Feia molts dies que trobava a faltar la Rosita Puig, aquesta veïna del carrer que ha canviat de nom: d’anomenar-se Espanya a Bassa Rodona. Em ve a la memòria, ara que m’hi refereixo, que quan es va procedir al susdit canvi , després d’una consulta popular, va sorgir una anècdota molt curiosa. La va protagonitzar un d’aquests personatge populars del poble, en Luís España. En Lluís és dels timbalers més singulars que hem tingut, component durant molts anys de les colles de grallers i caixista oficial de totes les bandes de música local que s’han organitzat, a més d’un peculiar conversador.
Va coincidir aquest canvi de nom del nostre carrer amb la causa per la qual estaven implicats els anomenats Ducs de Palma. I que degut a aquestes circumstàncies, els hi van despenjar el rètol que els associava amb un de la ciutat de Palma de Mallorca. Llavors en Lluís hi va saber trobar un paral·lelisme, aguditzant el seu enginy en va treure profit, quan deia: “que se fastidien los Duques de Palma si les han quitado el nombre de su calle, a mi también me han quitado la mia y no digo nada”.
Tornant a la Rosita, tota la vida va viure en aquest carrer, en una d’aquestes cases tallades pel mateix patró, que són propietat de la família Mestres. I on la dona es va passar bona part de la seva existència asseguda a la màquina de cosir sabates. Mentre que el seu tarannà, jovial i alegre, li permetia protagonitzar sublims mostres d’afecte i simpatia davant les nombroses amistats. Singularitats amb les quals li havien permès formar part del Sitges íntim. Integrat per personatges que no sortiran mai en els llibres de pronoms il·lustres del poble, però que sense ells/es, que s’han mogut dintre una manera de ser, més o menys discreta, al poble li faltaria quelcom per no ser diferent a tots els altres, on aquests personatges populars contribueixen a ressaltar les diferències que sobresurten per damunt de les monotonies de la vida quotidiana.
La seva veu potent, més aviat cridanera, que es superava quan es creia tenir la raó, la feia única. Com en diguem en el llenguatge popular: tal com raja. Va treballar tant que quan es va jubilar no se’n sabia avenir. Tot sovint passava pel carrer de casa i fent us de la potencia de la seva veu, cridava al treballador que era a dintre del taller: “”minyó, quin dia és avui?”. Si et trobaves d’esquena al carrer, la seva veu era inconfundible i la pregunta tampoc et sorprenia. Perquè ho preguntava amb una certa sorna, com per fer-te dentetes perquè tu encara treballaves i ella ja es passejava. Mentre reblava la ironia tot dient: “és que des de que estic jubilada, no se en quin dia visc, per a mi tots són iguals”. Tot i fent una recomanació molt temptadora: “plega, home, plega. No treballis més”. Per la confiança que ens teníem li responia: “fot el camp que t’empaito”. I marxava entre sorolloses risses que omplien tot el carrer. I ella a viure la vida i el treballador, capcot, reflexionant sobre la recomanació de l’amiga.
La Rosita era filla d’en Josep Puig Herrera ( en Xaruc) i de l’Antonia Vela Cortiella, matrimoni que va tenir dues filles; la pròpia Rosa, soltera i la Motserrat casada amb en Miquel Marrades, recordat i apreciat carter.
Es dona la casualitat que una germana del pare de les dues noies, la Cristina Puig i Herrera, és la noia del canti que apareix en el bonic quadre Cala Forn que va pintar el pintor local, Joaquim Sunyer a l’any 1917.
El pare de les nostres protagonistes va treballar de sabater i va participar de la Festa Major en la colla, ara anomenada de les gitanes, i també com a Llucifer dels diables. Durant els seus últims anys va ser col·laborador del Club de Mar.
Fa pocs dies em vaig trobar amb en Josep M. Marrades que, junt amb el seu germà Miquel, són els nebots de la Rosita, i li vaig preguntar per aquesta. Informant-me que a l’abril de l’any passat ens havia deixat. En un dia dels tants que li semblaria igual. Si més no va topar amb un que va ser diferent a tots. I obsessionada com estava, d’aquesta igualtat, tampoc li donaria la sensació que no fos com els altres. Doncs, no.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada