Un fet curiós és que des del mateix barri de
Madriguera fins a la Creu de Ribes, aquesta banda, que queda pujant a l’esquerra i baixant a la dreta,
conserva intacte la seva fisonomia. A excepció dels edificis que s’aixequen
darrera la creu, en aquesta pla de la muntanya que coneixíem pel Bosc d’en Bruguera.
La vista des de
allà encara ofereix una bonica panoràmica, on es fa palès el seu creixement,
però, que tot i amb això, i sense entrar en detalls, sembla que Sitges estigui
adormit. Fa pocs dies, les màquines han tornat a remenar terres i a arrasar
espais on hi havia plantats arbres fruiters. Tot ha quedat allisat, però encara
s’ha salvat un últim vertigen, visible, de la pagesia, un hort en ple rendiment.
Es troba a
frec dels garrofers centenaris que s’arrenglen en aquest costat de la carretera,
una mica més enllà dels horts de titularitat municipal que els treballen les
persones jubilades que ho demanen. Baixant s’entreveu un hort, més amagat, del qual en té
cura en Gómez. I Aquí, en el sector que denominen el Fondac de Baix, està ubicat l’hort, dels pocs que queden, quasi a
l’entrada del poble, el qual encara es
cultiva. Es fan ben visibles les fileres amb les mates de les faveres, els
pèsols,les patates, les carxofes, les cebes, els enciams..... És l’hort de la
família Arbonès. El Sr. Francesc Arbonés Plana dels Pallaresos es va casar amb la Joana Rubín Garcia de la
Rioja. En Francesc feia de sabater i a hores lliures treballava la terra, el
mateix feia la seva muller. Quan els fills vivien amb els seus pares, en la
casa que tenien orientada d’esquena a la feixa de terra, també els van ajudar.
Fins que les respectives professions a
les quals es dedicaren els van apartar de la pagesia, En Cisco feia de pintor la
Maria treballava a la corsetera i en Manel feia de pastisser a l’obrador de la
Raimunda en el carrer Sant Pere.
Però el que són
les casualitats, la noia de la casa es va casar amb en Lluís Mestre, pagès de
professió. Mentre en Manel no va deixar mai de tenir cura de l’hort. I així han
passat els dies i els anys i aquesta terra no ha quedat erma. I no sols això,
sinó que s’han incorporat nous pagesos vocacionals; els fills dels Cisco i la
Manoli Heredia, amb les seves respectives parelles, l’Àlex i la Mireia Baqués, en Marc i l’Adriana Carbonell i de tant i tant els hi
fan una visita els seus cosins, els fills d’en Manel i la Carme Ojeda. Uns i altres han descobert que treballar la
terra, a més de saludable, produeix la satisfacció de veure créixer i collir la
verdura, del que avui s’anomena kilòmetre 0.
A l’hort si pot
accedir per dues entrades, una per la carretera on la porta és també un dels peculiars reixats, d’una sola fulla,
fet amb llistonat. Una disposició que
era molt comuna en quasi tots els tancaments de les terres del terme. En aquest,
com l’hort queda més baix que la carretera, hi ha una rampa. I fins que
l’escarabat ho va permetre, hi havia la palmera, un element molt comú en totes
les sínies i masies.
Com queda tan
a prop de la carretera, que servia de camí per anar fins a la Creu i els
voltants, la gent s’hi aturava i contemplava l’evolució de l’hort, encara ho
fan ara, i fins i tot intercanviaven opinions amb el seu responsable. Els més
agosarats s’atrevien a qüestionar la feina del pagès, amb aquell: “Voleu dir que tira en davant això...?
Si més no com el Sr. Francesc Arbonès en tenia llarga experiència de terrejar, no quedava curt: “Què teniu títol vos? A cas us heu examinat....? “ Preguntes que deixaven en evidència al
suposat savi de la pagesia.
D’aquesta
tribuna a cel obert i d’aciençada temàtica agrícola, n’era testimoni el meu
oncle Joan que tenia el seu hort just mateix al costat del de la família
Arbonès. L’home li explicava secrets de
l’ofici per tal de garantir la collita. A l’oncle li va comprar la terra en Marià
Adell qui també hi va mostrar una bona fal·lera. En Marià va compartir aquest veïnatge, fins que ja no
podia atendre el treball que requereix mantenir en bones condicions l’hort i
també s’ho va vendre. Ara sembla que té com a més caire de jardí que d’hort,
perquè bona part de la superfície de la terra ha estat coberta de ciment pel
seu actual propietari, l’Antoni Sànchez, treballador de la brigada.
Eren uns anys
en què la carretera semblava més un camí
ample que una via de trànsit rodat, on
sempre coincidies amb la mateixa gent, com la Juanita, muller de l’Arbonès que cada dia feia un camí d’anada i de tornada al poble, caminant pel mig. Fins
ben entrada en anys, amb el seu abric negre i el cabell blanc recollit en un
monyo. A vegades no li calia baixar fins
tan avall, a mig camí es trobava la botiga de can Castillo , una construcció
que es conserva quasi bé igual, just a
l’altra banda de La Madriguera, davant dels garrofers que conformen el paisatge d’aquest indret, a frec
de la Bòvila .
L’hort de
l’Arbonès compte amb l’experiència d’en Manel i del seu cunyat Lluís, i amb
l’afició que hi esmercen tot aquest jovent que s’hi troben a gust
treballant-la. I no com una obligació, sinó atrets per la vesant agraïda d’un
ofici que va desapareixent de la llista
dels més comuns del poble. Tot aquests pagesos encara es guien pel Calendari
del Pagès, una publicació anyal, antiquíssima i molt interessant, sobretot
per tots aquells que no guaiten a la
terra pel que aporta al paisatge, sinó que s’hi ajupen i no els importa que
estigui baixa.
Un hort cultivat a l’entrada del poble, dóna a
entendre que no està tot perdut. Tot i que la realitat sigui una altra.
Felicitats a la família Arbonès per la seva constància, dedicació i per aquest
relleu generacional que causa admiració.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada