La imatge del
nostre poble va associada a un paisatge molt admirat, que s’estén al llarg de tota la llenca de la
costa que ens pertoca . I en aquest traçat i destaquen quatre elements: el
passeig, l’església parroquial, el conjunt de Maricel i el Cau Ferrat. Així, si
no tinguéssim passeig, o la monumental església estigués situada en un altre
indret, res seria el mateix. I si el conjunt dels Palaus l’interposéssim la composició originaria de les casetes
impregnades de blanc que s’aixecaven en aquets mateix lloc, estaran
d’acord amb mi que moltes vegades la
senzillesa també ofereix una bonica imatge, potser també seguiria sent un racó
amb encant.
De tota la
transformació que s’ha produït en aquest
indret, aquest any es compleixen els 100 anys. Un projecte que van començar a l’any
1910 i que quan es va acabar tots els treballs era el 1918. El seu propietari i
impulsor. Charles Deering i la seva família ja feia uns anys que habitaven la que va ser la seva residència, el que
anomenem Maricel de Mar. Però va ser a partir d’aquest 1918, quan l’obra es va
donar per consolidada en tots els seus aspectes. I va ser a partir d’aquí, quan
el Maricel va començar també a morir
d’èxit. Sembla ser que el seu propietari es va adonar que el projecte era massa
gran, massa ambiciós, pel rendiment que si li donaria. L’aspecte que més ho
corroborava, és que a la seva esposa i la descendència, mostraven poc
entusiasme per aquella gran obra. Les seves preferències es decantaven per
altres propietats que tenien lluny d’aquí. Davant d’aquest desinterès familiar,
l’acabalat empresari sembla ésser que va tenir clar que s’havia equivocat. Una
obra de considerable importància com per
romandre quasi tot el temps tancada.
Va coincidir
amb les desavinences amb, el fins llavors home de la seva confiança, en Miquel
Utrillo i Morlius. Començava així el declivi de Maricel, però encara va tardar uns anys, fins que el 1921
Deering decideix emportar-se el contingut dels
dos Palaus. Amb la marxa de la persona que va transformar un racó mariner, bressol de la senzillesa, la
vila va perdre un contingut atapeït
d’obres d’art, si més no va guanyar la transformació d’un indret que és l’admiració
de tothom.
Va caldre que
el pas del temps i decisions d’altres mecenes, per a que Maricel tornès a
omplir-se d’art. Com gràcies a la generositat del col·leccionista, el Dr. Jesús Pérez Rosales, que va fer donació
de les seves obres d’art, a fi que la seva col·lecció fos ubicada al Maricel
de mar.
Actualment, i
de manera molt especial després de la seva restauració, tot el conjunt torna a
tenir vida pròpia. Hi contribueix els nombrosos visitants que passen per les
seves dependències i a la cura que en tenen els seus responsables.
Santiago
Rusiñol, quan li van presentar al qui seria el seu veí, després de refusar,
segons diuen, l’oferta que el ianqui li va fer per la compra de la seva casa, potser no s’esperava la
magnitud que assoliria tot plegat. La seva propietat va quedar minúscula davant
l’embergadura que anava assolint la caparrada dels seus veïns més propers.
L’únic que els dos tenien en comú, era el seu amor per l’art i també pel
col·leccionisme. Si més no Rusiñol tenia un avantatge sobre el seu veí,que no
era cap altra que ell mateix tenia la
capacitat i la virtut de generar art. Mentre que el nouvingut tenia els diners,
si més no amb aquests no es pot comprar les facultats que són menester per
escriure, pintar... com ho feia el seu veí artista.
Al Cau Ferrat,
entre les col·leccions atresorades pel seu propietari, hi niava també la música
que, quan s’esqueia, irrompia en la calma de la nit, entre un auditori selecte.
Desconec si a Maricel, mentre el van habitar els seus propietaris, es van
escoltar gaires músiques. Com així ha estat des de que en són propietaris
l’Ajuntament i la Diputació.
En el seu Saló d’Or, s’hi ha alternat diversitat de
músiques; de cobla, clàssica, de cant i cant coral, instrumentistes.... Una
nota musical divertida, la va posar la passada primavera, la jovenalla de la
nostra Escola de Música, els quals van oferir un tastet del que han començat a
fer, en el seu tot just iniciat aprenentatge. Això va tenir lloc a la sala
gòtica, la construcció més antiga que es conserva a Sitges, i salvant
distàncies en tots els aspectes, com els joves i ja avantatjats intèrprets,
ofereixen en el marc del Palau de la Música Catalana, el que anomenen el seu
primer Palau, aquesta jovenalla sitgetana, podran explicar que han fet el seu primer Palau, en el seu cas
hi cal afegir, de Maricel. El marc no desentona, ni molt menys, amb el del Palau de la Música. Diferent, però
també com per treure’ns el barret.
Ahir, dijous, va
tenir lloc la inauguració de l’exposició per a commemorar aquest centenari. I
es va fer amb la presència de les màximes autoritats de casa nostra, per tal de
conferir-li la rellevància que es mereix aquesta joia que tenim tan a prop, i que
contribueix a donar categoria al paisatge al qual em referia al començament.
I el proper
dijous es celebra la festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels
músics. Que s’hi ho centrem entre el Maricel i el Cau Ferrat, el seu patronatge
assoleix el màxim exponent. Perquè just allà, en el Racó de la Calma, durant
els mesos d’estiu, tenen lloc els reconeguts concerts de música clàssica. Que
s’intercalen amb els que s’ofereixen dintre la intimitat del Cau Ferrat. Poc
s’imaginaven els propietaris dels dos espais, que els descendents d’aquella
gent camperola i marinera, es delectarien amb la música que s’interpretaria tan
a prop una de l’altra.
Ells hi van
posar el marc i nosaltres hi hem plasmat el resultat d’una sensibilitat, que
esdevé, allò que se’n diu, l’ànima que l’aguanta.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre de 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada