Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de gener 2019

LA CARRETERA DEL VI


    L'amic i músic Cristóbal Rubí, era component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es va despistar i va decantar per una carretera que circulava  en direcció oposada al seu destí, que no era cap altre que  casa seva. Quan ja portava uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps, però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la matinada.
   Quan ens vam retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar.
   Però va ometre allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc és així. N’hi ha masses de camins, alguns  deuen passar de llarg.
   A casa nostra les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació igualment  han experimentat una, diguem-ne, ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el pas a nivell.
    No obstant el volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit. Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer
per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on  pots accedir fins a Igualada, sense haver d’entrar a Vilafranca.
   De totes les antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així, ha estat la carretera que en dèiem  de Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí, i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera,  al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el transitàvem  quan anàvem a la muntanya. Els de casa tenien un hort a la Madriguera i  tenim fotografies de la tornada de l’hort caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la presència d’algun que altre vehicle.
    Ara, a l’urbanitzar  tot l’entorn, li han posat, diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.
    Un anunciat que es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les quals en té  cura l’Isidre Pagès, si passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les C no se quant...
   Si més no, la curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes, entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de  Malvasia. Si hi arriben per la carretera de Ribes, perdó,  del vi, abans d’enfilar cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova, a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.
      En aquests dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables  de posar noms als llocs, s’han decidit pel resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als viatgers, potser hagués calgut pluralitzar  i denominar-les, a les tres,  les carreteres de les vinyes.  
   El vi ja el descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.
                                                                                       J. Y. M.
          
  
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de setembre del 2018)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez