L'ÚLTIM MES DE L'ANY

  

     Arribem a desembre, però abans hem hagut de deixar enrere el mes de novembre, amb dues dates que s’abracen a les tradicions foranes, com és la celebració de Halloween que té un protagonisme destacat durant la nit de la vigília  de Tots Sants, que és quan nosaltres sempre hem fet la castanyada. I l’altra data rellevant és l’últim dijous del mes de novembre, que els americans celebren  el dia d’Acció de Gràcies. Una data que molts la festegen potser més que el dia de Nadal. Per arribar al divendres amb la implantació el Black Friday, on els comerços ofereixen atractius descomptes i, atrets per aquests, la gent aprofiten per avançar les compres nadalenques.

   En un temps on les compres per internet cada vegada es van imposant, en detriment del comerç convencional. El qual, degut a aquest sistema, es veu amenaçat. La competència comercial, però va començar quan a les grans ciutats es van instal·lar els grans magatzems. A Barcelona els més carismàtics van ser El Siglo, a can Jorba i el Sepu. Cap del tres han tingut continuïtat, degut a que uns altres magatzems situats en plena Plaça de Catalunya va aglutinar l’oferta més gran en tot tipus d’articles. 

    Durant la meva infantesa a can Jorba era una icona i, per tant, una visita obligada quan ens desplaçàvem a Barcelona, i va ser allà on vam pujar per les primeres escales mecàniques. Un invent que ens va  impactar. Tot i que el principal al·licient el trobàvem a dalt de tot de l’edifici on hi havia un petit zoològic, en el qual els micos eren els principals protagonistes. També recordo que editaven una revista. Uns magatzems en ple Portal de l’Àngel.

    Pel que fa el comerç local, existien les que anomenàvem botigues de tota la vida, les que sempre les havíem vist obertes. I no diguem de les botigues de queviures, peixateries, cansaladeries..., on el tracte era familiar i s’establien interessants converses entre els clients mentre esperaven el seu torn, que tampoc s’agafava en aquestes maquines modernes, sinó que demanaven la tanda.

    Al carrer Sant Francesc hi havia la botiga de queviures de la  Laieta en ella, a l’any 1933, va vendre un bon nombre de participacions d’una pesseta del número 7.139 que va ser premiat amb la grossa de Nadal, que va deixar a la vila la  impactant xifra de 15 milions de pessetes. Amb les 7.500 pessetes que es guanyava amb la participació d’una pesseta, molts es van poder fer construir una casa.    

   De ca la Laieta a la dels germans Ferret, en Josep i en Jaume, de ca l’ermità, que tenien la botiga al costat de la Presenta. Els nois, coms els hi dèiem, era la botiga, com la de la seva veïna, la que es diu de proximitat. On s’oferien productes de temporada, sobresortien durant la tardor les figues seques, que anaven disposades i ben alineades en unes capses. Unes figues aixafades  amb una pell de color gris i de les quals es menjava tot. També les nous, productes que els germans Ferret recomanaven menjar mentre es mirava la televisió, quan en aquesta feien una programació interessant i per tant esperada.  I pel jovent el producte estrella eren les pipes salades, cap altra botiga les tenien tan grosses com ells, d’aquí que hi acudien a comprar jovent de tots els indrets del poble.

    Al començament de desembre els hi arribava el producte estrella de les festes nadalenques, les neules. Unes neules molt especials, curtes i gruixudes, per tant no tan fràgils com les convencionals. Unes neules que eren esperades per la meva àvia i així li feien saber quan ja les tenien disponibles: “senyora Maria, ja tenim les neules”. Un anunci que s’avançava al Nadal i suposava que s’havien de fer les previsions pertinents per tal de no quedar sense. 

    Botigues que començaven també a disposar dels primers torrons, tot plegat contribuïa a avançar els preparatius, Fins que van anar imposant-se el supermercats i les grans superfícies, on fins i tot es troben seccions en què els torrons hi són presents durant tot l’any, perquè hi ha qui prefereix menjar-ne sempre, sobretot els visitants estrangers. 

     Un final de novembre i un començament de desembre de tradicions adoptades, en les  quals ens hi hem anat adaptant. Un mes que comencem amb festes i l’acabarem amb la mateixa tònica. Fins el punt que se’ns fa curt, igual com se’ns ha passat ràpid l’any que s’acaba.

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de desembre del 2024)

LA BOTIGUETA MÉS BEN SITUADA DE SITGES

         A la qual no li cal disposar de permís d’obertura, ni haver de complir les múltiples  normatives,  com tampoc haver de patir per com li afectarà  l’augment de l’IBI. Ben mirat, l’originalitat que mostra aquest petit negoci, potser es pot permetre certes llibertats. No tothom disposa d’aquesta creativitat, en quant a la disposició del producte que ofereix. Ni més ni menys que unes fotografies, la majoria de les quals diürnes, moltes d’elles amb la imatge que el responsable ha captat  de l’entorn on es troba la, que jo mal denomino, “botigueta”. D’aquesta manera el possible client que s’hi apropa, pot comprovar, in situ, que la fotografia no està manipulada, sinó que mostra el paisatge tal com és.  I això és una garantia, perquè no cal desplaçar-se, per tal de fer-ne les comprovacions pertinents. 

    I com a qualsevol comerç que està al dia,  en quant els reclams publicitaris i ofertes per captar vendes, mostra en un lloc ben visible que s’adhereix a la campanya del Blak Friday , amb un descompte del 50%. . Una ganga. En una botiga oberta als quatre  vents i que, sobretot per la seva situació  i il·luminació, es podria comparar amb qualsevol altra botiga del barceloní Passeig de Gràcia. Tot i que a aquesta hora de la vesprada el nostre Passeig no està tan concorregut de gent  com ho pot estar  qualsevol arteria d’una  gran ciutat. Tanmateix  no tothom té el privilegi de poder obrir la botigueta en un lloc tan emblemàtic com aquest, en rigorosa  primera línia de mar. Tot són avantatges per qui té la sort de ser original i creatiu. 

   Per l’hora que és i pel poc moviment de gent que hi ha, s’intueix que en la susdita parada no hi han empentes per comprar, malgrat el temptador anunciat d’aquesta suculenta rebaixa. L’avantatge que té, aquest ben il·luminat reclam, és que si no ven tampoc té despeses que ha d’afrontar, ni tan sols haver de treure la targeta per pagar el transport públic. El seu responsable, quan es cansa de tenir el negoci obert, ho recull tot i la mateixa bicicleta serveix  per a transportar el material i al propietari. I així pot canviar d’ubicació tantes vegades com vulgui i amb les mateixes condicions.

     Les bicicletes, cada vegada més, es mostren com a reclam. I a l’estranger potser molt més que aquí, on fins i tot les pinten de colors llampants i les disposen ben a prop de l’entrada de l’establiment. Sense anar gaire lluny, al Cap de la Vila en trobem una de ben florida a la porta d’una botiga. 

    Fa temps, en aquestes dates, a l’entorn de la festivitat de la Puríssima , la Societat Recreativa el Retiro organitzava una pedalada popular, per anar fins a Terramar i tornar, amb esmorzar inclòs. I que tant èxit va tenir durant els anys en què es va celebrar. Amb la participació de  personatges tan populars, dintre l’àmbit local, com el recordat Toni Martí i Mirabent , que hi participava amb una bicicleta pintada amb els colors del Barça i si amb això no n’hi havia prou per identificar al propietari com un acèrrim seguidor d’aquest Club, en Toni també es vestia amb la samarreta de l’equip. 

    Altres bicicletes també s’havien fet populars, la que despertava més solidaritat i comprensió era la d’en Serafí, a la qual m’he referit moltes vegades, a l’home no l’havíem vist mai  muntat al seu damunt. O potser sí, quan era més jove, però quan s’intuïa  el final del seu trajecte, a ell li  servia per a repenjar-se  i per portar, sospeses al manillar, les quatre bosses amb les quals transportava tot el que tenia.

    I a la vila igualment  han destacat les bicicletes que hem anomenat de “carreres”. Quan sempre hi ha hagut molta afició a aquesta bicicleta de competició, no era per casualitat que existís la Penya Ciclista Maricel, que els aglutinava a tots. Un dels qui  li agradava córrer en solitari, era en Francesc Ferret i Farreras, en Bruno. La seva especialitat era la prova de muntanya, perquè cada dia pujava i baixava de la Trinitat amb la seva bicicleta de “carreres” i quan arribava al poble, el trobaves amb aquesta aparcada a davant de la granja d’en Joan i la  Teresina Ferré de la sínia Robert, al carrer Sant Francesc, on en Bruno desprès d`haver pujat quasi a l’equivalent a un port de tercera categoria, feia l’aperitiu.  

     Però poques vegades o cap, havíem vist una bicicleta convertida en “botiga”, és ben veritat que la necessitat aguditza l’enginy. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de desembre del 2023)