LA FONT DEL FERRO

  

                                        La versió moderna de la Font del Ferro

    Diuen que quan es té set no hi ha  res millor que l’aigua, una conclusió que molts hi estaran d’acord i altres no, com passa amb tot. Però el cert és que sempre que ens hem adonat que estem a prop d’una font ens sentim atrets per apropar-nos-hi, ni que sigui per veure on està ubicada i de pas deixar que el rajolí llisqui per la gargamella i, al mateix temps, que ens sedueixi la seva frescor.

    Jo recordo que al principi que els de casa van tenir cotxe, una de les sortides que es feia era per anar a omplir les garrafes d’aigua, ni que fos a Canyelles, era quan l’aigua que sortia de les aixetes del poble no es podia beure ni tampoc servia per a cuinar. Desprès, amb l’excusa de l’aigua ja vam anar allargant el recorregut, tot i que continuava sent les més properes, les fons de les Deus i les Dous a Sant Quintí de Mediona. Una mica més enllà la font del Bosc. On no sempre era arribar i omplir, més d’una vegada s’havia de fer cua. També passava que, anant a buscar aigua, s’acabava omplint unes garrafes de vi, solament calia coincidir amb algun oriünd de l’indret que pregones les excel·lències del vi que allà es feia, per deixar mig en l’oblit l’aigua i anar a la recerca de la bota del vi.

   Moltes de les fonts que trobaven en aquest recorregut aiguader rajaven dia i nit i aquest detall ens meravellava i també provocava una certa recança, al veure com l’aigua, a simple vista, no s’aprofitava, mentre pensàvem el bo que seria que la tinguéssim a casa. També es dona la coincidència que en molts pobles a la plaça principal hi trobem una font i aquest fet, encara que no es tingués set, convidava a accionar l’aixeta per a fer-ne un traguet, llevat que un cartell, prèviament, anuncies que l’aigua no era potable. Això acostumava a passar en aigües d’aquelles que rajaven sempre i, per precaució, les autoritats sanitàries aconsellaven no veure’n. De la qual cosa acostumaven a no estar-hi d’acord els oriünds de l’indret, quan exposaven: “jo n’he begut sempre i no m’ha passat mai res”. A altres els hi sabia greu, tot i que l’aigua es perdia muntanya enllà, que els forasters hi omplissin les garrafes.

    Tot això ve a tomb perquè la companyia de l’aigua, amb col·laboració amb l’Ajuntament, durant aquests dies de Festa Major, ha disposat unes fonts, en uns punts determinats del poble, per a que la gent que ho desitgi en pugui beure per aplacar la set i per a no deshidratar-se, un factor molt a tenir en compte quan la calor és extrema. 

    Encara que a molts, si els dones a escollir, tot i que també diuen que l’aigua fa la vista clara,  prefereixen la cervesa, d’aquí la gran quantitat de litres que se’n consumeixen, malgrat que quan aquesta fa la bollidura pot passar que la vista s’enterboleixi. Tanmateix l’aigua és tan sosa... i també es diu d’aquesta que cria granotes. Total, excuses per continuar xarrupant d’altres budes també anomenades refrescants.

    Per les muntanyes que envolten la ciutat de Barcelona, al centre mateix es troba la famosa Font de Canaletes, molt concorreguda, hi ha  repartides unes fonts que tenen una guanyada popularitat, com la Font del Ferro, la dels Enamorats, la Font del Gat, que fins i tot se li ha dedicat una cançó i una sardana, i  que la seva lletra és,  o era,  coneguda per tothom: “Baixant de la Font del gat/ una noia una noia, baixant de la Font del Gat/ una noia i un soldat/ pregunteu-li com es diu/ Marieta, Marieta/ pregunteu-li com es diu/ Marieta de l’ull viu/ Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro, figues de moro./Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro i un clavell/ I el clavell per a qui serà?/ Per la mare, per la mare./ I el clavell per a qui serà?/ Per  la mare per anar a ballar”.

    Aquests dies no s’ha parat de ballar i beure de les fonts d’aigua repartides pel poble, que jo he batejat aquesta com la Font del Ferro, per la seva construcció  metàl·lica. Altres han preferit  xarrupar dels sortidors de cervesa, amb l’excusa que feia calor i era Festa Major. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2025)

SUCA-MULLA

    Hi ha paraules, dintre del vocabulari comú,  que no s’han perdut del tot. No obstant, sí que es pot dir que pocs recorden el seu significat. Aquest de suca- mulla, en concret, s’associava  al fet de sucar una llesca de pa amb vi negre, estenent a damunt una generosa capa de sucre. Era uns dels berenars de la nostra infantessa.

    De la mateixa manera que ha passat a millor vida un altre d’aquests costums, considerats també tonificants i vitamínics, que consistia en prendre un rovell d’ou batut amb moscatell. Molt millor i mil vegades preferible abans de ser convidat a ingerir una cullerada del putrefacte -en quant el sabor- oli de fetge de bacallà, el nom ja ho diu tot. Sempre amb la raonada  finalitat, per part dels pares, de contribuir a vitaminar  les interioritats d’uns vailets en edat de creixement. 

     Reivindicar el pa sucat en vi no seria cap disbarat, perquè és bo i saludable. Encara recordo el sabor que tenia, així com el bon gust que et deixava al paladar el rovell d’ou batut en moscatell. Un aspecte, ara que ja som en temps de verema, que es podia associar amb el bon nombre de cellers que hi havia en els diferents carrers del poble. On les famílies hi anaven a omplir la garrafeta i així es produïa l’avituallament de vi, que anava de la bota al porró i, quan s’esqueia, per impregnar-ne la llesca de pa. 

     Desapareguts els cellers del nostre paisatge habitual, enterrat el costum d’aquells berenars de suca-mulla, queda entre la gent més gran el record d’aquesta paraula que no s’ha esborrat del seu vocabulari. Malgrat que el seu significat, sense adonar-nos, l’hem transformat adaptant-lo a uns costums que també s’avenen amb el “murapiu”. Això sí, sense precisar de quina mena de xarop  es tracta. La invitació, o la petició, gira a l’entorn d’alguna combinació de les que estan de moda. D’aquí que quan coincidim amb amics,  d’algun d’ells sorgeixi la invitació: “voleu prendre una mica de suca-molla?”. Tot i que la paraula  no especifica de quina beguda es tracta, o de la combinació resultant de varies, s’entén a la perfecció.

    Quan als anys cinquanta van arribar treballadors d’arreu, molts d’ells per anar a treballar a la construcció, van posar en auge el que anomenaven: “la barreja”. La combinació consistia en barrejar moscatell i anís. Un tonificant sorgit d’entre la classe treballadora, que no tota n’era consumidora del que jo mal anomeno tonificant. Però que era consumit, preferentment, només començar el dia, en dejú, que ja ens podem imaginar l’impacte que això representa per les interioritats més sensibles del cos. 

    Quan tothom encara recordava que  la beguda refrescant per excel·lència era la gasosa. Ens han explicat la gent de més edat, que quan anaven a ballar, en aquells balls  de les tardes dels dies de festa, acostumaven a convidar a la balladora: a res, o a una gasosa fresca. Les que tenien més acceptació eren les del Vendrell, perquè tenien fama de ser les més bones. Sembla ser que influïa la qualitat de l’aigua amb què estaven embotellades. Poc a poc es va anar fent pas la cervesa, la qual no a tothom agradava, degut al punt d’amargor. Va passar que quan els homes, aquells que convidaven, van continuar sent generosos amb la balladora, aquesta va seguir preferint la gasosa. Mentre que el ballador es va anar decantant per la cervesa. I de tant en tant s’anava a fer el vermut -de manera més generalitzada per la Festa Major- i la beguda per excel·lència era el vermut pròpiament dit,  acompanyat de sifó.

    Fins que el consum de cervesa és, avui, tan generalitzat, que es pot dir que s’ha convertit en la beguda preferida i que preval en qualsevol festa i encara que no ho sigui. Això no significa que la suca-mulla hagi perdut protagonisme. Quan actualment les dones i els homes beuen de tot, com així ha de ser. Però compte, de tot menys gasosa. Això ens demostra com les preferències per les begudes  s’han unificat. I ja ho podem anomenar: suca-mulla, o com sigui. La paraula  no fa la beguda, altra cosa són les sensacions gustatives que s’hi associen. Ho deia un amic, mentre es pessigava l’embolcall de la gola: “es el gustico que te deja”.  

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2022)