A punt de celebrar la revetlla de Sant Joan, el moment també s’abraça a una de les tradicions més carismàtiques del nostre calendari festiu. Hi coincideix el solstici d’estiu, on el culte al foc ve de molt lluny. Malauradament aquests dies, de tanta calor, cremen boscos propers. Més que mai, hem de fer nostre allò de: “quan un boc es crema, quelcom nostre es crema”.
També en aquesta nit, al cim del Canigó, s’encén una flama que arriba a arreu del Països Catalans. Tremolosa i reduïda, però carregada de simbolisme, que ha substituït aquelles grans fogueres que s’encenien en les places i descampats de tots els pobles. Aixecades amb endimaris que la gent guardava a l’espera d’aquestes vigílies, que era quan la mainada passava per les cases a recollir les andròmines.
No va tardar gaire que al foc s’hi van incorporar els coets, que de seguit es va convertir en una distracció esperada, menys pels pobres animals domèstics que passen per un autèntic calvari com a conseqüència dels petards. El que passava és que, quan el costum es va anar imposant, la població canina no era tan nombrosa i tampoc el terrabastall que produïa el tro del coet no era tan potent com ara. Es va començar per les anomenades “martiniques”, que rascant sobre una superfície rasposa, el pigment de pólvora damunt la tira de cartró, començava a crepitar. Quelcom semblant a l’efecte que produïa la “pedra foguera” quan la llençàvem al terra. El pet més potent, que s’avenia amb la mainada, era el que produïa la “piula”.
Tanmateix no tot ha estat foc, les revetlles s’han convertit en un signe d’apropament i bona convivència entre els veïns del poble. Amb uns elements destacats i comuns: la coca de Sant Joan, el cava i les corresponents ballarugues en la nit més curta de l’any .
Un ambient, aquest, i les singularitats del viure quotidià, han estat recollides en un llibre: “1931-1975, Sitges Indòmit”, del qual n’és autor en Josep Mª. Tubau i Gallinat. L’obra de l’amic esdevé un tractat dels costums, neguits, aspectes culturals, festes i tradicions... que han acompanyat als convilatans durant aquests anys de referència.
Llegint-lo, s’aprecia la seva capacitat descriptiva per recuperar, per a la memòria, passatges de la vida sitgetana que s’han adaptat als moments i a les circumstàncies que ens ha tocat viure. Com són els moments difícils i tràgics de la guerra i la postguerra. Amb la progressiva tornada a la “normalitat”, de primer sota el règim franquista i posteriorment amb la incorporació de la democràcia.
Durant tot aquest temps el transcórrer de la vida no s’ha aturat i la gent han alternat el treball amb el lleure. Reservant per a la intimitat, la teoria que resumeix una realitat: “ cada casa és un món”. Un dels molts aspectes que es tracten, fa referència a un detall, aglutinador de la convivència entre les famílies, com han estat els balls. Aquests es van portar a terme en el redós de les dues societats del poble: Prado i Retiro i altres establiments que també disposaven de pista de ball.
Amb la seva lectura, hom s’adona que en Josep Maria té una certa predilecció per a aquesta música de ball. De ben segur que se’l hi va accentuar quant els seus cunyats, junt amb altres companys, van formar el conjunt: “Els Ricky`S”. Això va significar tancar una època, la d’aquells balls de tarda que es celebraven en les societats esmentades, amb les orquestres de la casa, i obrir-ne una altra, on els balls eren amenitzats per conjunts, a la vila en van sorgir uns quants, als quals la gent de més edat els anomenaven: “els guitarreros”.
En Tubau ens explica aquestes ballarugues i altres detalls que han compartit escenari, a davant i a darrera del teló. Aquest que des de que vam néixer tenim aixecat i on anem interactuant I per a donar-ne testimoni, de tot el que explica, uns sitgetans aporten -a la publicació- les seves vivències viscudes en el Sitges d’aquells anys.
El llibre serà presentat i comentat al Retiro, a la tarda del proper dijous dia 30.
Gaudim-lo, abans que algú ens interrompi amb allò de: “ I amb aquestes melodies...”. Que és com dir: “ Bona nit i tapat”.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juny del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada