El dissabte passat la lluna que lluïa no era plena, per tant l’anunciat de la Cursa de la Lluna Plena no es corresponia amb la realitat. Però també és cert que en altres ocasions, que sí que ho era, els núvols la tapaven i que més donava la forma si no la podíem distingir amb tot el seu esplendor.
En aquest cas el que importa és la raó que motiva que unes 1.500 persones es solidaritzin amb la causa per la qual es porta a terme. Ni més ni menys que per recaptar fons per a la investigació del càncer infantil. Els seus promotors, en Xavi Lahoz i la seva muller l’Estela Campañà. Darrera d’ells, una història commovedora: el seu fill Pol Lahoz Campañà, quan tenia tota una vida per davant, la malaltia li va desbaratar totes les il·lusions i projectes que un jove, en aquesta edat somia consolidar. Ens va deixar quan encara no tocava.
I els seus pares, d’entre la tristesa per la pèrdua del fill, van saber sobreposar-se a aquest infortuni. De la mateixa manera com en Pol va saber afrontar la seva malaltia, amb el coratge de la persona que no es dona per vençuda i lluita fins al final, donant un exemple del tot alliçonador. Ens ho va dir el seu pare, en Xavi, al final de la cursa, enmig de l’ambient festiu que hi havia en el pati de l’Institut Vinyet. Un ambient que s’avenia molt amb el tarannà del xicot. Una festa solidaria, en van 10, per poder ajudar a la mainada que passa per aquestes situacions difícils que ens depara la vida. On s’ha d’aplaudir, també, la gran tasca que fa l’Hospital de Sant Joan de Déu en aquest camp de la investigació i en el tractament mèdic que es dispensa a aquests nens i nenes.
Qualsevol estat de la lluna és bona per mostrar la nostra solidaritat, aquesta del primer d’octubre era creixent. El motiu pel qual els organitzadors no s’han esperat que fos plena, obeeix al fet de coincidir, aquests dies, que a Barcelona s’està celebrant un congrés mundial sobre el càncer infantil. Que millor ocasió que per portar-la a terme aprofitant el ressò d’aquest esdeveniment amb ressò arreu del món.
I mentre corríem o caminàvem, ens vam adonar de que un bon nombre de carrers de Terramar, un projecte que precisament, tal dia com avui, el 7 d’octubre de l’any1918 es va aprovar portar-lo a terme i el 2018 vam celebrar que Terramar, després de cent anys, sigui una realitat consolidada. Succeeix que, ara, els seus carrers acaben de ser remodelats. Sobretot les voreres que han quedat molt dignes. Vist l’estat d’abandonament en què es trobaven.
Es calcula que fa més de cinquanta anys que va començar la seva decadència i, cada vegada a pitjor, fins a culminar una part del projecte de millora que es fa evident en tots els aspectes: les susdites voreres, clavegueram, pavimentació dels carrers i enllumenat dels mateixos.
Durant tots aquests anys s’han alternat molts ajuntaments i cap, davant les evidències del mal estat dels carrers, amb el consegüent perill de prendre-hi mal, ningú no van trobar mai el moment de dedicar-hi l’atenció, ni tan sols prendre’s la molèstia de retirar els trossos de rajola que es trobaven disseminats per sobre les voreres, cosa que encara les feien més intransitables. Fins que l’Ajuntament actual ha fet possible el que semblava impossible. I quan això succeeix, ho faci qui ho faci, s’ha de dir i felicitar-los per la gestió portada a terme.
És cert, també, que encara falten carrers i voreres per arranjar, però és molt bon senyal que s’hagi començat a actuar. Una obra d’aquesta envergadura val molts diners i aquest cronista entén que s’ha de fer per fases. Així, abans de portar-ne a terme un altra, aquesta s’ha de pressupostar i desprès mirar d’aconseguir el màxim de subvencions, per tal de que no tot el cost hagi de recaure damunt de les arques municipals . El que fa tants anys que està malmès no es pot solucionar d’avui per demà.
Ens feia estar de mala lluna, veure com els carrers d’una de les primeres urbanitzacions, si no la primera, que es van portar a terme a l’Estat, aquesta de Terramar, tingués els carrers en tan mal estat de conservació. Ara que hi estem posats, acabem-ho el més aviat possible.
J.Y.M.
/Article publicat a l'Eco de Sitges, 7 d'octubre del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada