Comentari al pròleg del llibre d’en Borderia en el dia de la presentació

                                                          ( 17 de gener 2015 )

        

       Quan un amic et demana un escrit o , com és el cas, un pròleg per a un llibre, l'encàrrec no et condiciona perquè saps que serà comprensiu amb el resultat. Quan en Cisco em va proposar escriure el pròleg per el seu llibre Sitges Plató de Cinema  la idea em va seduir, perquè va associada amb l’encant que té el nostre poble i amb l'afició que ell, des de ben jove, ha tingut pel cinema.  I si és Sitges és un poble de pel·lícula i també hi ha sitgetans  amb aquest neguit cinèfil, ens trobem amb una combinació encara més seductora. Si més no, paradoxes de la vida, estem presentant un llibre de cinema, quan les dues sales de projecció que actualment tenim estant passant per uns moments de suma dificultat per poder continuar endavant.

    He intentat fer un pròleg original, molt cinematogràfic, on el lector esdevingui al mateix temps espectador d’una fantasiosa projecció, on s’alterna el protagonisme del poble amb els neguits de l’autor del llibre. Que ha viscut de prop l’enrenou que comporta la filmació d’una pel·lícula. I que ara  ha inventariat en aquestes pàgines que avui presentem.

    De totes les enregistrades a la Vila la  que  més expectació va  crear va ser Rapsòdia Real. En aquell temps l’amic era jovenet, anava a col·legi i es delia de no poder anar a tafanejar, fins i tot a participar d’extra, com van tenir l’ocasió d’experimentar molta gent del poble. Quan es va estrenar a la Vila va suscitar molta expectació, no hi van faltar els artistes ocasionals, però el món de la cinematografia ja ho té això, es filmen moltes seqüències  i a l’hora de la veritat es resumeix i d’aquesta manera ni va haver molts que ni tan sols es van reconèixer.

     En Francesc Borderia vivia en un lloc privilegiat on la informació de les coses del poble hi arribava puntualment. Degut a la proximitat amb la redacció de l’Eco sabia quan s’enregistraria una pel·lícula i, sobretot, quines es projectarien en les sales de cinema local. Però estar tan familiaritzat amb l’Eco,  que vol dir amb la família Soler, també  es convertia en una peripècia  en el moment de decidir on anar a veure una pel·lícula. Tots coneixem les simpaties que la família Soler  professa per la Societat el Retiro, d’aquí que quan els dies de festa en Cisco, els comunicava: “me’n vaig al cine...” La resposta era una pregunta: “ I a quin vas?” O ja ho donaven per fet: Deus anar al Retiro?  Diuen que les mentides quan no són mal intencionades o poden comprometre a algú són més perdonables. La concreció d’un sí pronunciat,  sense gaire convenciment, deixava oberts altres interrogants. I la seva família era conscient que no podia posar limitacions a una afició que no estava sotmesa a preferències de caire social. En uns anys que ser independent en la qüestió de Prado i Retiro era una rara excepció.

    En el pròleg i en aquest afegitó a la presentació he intentat donar relleu a una afició, la d’en Francesc Borderia i Soler, que com ell totes les persones podríem fer una pel·lícula de les nostres vides. Un compendi diversificat de moments que acaricien la fibra de l’emotivitat, amb escenes de fer riure i amb altres de fer plorar. Tot forma part d’un cúmul de seqüències viscudes. Avui, en aquests moments, tots els qui som aquí, també els qui no han pogut venir, som protagonistes actius i contemplatius,  i d’això ens hem de congratular i sobretot del nostre poble  que,  per tantes belleses atresorades i tanta moguda cinematogràfica, en Francesc l’ha declarat Sitges Plató de Cinema.

Que sigui per molts anys.