Una casa és un gran embolcall d'il·lusions, de neguits
fets realitat i de portes cap endins reserva la intimitat més absoluta dels
seus estadants, donant cobertura a tots els aspectes, bons i dolents. D'aquí
que es diu que cada casa és un món i també que a cada casa hi ha ball
de bastons, no en el sentit específic de les garrotades, sinó en quant a
les divergències que, com a conseqüència de la convivència, acostumen a fer-se
presents.
Al costat mateix de casa, en el carrer Sant Francesc, hi vivia un matrimoni, que coneixíem pels
senyors Muñoz. L'home era mestre d'escola i de complexitat escanyolida i ella
una “tiarra” i, el que se'n diu, "de armas tomar ". Una
neboda d'ella, la Cecília, els hi feia de minyona. Doncs, en el moment menys
pensat, s'armava una mena de batalla campal i, sense haver de fer servir
munició de guerra, la dona en tenia prou en propiciar uns quants mastegots per
acollonir al marit, el qual a cada ventallot cridava, amb veu que trencava el cor: "Socorro,
vecinos, que me mata". Tampoc la noia es lliurava de les rafegues de
clatellots. Quan aquesta singular guerra es produïa, els de casa passàvem un
mal moment. Però sabíem que quan la “generala”
havia demostrat qui manava en aquell territori, sembla ser que s'acordava l’armistici
i el matrimoni sortia al carrer, vestits
de vint-i-un botó, agafats de bracet com si res hagués passat.
Reprenent el fil
de determinades particularitats de les cases, com la que apunto en l'enunciat,
aquestes, les del nostre poble, han experimentat una transformació
considerable, perdent identitat i guanyant volum d'alçada. Perquè quasi totes
les de la vila eren, com a molt,de planta baixa i pis. Hi havia el detall
afegit de que els estadants deixaven
posada la clau al pany, un senyal d’absoluta confiança amb la gent del poble.
Quan es va
construir l’ urbanització de Terramar i amb ella les senyorial cases que s'hi
arrenglen, com a detall curiós, es va
poder observar que disposaven de dues
portes, aquella per la qual entraven els senyors, la gran, i una altra, de més
petita, on amb unes lletres damunt una
rajola, o fetes en ferro forjat, informava per a que estava destinada: “Servicio”.
Aquesta conduïa directament a la cuina o a la porteria. Dos mons diferents, el que no
vol dir que les persones que entraven i sortien per la porta del servei no
fossin igual de senyors que els que entraven per la porta gran. No em refereixo
a la posició econòmica, perquè els diners no ho són tot, a vegades serveixen
per endurir el cor i creure's superior.
La presència dels
senyors de la colònia, els que feien servir la porta gran, contribuïen a donar “glamour”
al nostre Passeig Marítim, per la seva elegància en el vestir i els seus tics
de grandesa que passejaven Els que entraven i sortien per la porta petita, es
pot dir que gaudien de les petiteses de
la vida, aquestes que no es compren ni
es venen, perquè tenen un valor que cadascú li sap donar l'apreci que
correspon. Amb aquelles minyones que s'enamoraven dels xicots del poble i al
revés i a l'estiu, quan tota cuca
viu, la gent amb destinació a la porta
petita es veia desbordada per acudir-hi perquè els senyors precisaven , constantment, dels seus serveis.
Els industrials:
fusters, lampistes, serrallers... s'hi desplaçaven amb bicicleta, amb la
senalla de les eines a darrera, en el
suport que havien preparat. Recordo que a fora de la botiga de la Maria i la
Filomena de can Mas hi havia, permanent aparcades, dues bicicletes al costat de l'aparador, Eren bicicletes de
dona, apunto aquesta característica perquè les d'ara són com a més unisex, però
aquelles no tenien la barra del quadre que les diferenciava entre les d'home i les de dona. Eren velles, rovellades, fins i tot el rovell
estava tan decadent que ja no embrutava les mans. A davant del manillar hi
havia disposada una caixa de verdura d'aquelles bombades on hi posaven els
encàrrecs. Mentre no hi havia torn de servei, els minyons, que les comandaven,
feien de les seves, per allà el corraló que donava a l’hort de can Falç. Tot
d'una, un crit potent, que de potencia cridanera, les de can Mas, anaven sobrades: “Minyoooo”. Un
esgarip que desbaratava les oracions d'aquells minyons que se les prometien dolces. La Pilar Franco, que a vegades manava més que les mestresses,
que ja era manar, i que amb cridòria
tampoc la guanyaven, que també era cridar, els hi tenia preparats els
encàrrecs. I, ara un ara l’altre, feien via cap a les cases dels senyors de
Terramar.
I no tot era
tan llampant com semblava, en determinades destinacions, els botiguers
acompanyaven la comanda amb el paperet de les comptes, en alguns casos la suma
era llarga perquè el deute venia de lluny. I allà on la botifarra era grossa,
la porta de servei oferia l’avantatge que mentre el noi hi trucava, hi entrava, la mestressa sortia per la porta
gran i, al no coincidir, tururut viola, un altre viatge sense cobrar i suma i segueix.
El repartiment a
domicili era un servei que oferien quasi bé totes les botigues, pastisseries,
cansaladeries... Això permetia que els vailets aprofitaven les vacances de
l’escola per guanyar algun diner i anar en bicicleta que era el que més els
agradava . Ells com ningú sabien a cada casa on estava situada la porta petita,
perquè algunes que disposaven d’una parcel·la més amplia, la porta gran estava
abocada de cara el Passeig i la de servei es trobava en el carrer de darrera.
Eren les cases
amb dues portes d’entrada, la gran i la petita. Alguns dels qui entraven per la
gran van fer la fi del cagaelàstics. I altres que accedien per la petita, aneu-hi al darrera amb un flabiol sonant. Qui ha de
tenir cura d’una casa amb masses portes, s’exposa a no poder-les tenir totes
controlades.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juliol 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada