SEGUINT EL CALENDARI

  Encetem any i amb ell el primer full d’aquest nou calendari. Abans, en els darrers dies del mes de desembre, concretament el dia de la rifa, es va tenir lloc la reobertura del Cau Ferrat i el Maricel de mar, després d’uns acurats treballs de restauració i condicionament. I que tothom que ha volgut ha pogut comprovar l’estat de la qüestió en les successives jornades de portes obertes. Abans de tancar les portes se’ns va oferir l’oportunitat de poder visitar-los i a més amb el permís de poder-ho  fotografiar tot.

    L’altra jornada va tenir lloc al mes de juliol, un cop finalitzades les obres. Aquesta va ser una visita molt curiosa, m’atreviria a dir que irrepetible, al menys nosaltres no ho veurem més i que triguin les futures generacions, perquè voldrà dir que l’estat de conservació continuarà inalterable. Contemplar tots els espais buits, solament lluint el resultat dels treballs, va ser una experiència única. I ara, l’altra oportunitat, ens permet recórrer el Cau Ferrat i Maricel al complert. El primer amb tot el contingut col·locat de la mateixa manera que estava abans del tancament, llevat la modificació de l’accés que no s’entra per la porta principal i en el pis superior l’obertura per on es passa a la casa Rocamora que serveix de nexe d’unió entre els dos museus. Però hi trobem a faltar el frondós fullatge que penjava de la copa del brollador i aquell persistent degoteig que al caure en la base es produïa el sorollet tan característic com relaxant.   

    En quant a Maricel, la disposició de les peces i pintures segueix un meticulós ordre, destacant l’obra de la pinacoteca local que s’alterna en els espais i llueix atenent als artistes i a la seva època. Segueix lluint amb tot el seu resplendor la sala gòtica de la planta baixa i aquesta gran obertura al mar, amb les escultures incloses. Destaca la presència, entre altres, de dues noves incorporacions:  l’estàtua original del Greco, col·locada també en un punt estratègic de la visita i el bust de Santiago Rusiñol que havia presidit el Recó de la Calma.    

   Ha estat un treball molt complex i no exempt de polèmiques i discrepàncies que s’ha resolt amb un  resultat que a la vista ha quedat molt digne  i que ha permès l’afegitó d’alguns elements nous, com el vidre que tenca la portalada de Sant Miquel i que contribueix a donar més lluminositat a les pintures de Josep Mª. Sert i estendre l’efecte lumínic més enllà de la sala, i a la vegada des de dintre, mirant cap a l’exterior, la panoràmica és sensacional.

      A les paraules del President Artur Mas, quan ens referia que a la gent de Sitges ens havia tocat la loteria amb aquesta remodelació dels museus, la casualitat feia que una part del cinquè  premi de la rifa de Nadal s’hagués venut a l’Administració del carrer Sant Francesc. Aquesta coincidència es complementa amb una altra també relacionada amb els museus i la loteria. Quan a l’any 1933 es va inaugurar el Cau Ferrat, com a museu, també va tocar la rifa a Sitges, però aquesta vegada una part de la grossa venuda, majoritàriament, en participacions d’una pesseta a la botiga de ca la Laieta, número que havia estat adquirit a l’administració de can Clarà. Sols els separa  la diferència del valor del premi, quan a canvi d’una pesseta se’n rebien 7.500 que donaven per comprar un solar i fer-se una caseta. I ara tot i que parlem d’un quint, un dècim de 20€ dóna per passar unes bones festes i alguna cosa més.

       L’altra notícia que ens afecta a tots els lectors del setmanari, és la  que aportava les pàgines de l’Eco just la vigília del dia de Nadal, en quant  al comiat manifestat pel mateix Vicenç Morando. Una sorpresa que si s’hagués publicat uns quants dies desprès haguéssim pensat que es tractava d’una innocentada. Sí, el trobarem a faltar.

    Per altra banda el dia de Sant Esteve, la Cobla Sitgetana celebrava els seus 50 anys. Ni els propis fundadors, com tampoc el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que va ser l’instigador del projecte, la seva filla Alícia que va ser la padrina, s’haguessin imaginat que s’arribaria tan lluny. D’aquells primers músics solament en són testimonis quatre companys. I dels compositors, en Jordi Pañeella i Virella. Del qual aquella dia se sant Esteve del 1964, es va estrenar la sardana Alícia.. A l’audició que va tenir lloc l’endemà, que s’esqueia en diumenge, al Cap de la Vila, van estrenar les sardanes La Sirena de Sitges de l’Antoni Pañella i Montané i La Cobla Nova  de Gabriel Pallarès i Roig.

   El colofó de les celebracions del cinquantenari va tenir lloc al Vinyet, on la Cobla hi ha estat present, cada 5 d’agost gràcies a la fidelitat dels successius administradors. El actuals, Isidre Vivó i Joan Duran, han donat totes les facilitats per poder tornar a l’ermita un dia que no s’esqueia en el calendari de les actuacions. Amb la complicitat del Sr. Rector, el meu benvolgut veí de pàgina, mossèn Josep Pausas, que va pronunciar unes boniques i sentides paraules. Refermades pel Sr. Batlle Miquel Forns, amb la complicitat de tota la Corporació Municipal. I en especial, de la regidora de Cultura, la Sra. Mireia Rossell, com també la Mònica Gallardo. Dues sitgetanes que tenen molts lligams, per descendència familiar, amb la música. Sense oblidar-nos de la Carla Jordà i la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa Llorens.

   Els últims dies del vell calendari han estat atapeïts d’actes amb un protagonisme molt destacat pels interessos de Sitges. El nou, aquest que acabem d’encetar, presenta una correlació de dates de gran interès per a la causa local i  la general. Que puguem arribar a arrancar l’últim full amb salut i bones perspectives de present i futur.   

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de gener del 2014 )