CÒRRER ENTRE CARRERS REFORMATS

     

     El dissabte passat la lluna que lluïa no era plena, per tant l’anunciat de la Cursa de la Lluna Plena no es corresponia amb la realitat. Però també és cert que en altres ocasions, que sí que ho era, els núvols la tapaven i que més donava la forma si no la podíem distingir amb tot el seu esplendor. 

   En aquest cas el que importa és la raó que motiva que unes 1.500 persones es solidaritzin amb la causa per la qual es porta a terme. Ni més ni menys que per recaptar fons per a la investigació del càncer infantil. Els seus promotors, en Xavi Lahoz i la seva muller l’Estela Campañà. Darrera d’ells, una història commovedora: el seu fill Pol Lahoz Campañà, quan tenia tota una vida per davant, la malaltia li va desbaratar totes les il·lusions i projectes que un jove, en aquesta edat somia  consolidar. Ens va deixar quan encara no tocava.

    I els seus pares, d’entre la tristesa per la pèrdua del fill, van saber sobreposar-se a aquest infortuni. De la mateixa manera com en Pol va saber afrontar la seva malaltia, amb el coratge de la persona que no es dona per vençuda i lluita fins al final, donant un exemple del tot alliçonador. Ens ho va dir el seu pare, en Xavi, al final de la cursa, enmig de l’ambient festiu que hi havia en el pati de l’Institut Vinyet. Un ambient que s’avenia molt amb el tarannà del xicot. Una festa solidaria, en van 10,  per poder ajudar a la mainada  que passa per aquestes situacions difícils que ens depara la vida. On s’ha d’aplaudir, també, la gran tasca que fa l’Hospital de Sant Joan de Déu en aquest camp de la investigació i en el tractament mèdic  que es dispensa a aquests nens i nenes.

      Qualsevol estat de la lluna és bona per mostrar la nostra solidaritat, aquesta del primer d’octubre era creixent. El motiu pel qual els organitzadors no s’han esperat que fos plena, obeeix al fet de coincidir, aquests dies, que a Barcelona s’està celebrant un congrés mundial sobre el càncer infantil. Que millor ocasió que per portar-la a terme  aprofitant el ressò d’aquest esdeveniment amb ressò arreu del món.

    I mentre corríem o caminàvem,  ens vam adonar de que un bon nombre de carrers de Terramar, un projecte que precisament, tal dia com avui, el 7 d’octubre de l’any1918 es va aprovar portar-lo a terme i el 2018 vam celebrar que Terramar, després de cent anys, sigui una realitat consolidada. Succeeix que, ara, els seus carrers  acaben de ser remodelats. Sobretot les voreres que han quedat molt dignes. Vist l’estat d’abandonament en què es trobaven.

    Es calcula que fa més de cinquanta anys que va començar la seva decadència i, cada vegada a pitjor, fins a culminar una part del projecte de millora que es fa evident  en tots els aspectes: les susdites voreres, clavegueram, pavimentació dels carrers i enllumenat dels mateixos.

   Durant tots aquests anys s’han alternat molts ajuntaments i cap, davant les evidències del mal estat dels carrers, amb el consegüent perill de prendre-hi mal, ningú no van trobar mai el moment de dedicar-hi l’atenció, ni tan sols prendre’s la molèstia de retirar els trossos de rajola que es trobaven disseminats per sobre les voreres, cosa  que encara les feien més intransitables. Fins que l’Ajuntament actual  ha fet possible el que semblava impossible. I quan això succeeix, ho faci qui ho faci, s’ha de  dir i felicitar-los per la gestió portada a terme.

      És cert, també, que encara falten carrers i voreres per arranjar, però és molt bon senyal que s’hagi començat a actuar. Una obra d’aquesta envergadura val molts diners i aquest cronista entén que s’ha de fer per fases. Així, abans de portar-ne a terme un altra, aquesta s’ha de pressupostar  i desprès mirar d’aconseguir el màxim de subvencions, per tal  de que no tot el cost hagi de recaure damunt de les arques municipals . El que fa tants anys que està malmès no es pot solucionar d’avui per demà. 

   Ens feia estar  de mala lluna, veure com els carrers d’una de les primeres urbanitzacions, si no la primera, que es van portar a terme a l’Estat, aquesta de Terramar, tingués els carrers en tan mal estat de conservació. Ara que hi estem posats, acabem-ho el més aviat possible.

          

                                                   J.Y.M.

/Article publicat a l'Eco de Sitges, 7 d'octubre del 2022)

ANEM I VENIM DE TERRAMAR

   Quantes vegades ens haurem preguntar, què seria de Sitges sense el seu Passeig ? Potser ens hauríem d’haver inventat una rambla, que és l’espai que pot  arribar a tenir  una mica de cara i ulls.

  Ho hem d’agrair  a aquells  visionaris que, en el seu dia, van tenir les persones que van projectar i portar a terme  l’urbanització de Terramar, amb la posterior construcció de cases senyorials que van atorgar-li un prestigi. De tots aquests xalets, la Beli Artigas n’ha fet un treball que es d’admirar, en quant a catalogació que comporta referències de qui van ser els seus propietaris, com també els arquitectes responsables del projecte i de dirigir la construcció. Els té tots agrupats en el seu interessant blog i la seva consulta es veu recompensada  per les nombroses curiositats que hi trobem.

   De la mateixa manera que la família Artigas va participar col·laborant amb detalls com els bancs de ciment que es troben en el recorregut. Els recordo que en  els respatllers hi havia rajoles que anunciaven diferents marques de productes. Com també van sortir del seu taller aquests bordons  de ciment que limiten els laterals del passeig, on de tant en tant s’intercalen unes boles. I per on, quan érem canalla, ens agradava caminar, fent equilibris, pel seu damunt.

   Jo m’imagino la gent de Sitges caminar per aquest passeig acabat d’estrenar, com un somni que era a l’abast dels pocs habitants que llavors tenia el poble i que van tenir també el privilegi de veure construir aquestes senyorials torres. Els seus propietaris van ajudar a propiciar un toc de distinció, que sobresortia de la normalitat del dia a dia.  Tenint en compte que la gent de casa nostra sempre hem estat avesats al tracte amb la gent. Quan aquests senyors passaven temporades aquí, es va establir un contacte molt proper entre uns i altres. Se’ls anomenaven els senyors de la colònia i com a tals les botigues els tractaven amb tota cortesia; que si el senyor tals, que si senyora qual...La burgesia catalana va aportar a la vila una categoria que es corresponia en les cases senyorials que habitaven. I també uns ingressos en els establiments que freqüentaven que no eren els mateixos que deixaven una família normal.

   Això va durar uns anys, en els quals tampoc tot era or el que relluïa, perquè no tots els que es feien anomenar senyors tenien la mateixa classe, potser perquè és allò que s’ha dit sempre “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. La veu popular, moltes vegades, en feia ressò quan es referien al Sr. Ribot, que tenia la seva casa a la carretera, al costat on havia estat el també conegut pel “Rancho Grande”, i avui s’aixequen uns horribles simulacres de gratacels. La gent sovint  feien aquesta pregunta:  “Qui mana a cal senyor Ribot, l’amo o el porc?” .

   Van ser els anys daurats del Passeig i per les famílies que habitaven aquestes torres. Poc a poc el nivell adquisitiu de la gent del poble, sortosament, va anar en augment i, amb ell, la disponibilitat de poder comprar més i millor, va anar consolidant-se i  començà a quedar desfasat que una botiga hagués de tenir un xicot amb la bicicleta a punt  per a quan truquessin de cal senyor fulano de tal, que demanava tres onces de pernil dolç i ja tens al xicot amb la bicicleta corrent per atendre l’encàrrec, perquè a més havia de ser servit al moment. Fins que va arribar un punt que qualsevol pelacanyes del poble comprava 150 grams del mateix pernil i se l’emportava ell mateix. Aquella desigualtat es va anar equiparant, al mateix temps que aquells senyors s’havien fet grans i a alguns se’ls hi havien aprimat les carteres. Però aquí també hi entra allò que diuen els castellans: “Genio y figura hasta la sepultura”.  Volien els mateixos tractes i mantenien les mateixes exigències de quan la bitllaven a cor que vols.  Que era quan ells pagaven al comptat, no tots, mentre molta gent del poble engrossien les llistes de fiats de les botigues a l’espera de fer bones.

     La repartidora no va arribar mai, però mentre als més senyors se’ls hi reduïa el nivell, a la classe obrera els hi bufaven vents favorables. Tampoc arribava a nivells d’igualtat però pel que fa a la cartera ja no es deixaven guanyar així com així. Pràcticament es  van acabar els repartidors  i ara una, ara l’altra, les torres, van anar canviant de propietari.

   Tot això ha passat en aquest període de cent anys. Una celebració que, de la mà de l’Alba Gràcia,  que és la comissària d’aquest centenari, s’han programat un seguit d’actes, els quals van ser presentats  a la Biblioteca Santiago Rusiñol, i on  també es va presentar  el cartell anunciador que és obra de la Natàlia Butí. Molt original i a la vegada molt representatiu. Amb els colors de les flors i amb  el puput que nia per aquell entorn.

    Uns jardins que van estar dissenyats  sota la influència del noucentisme i que van ser un altre al·licient afegit a tot el que es va projectar en aquells anys. Dissortadament  van estar molts anys tancats, mig abandonats,  i es van poder recuperar  i obrir al públic, destacant les bases, on l’amic Jesús Coines Suñé ha dedicat un estudi de les especies que hi viuen, i un treball de regeneració de la flora i fauna de les esmentades bases  Ell que a més és un apassionat i estudiós dels ocells.

   Anirem i tornarem de Terramar com tantes vegades ho hem fet, si més no el nostre passeig tindrà l’al·licient afegit que ho fem per un Passeig i un entorn centenari. Que desprès de tants anys transcorreguts, no ha perdut el seu encant ni nosaltres les ganes de transitar-hi com tantes vegades també ho havien fet els nostres avantpassats, els residents, i la gent que ens visiten.

                                                                                            J. Y. M.

   

CASES AMB DUES PORTES D'ENTRADA

   Una casa és  un gran embolcall d'il·lusions, de neguits fets realitat i de portes cap endins reserva la intimitat més absoluta dels seus estadants, donant cobertura a tots els aspectes, bons i dolents. D'aquí que es diu que cada casa és un món i també que a cada casa hi ha ball de bastons, no en el sentit específic de les garrotades, sinó en quant a les divergències que, com a conseqüència de la convivència, acostumen a fer-se presents.

   Al costat  mateix de casa, en el carrer Sant Francesc,  hi vivia un matrimoni, que coneixíem pels senyors Muñoz. L'home era mestre d'escola i de complexitat escanyolida i ella una “tiarra” i, el que se'n diu, "de armas tomar ". Una neboda d'ella, la Cecília, els hi feia de minyona. Doncs, en el moment menys pensat, s'armava una mena de batalla campal i, sense haver de fer servir munició de guerra, la dona en tenia prou en propiciar uns quants mastegots per acollonir al marit, el qual a cada ventallot cridava, amb veu  que trencava el cor: "Socorro, vecinos, que me mata". Tampoc la noia es lliurava de les rafegues de clatellots. Quan aquesta singular guerra es produïa, els de casa passàvem un mal moment. Però sabíem que quan la “generala” havia demostrat qui manava en aquell territori, sembla ser que s'acordava l’armistici i el matrimoni sortia al carrer,  vestits de vint-i-un botó, agafats de bracet com si res hagués passat.

   Reprenent el fil de determinades particularitats de les cases, com la que apunto en l'enunciat, aquestes, les del nostre poble, han experimentat una transformació considerable, perdent identitat i guanyant volum d'alçada. Perquè quasi totes les de la vila eren, com a molt,de planta baixa i pis. Hi havia el detall afegit  de que els estadants deixaven posada la clau al pany, un senyal d’absoluta confiança amb la gent del poble.

     Quan es va construir l’ urbanització de Terramar i amb ella les senyorial cases que s'hi arrenglen, com a detall curiós,  es va poder observar  que disposaven de dues portes, aquella per la qual entraven els senyors, la gran, i una altra, de més petita, on amb unes lletres damunt  una rajola, o fetes en ferro forjat, informava per a que estava destinada: “Servicio”. Aquesta conduïa directament a la cuina  o a la porteria. Dos mons diferents, el que no vol dir que les persones que entraven i sortien per la porta del servei no fossin igual de senyors que els que entraven per la porta gran. No em refereixo a la posició econòmica, perquè els diners no ho són tot, a vegades serveixen per endurir el cor i  creure's superior.

  La presència dels senyors de la colònia, els que feien servir la porta gran, contribuïen  a donar “glamour” al nostre Passeig Marítim, per la seva elegància en el vestir i els seus tics de grandesa que passejaven Els que entraven i sortien per la porta petita, es pot dir que gaudien  de les petiteses de la vida,  aquestes que no es compren ni es venen, perquè tenen un valor que cadascú li sap donar l'apreci que correspon. Amb aquelles minyones que s'enamoraven dels xicots del poble i al revés  i a l'estiu, quan tota cuca viu,  la gent amb destinació a la porta petita es veia desbordada per acudir-hi perquè els senyors  precisaven , constantment,  dels seus serveis.

   Els industrials: fusters, lampistes, serrallers... s'hi desplaçaven amb bicicleta, amb la senalla de les eines  a darrera, en el suport que havien preparat. Recordo que a fora de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas hi havia, permanent aparcades, dues bicicletes  al costat de l'aparador, Eren bicicletes de dona, apunto aquesta característica perquè les d'ara són com a més unisex, però aquelles no tenien la barra del quadre que les diferenciava  entre les d'home i les de dona.  Eren velles, rovellades, fins i tot el rovell estava tan decadent que ja no embrutava les mans. A davant del manillar hi havia disposada una caixa de verdura d'aquelles bombades on hi posaven els encàrrecs. Mentre no hi havia torn de servei, els minyons, que les comandaven, feien de les seves, per allà el corraló que donava a l’hort de can Falç. Tot d'una, un crit potent, que de potencia cridanera, les de can Mas,  anaven sobrades: “Minyoooo”. Un esgarip que desbaratava les oracions d'aquells minyons  que se les prometien dolces.  La Pilar Franco, que a vegades manava més que les mestresses, que ja era manar,  i que amb cridòria tampoc la guanyaven, que també era cridar, els hi tenia preparats els encàrrecs. I, ara un ara l’altre, feien via cap a les cases dels senyors de Terramar.

     I no tot era tan llampant com semblava, en determinades destinacions, els botiguers acompanyaven la comanda amb el paperet de les comptes, en alguns casos la suma era llarga perquè el deute venia de lluny. I allà on la botifarra era grossa, la porta de servei oferia l’avantatge que mentre el noi hi trucava,  hi entrava, la mestressa sortia per la porta gran i, al no coincidir, tururut viola, un altre viatge sense cobrar i suma i segueix.  

   El repartiment a domicili era un servei que oferien quasi bé totes les botigues, pastisseries, cansaladeries... Això permetia que els vailets aprofitaven les vacances de l’escola per guanyar algun diner i anar en bicicleta que era el que més els agradava . Ells com ningú sabien a cada casa on estava situada la porta petita, perquè algunes que disposaven d’una parcel·la més amplia, la porta gran estava abocada de cara el Passeig i la de servei es trobava en el carrer de darrera.

     Eren les cases amb dues portes d’entrada, la gran i la petita. Alguns dels qui entraven per la gran van fer la fi del cagaelàstics. I altres que accedien  per la petita, aneu-hi   al darrera amb un flabiol sonant. Qui ha de tenir cura d’una casa amb masses portes, s’exposa a no poder-les tenir totes controlades.

                                                                             J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juliol 2016)