Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de juliol 2016

CASES AMB DUES PORTES D'ENTRADA

   Una casa és  un gran embolcall d'il·lusions, de neguits fets realitat i de portes cap endins reserva la intimitat més absoluta dels seus estadants, donant cobertura a tots els aspectes, bons i dolents. D'aquí que es diu que cada casa és un món i també que a cada casa hi ha ball de bastons, no en el sentit específic de les garrotades, sinó en quant a les divergències que, com a conseqüència de la convivència, acostumen a fer-se presents.
   Al costat  mateix de casa, en el carrer Sant Francesc,  hi vivia un matrimoni, que coneixíem pels senyors Muñoz. L'home era mestre d'escola i de complexitat escanyolida i ella una “tiarra” i, el que se'n diu, "de armas tomar ". Una neboda d'ella, la Cecília, els hi feia de minyona. Doncs, en el moment menys pensat, s'armava una mena de batalla campal i, sense haver de fer servir munició de guerra, la dona en tenia prou en propiciar uns quants mastegots per acollonir al marit, el qual a cada ventallot cridava, amb veu  que trencava el cor: "Socorro, vecinos, que me mata". Tampoc la noia es lliurava de les rafegues de clatellots. Quan aquesta singular guerra es produïa, els de casa passàvem un mal moment. Però sabíem que quan la “generala” havia demostrat qui manava en aquell territori, sembla ser que s'acordava l’armistici i el matrimoni sortia al carrer,  vestits de vint-i-un botó, agafats de bracet com si res hagués passat.
   Reprenent el fil de determinades particularitats de les cases, com la que apunto en l'enunciat, aquestes, les del nostre poble, han experimentat una transformació considerable, perdent identitat i guanyant volum d'alçada. Perquè quasi totes les de la vila eren, com a molt,de planta baixa i pis. Hi havia el detall afegit  de que els estadants deixaven posada la clau al pany, un senyal d’absoluta confiança amb la gent del poble.
     Quan es va construir l’ urbanització de Terramar i amb ella les senyorial cases que s'hi arrenglen, com a detall curiós,  es va poder observar  que disposaven de dues portes, aquella per la qual entraven els senyors, la gran, i una altra, de més petita, on amb unes lletres damunt  una rajola, o fetes en ferro forjat, informava per a que estava destinada: “Servicio”. Aquesta conduïa directament a la cuina  o a la porteria. Dos mons diferents, el que no vol dir que les persones que entraven i sortien per la porta del servei no fossin igual de senyors que els que entraven per la porta gran. No em refereixo a la posició econòmica, perquè els diners no ho són tot, a vegades serveixen per endurir el cor i  creure's superior.
  La presència dels senyors de la colònia, els que feien servir la porta gran, contribuïen  a donar “glamour” al nostre Passeig Marítim, per la seva elegància en el vestir i els seus tics de grandesa que passejaven Els que entraven i sortien per la porta petita, es pot dir que gaudien  de les petiteses de la vida,  aquestes que no es compren ni es venen, perquè tenen un valor que cadascú li sap donar l'apreci que correspon. Amb aquelles minyones que s'enamoraven dels xicots del poble i al revés  i a l'estiu, quan tota cuca viu,  la gent amb destinació a la porta petita es veia desbordada per acudir-hi perquè els senyors  precisaven , constantment,  dels seus serveis.
   Els industrials: fusters, lampistes, serrallers... s'hi desplaçaven amb bicicleta, amb la senalla de les eines  a darrera, en el suport que havien preparat. Recordo que a fora de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas hi havia, permanent aparcades, dues bicicletes  al costat de l'aparador, Eren bicicletes de dona, apunto aquesta característica perquè les d'ara són com a més unisex, però aquelles no tenien la barra del quadre que les diferenciava  entre les d'home i les de dona.  Eren velles, rovellades, fins i tot el rovell estava tan decadent que ja no embrutava les mans. A davant del manillar hi havia disposada una caixa de verdura d'aquelles bombades on hi posaven els encàrrecs. Mentre no hi havia torn de servei, els minyons, que les comandaven, feien de les seves, per allà el corraló que donava a l’hort de can Falç. Tot d'una, un crit potent, que de potencia cridanera, les de can Mas,  anaven sobrades: “Minyoooo”. Un esgarip que desbaratava les oracions d'aquells minyons  que se les prometien dolces.  La Pilar Franco, que a vegades manava més que les mestresses, que ja era manar,  i que amb cridòria tampoc la guanyaven, que també era cridar, els hi tenia preparats els encàrrecs. I, ara un ara l’altre, feien via cap a les cases dels senyors de Terramar.
     I no tot era tan llampant com semblava, en determinades destinacions, els botiguers acompanyaven la comanda amb el paperet de les comptes, en alguns casos la suma era llarga perquè el deute venia de lluny. I allà on la botifarra era grossa, la porta de servei oferia l’avantatge que mentre el noi hi trucava,  hi entrava, la mestressa sortia per la porta gran i, al no coincidir, tururut viola, un altre viatge sense cobrar i suma i segueix.  
   El repartiment a domicili era un servei que oferien quasi bé totes les botigues, pastisseries, cansaladeries... Això permetia que els vailets aprofitaven les vacances de l’escola per guanyar algun diner i anar en bicicleta que era el que més els agradava . Ells com ningú sabien a cada casa on estava situada la porta petita, perquè algunes que disposaven d’una parcel·la més amplia, la porta gran estava abocada de cara el Passeig i la de servei es trobava en el carrer de darrera.
     Eren les cases amb dues portes d’entrada, la gran i la petita. Alguns dels qui entraven per la gran van fer la fi del cagaelàstics. I altres que accedien  per la petita, aneu-hi   al darrera amb un flabiol sonant. Qui ha de tenir cura d’una casa amb masses portes, s’exposa a no poder-les tenir totes controlades.

                                                                             J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juliol 2016)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez