VIGÍLIES DE SANT JOAN

   El meu oncle Joan tenia un hort al Fondac de Baix, davant mateix de la masia del Mas del Liri i els seus veïns més propers eren la família Arbonès, que hi posseïa la casa familiar i un hort bastant gran. Per raons de veïnatge, el meu oncle va entaular una bona amistat amb ells; admirava profundament la feina del pare de família, en Francesc Arbonès Plana, que era sabater i, a les hores lliures, es cuidava de la terra amb l’ajuda de la seva muller, la Joana Rubín.

Anys més tard, quan van començar a urbanitzar tot aquell sector, vaig dedicar un article a aquell indret, com un dels últims horts que encara es resistien a desaparèixer de l’entrada de Sitges venint per Sant Pere de Ribes, i del qual, fins poc abans de quedar arrasat per les màquines, el fill Manel encara en tenia cura.

D'aquella nissaga en recordem els altres germans: la Maria -que també es va avançar en el camí, treballava  a la corsetera, i en Ciscu, pintor de professió i geganter. Precisament ara fa poc ens ha deixat aquest darrer, marit de la Manoli Heredia.

   I així transcorria la vida, els dies es succeïen i ens portaven a festes on la tradició s'hi emmiralla. I una cosa són les vigílies i una altra el dia de la festa. Potser aquests dies previs són els que més neguits produeixen pel que fa als preparatius. Som a tocar de la revetlla de Sant Joan, la del dia més llarg i la nit més curta de l’any, una tradició que s’hi aboca amb tot el seu significat i simbolisme: la coca, els coets i les creences envoltades d’uns enigmes que només en aquesta nit es fan visibles. Per exemple es deia que, amb ferides que no hi havia manera que es curessin, si a les 12 de la nit es feia un petit i simple ritual acompanyat d’unes paraules concretes dirigides a Sant Joan Baptista, existeix el testimoni de gent que assegurava que la ferida se li havia curat...

   En aquell temps, jo era jovenet i la revetlla de Sant Joan la passaven a l’hort de l’oncle, el qual fins i tot disposava d’una petita caseta, que també limitava amb els dominis de la família Malivern. Aquesta no es podia equiparar, certament, a l’anhel que expressava el president Francesc Macià quan es referia a “la caseta i l’hortet” com a símbol de progrés per a la gent de Catalunya: l’hortet al qual em refereixo es podia considerar com a tal, però la caseta en qüestió era només un espai reduït on poder guardar les eines.

   Al costat del canyissar, que hi havia a cada hort, hi disposaven la taula on sopàvem i que s’il·luminava amb la resplendor lluminós que sortia d’un llum de carbur que penjava del marc de la porta de la susdita caseta. Quan acabàvem de sopar, la nostra pirotècnia més representativa de la revetlla eren les bengales, que  apropàvem i enceníem en la flama del llum de carbur. I aquella minsa cascada de guspires, espurnejant, de foc ens entusiasmava enormement. Érem feliços amb poca cosa. 

   El dia de Sant Joan és festa i això és sinònim de diversió i alegria. Una festa que també la celebren de manera especial els nostres veïns del Poble Sec, com fa tants anys que ho fan. I malgrat que aquest bocí de Sitges ha quedat gairebé tot urbanitzat, encara hi trobem camins que ens traslladen als orígens d’un indret envoltat de camps, vinyes i garrofers, que oferia la imatge d’un Sitges íntim, pintoresc, camperol i també acollidor, com ho continua sent l’Hospital de Sant Joan Baptista.

   El progrés en té la culpa que bona part d’aquell paisatge es vagi perdent. Però, per altra banda, què faríem sense ell? No podem tornar als carros que transitaven per aquests indrets ni als camins de terra que el travessaven per tots costats. Avui el Poble Sec té moltes més connotacions de poble que abans les tenia, tot i que la seva festa ens recorda les festes de barri on els veïns es reuneixen per celebrar la vida i, en aquest cas, la festivitat de Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista.  Perquè com diu la cançó popular: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar...”. Si més no deixem-nos d’escopetes, que massa que n’hi ha per tot el món i el mal que fan. Vivim en pau, nosaltres que encara tenim la sort de poder-la gaudir, una festa tan bonica i tan nostra.

                                       J.Y.M.

( Article publication a l'Eco de Sitges el 19 de juny del 2026)

ANANT CAP EL PESSEBRE

     Lluny en la distància i sobretot en el temps, queda aquell estable, l’únic lloc que Josep i Maria van trobar, i on  hi  va néixer el  fill. Just a la mitja nit, quan ja era el 25 de desembre. Avui, som a les vigílies d’un altre Nadal i la tradició ens hi apropa mitjançant  el pessebre que cadascú  realitza dintre la intimitat de la llar.

   En mig d’aquests preparatius en Robert Franco, que és un artista que de l’originalitat en fa una obra d’art, m’ha fet arribar un dibuix on els principals protagonistes del pessebre es dirigeixen al lloc escollit.  Ve a ésser com un retorn adaptat a les circumstàncies dels nostres dies i, per consegüent, a l’evolució  que s’ha experimentat amb el progrés com a taló de fons. I que millor que aquest inspirat dibuix, on tot això es fa evident; en mig d’un carrer asfaltat i creuant pel pas de vianants. He trobat l’esquetx  d’en Roby, d’un significat extraordinari, molt en consonància amb els temps actuals. Tant és així, que li he demanat permís per acompanyar el meu article, detall que l’autor li ha agradat, per considerar que és bo divulgar l’obra dels artistes.

    Els lectors/es que em segueixen s’han adonat que a cada Nadal m’agrada fer el meu pessebre particular en aquestes pàgines de l’Eco. Situant la representació d’aquell estable, en algun lloc significatiu del nostre poble. Coincidint amb la restauració de capella de Santa Bàrbara, m’ha semblat que aquesta reunia totes les condicions per acollir a Josep i Maria,en aquesta nit  que busquen on poder descansar.

    Però des de una perspectiva més pragmàtica, al repetir-se cada any el mateix simbolisme, ve a ésser com quan traiem les figures de la capça,  per tornar-les  a disposar en un nou decorat del pessebre. Per tant, no és aquest un punt de partida, sinó un retorn al costum arrelat a la tradició.

   L’obra d’en Roby visualitza aquesta realitat, la qual es fa present en aquestes vigílies, quan cal tenir-ho tot preparat. Per tal de que Josep i Maria i el Nen Jesús  tornin a ocupar el lloc que els hi correspon.

   A l’escollir l’ermita de Santa Bàrbara; l’àngel, Josep, Maria , el Nen Jesús, el pastor, el bou i la mula,hi fan camí . Queden poques hores per a la mitjanit i no poden arribar tard. Caminen trepitjant el progrés; les avingudes que s’han traçat en tota aquesta zona.  I és aquí, on no tardarà gaire, potser uns quants anys més, que en  tot l’entorn s’hauran construït noves vivendes i en elles hi viuran gent vinguda d’arreu que, com Josep i Maria, s’aproparan en busca de posada. La trobaran, si més no, a canvi d’haver de pagar uns preus que  provoquen insomni .

      En el mateix lloc on, fa uns anys, el paisatge de Nadal s’avenia amb la percepció que en tenim. Detalls tan camperols com el protagonisme que assolia el galliner de la masia, a frec de l’ermita, que quan només s’endevinava la llum de l’albada, els galls cantaven i els seus cants eren contestats pels del galliner del mas d’en Liri, els del Fondat. I vet aquí que per tot Sitges en sobresortien tants, que desbarataven el silenci. Fins i tot s’hi afegia  el d’en Mateu que vivia molt a prop del indret, cap on es dirigeixen els protagonistes del Nadal. Ell, en Mateu Jover, era fuster de professió, treballava a can Roure, quan el taller estava situat al carrer Sant Gaudenci, on havia estat l’ebenisteria del Sr. Parera. El fuster  i la seva muller vivien al barri de la Madriguera i l’home anava en bicicleta amb dos acompanyants molt originals: un gall i un lloro. Aquest representava a l’amo quan la família s’absentava  de la casa. Així, si algú trucava a la porta, la bestiola  cridava: “Ya voy”, amb la mateixa cantarella que el propietari. Davant aquesta reacció, qui havia trucat s’esperava i, al cap d’una estona, veient que ningú acudia, tornava a insistir,  i el lloro  s’hi tornava amb la mateixa resposta. I això podia durar fins que la persona que esperava que li obrissin, marxava molt preocupada per la situació.

   L’angelet del dibuix fa la passa més llarga, mentre avisa a la Verge Maria: “Apresseu el pas que farem tard”. Advertència a la qual ella respon: “ja vaig”.

   Gent de Sitges, fem via , tampoc nosaltres hem de fer tard,  perquè els protagonistes del Nadal ja són a punt d’arribar. L’ermita de Santa Bàrbara està endreçada per a rebre’ls i l’espera és aprofitada per tenir-ho tot ben disposat.  Com jo, que també cabo de fer els últims retocs al meu pessebre, en aquest full del setmanari. On només em queda escriure una nota a peu de pàgina:

    Que sigueu molt feliços!

                                                                    J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de desembre de 2018)

     

LA CARRETERA DEL VI

    L'amic i músic Cristóbal Rubí, era component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es va despistar i va decantar per una carretera que circulava  en direcció oposada al seu destí, que no era cap altre que  casa seva. Quan ja portava uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps, però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la matinada.

   Quan ens vam retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar.

   Però va ometre allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc és així. N’hi ha masses de camins, alguns  deuen passar de llarg.

   A casa nostra les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació igualment  han experimentat una, diguem-ne, ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el pas a nivell.

    No obstant el volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit. Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer

per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on  pots accedir fins a Igualada, sense haver d’entrar a Vilafranca.

   De totes les antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així, ha estat la carretera que en dèiem  de Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí, i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera,  al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el transitàvem  quan anàvem a la muntanya. Els de casa tenien un hort a la Madriguera i  tenim fotografies de la tornada de l’hort caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la presència d’algun que altre vehicle.

    Ara, a l’urbanitzar  tot l’entorn, li han posat, diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.

    Un anunciat que es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les quals en té  cura l’Isidre Pagès, si passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les C no se quant...

   Si més no, la curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes, entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de  Malvasia. Si hi arriben per la carretera de Ribes, perdó,  del vi, abans d’enfilar cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova, a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.

      En aquests dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables  de posar noms als llocs, s’han decidit pel resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als viatgers, potser hagués calgut pluralitzar  i denominar-les, a les tres,  les carreteres de les vinyes.  

   El vi ja el descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.

                                                                                       J. Y. M.

          

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de setembre del 2018)