DIES I VIGÍLIES DE FESTA

    Aquesta setmana es caracteritza perquè en ella hi trobem una festivitat que coincideix amb aquest 15 d’agost que determina l’equador d’aquest mes i perquè també en aquest dia es celebra el que coneixem popularment per la festivitat de la Mare de Déu d’agost.

   Una altra particularitat que hi trobem és que durant tota la setmana i, de manera destacada, en aquesta data en concret, molts pobles celebren les seves festes majors i, també en el popular barri de Gràcia de la capital catalana. En el nostre cas, la data  ens apropa a les vigílies de la nostra. Una prèvia de la qual aquest setmanari se’n fa ressò treien al carrer el seu número especial dedicat a la Festa Major. 

     Recordar que el dissabte passat als jardins de la Societat Recreativa el Retiro va tenir lloc el conegut com a Ball de la Lira, en el transcurs del qual va ser distingits els socis amb diferents  anys acumulats d’antiguitat com a membres d’aquesta Societat. Desprès del sopar el colofó de la vetllada el va posar el lliurament de la lira d’or a la que ha estat presidenta de la Societat, durant deu anys, l’Elena Ferré Ràfols. Tot un mèrit, perquè no és gens fàcil haver-la dirigit quan només ella, la seva junta i els seus successors,  saben en realitat el treball que costa mantenir actives aquestes entitats tan vulnerables a un seguit de raons que les fan molt  difícils  de gestionar. On només amb l’entusiasme, l’estima a l’entitat, és suficient motiu per tirar endavant.  

     Mentre  escric això em ve a la memòria un col·laborador d’aquest setmanari, el Sr. Teodor Sardà i Miret, que tenia assignat  un espai que titulava “ Esta Semana” en el qual aportava totes les notes de societat que s’havien alternat en la vida social del poble. En aquestes darreres i en aquesta en concret el cronista de societat hagués tingut feina. I és que diumenge també tindrà lloc, al casino Prado Suburense, l’esperat concert: “La processó, el so de la festa! “. De la qual n’ha estat el compositor i en serà el director en Xavier Pagès-Corella qui, tot haver nascut a Sant Pere de Ribes, té molts lligams sitgetans i en totes les músiques que s’hi interpreten. Cal recordar que quan ja apuntava per a convertir-se en director  d’orquestra simfònica va dirigir uns quants anys les caramelles del Retiro.

       De la mateixa manera que aquest dijous  celebren la seva onomàstica les Maries i entre elles hi trobem a moltes sitgetanes que porten aquest nom, algunes de les  quals han assolit una popularitat on destaca el  fet de ser conegudes per haver estat i estar ubicades en llocs on s’han abraçat al viure quotidià i al tracte amb la seva gent. N’hi ha tantes que permeteu-me aportar a  questes pàgines a tres d’elles: la Maria Matas que conjuntament amb la Ramona Vendrell ( de can Panxo Sardi )la Pepita Soler i la Glòria Baqués, han estat un exemple de veïnes  ben avingudes i complidores del deure  de mantenir net el seu poble. Fins que van poder, de bon matí, escombraven i regaven el seu tros de carrer i aquest detall, malgrat que aquest costum a Sitges s’havia perdut, elles el mantenien i ens apropaven a una activitat a que totes les sitgetanes feien el mateix només començar el dia i això propiciava el primer contacte amb els veïns, principalment amb elles, les mestresses de casa, quan encara hi havia el costum de deixar les claus posades al pany, cosa que permetia accedir a  la intimitat de la llar sense haver de trucar a la porta.

    Una casa on la porta es pot dir que era permanentment  oberta era la del carrer Bonaire 6, la redacció de l’Eco. Un dia un article el vaig titular: “ De la botiga a la rebotiga, passant pel menjador “. A la botiga i al menjador hi trobàvem a la Carme Soler Soler i a la Maria González, un tàndem que tan s’avenia amb el Sitges íntim i estimat. I que al mateix temps era un suport de la rebotiga, on es configurava i  s’imprimia el setmanari.

    Una altra casa oberta als neguits de la gent de casa nostra, ha estat la casa on havia viscut en Miquel Utrillo i Morlius, convertida desprès en la biblioteca Santiago Rusiñol, de la qual també en va ser directora una altra Maria, la Maria Saborit.

      Les Maries de casa nostra estan de festa, en unes vigílies de preparatius. Per tot el que  s’espera que passi els propers dies, que no és poca cosa.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'agost del 2024)

AL MARICEL I SONEN MÚSIQUES

   La imatge del nostre poble va associada a un paisatge molt admirat, que  s’estén al llarg de tota la llenca de la costa que ens pertoca . I en aquest traçat i destaquen quatre elements: el passeig, l’església parroquial, el conjunt de Maricel i el Cau Ferrat. Així, si no tinguéssim passeig, o la monumental església estigués situada en un altre indret, res seria el mateix. I si el conjunt dels Palaus l’interposéssim  la composició originaria de les casetes impregnades de blanc que s’aixecaven en aquets mateix lloc, estaran d’acord  amb mi que moltes vegades la senzillesa també ofereix una bonica imatge, potser també seguiria sent un racó amb encant.

   De tota la transformació  que s’ha produït en aquest indret, aquest any es compleixen els 100 anys. Un projecte que van començar a l’any 1910 i que quan es va acabar tots els treballs era el 1918. El seu propietari i impulsor. Charles Deering i la seva família ja feia uns anys que habitaven  la que va ser la seva residència, el que anomenem Maricel de Mar. Però va ser a partir d’aquest 1918, quan l’obra es va donar per consolidada en tots els seus aspectes. I va ser a partir d’aquí, quan el Maricel va  començar també a morir d’èxit. Sembla ser que el seu propietari es va adonar que el projecte era massa gran, massa ambiciós, pel rendiment que si li donaria. L’aspecte que més ho corroborava, és que a la seva esposa i la descendència, mostraven poc entusiasme per aquella gran obra. Les seves preferències es decantaven per altres propietats que tenien lluny d’aquí. Davant d’aquest desinterès familiar, l’acabalat empresari sembla ésser que va tenir clar que s’havia equivocat. Una obra de considerable  importància com per romandre quasi tot el temps tancada.

    Va coincidir amb les desavinences amb, el fins llavors home de la seva confiança, en Miquel Utrillo i Morlius. Començava així el declivi de Maricel, però  encara va tardar uns anys, fins que el 1921 Deering decideix emportar-se el contingut dels  dos Palaus. Amb la marxa de la persona que va transformar  un racó mariner, bressol de la senzillesa, la vila  va perdre un contingut atapeït d’obres d’art, si més no va guanyar la transformació d’un indret que és l’admiració de tothom.

    Va caldre que el pas del temps i decisions d’altres mecenes, per a que Maricel tornès a omplir-se d’art. Com gràcies a la generositat del col·leccionista,  el Dr. Jesús Pérez Rosales, que va fer donació de les seves obres d’art,  a fi  que la seva col·lecció fos ubicada al Maricel de mar.

     Actualment, i de manera molt especial després de la seva restauració, tot el conjunt torna a tenir vida pròpia. Hi contribueix els nombrosos visitants que passen per les seves dependències i a la cura que en tenen els seus responsables.

   Santiago Rusiñol, quan li van presentar al qui seria el seu veí, després de refusar, segons diuen, l’oferta que el ianqui li va fer per la compra  de la seva casa, potser no s’esperava la magnitud que assoliria  tot plegat.  La seva propietat va quedar minúscula davant l’embergadura que anava assolint la caparrada dels seus veïns més propers. L’únic que els dos tenien en comú, era el seu amor per l’art i també pel col·leccionisme. Si més no Rusiñol tenia un avantatge sobre el seu veí,que no era cap altra que  ell mateix tenia la capacitat i la virtut de generar art. Mentre que el nouvingut tenia els diners, si més no amb aquests no es pot comprar les facultats que són menester per escriure, pintar... com ho feia el seu veí artista.

    Al Cau Ferrat, entre les col·leccions atresorades pel seu propietari, hi niava també la música que, quan s’esqueia, irrompia en la calma de la nit, entre un auditori selecte. Desconec si a Maricel, mentre el van habitar els seus propietaris, es van escoltar gaires músiques. Com així ha estat des de que en són propietaris l’Ajuntament i la Diputació.

    En el  seu Saló d’Or, s’hi ha alternat diversitat de músiques; de cobla, clàssica, de cant i cant coral, instrumentistes.... Una nota musical divertida, la va posar la passada primavera, la jovenalla de la nostra Escola de Música, els quals van oferir un tastet del que han començat a fer, en el seu tot just iniciat aprenentatge. Això va tenir lloc a la sala gòtica, la construcció més antiga que es conserva a Sitges, i salvant distàncies en tots els aspectes, com els joves i ja avantatjats intèrprets, ofereixen en el marc del Palau de la Música Catalana, el que anomenen el seu primer Palau, aquesta jovenalla sitgetana, podran explicar  que han fet el seu primer Palau, en el seu cas hi cal afegir, de Maricel. El marc no desentona, ni  molt menys,  amb el del Palau de la Música. Diferent, però també com per treure’ns el barret.  

   Ahir, dijous, va tenir lloc la inauguració de l’exposició per a commemorar aquest centenari. I es va fer amb la presència de les màximes autoritats de casa nostra, per tal de conferir-li la rellevància que es mereix aquesta joia que tenim tan a prop, i que contribueix a donar categoria al paisatge al qual em referia al començament.

   I el proper dijous es celebra la festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Que s’hi ho centrem entre el Maricel i el Cau Ferrat, el seu patronatge assoleix el màxim exponent. Perquè just allà, en el Racó de la Calma, durant els mesos d’estiu, tenen lloc els reconeguts concerts de música clàssica. Que s’intercalen amb els que s’ofereixen dintre la intimitat del Cau Ferrat. Poc s’imaginaven els propietaris dels dos espais, que els descendents d’aquella gent camperola i marinera, es delectarien amb la música que s’interpretaria tan a prop una de l’altra.

   Ells hi van posar el marc i nosaltres hi hem plasmat el resultat d’una sensibilitat, que esdevé, allò que se’n diu, l’ànima que l’aguanta.

                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre de 2018 )