VIGÍLIES DE SANT JOAN

   El meu oncle Joan tenia un hort al Fondac de Baix, davant mateix de la masia del Mas del Liri i els seus veïns més propers eren la família Arbonès, que hi posseïa la casa familiar i un hort bastant gran. Per raons de veïnatge, el meu oncle va entaular una bona amistat amb ells; admirava profundament la feina del pare de família, en Francesc Arbonès Plana, que era sabater i, a les hores lliures, es cuidava de la terra amb l’ajuda de la seva muller, la Joana Rubín.

Anys més tard, quan van començar a urbanitzar tot aquell sector, vaig dedicar un article a aquell indret, com un dels últims horts que encara es resistien a desaparèixer de l’entrada de Sitges venint per Sant Pere de Ribes, i del qual, fins poc abans de quedar arrasat per les màquines, el fill Manel encara en tenia cura.

D'aquella nissaga en recordem els altres germans: la Maria -que també es va avançar en el camí, treballava  a la corsetera, i en Ciscu, pintor de professió i geganter. Precisament ara fa poc ens ha deixat aquest darrer, marit de la Manoli Heredia.

   I així transcorria la vida, els dies es succeïen i ens portaven a festes on la tradició s'hi emmiralla. I una cosa són les vigílies i una altra el dia de la festa. Potser aquests dies previs són els que més neguits produeixen pel que fa als preparatius. Som a tocar de la revetlla de Sant Joan, la del dia més llarg i la nit més curta de l’any, una tradició que s’hi aboca amb tot el seu significat i simbolisme: la coca, els coets i les creences envoltades d’uns enigmes que només en aquesta nit es fan visibles. Per exemple es deia que, amb ferides que no hi havia manera que es curessin, si a les 12 de la nit es feia un petit i simple ritual acompanyat d’unes paraules concretes dirigides a Sant Joan Baptista, existeix el testimoni de gent que assegurava que la ferida se li havia curat...

   En aquell temps, jo era jovenet i la revetlla de Sant Joan la passaven a l’hort de l’oncle, el qual fins i tot disposava d’una petita caseta, que també limitava amb els dominis de la família Malivern. Aquesta no es podia equiparar, certament, a l’anhel que expressava el president Francesc Macià quan es referia a “la caseta i l’hortet” com a símbol de progrés per a la gent de Catalunya: l’hortet al qual em refereixo es podia considerar com a tal, però la caseta en qüestió era només un espai reduït on poder guardar les eines.

   Al costat del canyissar, que hi havia a cada hort, hi disposaven la taula on sopàvem i que s’il·luminava amb la resplendor lluminós que sortia d’un llum de carbur que penjava del marc de la porta de la susdita caseta. Quan acabàvem de sopar, la nostra pirotècnia més representativa de la revetlla eren les bengales, que  apropàvem i enceníem en la flama del llum de carbur. I aquella minsa cascada de guspires, espurnejant, de foc ens entusiasmava enormement. Érem feliços amb poca cosa. 

   El dia de Sant Joan és festa i això és sinònim de diversió i alegria. Una festa que també la celebren de manera especial els nostres veïns del Poble Sec, com fa tants anys que ho fan. I malgrat que aquest bocí de Sitges ha quedat gairebé tot urbanitzat, encara hi trobem camins que ens traslladen als orígens d’un indret envoltat de camps, vinyes i garrofers, que oferia la imatge d’un Sitges íntim, pintoresc, camperol i també acollidor, com ho continua sent l’Hospital de Sant Joan Baptista.

   El progrés en té la culpa que bona part d’aquell paisatge es vagi perdent. Però, per altra banda, què faríem sense ell? No podem tornar als carros que transitaven per aquests indrets ni als camins de terra que el travessaven per tots costats. Avui el Poble Sec té moltes més connotacions de poble que abans les tenia, tot i que la seva festa ens recorda les festes de barri on els veïns es reuneixen per celebrar la vida i, en aquest cas, la festivitat de Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista.  Perquè com diu la cançó popular: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar...”. Si més no deixem-nos d’escopetes, que massa que n’hi ha per tot el món i el mal que fan. Vivim en pau, nosaltres que encara tenim la sort de poder-la gaudir, una festa tan bonica i tan nostra.

                                       J.Y.M.

( Article publication a l'Eco de Sitges el 19 de juny del 2026)

L'ÚLTIM HORT A LA CARRETERA DE RIBES

   Un fet curiós és que des del mateix barri de Madriguera fins a la Creu de Ribes, aquesta banda, que queda  pujant a l’esquerra i baixant a la dreta, conserva intacte la seva fisonomia. A excepció dels edificis que s’aixequen darrera la creu, en aquesta pla de la muntanya que coneixíem pel Bosc d’en Bruguera.

    La vista des de allà encara ofereix una bonica panoràmica, on es fa palès el seu creixement, però, que tot i amb això, i sense entrar en detalls, sembla que Sitges estigui adormit. Fa pocs dies, les màquines han tornat a remenar terres i a arrasar espais on hi havia plantats arbres fruiters. Tot ha quedat allisat, però encara s’ha salvat un últim vertigen, visible, de la pagesia, un hort en ple rendiment.

     Es troba a frec dels garrofers centenaris que  s’arrenglen en aquest costat de la carretera, una mica més enllà dels horts de titularitat municipal que els treballen les persones jubilades que ho demanen. Baixant  s’entreveu un hort, més amagat, del qual en té cura en Gómez.  I Aquí, en el sector  que denominen el Fondac de Baix, està ubicat  l’hort, dels pocs que queden, quasi a l’entrada del poble,  el qual encara es cultiva. Es fan ben visibles les fileres amb les mates de les faveres, els pèsols,les patates, les carxofes, les cebes, els enciams..... És l’hort de la família Arbonès. El Sr. Francesc Arbonés Plana dels Pallaresos  es va casar amb la Joana Rubín Garcia de la Rioja. En Francesc feia de sabater i a hores lliures treballava la terra, el mateix feia la seva muller. Quan els fills vivien amb els seus pares, en la casa que tenien orientada d’esquena a la feixa de terra, també els van ajudar. Fins que les respectives  professions a les quals es dedicaren els van apartar de  la pagesia, En Cisco feia de pintor  la  Maria  treballava a la corsetera  i en Manel feia de pastisser a l’obrador de la Raimunda en el carrer Sant Pere.

   Però el que són les casualitats, la noia de la casa es va casar amb en Lluís Mestre, pagès de professió. Mentre en Manel no va deixar mai de tenir cura de l’hort. I així han passat els dies i els anys i aquesta terra no ha quedat erma. I no sols això, sinó que s’han incorporat nous pagesos vocacionals; els fills dels Cisco i la Manoli Heredia, amb les seves respectives parelles, l’Àlex  i la Mireia Baqués, en Marc  i l’Adriana Carbonell i de tant i tant els hi fan una visita els seus cosins, els fills d’en Manel i la Carme Ojeda.  Uns i altres han descobert que treballar la terra, a més de saludable, produeix la satisfacció de veure créixer i collir la verdura, del que avui s’anomena kilòmetre 0.

    A l’hort si pot accedir per dues entrades, una per la carretera on la porta és també  un dels peculiars reixats, d’una sola fulla, fet amb llistonat. Una disposició  que era molt comuna en quasi tots els tancaments de les terres del terme. En aquest, com l’hort queda més baix que la carretera, hi ha una rampa. I fins que l’escarabat ho va permetre, hi havia la palmera, un element molt comú en totes les sínies i masies.

      Com queda tan a prop de la carretera, que servia de camí per anar fins a la Creu i els voltants, la gent s’hi aturava i contemplava l’evolució de l’hort, encara ho fan ara, i fins i tot intercanviaven opinions amb el seu responsable. Els més agosarats  s’atrevien  a qüestionar la feina del pagès, amb aquell: “Voleu dir que tira en davant això...? Si més no com el Sr. Francesc Arbonès en tenia llarga experiència  de terrejar, no quedava curt: “Què teniu títol vos?   A cas us heu examinat....? “  Preguntes que deixaven en evidència al suposat savi de la pagesia.       

    D’aquesta tribuna a cel obert i d’aciençada temàtica agrícola, n’era testimoni el meu oncle Joan que tenia el seu hort just mateix al costat del de la família Arbonès.  L’home li explicava secrets de l’ofici per tal de garantir  la collita.  A l’oncle li va comprar la terra en Marià Adell qui també hi va mostrar una bona fal·lera. En Marià  va compartir aquest veïnatge, fins que ja no podia atendre el treball que requereix mantenir en bones condicions l’hort i també s’ho va vendre. Ara sembla que té com a més caire de jardí que d’hort, perquè bona part de la superfície de la terra ha estat coberta de ciment pel seu actual propietari, l’Antoni Sànchez, treballador de la brigada.  

    Eren uns anys en què la carretera semblava  més un camí ample  que una via de trànsit rodat, on sempre coincidies amb la mateixa gent, com la Juanita,   muller de l’Arbonès que  cada dia feia un camí d’anada i  de tornada al poble, caminant pel mig. Fins ben entrada en anys, amb el seu abric negre i el cabell blanc recollit en un monyo.  A vegades no li calia baixar fins tan avall, a mig camí es trobava la botiga de can Castillo , una construcció que es conserva  quasi bé igual, just a l’altra banda de La Madriguera, davant dels garrofers que  conformen el paisatge d’aquest indret, a frec de la Bòvila .  

    L’hort de l’Arbonès compte amb l’experiència d’en Manel i del seu cunyat Lluís, i amb l’afició que hi esmercen tot aquest jovent que s’hi troben a gust treballant-la. I no com una obligació, sinó atrets per la vesant agraïda d’un ofici que va desapareixent  de la llista dels més comuns del poble. Tot aquests pagesos encara es guien pel Calendari del Pagès, una publicació anyal, antiquíssima i molt interessant, sobretot per  tots aquells que no guaiten a la terra pel que aporta al paisatge, sinó que s’hi ajupen i no els importa que estigui baixa.

   Un hort  cultivat a l’entrada del poble, dóna a entendre que no està tot perdut. Tot i que la realitat sigui una altra. Felicitats a la família Arbonès per la seva constància, dedicació i per aquest relleu generacional que causa admiració.

                                                                                       J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2016 )