LA BOTIGUETA MÉS BEN SITUADA DE SITGES

         A la qual no li cal disposar de permís d’obertura, ni haver de complir les múltiples  normatives,  com tampoc haver de patir per com li afectarà  l’augment de l’IBI. Ben mirat, l’originalitat que mostra aquest petit negoci, potser es pot permetre certes llibertats. No tothom disposa d’aquesta creativitat, en quant a la disposició del producte que ofereix. Ni més ni menys que unes fotografies, la majoria de les quals diürnes, moltes d’elles amb la imatge que el responsable ha captat  de l’entorn on es troba la, que jo mal denomino, “botigueta”. D’aquesta manera el possible client que s’hi apropa, pot comprovar, in situ, que la fotografia no està manipulada, sinó que mostra el paisatge tal com és.  I això és una garantia, perquè no cal desplaçar-se, per tal de fer-ne les comprovacions pertinents. 

    I com a qualsevol comerç que està al dia,  en quant els reclams publicitaris i ofertes per captar vendes, mostra en un lloc ben visible que s’adhereix a la campanya del Blak Friday , amb un descompte del 50%. . Una ganga. En una botiga oberta als quatre  vents i que, sobretot per la seva situació  i il·luminació, es podria comparar amb qualsevol altra botiga del barceloní Passeig de Gràcia. Tot i que a aquesta hora de la vesprada el nostre Passeig no està tan concorregut de gent  com ho pot estar  qualsevol arteria d’una  gran ciutat. Tanmateix  no tothom té el privilegi de poder obrir la botigueta en un lloc tan emblemàtic com aquest, en rigorosa  primera línia de mar. Tot són avantatges per qui té la sort de ser original i creatiu. 

   Per l’hora que és i pel poc moviment de gent que hi ha, s’intueix que en la susdita parada no hi han empentes per comprar, malgrat el temptador anunciat d’aquesta suculenta rebaixa. L’avantatge que té, aquest ben il·luminat reclam, és que si no ven tampoc té despeses que ha d’afrontar, ni tan sols haver de treure la targeta per pagar el transport públic. El seu responsable, quan es cansa de tenir el negoci obert, ho recull tot i la mateixa bicicleta serveix  per a transportar el material i al propietari. I així pot canviar d’ubicació tantes vegades com vulgui i amb les mateixes condicions.

     Les bicicletes, cada vegada més, es mostren com a reclam. I a l’estranger potser molt més que aquí, on fins i tot les pinten de colors llampants i les disposen ben a prop de l’entrada de l’establiment. Sense anar gaire lluny, al Cap de la Vila en trobem una de ben florida a la porta d’una botiga. 

    Fa temps, en aquestes dates, a l’entorn de la festivitat de la Puríssima , la Societat Recreativa el Retiro organitzava una pedalada popular, per anar fins a Terramar i tornar, amb esmorzar inclòs. I que tant èxit va tenir durant els anys en què es va celebrar. Amb la participació de  personatges tan populars, dintre l’àmbit local, com el recordat Toni Martí i Mirabent , que hi participava amb una bicicleta pintada amb els colors del Barça i si amb això no n’hi havia prou per identificar al propietari com un acèrrim seguidor d’aquest Club, en Toni també es vestia amb la samarreta de l’equip. 

    Altres bicicletes també s’havien fet populars, la que despertava més solidaritat i comprensió era la d’en Serafí, a la qual m’he referit moltes vegades, a l’home no l’havíem vist mai  muntat al seu damunt. O potser sí, quan era més jove, però quan s’intuïa  el final del seu trajecte, a ell li  servia per a repenjar-se  i per portar, sospeses al manillar, les quatre bosses amb les quals transportava tot el que tenia.

    I a la vila igualment  han destacat les bicicletes que hem anomenat de “carreres”. Quan sempre hi ha hagut molta afició a aquesta bicicleta de competició, no era per casualitat que existís la Penya Ciclista Maricel, que els aglutinava a tots. Un dels qui  li agradava córrer en solitari, era en Francesc Ferret i Farreras, en Bruno. La seva especialitat era la prova de muntanya, perquè cada dia pujava i baixava de la Trinitat amb la seva bicicleta de “carreres” i quan arribava al poble, el trobaves amb aquesta aparcada a davant de la granja d’en Joan i la  Teresina Ferré de la sínia Robert, al carrer Sant Francesc, on en Bruno desprès d`haver pujat quasi a l’equivalent a un port de tercera categoria, feia l’aperitiu.  

     Però poques vegades o cap, havíem vist una bicicleta convertida en “botiga”, és ben veritat que la necessitat aguditza l’enginy. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de desembre del 2023)

 

TAPAT QUE FA FRED

       Les recomanacions davant les anomalies que sorgeixen, en aquest cas del temps, es fan per evitar mals majors. Estem assistint a un canvi climàtic, les conseqüències del qual encara no coneixem el seu abast. Si més no, ja fa uns anys, que observem que el temps es manté quasi estiuenc i que no té res a veure amb la tardor que tots recordem d’haver-les viscut, molt més fresques que d’uns anys cap aquí . Passa, però, que just per Tot Sants aquests temps que fa, i que no correspon al que ha de fer a final d’octubre, fa un canvi i a partir d’aquest dia refresca. L’evolució és sobtada i ens agafa desprevinguts, així que coincidim amb gent que va tapada i amb altres que encara van d’estiu. Poc a poc, aquests últims, també es van tapant.

   A mi sempre m’havia encuriosit el fet de que alguns, per anar a veure el Castell de Foc de la Festa Major, hi acudien amb el jersei posat, quan encara aquesta peça de roba no era necessària, però aquest fet sembla que obeïa a un avançament del que havia de venir, o més ben dit a una conclusió moderna: considerar-se esnob. Davant les evidències d’aquest estiu calorós, aquests “esnobistes” han desistit de posar-se el jersei, de ben segur per a no fer el ridícul i no haver de suar més del que ja ho hem fet.

    Quan jo era jove, d’això ja fa uns quants anys,  semblava que anar una mica despitregat feia com a més home o  s’escollia aquesta mena de destapament  per presumir davant  les mosses, d’aquí que no ens cordéssim  la jaqueta o la peça d’abric que fos. El que s’arribava a fer per presumir.

     Si més no existia un col·lectiu que, estiu hivern, anaven arremangats. Es tractava dels tocinaires i xarcuters, el quals a darrera el taulell vestien amb màniga curta i quan sortien al carrer, potser, sense adonar-sen, seguien amb la mànigues arremangades sense ser conscients que a l’hivern aquesta arremangada no s’hi presta. Però vet aquí que quan tancaven la botiga, els dies de festa, la seva manera de vestir s’adaptava als rigors de l’hivern.    

    L’únic que es va mantenir inalterable aquestes maneres, davant aquests canvis climatològics, va ser l’Estanis Altó, gendre de can Candelari. Que sempre va anar arremangat. A l’estiu amb camisa de màniga curta i a l’hivern amb camisa de franel·la de quadres de colors, de la qual s’arremangava les mànigues, deixant al descobert els braços. Això va ser així mentre va estar a la cansaladeria i en els anys que va desenvolupar les funcions de sagristà de la nostra parròquia. Fins que l’edat, Ai! Aquesta no perdona, li va anar afeblir les calories hi es va començar a tapar. Llavors ens vam adonar  que l’Estanis anava perdent pistonades.

    És el que passa, quan deixes enrere l’etapa de l’acolorament juvenil o la dèria de mostrar una cert desafiament al fred, amb el qual et fa l’efecte que enlluernaràs a les noies. Són caparrades que més s’avenen al que deia en Josep Torrens, qui estiu i hivern vestia amb camisa, a l’estiu de màniga curta i a l’hivern de màniga llarga. Els amics ens estranyàvem d’aquesta reducció de roba a l’hivern que, quan el fred es feia notar, es posava una camisa damunt de l’altra, tot menys tapar-se amb alguna roba d’abric. Davant aquest desafiament si li preguntàvem  si no tenia fred, la seva resposta sempre era la mateixa: “qui  no té fred és que no té seny “. És el que passava als joves, ens faltava madurar per deixar enrere, com aquella, tantes excentricitats. 

   Però és que de gran, de vegades, tampoc quedem enrere. És el que li passava a en Joan Olivé, Ràfols cassat amb la Teresina Ferré de la Sínia Robert, i que es va passar mitja vida repartint llet. A l’estiu, quan més calor feia, els veies tapat amb jersei de llana, que li penjava per tot arreu, i quan se li preguntava si no tenia calor, responia: “el que tapa el fred tapa la calor”. I en ple hivern els veies només tapat amb un barnús, quan es dirigia a les instal·lacions que el Club Natació tenia a la platja. En estius com el passat, desconec fins a quin punt l’Olivé hagués suportat acompanyar-se d’un jersei tan gruixut . O això o l’estiu se li hagués fet llarg, esperant l’hivern per poder-se treure roba de sobre.

     De moment, davant els temporals de mar i de vent, les recomanacions han tornat: “Tapat que fa fred”. Que per moltes vacunes que previnguin de mals pitjors, si t’agafa un refredat fort, pot passar que ni el combregar hi sigui a temps. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2023)