SILENCI, LLUM, CÀMARA ACCIÓ!

Pròleg del llibre Sitges Plató de Cinema de Francesc Borderia i Soler. Presentat al local del Grup d'Estudis Sitgetans, el 17 de gener del 2015

 

    Els  llums de la sala fan pampallugues, fins que ens envaeix una foscor densa, aquesta dura un instant, el temps suficient per acabar d’acomodar-nos a la butaca. La lluminositat de la pantalla és enlluernadora, però el que resulta més espectacular és la portentosa imatge de la Punta, que apareix envaint tota la seva dimensió. La música d’ambientació es complementa amb el títol de la pel·lícula, el qual apareix amb lletres grans: SITGES, PLATÓ DE CINEMA. Segueix a l’anunciat el nom del guionista i director, Francesc Borderia i Soler. I com a productor,  el Grup d’Estudis Sitgetans..   

  En un no res  queda la imatge nítida, esplèndida, mentre la càmera mostra uns primers plans del Racó de la Calma. Ens delecta tot i gaudint de la proximitat i familiaritat amb el lloc. Abans, des del Baluard, la panoràmica del Passeig ha estat sensacional, fins a perdre’s en el infinit. L’admiració serveix per a corroborar que vivim en un poble de pel·lícula. D’aquí que molts directors de cinema s’hagin decantat per la vila en el moment de rodar-hi unes seqüències. Vet aquí l’argument del llargmetratge que ha dirigit el gran apassionat del cinema, en Francesc Borderia: un resum dels fragments més carismàtics que s’han rodat en aquest poble. És un autèntic plaer seguir aquesta trajectòria entre unes imatges que fan un repàs exhaustiu de tota la moguda que comporta el rodatge d’unes escenes que, a part de l’excepcionalitat del marc, hi coincideix el bon art que esmercen  els intèrprets, l’ull crític del director i la professionalitat de tots els qui mouen els fils darrera la càmera. Ens trobem davant la projecció d’una pel·lícula documental, inèdita. On l’autor ha volgut, amb el seu art, aportar a la història local un treball que resulti de gran interès. Des de la nostra butaca, contemplant la blanca pantalla, artistes i extres, desfilen amb la voluntat  de crear un ambient, el dels preparatius, comú en tots els rodatges. Com en aquesta seqüència que ara apareix, on podem  apreciar com la càmera pentina l’exterior de les sales de projecció local, amb les cartelleres col·locades en els llocs més estratègics, amb unes làmines que es converteixen en un avanç, molt representatiu,  de la projecció. També hi podem veure la presència dels cacaueteros, davant la porta d’entrada, oferint tota mena de llaminadures. Així com els mítics porters, col·locats en el lloc estratègic. L’argument va precedit per aquests detalls que, amb anterioritat, l’autor ha recopilat en altres obres que ha presentat en públic. En un moment on entre la foscor de les butaques, en aquest començament de la sessió, s’apercep una escletxa de llum dirigida per l’eficiència del acomodador que acaba d’acompanyar a un espectador a un dels pocs seients que queden lliures.

     Poc a poc ens anem endinsant en les intimitats de l’afició de l’autor, aquesta identificació amb la seva obra, fa possible  veure i recrear-nos en la sala del Retiro, d’on en va ésser responsable de la programació del cinema. Una sala que ha complert cent anys projectant pel·lícules. De la mateixa manera que freqüenta la resta de les sales, Prado,  Rialto i Patronat, per esdevenir un espectador entusiasmat. En el seu treball hi desfilen  moltes cares conegudes, s’hi deixen entreveure tantes complicitats, que les imatges aconsegueixen concentrar, al màxim, l’atenció dels espectadors.  A valorar, amb més solidesa, aquests detalls que tan han contribuït a que el nostre poble hagi aconseguit un glamur ben consolidat a dintre i fora de casa.   

    La pel·lícula aconsegueix implicar-nos, també, entre un clímax de sitgetanisme que ens fa reviure moltes hores viscudes en mig de la foscor de les sales dels cinemes de la vila.  Fins que l’autor s’integra en aquella comitiva de gala que baixa per les escales de la Punta, durant el rodatge  que ha deixat més bon record de tots els que s’han filmat en el nostre plató; “Rapsodia Real”, tot i com explica l’autor, va decebre quan es va projectar a les sales locals, pel poc temps que duren les escenes rodades a la vila. Són les típiques retallades cinematogràfiques que no tenen res a veure amb les que ara ens assetgen. En Francesc, gràcies als avantatges de les tècniques actuals, es mou  entre artistes i extres, envoltat d’una gran satisfacció, la qual no va poder experimentar quan es va rodar, degut a que tenia 12 anys i les obligacions escolars i la disciplina familiar no preveien faltar cap dia a l’escola. Transcorreguts els anys, avui ens ho mostra amb tota mena de detalls, perquè degut a la seva passió per aquest art, ha recavat en les còniques escrites i en multitud de converses entre els testimonis d’aquell esdeveniment, per contrastar els diferents punts de vista  referent als rodatges que tant van alterar la monotonia de la vida quotidiana dels nostres veïns.

     El responsable d’aquest treball cinematogràfic, ha tingut cura de mostrar-nos un Sitges blanc, florit, de carrers ben cuidats. Nosaltres, que ho enyorem, contemplant les imatges, quedem bocabadats de l’entorn. Revivim, amb nostàlgia, la cura que tenien les nostres àvies amb els elements que més ens han distingit, el blanc de la calç i les flors ben disposades en els balcons i, sobretot, el respecte que hi dedicaven, locals i forans, en la seva conservació i, d’una manera especial, en la netedat . Davant aquesta beutat, un bon nombre de directors  van escollir el nostre entorn per gravar imatges que desprès feien passar per un poble de solera andalusa. Això succeïa pels voltants de la dècada dels 50, quan curiosament molts immigrants  andalusos van venir fins aquí a la recerca de treball per millorar la seva qualitat de vida i el seu futur. Per tantes coincidències, el plató de Sitges, a més d’oferir un paisatge privilegiat, s’avenia amb els costums del moment, que consistia en cuidar, al màxim, tot l’entorn  del que se’n podia  anomenar un poble de pel·lícula.

    Curiositats i anècdotes com la que va protagonitzar el nostre amic Joan Sella i Barrachina, quan trobant-se lluny de casa, ni més ni menys que a El Salvador,  un dia entrà casualment a un cinema i quina no en va ser la seva sorpresa quan va aparèixer,  en pantalla, vistes dels carrers del seu poble. Davant l’evidència, les llàgrimes no li deixaven veure amb claredat, l’emoció no es pot descriure amb paraules. Es tractava de la pel·lícula:  “El Pasado Amenaza”, rodatge que fins i tot ell havia vist visionar pels carrers de la seva estimada vila. Un poble de cine, on s’hi han rodat moltes pel·lícules, l’autor ens parla d’unes 100, a més de nombrosos espots publicitaris.

      Nosaltres, que som espectadors privilegiats d’aquesta obra d’en Borderia, ens integrem en aquestes seqüències que la història del cinema va reservar al nostre poble. Han passat els anys i, sortosament, alguns dels escenaris encara continuen intactes, o si més no remodelades les seves cases.  La gran majoria de les pel·lícules rodades aquí ja formen part d’un antic arxiu cinematogràfic, no obstant queden els records, els quals ell s’encarrega d’ordenar en aquesta íntima projecció que fa des del nostre plató. El seu treball, n’estic convençut, apassionarà als entusiastes del cinema i també a aquells als qui ens agrada tafanejar entre les curiositats més inèdites, o si més no, més específiques, com ho és la història del cinema local en totes les seves vessants.

      Darrera la pantalla de la sala on es projecta  l’obra d’aquest apassionat director, mentre es van intercalant les seqüències d’aquest interessant recorregut,  hom recorda que just allà, quan s’acabava la sessió de tarda, tenien lloc els populosos balls de tarda. Els mateixos espectadors s’encarregaven de moure les butaques per deixar lliure la pista. Balls amenitzats  pels components de les orquestres Mozart i Iberos del Jazz. Els músics de les dues formacions, sota la direcció del mestre Torrens, van actuar al menys en un parell de pel·lícules. Una d’elles va ser: “Las Travesuras de Moruxa “, rodada l’any 1962, amb alineació orquestral. En una altra ho van fer en formació de banda.  Desfilant pel carrer Fonollar, just iniciada la baixada en direcció a la Torreta a l’Agustí Montornès se li va escapar la caixa de la cintura i va sortir rodolant fins estavellar-se en el mur  del capdavall. Va ésser quan es va escoltar, entre el silenci, el portentós i típic crit  del director: “Corten!,  Corten! , per a desesperació del músic. Són una petita mostra de les músiques que s’han enregistrat conjuntament amb les imatges. Melodies que no han tingut res a veure amb les més nostrades, un paral·lelisme que va en consonància, per exemple, amb la realitat del paisatge que ofereix la imatge: escenes rodades a Sitges, però es desdobla com si es tractés d’una altra destinació, com he dit, quasi sempre amb la voluntat de fer-lo passar per un  poble del sud d’Espanya.

         La sessió s’ha iniciat amb la bonica imatge del nostre emblema més destacat i admirat. El responsable, en Francesc Borderia i Soler, amb una precisió de dades excepcional i amb rigorós ordre cronològic, ens ha  delectat, amb tota mena de detalls i anècdotes, amb els quals hem pogut adonar-nos que Sitges, a més d’ésser un poble de pel·lícula, ha aprofitat aquest privilegi per acollir a tots aquells que hi han vingut a rodar la seva pel·lícula. Aquest fet  ha permès que directors i artistes de renom, hagin passejat pels nostres carrers, per admiració i curiositat de la nostra gent.

    I hem arribat al final, l’obra ha aconseguit acaparar la màxima atenció, sense perdre en cap moment el fil de l’argument . L’espetec final de llum a la blanca pantalla i d’escalf popular, dóna pas a una resolució molt entenedora i a la vegada molt cinematogràfica:   The End . Per assimilar-ho a la pompositat de Wolywood  i d’aquesta manera  conferir-li un caire de més essència cinematogràfica 

   Ens disposem a sortir de la sala, amb el consegüent intercanvi d’opinions entre els assistents, on no hi falten els comentaris que la memòria  obsequia a aquells que van ser testimonis directes d’alguna que altra escena: “Jo encara recordo...”.  L’ambient al carrer és de satisfacció generalitzada. Sitges, Plató de Cinema, ens apropa als neguits  d’un cinèfil, que des de les pàgines de l’Eco cada setmana ens sorprèn  i amb aquesta darrera obra ens ha delectat amb una llambregada rere el visó de les càmeres mentre rodaven en aquests exteriors tan representatius. Nosaltres en gaudim i quedarà per a les futures generacions un testimoni molt valuós del cinema local, tant pel que fa al protagonisme de les sales de projecció,  com als sitgetans/es  que s’hi han implicat i al ressò  aconseguit  quan les càmeres han escollit el nostre plató, malgrat que quasi mai ha aparegut el nom del poble per enlloc. Tanmateix la vila  és tan coneguda arreu que no necessita cap mena d’especificació ni presentació.

     Sitges té personalitat pròpia i en Francesc Borderia i Soler, té prous arguments i coneixements com per potenciar aquest interessant i bonic plató, des del qual ha recopilat,  en  una sola projecció, les més de cent pel·lícules rodades.

     Si més no, potser la gran pel·lícula, l’obra mestra que ha de seguir potenciant el plató sitgetà encara s’ha d’acabar de completar. Tampoc està a l’abast ni en l’esperit visionari de cap director. La gran pel·lícula de Sitges, la van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres i les generacions venidores no es podran dormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi sent un poble de pel·lícula. Amb tots els elements i les responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.

                                                                                                           Joan Yll Martínez