És costum en els pintors de
brotxa vestir de blanc, una particularitat que a mi sempre m’ha encuriosit,
perquè el blanc, per segons quins oficis, és molt delicat, la més mínima taca
de seguida ressalta damunt la blancor.
Però els pintors ho prefereixen, potser per distingir-se dels altres oficis. A
diferència dels pintors d’altres temps que protegien les seves robes amb unes
bates de color gris. Una imatge molt particular i gremial. Els pintors de quadres també han fet servir una d’aquests
uniformes, però molt més curts i més amb aparença d’americana, amb solapes
grosses i amples.
El pintor de
l’enunciat va començar des de baix, vull dir amb els pantalons i els jerseis
apedaçats com la majoria de la canalla,
i gent del seu temps. Un aprenent de pintor que va visionar la llum
de Sitges, mentre jugava per entre les barques que estaven varades a la platja
de la Fragata, uns dominis que tan sols freqüentaven els pescadors, la mainada
i els curiosos. Quan la canalla hi acudia amb molta assiduïtat a aquests
indrets, la mateixa veu popular els hi
plantificava la desencertada denominació de: “pillets
de platja”. Quan l’únic pecat era molt conciliador amb el tracte que els
pescadors els hi dispensaven, en un temps en què la gana els feia córrer. La
generositat de la gent del mar no tenia límits, a la més mínima ajuda que rebien,
els hi donaven algun peix i s’apressaven per portar-lo a les seves cases, on ja
ho esperaven.
Aquesta imatge
de les barques, servia de fil conductor entre baix a mar i els carrers
adjacents. Ha estat una visió molt singular d’un Sitges que li donava vida
l’activitat dels pescadors, dels pagesos, dels artesans i la de tants artistes.
Tots contribuïen a testimoniar que en el poble es vivia d’aquestes activitats i
de la industria del calçat. Però és que la llum, aquest blau tan intens,
captivava a la gent de l’art. La resta ja tenia prou feina a no treure la vista
de la màquina de cosir i de la fulla de tallar pell, com per a badar a un paisatge el qual tan sols
uns quants privilegiats podien seguir contemplant a diari.
Al vailet de la
platja el que verament l’atreia, més que
la llum, eren les formes harmonioses de les barques. La gran quantitat de
detalls: el pal, les veles, els rems, les nanses, els doblecs de les cordes....
Anava a casa i ho dibuixava. Primer amb un traç senzill, però força descriptiu
i, desprès, amb una meticulositat que ha ratllat la perfecció. Perquè en Bruno
ha dibuixat i pintat infinitat de barques.
Durant un temps
l’artista, en plena etapa bohèmia, es va arrecerar en una mena d’estudi a Sant Miquel d’Olèrdola, allà va
fer amistat amb el veïns, L’Agustí Quadras
i la Maria la seva muller. Una etapa de la seva vida que sempre va tenir
present i quan tenia oportunitat els anava a visitar per recordar moments
sublims. Sovint ho feia acompanyat del matrimoni Peradalta, el Sr. Bartomeu i
la Sra. Mercè del Park Hotel, junt amb altres amistats.
En Francesc
Ferret i Farreras va viure al carrer Carreta i en la seva casa hi va pintar uns
plats que després va incrustar en la façana del baixos. I com homenatge a un
veïnat quasi exclusivament dedicat a la pesca, a l’any 1962, en la paret d’una
de les cases més singulars del carrer, amb espectacular portalada, en Bruno hi
va plasmar una temàtica de barques i caixes, que encara es pot admirar, al
costat on hi havia la vivenda d’en Cañameras, a sota de la de tots aquells
populars “cuñaos”.
A partir d’aquí
el pintor sitgetà es va especialitzar amb una pintura surrealista, realitzada
amb una meticulositat extraordinària, on les seves esferes transparenten i
ofereixen unes perspectives que impressionaven al propi Salvador Dalí, el qual
quedava meravellat amb l’obra del pintor sitgetà. Era un temps que a l’artista
li agradava compartir els consells del mestre i aquest, en més d’una ocasió, li
havia dit: “pintes millor que jo”.
Coincidien aquestes anades i vingudes amb la presència d’un altre sitgetà, en
Miquel Utrillo i Vidal. Aquest, amb el seu instint oportunista, anava a
l’encontre de Dalí per aconseguir algun autògraf, per a desesperació de la Gala, per a
qui no era sant de la seva devoció.
Malgrat la lluminositat de la Vila, a Bruno
li agradava pintar de nit, potser perquè el que necessitava, més que llum, era
concentració. Dormia poc i quan es despertava agafava la bicicleta i emprenia la
ruta de les Costes de Garraf i d’allà es decantava, pel camí de la Trinitat. Allà dominava l’univers: la calma, el
paisatge, el blanc i el blau... De retorn, arribat al poble, passava per la
granja de la Tresina de la Sínia Robert i d’en Joan de ca l’Olivé, i feien petar la xerrada. Quan el sol anava
perdent força es vestia d’un blanc immaculat i amb la Dorrit anaven a fer un
tomb. I si l’ocasió ho requeria, complementava la indumentària amb l’americana
blau marí, cenyida amb gran quantitat de botons daurats i un mocador blanc a la
butxaca.
Aquests dies
el Miramar acull l’obra d’en Bruno, des dels primers dibuixos i pintures, fins
a una obra inacabada. Va ser quan l’artista, endevinant que el temps se li
anava de les mans, decideix pintar les esferes tapades amb uns llençols, com si
volgués preservar un dels elements més emprats en la seva obra. Sabedor que el
seu viatge seria de llarga durada. L’exposició que tan bé ha comissionat en Joan Pi i amb uns racons tan ben escenificats per en
Xavi Pasqual,ens recorda, a més de l’obra de l’artista, la personalitat d’un
sitgetà que no va abandonar mai la seva senzillesa, ni el tracte afable amb els
amics. Un veí del poble al qual li agradava vestir de blanc, un detall que el
deslliurava dels pedaços de la infantesa,
fins poder arribar a vestir com un senyor. Per aconseguir-ho va haver de
fer-se un camí, un nom, resultant d’un
estil que li ha valgut un reconeixement universal, però sempre amb Sitges com a
teló de fons.
J. Y, M,( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada