partits d’un contra un, entre les estretors de la perfumeria, fent servir de pilota la pera de goma que portaven aquelles ampolletes xates de colònia amb polvoritzador. L’olor de suat que podien desprendre els dos jugadors, en aquells vibrants partits, quedava disimulat per l’intens flaire de perfúms  impragnats en l’ambient. 

    Un raconet de Sitges on hi predominaven les bones olors que s’avenien amb els costums de perfumar-se i de pintar-se els llavis. Els de color vermell eren els que es feien notar més. Com aquests que tot sovint realcen aquest peu de pàgina i que a mi tan m’agrada que posin el colofó al meu article. Ve a ser com la reveladora  marca que deixa, a la galta, un petó sorgit de l’afecte que et dispensa la persona que