Torna l’Eco a
les nostres cases. Avui, dimecres, quan mai abans ens havia sorprès un avançament
com aquest, al menys amb els dies com ens separen de l’assiduïtat setmanal. I ho fa quan pel carrer els bons desitjos
es tradueixen en una frase explícita: Bon
Nadal!
Desitjos i
felicitacions que tenen també un punt en comú en aquestes pàgines, on des de la
direcció, passant pels col·laboradors, els estadants de la casa del carrer Bonaire, els
empleats de l’impremta, hi han estat avesats bastant abans d’aquestes dates,
quan els responsables dels tallers, industrials, comerços... encarregaven la
impressió de les felicitacions que després farien arribar als seus clients. L’apropament
a les festes nadalenques ja es feia palès, quan la Carme, germana d’en Josep,
disposava damunt del taulell de la botiga, un acurat escampall de targetes de
felicitació; les clàssiques i aquelles de més populars, sorgides de l’art del
dibuixant Ferrándiz. Les quals, per la seva senzillesa i de traç característic,
il·lustraven el Nadal i tot el seu entorn amb un dibuix que ho deia tot, no
hagués calgut escriure res en el seu interior.
Per tant la
gent de Sitges anaven a comprar les targes a la botiga i els més específics les
feien imprimir per la gent de la rebotiga. Com a l’inrevés, les amistats de la
família, els subscriptors de l’Eco,
enviaven les seves a la redacció per
desitjar el que tothom proclama. Entre aquesta recepció es produïa un fet
curiós, el col·laborador Sr. Salvador Soler i Forment que era el responsable de
la interessant secció Destellos i que signava amb el pseudònim de Ligh, anava publicant un inventari de
totes les felicitacions rebudes a la casa. Aportant el nom i cognoms, si es tractava
de particulars, o d’una Societat, un comerç, un taller... i a més descrivia la portada de la felicitació, hi ho feia
apuntant tota mena de detalls. Una curiositat que amb el pas dels anys es pot
considerar una de les moltes petiteses que, si aleshores podien semblar
insignificants, actualment tenen un notable valor per tractar-se d’una deferència exclusiva.
Era l’època de l’any en què els carters
tenien més feina, es movien amb aquelles grosses carteres de pell, penjades en
bandolera, amb un contingut tan voluminós que no permetia poder tancar la solapa. Ells aprofitaven, també, per lliurar
la seva, de la mateixa manera que ho feien l’escombriaire, el sereno ... Eren unes
felicitacions molt característiques, amb la imatge representativa de l’ofici a
la part de davant i amb les estrofes
al·legòriques a l’anvers. La propina estava assegurada. Unes felicitacions que
s’han convertit en preuats elements pels col·leccionistes de curiositats.
Perquè el costum d’aquesta felicitació, associada als servidors d’uns serveis
comuns a tots els pobles i ciutats, s’ha
perdut, tot i que no del tot. Perquè altra vegada ens hem de fixar en el
setmanari, on els seus repartidors
continuen amb el costum de lliurar la seva felicitació, vinculada al servei que
ofereixen als subscriptors. I és que el repartidor de l’Eco forma part d’aquest
engranatge, la seva col·laboració, el detall de felicitar-nos les festes, és
rebuda amb satisfacció. Ve a ser com aquella carta que esperes i saps que
t’arribarà en aquest dia concret..
En termes
generals, però, el intercanvi de
targetes de felicitació ha minvat considerablement. Van començar les cases
comercials a enviar les seves felicitacions acoblades en les factures per mediació d’una enganxina,
amb un motiu nadalenc, dispoada en un extrem superior de la dolorosa. Detall
que sempre he trobat de molt mal gust,
per ser un document poc escaient per a desitjar bones festes. Depèn de la
quantitat del total, es pot produir l’efecte contrari: “Com voleu que passi bones festes si haig de pagar tan quantiosa suma ?”.
Les tecnologies actuals han contribuït a aquesta davallada sigui encara més
acusada. Sobretot per l’efecte WhatsApp, on els missatges aconsegueixen que el
intercanvi tingui una immediatesa de vertigen.
Un altre punt
de rebuda de felicitacions, però aquestes en forma de presents, es podia veure
en determinats enclavaments logístics, allà on la guàrdia urbana de Barcelona
tenia distribuïts per aquelles cruïlles, en lloc visible, una elevació circular
amb barana inclosa, on es posava el guàrdia urbá a dirigir el trànsit. Doncs en
aquestes vigílies al peu de la base de ciment apareixia un considerable
escampall de productes, adients a la festa, que els automobilistes els hi
deixaven. Aquest costum també es va implantar a Sitges, era quan hi havia un
guàrdia urbà permanent al Cap de la Vila, aquest també s’envoltava d’obsequis
que els hi portaven principalment els repartidors que circulaven pels carrers
del poble.
Amb el Nadal s’acaronen molts detalls: el
pessebre i el seu olor a bosc. Les nadales cantades al punt de les dotze
d’aquesta nit, o en el transcurs de la Missa del Gall. Amb el record posat en
aquell grup de gent de Sitges que, al vesprejar del dia d’avui s’arribaven fins
a Jafra i allà, davant de l’església, encenien una foguera, mentre en el
firmament una estrella brillava més que les altres. Sota un sostre desmantellat
d’una capella en ruïnes, sense llum, tan sols amb el resplendor de les flames
,la missa aconseguia establir un paral·lelisme amb el portal de Betlem.
Hem arribat a
la vigília d’una festa que té una força de convocatòria extraordinària en quant
a reunir a les famílies. Aquesta vegada, com un fet excepcional, l’Eco s’ha
avançat per tal de compartir el caliu familiar i així sumar-se, també, a la
celebració. I els col·laboradors, malgrat les presses per poder arribar a
temps, contents de convertir-nos en influents protagonistes d’un altre Nadal,
viscut entre aquestes pàgines i per acabar pregonant el mateix desig de sempre:
Bona Nadal i bon començament d’Any.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada