Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 d’agost 2019

AL MARICEL I SONEN MÚSIQUES


   La imatge del nostre poble va associada a un paisatge molt admirat, que  s’estén al llarg de tota la llenca de la costa que ens pertoca . I en aquest traçat i destaquen quatre elements: el passeig, l’església parroquial, el conjunt de Maricel i el Cau Ferrat. Així, si no tinguéssim passeig, o la monumental església estigués situada en un altre indret, res seria el mateix. I si el conjunt dels Palaus l’interposéssim  la composició originaria de les casetes impregnades de blanc que s’aixecaven en aquets mateix lloc, estaran d’acord  amb mi que moltes vegades la senzillesa també ofereix una bonica imatge, potser també seguiria sent un racó amb encant.
   De tota la transformació  que s’ha produït en aquest indret, aquest any es compleixen els 100 anys. Un projecte que van començar a l’any 1910 i que quan es va acabar tots els treballs era el 1918. El seu propietari i impulsor. Charles Deering i la seva família ja feia uns anys que habitaven  la que va ser la seva residència, el que anomenem Maricel de Mar. Però va ser a partir d’aquest 1918, quan l’obra es va donar per consolidada en tots els seus aspectes. I va ser a partir d’aquí, quan el Maricel va  començar també a morir d’èxit. Sembla ser que el seu propietari es va adonar que el projecte era massa gran, massa ambiciós, pel rendiment que si li donaria. L’aspecte que més ho corroborava, és que a la seva esposa i la descendència, mostraven poc entusiasme per aquella gran obra. Les seves preferències es decantaven per altres propietats que tenien lluny d’aquí. Davant d’aquest desinterès familiar, l’acabalat empresari sembla ésser que va tenir clar que s’havia equivocat. Una obra de considerable  importància com per romandre quasi tot el temps tancada.
    Va coincidir amb les desavinences amb, el fins llavors home de la seva confiança, en Miquel Utrillo i Morlius. Començava així el declivi de Maricel, però  encara va tardar uns anys, fins que el 1921 Deering decideix emportar-se el contingut dels  dos Palaus. Amb la marxa de la persona que va transformar  un racó mariner, bressol de la senzillesa, la vila  va perdre un contingut atapeït d’obres d’art, si més no va guanyar la transformació d’un indret que és l’admiració de tothom.
    Va caldre que el pas del temps i decisions d’altres mecenes, per a que Maricel tornès a omplir-se d’art. Com gràcies a la generositat del col·leccionista,  el Dr. Jesús Pérez Rosales, que va fer donació de les seves obres d’art,  a fi  que la seva col·lecció fos ubicada al Maricel de mar.
     Actualment, i de manera molt especial després de la seva restauració, tot el conjunt torna a tenir vida pròpia. Hi contribueix els nombrosos visitants que passen per les seves dependències i a la cura que en tenen els seus responsables.
   Santiago Rusiñol, quan li van presentar al qui seria el seu veí, després de refusar, segons diuen, l’oferta que el ianqui li va fer per la compra  de la seva casa, potser no s’esperava la magnitud que assoliria  tot plegat.  La seva propietat va quedar minúscula davant l’embergadura que anava assolint la caparrada dels seus veïns més propers. L’únic que els dos tenien en comú, era el seu amor per l’art i també pel col·leccionisme. Si més no Rusiñol tenia un avantatge sobre el seu veí,que no era cap altra que  ell mateix tenia la capacitat i la virtut de generar art. Mentre que el nouvingut tenia els diners, si més no amb aquests no es pot comprar les facultats que són menester per escriure, pintar... com ho feia el seu veí artista.
    Al Cau Ferrat, entre les col·leccions atresorades pel seu propietari, hi niava també la música que, quan s’esqueia, irrompia en la calma de la nit, entre un auditori selecte. Desconec si a Maricel, mentre el van habitar els seus propietaris, es van escoltar gaires músiques. Com així ha estat des de que en són propietaris l’Ajuntament i la Diputació.
    En el  seu Saló d’Or, s’hi ha alternat diversitat de músiques; de cobla, clàssica, de cant i cant coral, instrumentistes.... Una nota musical divertida, la va posar la passada primavera, la jovenalla de la nostra Escola de Música, els quals van oferir un tastet del que han començat a fer, en el seu tot just iniciat aprenentatge. Això va tenir lloc a la sala gòtica, la construcció més antiga que es conserva a Sitges, i salvant distàncies en tots els aspectes, com els joves i ja avantatjats intèrprets, ofereixen en el marc del Palau de la Música Catalana, el que anomenen el seu primer Palau, aquesta jovenalla sitgetana, podran explicar  que han fet el seu primer Palau, en el seu cas hi cal afegir, de Maricel. El marc no desentona, ni  molt menys,  amb el del Palau de la Música. Diferent, però també com per treure’ns el barret.  
   Ahir, dijous, va tenir lloc la inauguració de l’exposició per a commemorar aquest centenari. I es va fer amb la presència de les màximes autoritats de casa nostra, per tal de conferir-li la rellevància que es mereix aquesta joia que tenim tan a prop, i que contribueix a donar categoria al paisatge al qual em referia al començament.
   I el proper dijous es celebra la festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Que s’hi ho centrem entre el Maricel i el Cau Ferrat, el seu patronatge assoleix el màxim exponent. Perquè just allà, en el Racó de la Calma, durant els mesos d’estiu, tenen lloc els reconeguts concerts de música clàssica. Que s’intercalen amb els que s’ofereixen dintre la intimitat del Cau Ferrat. Poc s’imaginaven els propietaris dels dos espais, que els descendents d’aquella gent camperola i marinera, es delectarien amb la música que s’interpretaria tan a prop una de l’altra.
   Ells hi van posar el marc i nosaltres hi hem plasmat el resultat d’una sensibilitat, que esdevé, allò que se’n diu, l’ànima que l’aguanta.
                                                                                     J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre de 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez