Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de juliol 2016

EL CARRER DE LA LLET I LES GASOSES

    Abans que els refrescos s’anessin imposant com a beguda refrescant, el més preferit era la gasosa. Fins i tot els balladors, a la mitjà part del ball, obsequiaven a la seva balladora amb un refresc d’aquestes característiques. A l’estiu els de casa m’enviaven a comprar-les a ca la Maria Ràfols, casada amb en Joan Olivé que tenia la botiga al cantó de Sant Francesc amb Sant Gaudenci, fent-me l’advertiment:  “digue-li a la maria que sigui del Vendrell “. Doncs sembla ser que tenien ben guanyada la fama.  No sé de que dependria, potser de l’aigua que empraven...
    La llet ha estat la beguda nutritiva per excel·lència, però no ha sigut beguda refrescant fins que van aparèixer les neveres elèctriques i a partir d’aquí hi ha que la prefereix ben fresqueta, sola o barrejada amb cacau en pols.
    El carrer Santiago Rusiñol ha estat, les evidències ho  demostren, un carrer molt vinculat a la llet. Tocant quasi al carrer Jesús, hi vivia  la Filomena  Fuster i Raventós que tenia la lleteria al petit local de l’altra cantó del carrer, amb entrada pel carrer Jesús. Una casa on hi va viure la família Valldosera. Allà despatxava la llet al matí i a la tarda en el Corral de la Vila que és on tenia les cabres. L’ajudava la seva filla Carme Fuster i Fuster i anys més tard la seva neta la Rosa Alsina Fuster que l’anava a repartir. Aquesta dedicació els hi va aportar molta popularitat i tant al nom de  la Filomena com al de la Carmeta els hi afegien de la llet.
   Per allà a mig carrer d’aquest, també anomenat de La Palma, tenia una lleteria la Sra. Maria que no era de Sitges i  per això ningú m’ha sabut dir el cognom, ja que tampoc no va tenir descendència. Ja  gran i deslliurada de la venda de la llet, es dedicava a llogar habitacions als turistes, seguint la mateixa estratègia a la qual s’havien habituat  molts veïns de Sitges que llogaven les habitacions que tenien lliures, aprofitant que la demanda superava el nombre de places hoteleres disponibles. Van ser els precursors dels pisos turístics, però compartint l’espai amb els estadants de sempre.
   A l’altra costat de la vorera hi vivia l’Emilia Camps, l’Emilia de la llet, que tenia la lleteria   al carrer Àngel Vidal, al costat d’una altra botiga peculiar que havia estat la vivenda i el taller de lampisteria d’en  Pere Bielsa i Pascual que la seva segona muller, la Maribel hi despatxava terrissa. També un dels  últims establiments  que quedaven amb aquell tancament tan de botiga de poble, que consistia en dues  fulles grans que  es plegaven a banda i banda, fent servir les vidrieres com a tancament de dia  i una vegada es  replegaven quedava tot tancat i barrat. L’Emilia tenia per afició els clavells i hi esmerçava les atencions pertinents,  de manera que la seva col·lecció era de les admirades de l’Exposició de Clavells. Va seguir aquesta afició el seu fill, en Ramón Gumà Camps.
   Retornant al mateix carrer i deixant la llet, per continuar amb  el dictat de l’encapçalament,  em refereixo a  una altra activitat, completament diferent a la de la venda de llet. Els senyors Josep Solé  i Bonaventura Montaner, es van associar per emplenar gasoses i sifons. Tot i la simplicitat de la seva composició disposaven d’una bona clientela. En bona part degut, com he escrit al principi, que les gasoses eren el refresc més destacat durant els mesos estivals  i en quant  el sifons perquè coincidia  haver-se posat de moda una beguda composta d’un extracte no se de ben bé que, combinat amb alcohol, l’han anomenat vermut, que es barreja   bé amb el sifó. Fent cantonada amb el Sant Damià la fàbrica de sifons i gasoses anava i, mai millor dit, a tot gas. Fins que els dos socis es van separar, En Bonaventura es va quedar en el mateix local i en Solé es va traslladar al carrer Sant Francesc, costat per costat amb el local que havia estat seu social de l’Orfeó Sitgetà. El soroll que produïa l’emplena’t dels sifons era rutinari menys quan explotava  algun, resultant un estrèpit  una mica esfereïdor.
    El repartiment s’havia fet amb carret tirat del corresponent burret. Un mitjà de transport que també empraven per portar les capses de cartró que fabricaven en aquell mateix carrer, el Sr. Julio Martínez Àvila que va ser alcalde de la vila. Quan la mecanització es va anar imposant, el repartiment es feia amb aquelles singulars, però pràctics tricicles.
    Un carrer molt relacionat amb la llet, amb les gasoses i sifons, també amb les capses de cartró i amb el calçat. Com el taller que tenia la família Camps al costat de ca la Filomena, així com el taller dels germans Ferran i Francesc Garcia Capdevila, fills d’en Fernando Garcia Guillén, més conegut per l’espardenyer, el qual  tenia l’espardenyeria al carrer Sant Francesc, al costat del bar del Xatet, on avui hi ha una agència immobiliària. D’allà es van traslladar al carrer Major en una botiga estreta i llarga al costat de l’oficina de telègraf, però que tenia un soterrani molt gran i en ell, els dos germans Garcia, van muntar el taller que desprès traslladarien al carrer de La Palma, on vivia en Ferran amb la seva muller la Montserrat Vallès Miró. L’altre germà Francesc vivia en el carrer del mateix nom i estava casat amb l’Elsa Carbonell Bertran, germana d’en Maginet de la sabateria La Gasela.  Les dues cunyades, la Montserrat i l’Elsa despatxaven a la botiga.  L’espardenyeria d’en Fernando es va fer  molt popular entre la gent de Sitges, la qual   cal afegir a la llista de l’article de la setmana passada i que va saltar per manca d’espai.
   La llet i les gasoses, avui, es comercialitzen dintre un ampli ventall de marques. Un de les més populars, aquella on el visitants  avisen que si no en tenim se’n van. Quan, abans, l’exigència era que fossin del Vendrell. 
                                                                                                           J. Y. M.


24 de juliol 2016

DE LES ESPARDENYES A LES XANCLETES

     Era costum que la gent de la pagesia calçaven  espardenyes de betes, com també els pescadors. Igual els dies de feina que durant les festes quan, per a diferenciar, es posaven les més noves.   Els treballadors del calçat, per fer honor a l'ofici, arribada la festa, calçaven sabates negres, de xarol. Es va posar de moda aplicar una petita planxa de ferro en el retaló per tal que la picada fos encara més sorollosa, un sorollet que es feia notar i que contribuïa, també, a realçar qui les calçava. Com que les sabates eren negres i brillants, havien de tenir molta cura de mantenir-les sempre netes. Les de pell necessiten unes atencions, sobretot estar ben  embatumades de crema. Així abans de sortir al carrer es dedicava una estona a enllustrar amb betum i raspall.  Un detall que era tan generalitzat que fins i tot hi havia gent que, d'enllustrar sabates, n'havien fet la seva professió, el limpia. A la vila, circumstancialment un bon dia en va aterrar un.
   Ho explica en Jaume Andreu i Almirall en el seu curiós recull de vivències que va reunir en una interessant publicació. lEpifanio Cabaña Lerones va pujar en un exprés a Madrid amb destinació a Barcelona, i ho va fer sense disposar del corresponent bitllet. Durant el trajecte va haver de fer mans i mànigues per tal d'esquivar l'assetjament del revisor. Apropant-se el tren a Sitges,  el interventor el tenia acorralat i va preferir saltar del tren abans que l'enxampés. Segons explica en Jaume, es va arraulir en lúltim graó de l'escala  i quan aquest va entrar a l'estació es va donar impuls, al mateix temps que amb els braços i les mans es cobria el cap i  així va sortir rodolant fins que una columna de la marquesina de landana el va aturar. La seva inconsciència només li va perjudicar  un parell de costelles.
       Arribat amb tren i de mala manera, l'Epi, però va començar una nova etapa amb bon peu i d'aquí no es va moure. Amb el tamboret i la caixeta es posava en el lateral de la vorera de cal Xatet a frec de la porta de l'obrador de la pastisseria  Massó, i es valia d'una cadira de la terrassa del Xato per asseure els clients, aquells que tenia fixes i altres de passavolants. Repartia la jornada entre aquest lloc i la terrassa del Roy a sota mateix de la finestra del rellotger Obradors. Aquest i la seva muller  regentaven una rellotgeria en un petit local dels baixos de la casa de la família Texido. Un lloc immillorable per seguir, amb una meticulosa puntualitat, el pas del temps. Fins que aquest li va fer el paquet i el limpia, amb els betums i els paquets  de cigarrets,  que venia d'amagatotis,  va passar a millor vida. Això sí, amb la gargamella  sempre regada  amb el vinet que tantes vegades havia xarrupat dintre  els dominis de la família Andreu, allà  en el Cable.
   Tornant a les espardenyes els usuaris freqüentaven les espardenyeries, com la de la Pepa Hill Tutusaus, oriünda de Begues, que estava situada a la cantonada del carrer Sant Bartomeu amb Sant Gaudenci. La Pepa, més coneguda per la Pepa Tiquet, era d'un tarannà i una bondat exquisida. Emprava tanta paciència com llargues eren les betes de les espardenyes. Curiosament a la botiga li va posar per nom La Sitgetana , tot i que lenunciat no estava en lloc gaire visible i, el que són les coses, des de fa uns anys, al començament del carrer van obrir un local de degustació de cervesa amb el mateix nom. La botiga va començar venent sabates i es va especialitzar amb les espardenyes. Ajudada per la seva filla, la Florència Alexandre Hill,  van calçar a la gent de pagès, als pescadors, i també a tots els components dels balls de la Festa Major.    
       Una altra espardenyeria, la de lElvira Ferrer i Ferret, va obrir a lany 1940, en els baixos de la casa del final del carrer Bonaire on hi vivien. Actualment amb la tercera generació darrera el taulell, despatxant espardenyes. A lElvira la va ajudar la seva filla la Fina Albors i Ferrer i quan aquesta es va casar amb en Bartomeu Muñoz, ell, després treballar al banc, també lajudava i així fins arribar al net, en Joan Muñoz Albors.  La casa on està ubicada conserva la singularitat de les cases del Sitges dabans. Un establiment  curiós per la senzillesa del traç de la seva arquitectura i per la decoració de la botiga, tan integrada amb el blau de la vila marinera.
      Per retrobar-nos amb un altre  establiment que conserva l'encant de les botigues dantany  i dóna la sensació que el temps s'ha aturat en la botiga que nosaltres anomenem la botigueta fonda. Situada,  al peu de la pujada de lajuntament. Lespardenyeria data del 1946 quan va obrir les portes la Delfina Ràmia Escorihuela, casada amb en Manel Cubillos. Va continuar  lactivitat comercial la filla del matrimoni, la Montse Cubillos Ràmia i el seu espòs en Josep Aleacar Casanovas i segueix amb  lactivitat  la seva filla. Un establiment on tant es poden trobar  sabates  com espardenyes .  Amb una decoració exterior molt peculiar.
   En el número 8 del carrer Sant Damià hi havia lespardenyeria de lAgustina Martí Ill , la qual era cosina dels germans Jordi i Josep Ferret Roca. Aquests dos germans es van quedar sense pares sent molt jovenets i ella els va acollir. lAgustineta es va casar, ja de gran, amb en Joan Cañellas Domingo que era vidu de la Catarina Mestres de cal Liri. En Jordi va continuar amb el negoci i fins i tot va muntar un taller de sabates de talles petites. Com que els temps no eren massa complaents amb les economies familiars ells, igual que la Pepa, fiaven i aquesta facilitat els va aportar una nombrosa clientela.
    Actualment les espardenyes i les sandàlies  salternen amb  les bambes de diferents formes i colors i amb les xancletes que és la cosa més simple que existeix, una mica de plataforma i un parell de tires passades per entre els dits.  Per no dir que es va descalç.
                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sutges el 22 de juliol del 2016 )

18 de juliol 2016

LA CASA DE LES ESCALETES

   Al poble queden poques cases que conservin la senzillesa que fa que, aquesta,  es converteixi en elegància i en una icona del temps passat.   A baix a mar dues cases, a poca distància una de l’altra, conserven intacte les traces de la seva construcció. Una és la senyorial casa de can Falç la qual, tot i la simplicitat de la seva arqitectura,  el conjunt de tot plegat, remet a l’elegància a la qual em referia. L’altra és aquesta casona que aporta la singularitat de tenir les escales, per accedir a la vivenda, obertes a l’exterior.
   És aquesta, desprès de l’església, la façana més retratada d’aquest entorn. Una fotografia, sembla ser de les més antigues que existeixen, data del 1874 i mostra la casa quasi bé tal com està ara. Els últims propietaris van ser el Sr. Cristòfol Clarà i Mestre el qual, el 15 de juny del 1895, davant el notari Felip Font i Falp, la va vendre al Sr. Antoni Catasús Catasús. Qui a la vegada, ja a l’any 1923, la ven a la Rosa Tutusaús Torres i a al germà d’aquesta, en Ricard.
   La propietària Rosa Tutusaus Torres es va casar amb  en Francesc Planas Carbonell, oriünd de Puigmoltó i van ser pares de la Rita, en Jaume , en Josep i en Francesc “xito”. Tota la família vivia a la casona de les escaletes i a més si va afegir un altre germà de la Rosa, l’Antoni Tutusaus Torres més popularment conegut per en “Maro” que era pescador a sou de la barca d’en Climent.
   En la porta dels baixos s’accedia a una botiga on es podia trobar  una mica de tot, des de carbó a bacallà... Era un establiment molt concorregut per tots els pescadors que vivien en aquells carrers. La regentava  en Pepet Planas Tutusaus, fins que va tenir la desgràcia de morir electrocutat a l’agafar-se a un ventilador. La desgràcia va anar seguida del tancament de la botiga. Fins que va aterrar al poble un personatge procedent de terres valencianes, en Francesc Bairal, junt amb la seva muller Juanita i que al principi volien vendre taronges, però van acabar despatxant  un producte també típic de la seva procedència, l’orxata. Ho van anar combinant  amb els gelats.
   La Rita, filla del matrimoni Planas- Tutusaus es va casar amb en Joan Rayo Mirabent, sabater d’ofici i treballador de can Muiño,  van tenir dues filles: la Rosa, casada amb en Carmelo Ruiz i la Núria casada amb en Joaquim Sànchez Pellicer. Els actuals estadants de la casa.
   Per la seva situació havien de patir les conseqüències dels temporals que, tot i el muret que hi havia en aquella franja de davant de les cases, l’aigua de mar descontrolada  negava el local  i feia impossible poder sortir de casa, perquè pujava fins quasi bé un parell de graons de l’escala, tenint en compte que també el mar s’endinsava un bon tros dels carrers Carreta, Tacó i Nou, negant tots els baixos de les cases que trobava carrer enllà.
    La Nuri i en Joaquim tenen bona cura d’aquest patrimoni tan testimonial d’aquell Sitges de pescadors, i és de les poques cases, que transcorreguts tants anys, conserven el primitiu traç arquitectònic, d’aquí que  desperti la curiositat dels qui l’hem vist sempre i d’aquells que, estant de visita, els captiva, sobretot, el detall de l’escaleta exterior. I també per la blancor  que la caracteritza i per aquest  viuet blau tan de Sitges. La seva perseverança és d’admirar, sobretot per estar situada en un indret, actualment, molt concorregut i força a l’abast per a que els incívics no tinguin reparo en desbaratar  la seva blancor.
   La gent de ca” l’Eruga” són  uns privilegiats degut a la situació que els ha permès, entre altres contemplacions paisatgistes,  ésser testimonis de primera fila de l’entrada i la sortida de les barques de la platja que tenen davant. On també ells  hi disposaven tendals per a fer més confortable l’estada dels turistes en aquesta primera platja de sota el Baluard.  Van tenir per veïns més propers el pòsit de pescadors. El gran finestral de la planta baixa permetia poder guaitar a les seves interioritats, allà on es pescadors es reunien per tractar els temes relacionats amb el seu ofici.
   Can Falç i aquesta casa, curiosament formen part d’un patrimoni que es conserva tal qual. Els propietaris de la primera es distingien per ésser, a la vegada,  propietaris de moltes terres, en el terme de Sitges i sobretot en el d’Olivella. Sense anar tan lluny en el seu  interior, on avui  es troba un parc d’esbarjo, hi havia l’hort, amb el característic xup. Els últims responsables de tenir-ne cura van ser en Vigili i la Maria, la seva muller.
    La casa de les escaletes, té tot el caire d’una construcció destinada a donar aixopluc als pescadors. Tot i que els últims estadants s’han dedicat a altres activitats. El malaguanyat progrés ha deixat aquests dos testimonis d’una Vila dedicada a la pagesia i a la pesca i d’això ens hem de congratular.. I per a més satisfacció,  en els límits que els pertany,  no si han instal·lat les invasores terrasses que ocupen tot l’espai públic.
   Serveixin aquestes línies per expressar  l’admiració, com he dit, per  la cura que esmercen  els actuals propietaris  i per no haver sucumbit als cants de sirena que de ben segur els hi han arribat a les orelles, degut a la seva privilegiada situació.  Si més no, poder asseure’s en el seu  balcó, com feia la gent d’abans, és un privilegi que no  té preu.
  Avui, vigília de la festivitat de la Verge del Carme, la casa  llueix una renovada blancor, un exemple que s’emmiralla en la gent que vivien en aquestes cases singulars del poble. En la dels pescadors i en les dels pagesos. Demà la imatge de la patrona dels pescadors tornarà a la barca, la seguiran altres i quan, en processó, passin per davant d’aquesta casa, semblarà com si el temps s’hagués aturat. Se’ns farà present quan els pescadors sortien i arribaven a la platja, acompanyats d’uns solcs de  bromera blanca.
                                                                                          J. Y. M.  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de juliol del 2016 )

CASES AMB DUES PORTES D'ENTRADA

   Una casa és  un gran embolcall d'il·lusions, de neguits fets realitat i de portes cap endins reserva la intimitat més absoluta dels seus estadants, donant cobertura a tots els aspectes, bons i dolents. D'aquí que es diu que cada casa és un món i també que a cada casa hi ha ball de bastons, no en el sentit específic de les garrotades, sinó en quant a les divergències que, com a conseqüència de la convivència, acostumen a fer-se presents.
   Al costat  mateix de casa, en el carrer Sant Francesc,  hi vivia un matrimoni, que coneixíem pels senyors Muñoz. L'home era mestre d'escola i de complexitat escanyolida i ella una “tiarra” i, el que se'n diu, "de armas tomar ". Una neboda d'ella, la Cecília, els hi feia de minyona. Doncs, en el moment menys pensat, s'armava una mena de batalla campal i, sense haver de fer servir munició de guerra, la dona en tenia prou en propiciar uns quants mastegots per acollonir al marit, el qual a cada ventallot cridava, amb veu  que trencava el cor: "Socorro, vecinos, que me mata". Tampoc la noia es lliurava de les rafegues de clatellots. Quan aquesta singular guerra es produïa, els de casa passàvem un mal moment. Però sabíem que quan la “generala” havia demostrat qui manava en aquell territori, sembla ser que s'acordava l’armistici i el matrimoni sortia al carrer,  vestits de vint-i-un botó, agafats de bracet com si res hagués passat.
   Reprenent el fil de determinades particularitats de les cases, com la que apunto en l'enunciat, aquestes, les del nostre poble, han experimentat una transformació considerable, perdent identitat i guanyant volum d'alçada. Perquè quasi totes les de la vila eren, com a molt,de planta baixa i pis. Hi havia el detall afegit  de que els estadants deixaven posada la clau al pany, un senyal d’absoluta confiança amb la gent del poble.
     Quan es va construir l’ urbanització de Terramar i amb ella les senyorial cases que s'hi arrenglen, com a detall curiós,  es va poder observar  que disposaven de dues portes, aquella per la qual entraven els senyors, la gran, i una altra, de més petita, on amb unes lletres damunt  una rajola, o fetes en ferro forjat, informava per a que estava destinada: “Servicio”. Aquesta conduïa directament a la cuina  o a la porteria. Dos mons diferents, el que no vol dir que les persones que entraven i sortien per la porta del servei no fossin igual de senyors que els que entraven per la porta gran. No em refereixo a la posició econòmica, perquè els diners no ho són tot, a vegades serveixen per endurir el cor i  creure's superior.
  La presència dels senyors de la colònia, els que feien servir la porta gran, contribuïen  a donar “glamour” al nostre Passeig Marítim, per la seva elegància en el vestir i els seus tics de grandesa que passejaven Els que entraven i sortien per la porta petita, es pot dir que gaudien  de les petiteses de la vida,  aquestes que no es compren ni es venen, perquè tenen un valor que cadascú li sap donar l'apreci que correspon. Amb aquelles minyones que s'enamoraven dels xicots del poble i al revés  i a l'estiu, quan tota cuca viu,  la gent amb destinació a la porta petita es veia desbordada per acudir-hi perquè els senyors  precisaven , constantment,  dels seus serveis.
   Els industrials: fusters, lampistes, serrallers... s'hi desplaçaven amb bicicleta, amb la senalla de les eines  a darrera, en el suport que havien preparat. Recordo que a fora de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas hi havia, permanent aparcades, dues bicicletes  al costat de l'aparador, Eren bicicletes de dona, apunto aquesta característica perquè les d'ara són com a més unisex, però aquelles no tenien la barra del quadre que les diferenciava  entre les d'home i les de dona.  Eren velles, rovellades, fins i tot el rovell estava tan decadent que ja no embrutava les mans. A davant del manillar hi havia disposada una caixa de verdura d'aquelles bombades on hi posaven els encàrrecs. Mentre no hi havia torn de servei, els minyons, que les comandaven, feien de les seves, per allà el corraló que donava a l’hort de can Falç. Tot d'una, un crit potent, que de potencia cridanera, les de can Mas,  anaven sobrades: “Minyoooo”. Un esgarip que desbaratava les oracions d'aquells minyons  que se les prometien dolces.  La Pilar Franco, que a vegades manava més que les mestresses, que ja era manar,  i que amb cridòria tampoc la guanyaven, que també era cridar, els hi tenia preparats els encàrrecs. I, ara un ara l’altre, feien via cap a les cases dels senyors de Terramar.
     I no tot era tan llampant com semblava, en determinades destinacions, els botiguers acompanyaven la comanda amb el paperet de les comptes, en alguns casos la suma era llarga perquè el deute venia de lluny. I allà on la botifarra era grossa, la porta de servei oferia l’avantatge que mentre el noi hi trucava,  hi entrava, la mestressa sortia per la porta gran i, al no coincidir, tururut viola, un altre viatge sense cobrar i suma i segueix.  
   El repartiment a domicili era un servei que oferien quasi bé totes les botigues, pastisseries, cansaladeries... Això permetia que els vailets aprofitaven les vacances de l’escola per guanyar algun diner i anar en bicicleta que era el que més els agradava . Ells com ningú sabien a cada casa on estava situada la porta petita, perquè algunes que disposaven d’una parcel·la més amplia, la porta gran estava abocada de cara el Passeig i la de servei es trobava en el carrer de darrera.
     Eren les cases amb dues portes d’entrada, la gran i la petita. Alguns dels qui entraven per la gran van fer la fi del cagaelàstics. I altres que accedien  per la petita, aneu-hi   al darrera amb un flabiol sonant. Qui ha de tenir cura d’una casa amb masses portes, s’exposa a no poder-les tenir totes controlades.

                                                                             J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juliol 2016)

ELS CAMINS DEL DESTÍ

     Els camins de casa nostra, els més propers,  han experimentat moltes transformacions. Només cal visualitzar aquests per on, durant les passada festivitat de Sant Joan, hem transitat, per apropar-nos al Poble Sec, on la gent que hi viu van programar un seguit d’actes amb motiu de celebrar la festa del seu barri. El mateix Camí dels Capellans, o el propi Camí de la Fita, camins que hem conegut quan ho eren com a tals i que ara són, per les seves característiques, més propers a la denominació d’avingudes.
    Uns camins que han estat molt concorreguts i que s’han creuat amb el destí que és tan complex com imprevist. Com el que afecta a les tres últimes religioses que es troben a aixopluc de l’Hospital. Les continuadores de la tasca que van iniciar les seves companyes de la Congregació de les germanes Concepcionistes les quals, el 7 d’agost de 1850, van arribar a Sitges per fer-se càrrec de l’Hospital de Sant Joan ubicat on avui hi ha l’edifici del Maricel de Mar. Allà no només tenien cura dels malalts, sinó que també feien tasques de docència , fins que aquesta activitat es va traslladar a l’edifici del Patronat del carrer Parellades. Aquesta faceta va durar fins el 1913.
   Avui, quan són a punt de complir-se els 166 anys de presència continuada a l’Hospital de Sitges, aquest situat en el lloc conegut  per  les canteres d’en Sans, les tres monges que hi romanen: Sor Milagros Boté Vázquez, Sor Dolores Horta Valentí i Sor Carmen Parra Herrera, deixaran la Institució sitgetana per continuar el seu camí en aquesta  nova etapa de la seva vida, on hi aportaran les vivències  assolides  després de tants anys de dedicació als altres, a tots els qui han necessitat de la seva experiència, de la plenitud d’unes paraules que a vegades són més efectives  que una  influent  medicina.  L’acomiadament ha estat íntim, a redós de la bonica  capella de la casa. Presidit pel batlle,representants de l’Ajuntament, l’Administrador i la Junta i amb sor Eulàlia Freixas, representant provincial de les germanes Concepcionistes.
   Amb la seva marxa també desapareix un tram d’un altre  camí, aquest que a voltes semblava tan costerut, però que quan es caminava per ell, amb la companyia de les religioses, deixava de ser-ho. Tampoc diré que es convertia en planer del tot,però feia de més bon caminar.
   Tanmateix  l’Hospital va deixar de tenir competències plenes en quant al significat de la paraula, quan va deixar de ser el lloc on s’intentava guarir els desgavells de salut  que, en un moment donat, es presenten. La llarga i influent  trajectòria en el centre hospitalari  del doctor Joan Ramon Benaprés i Palet, aporten la importància que, en el seu dia, varen tenir les instal·lacions per a la gent de Sitges. Amb el record també de sor Asunción encarregada de les cures de tota mena i de sargir les carns quan aquestes s’esberlaven per diferents motius. Com també era una institució de la casa Sor Josefina, per a nomenar-ne una petita representació, ella era una monja diferent, avançada al seu temps i als costums. La seva esvelta figura, que no era sinònim d’elegància, doncs  més aviat era de complexitat desairosa, suplia aquesta mancança amb un estil i un  tarannà molt proper. Tota la mainada del Poble Sec li tenien una gran estima, a la qual ensenyava a ballar sardanes i quan s’iniciava una audició,  ella i,  la  religiosa sitgetana de la casa, la Mª.Dolors Bernard, s’afegien a la rotllana.
   Deixem, amb la melangia  que suposa la marxa de les tres religioses, el camí del Poble Sec, per retornar al de les Cases Noves, amb aquell camí paral·lel que conduïa a l’era dels Molins. Un camí molt concorregut el dilluns de Pasqua, quan la gent hi anava per a menjar la mona. Comptaven amb la presència de la Colla de Caramelles del Retiro i amb els músics corresponents i allà s’organitzaven unes ballarugues que duraven fins que s’apropava l’hora de tornar anar a cantar, precisament,  a l’Hospital.
    Els camins de les Cases Noves, transcorrien també en paral·lel amb la via del tren,  i on existia una   drecera, molt  transitada,  la qual permetia  arribar al centre del poble amb menys recorregut . Altres camins passaven per allà on hi havia les cases dels germans Freixas i ens apropaven al camp de futbol, al primer túnel, passant per les vinyes de moscatell de la “Mirona”.
   Aquest cap de setmana  tornarem al camí que ens portarà a una nova festa dedicada a Sant Pere pescador, on queden com a testimonis d’aquella gent dedicada a la pesca, aquestes cases de planta baixa les quals, tan ben conservades, ens retornen als orígens mariners del poble, als seus pescadors. I  a les afores d’aquest altre  barri de Sitges, en ofereix un testimoni vinyataire. L’únic que potser queda en aquest sector, és  la vinya que es troba arrecerada al marge llarg,  al costat mateix de la benzinera.  Per on es pot accedir al Puig d’en Boronet, un dels altres camins singulars de la Vila. I d’allà es pot  enllaçar amb el camí que ens porta a la Trinitat     
   .  Però serà al fer-se de dia quan a la gent de Sitges ens espera reprendrem  el que porta a Campdàsens, un llogaret que encara conserva els vestigis de la pagesia . I on cada primer diumenge de juliol es celebra la seva festa i, gràcies als Amics del Garraf,  es fa  també palès l’encant de les festes camperoles, i amb la presència de la gent de Sitges, es consolida una familiaritat que és complicat d’apercebre en els carrers del poble on cada vegada se’ns fa més difícil coincidir amb els nostres.
     Camins que,  per la transformació obrada,  es van allunyant del centre del poble. Els hem d’anar a buscar a l’extraradi i altres han desaparegut del tot. N’hi ha que conserven el mateix nom de la toponímia local i no ho han deixat de ser-ho com a tals. Si més no, amb tants canvis, es fa difícil apostar per aquella conclusió  que, en el seu temps,  pregonava que  tots els camins porten a Roma. I quan avui el destí és un camí desconegut
  

                                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 1 de juliol 2016)

LA POETESSA DEL POBLE SEC

   Avui el Poble Sec està de festa, hi  coincideix amb el dia de la revetlla de Sant Joan, que és una de les nits més màgiques de l’any. Una festa que és la continuïtat de la revetlla que antigament es celebrava a l’Hospital de Sant Joan en honor del seu patró, amb ball inclòs , en  el  jardí. L’endemà  a l’Ofici Solemne  hi assitiem un bon nombre del Joans/es  del poble. M’encuriosia molt el moment de passar la safata, cosa que feia l’administrador Sr. Joan Olivella i Soler que ho va ser del 1946  al 1968, el qual corresponia a la generositat del feligrès/sa amb una estampa de l’apòstol  i evangelista, on apareix amb el cos mig cobert amb una pell, agafat a una creu i amb un anyell als seus peus.
   Mentre, el Poble Sec s’anava transformant, sobretot abraçat a un creixement urbanístic considerable, fins el punt que es va construir una nova església, la de Sant Joan que la va beneir el llavors arquebisbe de Barcelona   Ricard Maria Carles, el 24 de juny de 1991. El qual, després de la  missa i la cerimònia de benedicció, es va traslladar, acompanyat d’una comitiva festiva, fins a l’Hospital on va ser rebut per les religioses de la casa i va dedicar una estona a gaudir  de l’audició de sardanes que, des de fa uns anys, té  lloc en el seu jardí. Fa pocs dies,  per celebrar el 25 aniversari, es va tornar a posar en escena el Retaule de Sant Joan, obra de l’amic David Jou i Mirabent.
   Com he dit en altres ocasions el Poble Sec té la particularitat d’ostentar la categoria de poble, adherit  al poble de Sitges. Per tant, dos pobles en un. Un indret on hi viuen: artesans, botiguers, gent de carrera,  artistes... I  entre ells, una poetessa. Una noia amb gran sensibilitat per l’art i amb molta estima per aquest Poble Sec que l’ha vist néixer, allà en una d’aquestes dues cases de construcció idèntica i que es troben situades en el començament del carrer  que ara se’l coneix  pel  de l’Estalvi, a  les cases d’en Pau ermità. La Dolors Reyes i Batlle, n’és la besnéta. Filla d’en Manel Reyes i Ferret i de la Joaquima  Batlle i Puig, aquesta nascuda al  barri d’Horta de Barcelona, quan aquest també ostentava categoria de municipi. Per tant, i vet aquí l’enunciat de l’article, la  Dolors és una poetessa del Poble Sec, al qual li ha dedicat inspirades  estrofes, igualment  a l’església de Sant Joan, amb la qual hi col·labora.
  A  la poetessa del Poble Sec, a més se li ha de tenir en compte la seva afició de reportera gràfica.  Amb la seva càmera fotogràfica ha retratat l’evolució del seu barri, com les festes i tradicions que hi tenen lloc, convertint-se així  amb una poetessa de la imatge . Però potser la més curiosa de totes és la que ofereixen aquests dues cases  de planta baixa cada una, d’aquest començament del susdit  carrer. La primera que es va edificar data de  l’any 1917, per tant  el proper any farà 100 anys. Només la superarà, per una diferència de cinc anys, l’edifici de l’Hospital que és del 1912 . Per tant de les cases més antigues del Poble Sec i que encara exhibeix les característiques comunes a  la majoria de les que es van construir en aquell nucli de camps i vinyes : només de  planta baixa.
   El pare de la Dolors, en Manel Reyes i Ferret, havia estat tallador de la fàbrica dels Benazet i la seva muller, treballava  a la secció de “l’embase”. Després l’home es dedicava a cobrar les mensualitats de diverses entitats esportives i altres societats recreatives. De la mateixa manera que  també portava, en cartera, els rebuts dels subscriptors de l’Eco. Home meticulós,  va ser un gran aficionat als segells i aquesta afició el portava a freqüentar la barberia que l’Eduard Roca tenia al carrer Parellades, cantonada amb el de Sant Pau. La barberia d’en Roca era com el local social dels aficionats a la filatèlia. Esmerçava  habilitat i coneixement , sabia el valor de cada segell i remarcava els detalls més destacats.  El mateix tacticisme i eficiència  que aplicava per fer entrar a la barberia al foraster que es parava davant de l’establiment i dubtava de fer el pas. En Roca tenia l’habilitat que quasi bé sense que el curiós  s’adonés,  ja es trobava assegut a la trona del barber  i aquest disposat a  afaitar-lo  o a tallar-li el cabell o les dues coses. Aleshores només estava per la feina, aparcava  l’afició, el negoci era el negoci.  Aquesta dedicació absoluta, feia que tampoc dispensés   gaire atenció als amics que havien entrat a saludar-lo i aprofitar per parlar de la temàtica més diversa.  Ell sabia que podia comptar amb la seva companyia en qualsevol moment, en canvi la presència del turista era circumstancial i tenia que aprofitar.
       En Reyes tornava al poble Sec, al carrer de l’Estalvi, un eloqüent anunciat que s’avenia amb el desenvolupament del barri, doncs tots els seus antics  veïns ho van arribar a ser gràcies al seu sentit d’estalvi que els  va permetre  poder fer construir una caseta amb l’hortet.
   I allà va créixer la poetessa, entre les singularitats que ofereix el camp, les vinyes. En una talaia una mica enlairada  que permet albirar el mar. Tot plegat, molts ingredients per motivar la inspiració, entre la influència de la història del poble, de la qual ella en deixa constància gràfica. Ara, abraçada a les noves tecnologies, retrata  petits i grans  detalls  i ho penja a les xarxes socials i així la imatge substitueix les paraules, si més no  les continua ordenant i quan s’escau les fa rimar, les unes amb les altres, amb aquesta habilitat que té la gent de la poesia.
    Just quan tornem  a les beceroles  d’una nova festa, la que té lloc durant la revetlla i el dia de Sant Joan al Poble Sec. Ho pregonava la tradició popular quan deia:  “avui és festa, Sant Joan la fa... “. N’és testimoni l’edifici de l’Hospital que continua donant aixopluc als dies i les hores viscudes entre la bellesa d’una vellesa amarada de sitgetanisme.
                                                                                             J. Y. M.
       
 Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2016 


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez