Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de juliol 2016

ELS CAMINS DEL DESTÍ

     Els camins de casa nostra, els més propers,  han experimentat moltes transformacions. Només cal visualitzar aquests per on, durant les passada festivitat de Sant Joan, hem transitat, per apropar-nos al Poble Sec, on la gent que hi viu van programar un seguit d’actes amb motiu de celebrar la festa del seu barri. El mateix Camí dels Capellans, o el propi Camí de la Fita, camins que hem conegut quan ho eren com a tals i que ara són, per les seves característiques, més propers a la denominació d’avingudes.
    Uns camins que han estat molt concorreguts i que s’han creuat amb el destí que és tan complex com imprevist. Com el que afecta a les tres últimes religioses que es troben a aixopluc de l’Hospital. Les continuadores de la tasca que van iniciar les seves companyes de la Congregació de les germanes Concepcionistes les quals, el 7 d’agost de 1850, van arribar a Sitges per fer-se càrrec de l’Hospital de Sant Joan ubicat on avui hi ha l’edifici del Maricel de Mar. Allà no només tenien cura dels malalts, sinó que també feien tasques de docència , fins que aquesta activitat es va traslladar a l’edifici del Patronat del carrer Parellades. Aquesta faceta va durar fins el 1913.
   Avui, quan són a punt de complir-se els 166 anys de presència continuada a l’Hospital de Sitges, aquest situat en el lloc conegut  per  les canteres d’en Sans, les tres monges que hi romanen: Sor Milagros Boté Vázquez, Sor Dolores Horta Valentí i Sor Carmen Parra Herrera, deixaran la Institució sitgetana per continuar el seu camí en aquesta  nova etapa de la seva vida, on hi aportaran les vivències  assolides  després de tants anys de dedicació als altres, a tots els qui han necessitat de la seva experiència, de la plenitud d’unes paraules que a vegades són més efectives  que una  influent  medicina.  L’acomiadament ha estat íntim, a redós de la bonica  capella de la casa. Presidit pel batlle,representants de l’Ajuntament, l’Administrador i la Junta i amb sor Eulàlia Freixas, representant provincial de les germanes Concepcionistes.
   Amb la seva marxa també desapareix un tram d’un altre  camí, aquest que a voltes semblava tan costerut, però que quan es caminava per ell, amb la companyia de les religioses, deixava de ser-ho. Tampoc diré que es convertia en planer del tot,però feia de més bon caminar.
   Tanmateix  l’Hospital va deixar de tenir competències plenes en quant al significat de la paraula, quan va deixar de ser el lloc on s’intentava guarir els desgavells de salut  que, en un moment donat, es presenten. La llarga i influent  trajectòria en el centre hospitalari  del doctor Joan Ramon Benaprés i Palet, aporten la importància que, en el seu dia, varen tenir les instal·lacions per a la gent de Sitges. Amb el record també de sor Asunción encarregada de les cures de tota mena i de sargir les carns quan aquestes s’esberlaven per diferents motius. Com també era una institució de la casa Sor Josefina, per a nomenar-ne una petita representació, ella era una monja diferent, avançada al seu temps i als costums. La seva esvelta figura, que no era sinònim d’elegància, doncs  més aviat era de complexitat desairosa, suplia aquesta mancança amb un estil i un  tarannà molt proper. Tota la mainada del Poble Sec li tenien una gran estima, a la qual ensenyava a ballar sardanes i quan s’iniciava una audició,  ella i,  la  religiosa sitgetana de la casa, la Mª.Dolors Bernard, s’afegien a la rotllana.
   Deixem, amb la melangia  que suposa la marxa de les tres religioses, el camí del Poble Sec, per retornar al de les Cases Noves, amb aquell camí paral·lel que conduïa a l’era dels Molins. Un camí molt concorregut el dilluns de Pasqua, quan la gent hi anava per a menjar la mona. Comptaven amb la presència de la Colla de Caramelles del Retiro i amb els músics corresponents i allà s’organitzaven unes ballarugues que duraven fins que s’apropava l’hora de tornar anar a cantar, precisament,  a l’Hospital.
    Els camins de les Cases Noves, transcorrien també en paral·lel amb la via del tren,  i on existia una   drecera, molt  transitada,  la qual permetia  arribar al centre del poble amb menys recorregut . Altres camins passaven per allà on hi havia les cases dels germans Freixas i ens apropaven al camp de futbol, al primer túnel, passant per les vinyes de moscatell de la “Mirona”.
   Aquest cap de setmana  tornarem al camí que ens portarà a una nova festa dedicada a Sant Pere pescador, on queden com a testimonis d’aquella gent dedicada a la pesca, aquestes cases de planta baixa les quals, tan ben conservades, ens retornen als orígens mariners del poble, als seus pescadors. I  a les afores d’aquest altre  barri de Sitges, en ofereix un testimoni vinyataire. L’únic que potser queda en aquest sector, és  la vinya que es troba arrecerada al marge llarg,  al costat mateix de la benzinera.  Per on es pot accedir al Puig d’en Boronet, un dels altres camins singulars de la Vila. I d’allà es pot  enllaçar amb el camí que ens porta a la Trinitat     
   .  Però serà al fer-se de dia quan a la gent de Sitges ens espera reprendrem  el que porta a Campdàsens, un llogaret que encara conserva els vestigis de la pagesia . I on cada primer diumenge de juliol es celebra la seva festa i, gràcies als Amics del Garraf,  es fa  també palès l’encant de les festes camperoles, i amb la presència de la gent de Sitges, es consolida una familiaritat que és complicat d’apercebre en els carrers del poble on cada vegada se’ns fa més difícil coincidir amb els nostres.
     Camins que,  per la transformació obrada,  es van allunyant del centre del poble. Els hem d’anar a buscar a l’extraradi i altres han desaparegut del tot. N’hi ha que conserven el mateix nom de la toponímia local i no ho han deixat de ser-ho com a tals. Si més no, amb tants canvis, es fa difícil apostar per aquella conclusió  que, en el seu temps,  pregonava que  tots els camins porten a Roma. I quan avui el destí és un camí desconegut
  

                                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 1 de juliol 2016)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez