(Detall d'un moment de l'enderroc de la mítica Pensió Julian, el dijous 16 de juny del 2022. A la tarda del divendres dia 17, el lloc on hi havia hagut la susdita Pensió, era un solar completament net. Només van caldre 48 hores per fer desaparèixer un edifici)
Uns terrats, aquells, que assolien un protagonisme significatiu, sobretot durant els mesos d'estiu, perquè sopar en ell era un dels privilegis més comú dels estadants. Terrats que flairaven a aquesta planta, ara pràcticament desconeguda, anomenada ruda. O a clavells que s'arrengleraven en els testos que, en aquestes dates, rebien les últimes atencions abans de participar en l'Exposició de Clavells.
Uns espais, a celobert, que han mostrat l'evolució del pas del temps, que disposaven quasi de tot: galliner, l'antena de la ràdio i, progressivament, les antenes de la televisió que s'anaven escampant com una gran teranyina metàl·lica.
Ben a prop de casa, en el carrer Sant Francesc, hi havia un pati el qual, durant tots els dies de l'estiu era molt freqüentat. Em refereixo al de la casa de la família Perea. Una casa que complia amb tots els requisits d'una casa d'estiueig i que després de la festivitat de la Mercè se la disposava per passar l'hivern. Així es tapava la “silleria” del quarto de reixa i es posaven unes contra portes per preservar la principal. Fora dels mesos estivals, durant la resta de l'any, la solitud n'era l'única companyia. No es podia dir el mateix quan a la casa hi retornava la vida, amb el generós pati interior que oferia una elegància, amb el qual hi contribuïen molts detalls singulars. Fins i tot la seva il·luminació que realçava la intimitat familiar. Característiques que no deixaven indiferents als qui coneixíem el llinatge familiar dels Perea. Una família nombrosa on predominaven les senyores, ho eren tots els seus membres menys el Sr. Perea i en Pepe, el fill. La resta tot dones, ben avingudes i de totes les edats i si per això fos poc, entre ells completaven tot l’escalafó familiar existent: mares, filles, àvies, sogres, cunyades, tietes, germanes. Totes elles, a més dels dos homes, reunits en un pati de caire modernista, on deixaven la porta de l'entrada del carrer oberta, per tal de potenciar -encara més- la frescor. I amb la tranquil·litat que suposava, sopar sense patir per si algú podia entrar.
El desencís de la transformació dels patis va començar quan, en pro de la modernitat, es van anar perdent aquests petits privilegis. Sortosament això va coincidir que van anar proliferant els matalassos de molles. I ara es preguntaran què té que veure una cosa amb l'altra?, doncs perquè fins llavors els terrats eren l'espai escollit, pels matalassers, per a recompondre la llana dels matalassos, i que ho aconseguien a cops compassats, propiciats per uns pals llargs, el maneig dels quals dominaven a la perfecció.
I van començar els hotels d'una certa categoria a oferir l'oportunitat de sopar a les seves ben disposades terrasses, com les de: l'Hotel Sitges, el Terramar. L'Hotel Miramar..., i si van anar afegint restaurants que, de primer, ajudaven a conferir una categoria al poble, però quan aquestes han proliferat, i ho fa d'una manera desordenada, no ajuden a mantenir una disposició elegant, com quan havien estat dissenyades.
De les primeres on el vianant passava a frec dels comensals, era, la fa poc esmentada "Pensión Julian". Que a l'hora del servei del sopar, encenien les lamparetes de damunt de les taules i, aquest detall, contribuïa a fer que, un entorn normal, aconseguís un cert prestigi. Ho havia de transmetre, també, el contingut del plat, tot i que aquest anava amb consonància amb el mòdic preu que es pagava, per a pensió complerta, en els establiments d’aquesta categoria. Així, doncs, la minuta no podia oferir masses requisits: la típica sopa, o consomé, la truita o un peix arrebossat i una peça de fruita. "Le patron mange ici" - ho anunciava el cartell- sinònim de garantia que s’hi menjava bé. El que no especificava, però, és que si el susdit patró estava de dieta. Al menys el contingut dels plats, més aviat, així ho insinuaven.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada