Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 de juliol 2022

VEÏNS DE TOTA LA VIDA

                            
            Fotografia d'en Lluís Chacón, que ha captat el moment que resumeix el dia a dia d'en Manel,
         que es desenvolupava entre flora
          

       Entre veïns hi  trobem els qui ho són de tota la vida. En el nostre cas ja ho eren els nostres avis, desprès els nostres pares i al final de la dècada dels quaranta i començament de la del cinquanta vam néixer nosaltres. Entre aquesta successió generacional es fan evident un seguit de detalls: de  com era el poble en aquells anys, els costums i la manera de viure de les famílies, entre altres particularitats.

    Un costum molt matiner, el protagonitzaven les àvies de les dues cases: la Francisca de ca l’Eixut i la meva àvia Consol. Les dues començaven el dia escombrant el seu tros de carrer i, mentre ho feien, intercanviaven les primeres converses del dia.  

     Per raó de l’edat vaig ser amic d’en Toni, el fill petit d’en Ramon Martí  i de la Teresa Mirabent. En Manel era més gran i ell, com és normal, tenia amics de la seva edat. En uns anys on el carrer era la prolongació de les cases. Teníem la sort que no ens havíem de desplaçar gaire, a davant mateix d’elles, en el tros de carrer que ens era comú, en Toni i jo jugàvem a patacons i a “güitos”. Mentre que  en Manel en tenia prou en tombar el carrer, perquè el de Sant Bonaventura es convertia en un improvisat camp de futbol. En l’equip local s’hi alineaven: el propi Manel, en Lanau, en Trino Carbonell... i altres que els venien a reforçar, o a jugar contra ells. Curiosament en Trino, de can “Pagesric”,  i el de ca l’Eixut van néixer a la mateixa setmana, del mateix mes i també del mateix  any. En Trino el 10 de setembre i en Manel el 15 de l’any 1945.  I no només van ser dels veïns de tota la vida, sinó que també han estat amics des de que anaven de quatre grapes. 

     Eren tantes les seves aficions futboleres que res els impedia disputar desenfrenats partits entre les estretes limitacions del carrer. On només s’hi alçaven les veus contraries de les dones de cal Torrat, que patien per la blancor de les parets de la seva casa, a cada  cop de pilota que hi propiciaven. 

      En aquestes incursions, ells ja havien posat en pràctica la frase que, anys desprès, tant s’ha popularitzat, allò de: “els carrers sempre seran nostres”. El del tram de dalt d’aquest carrer ja semblava que talment era d’ells. Fins el punt que si algú, com el popular Antoni Morató, un dia se li va ocórrer estacionar el seu “Biscuter” en aquest carrer, van ser els mateixos jugadors els qui van decidir carregar-se’l a pes i desplaçar-lo a on no fes nosa. Un detall que el propi Morató va aplaudir, perquè va reconèixer que aparcar en un camp de futbol et pots trobar  amb aquesta sorpresa. Això no passa a can Barça, equip del qual en Manel era un acèrrim seguidor. I que patia enormement quan perdia. Últimament potser ja s’hi havia acostumat i no s’ho prenia amb tanta passió.

    Han passat els anys i en Manel i jo hem estat els últims botiguers del nostre carrer, dels de tota la vida,  que a primera hora del matí obrim la botiga. Amb la particularitat  de ser uns veïns molt propers, només ens separa una casa. Sempre amb la complicitat de la Nuri, la seva muller; la Judhit i la Vinyet, les seves filles; amb els gendres i nets. Sense oblidar-nos de la seva tia Paquita Mirabent, que encara és viva, germana de la Teresa. I com no, les flors. Aquestes l’han fet matinar, ja amb vida de la seva mare, per tal de tenir-les fresques a primera hora del matí. I quan les dones de la casa havien confeccionat el ram, ell amb el cos una miqueta decantat cap a davant, amb un pas lleuger, com ja el tenia la seva mare, l’anava a portar a la persona a la qual anava destinat. La seva arribada era corresposta amb la sorpresa i la satisfacció de qui el rebia. 

     Fins que a sota el ram de la cistella de la colla de caramelles del Retiro, que també havia sortit de casa seva, va ser l’última tradició de la qual va participar. I com un presagi, l’encís se li feia fonedís  a dintre del cos. Ell mateix, junt amb els companys, ho van cantar, a ritme de la bonica americana: “Encís amorós“. Precisament allà,  en les seves últimes estrofes,  on diu: “cantant es fa de dia, el cantor s’ha perdut,/ amor que somnies, un jorn ja vindrà./ Caramelles fugen, el dia ja és clar,/ la nit ja s’allunyà, l’encís s’ha romput”. Adeu, Manel!


                                           J.Y.M.


( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2022)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez