Al qual cal
afegir-hi, i sense sortida al trànsit rodat. Que forma part del que la gent de
Sitges també coneix pel torrent. Les importants riuades que s’hi han abocat,
avalen la denominació. El carrer Pau Benazet i Molàs ha estat un referent de la
transformació experimentada a la Vila, perquè en aquest carrer, en l’adjacent,
Passeig de Vilanova, en el carrer
Joaquim Espalter i començament del carrer Sant Francesc, s’estenien els dominis
de la fàbrica de calçat de la família Benazet. Per tant bona part d’aquest
indret estava ocupat per les dependències de la fàbrica que, com la de can
Termes, per anomenar les més grans, ocupaven a un bon nombre de les famílies
sitgetanes. Concretament, on visc, hi havia el garatge i la vivenda del xofer. Amb
el tancament de la fàbrica, es van enderrocar les antigues dependències i en el
seu lloc s’hi van construir pisos i algun que altre establiment comercial. De
la representació dels Benazet, només la va continuar perpetuant la filla del
qui ha donat nom al carrer, la Lluïsa
Benazet,. En el local que li va correspondre, hi van construir un edifici de
pisos que llogaven, mentre ella, el marit i el fill, ocupaven la vivenda de la
planta baixa, que l’habitaven els estius, fins que se’n van anar a residir a
Andorra i van vendre tota la casa.
En la cruïlla
de la carretera la família Balcells
tenien el seu taller mecànic. Dos fills de la casa, en Manel i en Pepito,
van fer construir les seves respectives vivendes, de tal manera que la d’en
Pepito té l’entrada per aquest carrer, en ella hi van viure els seus dos fills,
en Josep Lluís i en Pere. Dues maneres de viure i entendre la vida, molt
diferenciada una de l’altra. Primer ens
va deixar en Josep Lluís i no fa gaire en Pere. Per tant el carrer i la Vila
perdien dos veïns i un referent de suma popularitat, els “Pericos”. Aquests dos germans, no han deixat descendència, però sí
que han contribuït a perpetuar el nom de la toponímia local, aquesta en
concret, coneguda per tots com: “el cantó de can Perico”.
Un carrer on
hi ha conviscut dos tallers, el de casa i el de sabates d’en Pablito Garcia que
també va ser dels darrers supervivents de la decadent indústria del calçat. A
la cantonada, ocupant un bon tros del començament del carrer Espalter hi havia
la fàbrica de capses de can Selva. Amb tot, però, un carrer tranquil, ara no ho
és tant. I on ara hi viu la Rosa i el seu fill en Daniel Monzó, van viure-hi en
Francesc Tormos i la Teresa, la seva muller, que compartien, a més de veïnatge,
amistat amb la família Ramírez i també amb
la família Ballester, mare i filla.
Un carrer on,
degut a les contínues riuades, es va anar malmeten el terra i, amb la
progressiva implantació del progrés es va anar omplint de cotxes, on els
nombrosos gats que hi campaven es refugiaven a sota, a la recerca de
l’escalforeta del motor. Fins que, amb bon criteri de l’Ajuntament, el carrer
va ser remodelat. El resultat encara llueix ara, convertint-se, malgrat les
seves limitacions, en un dels carrers més bonics del centre del poble.
La darrera
setmana el va deixar la última veïna de les anomenades antigues. De les que
havien vist passar espectaculars riades, i havien viscut de prop la seva
transformació, com el canvi experimentat en les dependències de la fàbrica, que
de sabates es va passar a una ocupació massiva de turistes, degut a que la
majoria dels pisos que s’hi van construir els llogaven a l’estiu. Ella ha estat un dels tants referents del Sitges popular, popularitat
aconseguida en vida de la seva mare que es dedicava a deixar diners a canvi
d’un interès pactat. I, com fan els bancs, si no els hi retornaven, es quedava
amb la propietat que cobria el import. La
Rosa Ballester i Carbonell era filla d’un capità de la marina mercant que havia
aconseguit fer-se una posició econòmica estable. La noia havia aprés de costura
i cosia en el quarto de reixa de la
casa. Soltera i sense compromís, a la Rosa li va arribar el dia que li va
sortir un bon partit, en Josep Gual, qui també arrossegava una solteria
crònica. El seu festeig oferia una imatge molt singular, més pròpia dels anys
de la picor. Sortien a passejar en comitiva, primer la parella i just darrera
les dues mares respectives, també una al costat de l’altra; la de la Rosa i
l’Esperança de Miralpeix. Aquesta actitud propiciava tota mena de jocosos
comentaris.
Casats a
Montserrat, la paella va iniciar una nova vida, potser massa tard per adaptar-se
als tics d’un i l’altre. Amb tot, en Josep va ser més visionari, quan li
repetia a la Rosa: “primer gastem el teus
i després ja gastarem els meus”. Tot i la benedicció benedictina, per allò
que diuen que si vols estar ben casat
has d’anar a Montesrrat, en la seva unió, no va funcionar. El casori va acabar
com el rosari de l’aurora.
La Rosa, com
que no s’havia mogut dels seus dominis, va continuar atenent als gats i els
gossos que li feien companyia i, si no en tenia prou, també era benefactora de
tots els del carrer. Curiosament els veïns del poble sempre l’havia associat a
una hipotètica fortuna. Ja se sap, la gent acostumem a portar les comptes de la
casa dels altres. Resultat de tot aquest inventari imaginari, la mateixa veu
popular no va tardar en apropiar-li la suculent categoria com ho és aquesta generosa
denominació: “la millones”.
Fos quin fos
el seu caché , vivia de manera molt senzilla
i discreta, últimament reclosa a casa seva, però els veïns sabíem que hi era.
No podem dir que ha deixat un buit, perquè feia molt temps que no es
relacionava amb el veïnat, però el carrer i el poble han perdut un referent,
una sitgetana de denominació d’origen milionària. A qui, amb raó de causa o per
simples suposicions, el cas és que“la
millones” li van plantificar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada