Les parets exteriors de les cases de Sitges han experimentat
una sèrie de canvis d’acord amb les continuades tendències que marquen els
estils arquitectònics. De la més absoluta simplicitat, passant per l’estil
modernista fins al disseny més actual.
En aquests
darrers dies, al visitar els museus, en
un dels audiovisuals que es projecten, se’ns ha mostrat l’evolució de tot
l’entorn on està emplaçat el conjunt museístic, amb la
consegüent evolució de les obres i, amb elles, la desaparició de les cases que
s’aixecaven en el indret. I que si un cop acabades les obres de Maricel mostrava
un conjunt monumental excepcional, quan observem la simplicitat d’aquell racó,
en el seu estat pur, també havia d’oferir un encant molt més associat a la d’un poble de pescadors, on
les façanes de les cases lluïen un blanc enlluernador.
Conclusió, les
cases mostraven una construcció molt peculiar de planta baixa i pis, com a
molt. Fora d’algunes excepcions que la construcció constava de més pisos, fins
que els “Americanos” van fer construir les seves cases senyorials que, per l’estil
de l’arquitectura emprada s’han convertit en una joia que es complementa amb la
història que identifica als estadants de cada una d’elles. De la mateixa manera
que la urbanització de Terramar va
conferir al passeig, que en va sorgir, una categoria que a ajudat a enaltir el
nom del poble.
Això pel que fa
al nucli urbá i la corresponent expansió cap als nous indrets urbanitzats. No
obstant cap a la banda de muntanya, sobresortien les masies més conegudes del
nostre terme, fins ajuntar-se amb les d’Olivella, on destaca el singular
edifici de la Plana Novella que en una antiga masia en Pere Domènech i Grau va
habilitar aquest Palau que és una icona del Massís del Garraf. Però entre tot
això hi cap la modèstia d’unes construccions molt més simples que la gent de la
pagesia construïa arrecerades a les seves terres de conreu, per aixoplugar-se en cas de mal temps i per
guardar-hi les eines, són les cabanes de pedra seca. Una construcció que
realitzaven els mateixos pagesos, com també estaven experimentats en fer marges
de pedra. Tant n’era la seva destresa i la tècnica emprada que encara avui molts
marges i cabanes no han sucumbit al pas
dels anys.
D’aquests
exemples es desprèn que la gent que treballava la terra sabia també treballar
la pedra, arribem a aquesta conclusió quan observen aquests marges amb una
alineació de pedres ben posades, sense que en sobresurti més una que l’altra.
D’aquí que tots els germans Montornès disposaven d’un bon coneixement i
professionalitat per treballar amb
aquest material. Ho havien après al seu poble d’Ascó, fent i desfent marges i
altres construccions.
Però potser qui
més ho dominava era l’Agustí Montornès i Pino, que va realitzar uns treballs en
pedra extraordinaris. Segur, però, que la seva obra de més volum ha estat la
paret que he volgut sintetitzar en el títol de l’article. Que es troba a
Aiguadolç, damunt el port, en el carrer de la Creu de Sant Gregori. Sempre que
em trobo per l’entorn aprofito per apropar-m’hi i tornar admirar aquest mur que
és una vertadera obra d’art. Guarda una harmonia i una estètica que la fan única. Es tracta del tancament d’una
finca particular, on es fa palesa la destresa i les bones arts de l’Agustí, el
qual amb la col.laboració d’un ajudant,
va ser capaç de culminar un treball d’una envergadura que deixa bocabadat a qui ho contempla. Vam
gaudir, com tantes vegades, de la seva companyia mentre es dedicava a posar una
pedra damunt de l’altra. Durant aquestes trobades, en el nostre taller, ens explicava
l’evolució del treball i ho feia amb el rigor que el caracteritzava i amb poc
marge per colar-li alguna broma. Quan
l’Agustí ja arribava al final de la paret, va allisar una pedra, li va gravar
un recordatori en llatí: “ fecit, A.
Montornès 25-5-1977” i la va
col·locar en un lloc visible. Venia a ser com posar el punt i final a una obra
que no l’havia escrit, les úniques paraules eren aquestes, tampoc l’havia
pintat, ho havia aixecat i donat forma a cops de tallantó, amb l’art que portava a dintre i amb la
tossuderia del seu tarannà. Quan ho va tenir acabat, quasi cada dia s’hi apropava per observar els
detalls d’un treball del qual n’estava molt cofoi. Qui contempli el conjunt em
donarà la raó.
També músic,
de l’anomenada bateria, component de l’orquestra Mozart, l’amic ens delectava
amb el relat de les seves vivències musicals, moltes d’elles compartides amb
els de casa. Que per la seva acurada sensibilitat, tot sovint, posava exemples
concloents de les dues vessants de
l’activitat musical, l’agradable i la
que no ho és tant. Junt amb la seva muller, la Carme, havíem compartit, amb la
resta de companys, aquells peculiars dinars de músics pels voltants de la
festivitat de Santa Cecília, els quals es desenvolupaven entre un ambient sensacional,
hi contribuïa aquelles excentricitats, les quals tot sovint esmento, dels
propis músics.
Degut a
l’amistat amb l’Agustí i sabedor que ens agradava les obres de pedra, un dia
ens va convidar a fer una visita a la casa pairal del seu poble, on hi vivia un germà. Va ser una sortida memorable,
on ell i la Carme van exercir d’excel·lents amfitrions i allà vam poder
guaitar, amb gran admiració, a la bodega de la casa sota una preciosa volta de
pedra que havia construït el seu pare. Un exemple que delatava que la família
Montornès feia molts anys que remenaven pedres. I que les treballaven i encaixaven
amb una acurada precisió, com es pot admirar, repeteixo, en aquesta paret d’una
finca de l’Aiguadolç. Han passat els
anys i llueix com quan la va acabar, es pot dir que la seva vida professional
ha quedat perpetuada en aquest testimoni i en el gran ventall de records que
els seus amics conservem d’ell.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada